Ja fa dies que us amenaço amb explicar-vos el programa del PSC. Demà a la tarda el Consell de Federació en farà l'aprovació definitiva. De moment, ja hem presentat les línies bàsiques. Les trobareu en aquest links al web del PSC.
No us perdeu aquesta presentació en power point, en què es detallen els eixos bàsics de les nostres propostes.
Us animo també a mirar i participar enviant comentaris al blog de l'alcalde a La Vanguardia!!!!
Dimecres de la setmana vinent, presentarem a l'Agrupació els detalls del programa per a Gràcia. A partir de la propera setmana, doncs, podrem començar a parlar en ferm de les nostres propostes per a la nostra ciutat!
12 d’abril 2007
09 d’abril 2007
Són les vacances bones per a la salut?
Us estranyarà aquesta pregunta com a títol del post que escric tot just passada la Setmana Santa, però algunes vegades passa que de les vacances et queda la sensació que treballar la tira d'hores és més saludable.
Ja no parlo dels desplaçaments ni del fred que es passa a casa del Pep a Berganui, sinó de l'estrès que suposa tenir tot el temps del món per no fer res de res. Ahir vaig tornar amb mal de cap. I agulletes. És clar, no estic acostumat a tallar llenya pels camps i entrar-la a casa a força de braços. Definitivament, prefereixo estar al despatx o en qualsevol de les moltes activitats que s'organitzen a Gràcia!
Però és clar, superats aquests símptomes, també és ben cert que...
... ens ho hem passat molt bé visitant Taüll amb uns amics, i tenint temps per llegir (vaig pel tercer volum de les Memòries d'Idhun), i passejant tranquilament per la muntanya. I engreixant-nos amb els menjars de la meva sogra, sempre disposada a temptar-me amb el que més m'agrada. La seva darrera incorporació a la llista de plats que prepara estupendament han estat les torrijas.
Quan penso les setmanes que tenim per davant, tinc la sensació que aviat enyoraré tant aquestes vacances com enyorava la meva feina quan estava tallant troncs.
Ja no parlo dels desplaçaments ni del fred que es passa a casa del Pep a Berganui, sinó de l'estrès que suposa tenir tot el temps del món per no fer res de res. Ahir vaig tornar amb mal de cap. I agulletes. És clar, no estic acostumat a tallar llenya pels camps i entrar-la a casa a força de braços. Definitivament, prefereixo estar al despatx o en qualsevol de les moltes activitats que s'organitzen a Gràcia!
Però és clar, superats aquests símptomes, també és ben cert que...
... ens ho hem passat molt bé visitant Taüll amb uns amics, i tenint temps per llegir (vaig pel tercer volum de les Memòries d'Idhun), i passejant tranquilament per la muntanya. I engreixant-nos amb els menjars de la meva sogra, sempre disposada a temptar-me amb el que més m'agrada. La seva darrera incorporació a la llista de plats que prepara estupendament han estat les torrijas.
Quan penso les setmanes que tenim per davant, tinc la sensació que aviat enyoraré tant aquestes vacances com enyorava la meva feina quan estava tallant troncs.
03 d’abril 2007
La foto de la foto
Ahir els membres de la candidatura de Jordi Hereu ens vàrem aplegat a la plaça de Prim, un reducte de poble de pescadors enmig del Poblenou, per fer-nos la foto de família. I l'alcalde va decidir que la foto ens la feia ell, com podeu comprovar... 
01 d’abril 2007
Polònia
No, aquest post no tracta sobre el programa televisiu que un cop a la setmana ens permet dedicar una estona a riure de nosaltres mateixos. Aquest és un post sobre el que està passant a Polònia, el país suposadament europeu en què volen prohibir que es parli bé de l’homosexualitat a l’escola (com a mínim, suposo). Un país en què no només no es reconeixen els drets dels homosexuals, sinó que s’està plantejant una persecució en tota regla, prohibint manifestacions a favor del col·lectiu i amenaçant de fer fora els professors que s’hagin declarat homosexuals. Per tant, no fa riure gens.
En primer lloc, és evident que estem davant un atac directe a un dels drets fonamentals reconeguts per la comunitat internacional com un dels grans valors de la democràcia: la llibertat d’expressió.
El govern polonès vol evitar que es parli bé dels homosexuals. Si tira endavant aquesta idea, què li impedirà fer una llei que prohibeixi parlar malament del govern? I una altra que obligui a enaltir determinats fets històrics, posem per cas el nazisme o qualsevol dictadura?
Això em porta a reflexionar: què hi ha darrere d’aquesta involució promoguda pel govern conservador polonès? És només una qüestió d’homosexuals, o és el preludi d’alguna cosa més? Sincerament, em temo que és aquesta última opció. Quan es comencen a retallar drets i a fer passos enrere en els avenços aconseguits és difícil parar.
En primer lloc, és evident que estem davant un atac directe a un dels drets fonamentals reconeguts per la comunitat internacional com un dels grans valors de la democràcia: la llibertat d’expressió.
El govern polonès vol evitar que es parli bé dels homosexuals. Si tira endavant aquesta idea, què li impedirà fer una llei que prohibeixi parlar malament del govern? I una altra que obligui a enaltir determinats fets històrics, posem per cas el nazisme o qualsevol dictadura?
Això em porta a reflexionar: què hi ha darrere d’aquesta involució promoguda pel govern conservador polonès? És només una qüestió d’homosexuals, o és el preludi d’alguna cosa més? Sincerament, em temo que és aquesta última opció. Quan es comencen a retallar drets i a fer passos enrere en els avenços aconseguits és difícil parar.
La cosa encara és més greu si tenim en compte que això està passant en un país membre de la Unió Europea. Trobo que haurem d’estar molt atents al que passi, perquè des del meu punt de vista la UE no pot tolerar de cap de les maneres que un dels seus estats membres impulsi involucions que impliquin pèrdua de drets. Recordem que un dels topalls perquè Turquia entrès en la UE va ser que el seu ordenament jurídic permetia la pena de mort.
El projecte europeu trontollarà encara més si, els països membres no són capaços d’adquirir compromisos més enllà de la lliure circulació de capitals i la moneda comuna. I els drets fonamentals, que els països fundadors van impulsar en el seu moment, són un dels requisits imprescindibles per afegir-se al grup. I no es val complir-los en el moment de l’ingrés i deixar de respectar-los després.
De manera que Polònia haurà de triar: o és membre de la Unió Europea o retalla drets als seus ciutadans i ciutadanes. Una cosa o l’altra. Com diem en polaco, no es pot ser a missa i repicar.
31 de març 2007
Gran interveció de Jordi Hereu
En nostre alcalde ha participat avui en el Consell Nacional del PSC. Ha fet una intervenció molt breu, però d'aquelles que et fan aixecar de la cadira. En podeu llegir un resum fent clic aquí, i comprovareu per què m'ha agradat tant. Els eixos del discurs han estat: hem de parlar del mateix que parlen els ciutadans, i hem d'evitar els debats abstractes en què ens fa caure la dreta i el nacionalisme.
Si feu clic aquí, escoltareu un fragment del discurs, aplaudiments inclosos, perquè veieu que no sóc l'únic entusiasmat amb les seves paraules.
Jo afegiria una frase que també ha pronunciat: a ERC no li convé gaire anar de calçotada. Hi estic d'acord. I penso que a Catalunya i als ciutadans i ciutadanes tampoc no ens convé gaire que els dirigents d'ERC vagin de calçotada...
Si feu clic aquí, escoltareu un fragment del discurs, aplaudiments inclosos, perquè veieu que no sóc l'únic entusiasmat amb les seves paraules.
Jo afegiria una frase que també ha pronunciat: a ERC no li convé gaire anar de calçotada. Hi estic d'acord. I penso que a Catalunya i als ciutadans i ciutadanes tampoc no ens convé gaire que els dirigents d'ERC vagin de calçotada...
29 de març 2007
Polítiques per a la joventut
Aquests dies el PSC està enllestint el programa amb què ens presentarem a les eleccions municipals. Sí, n'hi ha que ens dediquem a treballar sobre temes concrets mentre altres es barallen per veure qui la diu més grossa. Us vaig avisar en l'anterior post.
Ahir tocava preparar la part del programa que dedicarem a les polítiques de joventut. Unes polítiques que, malgrat passar els quaranta, em segueixen interessant tant com quan tenia vint-i-pocs anys i començava a involucrar-me en els moviments associatius juvenils de la ciutat.
Amb aquesta finalitat, ens vàrem reunir amb un seguit de representants d'aquest àmbit. Les entitats que treballen temes de joventut valoren el treball fet els darrers anys, però encara queden coses per fer, com sempre:
afrontar la col·laboració transversal en els territoris entre els espais educatius i els espais públics tal i com em deia l'Arcadi del Moviment Laic i Progressista;
analitzar el model d'habitatge de lloguer de Copenhaguen, mitjançant cooperatives socials com deia el Chakir d'UGT;
assumir la plena incorporació de les persones en diversitat funcional en la nostra societat en igualtat de condicions com demanava la Marga de la Federació ECOM
cercar models per afrontar l'us de l'espai públic com deia l'Andrés d'Acció Jove...
... i tot, des de l'acord en els territoris com afegia el Carles Martí.
Com veieu molts reptes i molts altres que aconseguir o anar aconseguint.
Tinc moltes ganes d'enllestir el programa per començar a lluir-lo i demostrar-vos que hi ha vida més enllà dels referèndums sobre l'autodeterminació i el preu dels cafès -temes estrella als diaris d'avui-.
27 de març 2007
El seny
No sóc gens amic de passar-me el dia parlant de temes eteris, d’aquests que et quedes amb la sensació que no saps d’on ven ni on van, ni perquè es posen sobre la taula en un determinat moment i no en un altre.
Els qui em coneixeu, i els que seguiu aquest blog, sabeu que prefereixo parlar de temes concrets, parlar de les persones. Que no defujo mai debats sobre les escoles bressol, l’educació pública, la mobilitat, el transport públic, la sanitat pública, el civisme, l’habitatge, el traçat del TGV... Això no vol dir que temes com l’autodeterminació i el nacionalisme els defugi, però els trobo menys interessants per a la vida quotidiana, per al dia a dia dels ciutadans i ciutadanes que em trobo quan passejo per Gràcia.
Això té un perill: com que no parles de Catalunya i de la pàtria i de l’autonomia política tot el dia, algú t’acabi dient que ets espanyolista, quan en realitat el que passa és que ets pràctic i t’agrada parlar de ciutadans reals i concrets.
Els qui em coneixeu, i els que seguiu aquest blog, sabeu que prefereixo parlar de temes concrets, parlar de les persones. Que no defujo mai debats sobre les escoles bressol, l’educació pública, la mobilitat, el transport públic, la sanitat pública, el civisme, l’habitatge, el traçat del TGV... Això no vol dir que temes com l’autodeterminació i el nacionalisme els defugi, però els trobo menys interessants per a la vida quotidiana, per al dia a dia dels ciutadans i ciutadanes que em trobo quan passejo per Gràcia.
Això té un perill: com que no parles de Catalunya i de la pàtria i de l’autonomia política tot el dia, algú t’acabi dient que ets espanyolista, quan en realitat el que passa és que ets pràctic i t’agrada parlar de ciutadans reals i concrets.
Per a mí, el socialisme és això, parlar de les persones, i parlar de societats sense preocupar-se més del compte per les fronteres, que cada vegada estan més passades de moda.
Per això no em ve de gust dedicar gaire espai d’aquest blog a parlar de segons quines calçotades. Crec que els lectors i lectores, en el fons, m’ho agraireu, oi?
Per això no em ve de gust dedicar gaire espai d’aquest blog a parlar de segons quines calçotades. Crec que els lectors i lectores, en el fons, m’ho agraireu, oi?
25 de març 2007
Lluís Llach
Ahir a la nit, jo no era a Verges. Però avui us vull proposar que, si teniu una estoneta, no deixeu de sentir la meva cançó preferida de Lluís Llach...
I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.
M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.
I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.
M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.
I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
22 de març 2007
El 13 i el 100
Avui és un dia per parlar de dos números: el 13 i el 100. Què ténen de particular? Així, fredament, poca cosa, però avui signifiquen molt per a mi.
Quan anava a penjar aquest post, l’escriptori del blogger m’ha recordat que estava a punt d’escriure l’article número 100 del Roig i Gracienc. És aquest que esteu llegint. Festa grossa, doncs, per als 8.241 visitants que durant aquest any de vida blogsfèrica us heu interessat pel que us explicava!
I avui és també un gran dia perquè el PSC de Barcelona ha aprovat la llista amb què ens presentarem a les properes eleccions municipals. I jo vaig en el lloc número 13!! No cal dir que per a mi això és un gran orgull i una gran alegria, però el que de veritat m’ha fet il·lusió són les trucades, els sms i els mails que he rebut durant tot el dia. He constatat que avui ha estat un bon dia per a la molta gent amb qui he treballat els darrers anys a l’Agrupació de Gràcia, i també col·laborant amb moltes entitats i persones de la Vila i la resta dels barris, a l’Ajuntament, al PSC de Barcelona... I també, és clar, per a la Cinta Llassat, que va el número 40, en els llocs d'honor, tancant la llista junt amb un històric de l'Ajuntament, el Xavier Casas!!
És per això que us vull agrair la feina feta, i les estones que hem compartit. Les bones notícies són millors si tens amb qui compartir-les, i avui la notícia de la llista de Barcelona l’he pogut compartir amb molta, molta gent...
Però no us penseu que la feina s’ha acabat, companyes i companys!!! La feina continua, perquè tenim davant unes eleccions municipals, i hem de lluir tot el que hem fet els darrers anys i, el que és més important, anunciar tot el que farem els pròxims quatre anys... Espero seguir comptant amb el suport de les persones i entitats de Gràcia que sempre han sabut fer propostes constructives per crear un model de barri, de vila, de districte, de ciutat... Seguirem treballant plegats fins al 27 de maig. I el dia 28 continuarem treballant plegats, passi el que passi en les eleccions, hi podeu ben comptar!
Quan anava a penjar aquest post, l’escriptori del blogger m’ha recordat que estava a punt d’escriure l’article número 100 del Roig i Gracienc. És aquest que esteu llegint. Festa grossa, doncs, per als 8.241 visitants que durant aquest any de vida blogsfèrica us heu interessat pel que us explicava!
I avui és també un gran dia perquè el PSC de Barcelona ha aprovat la llista amb què ens presentarem a les properes eleccions municipals. I jo vaig en el lloc número 13!! No cal dir que per a mi això és un gran orgull i una gran alegria, però el que de veritat m’ha fet il·lusió són les trucades, els sms i els mails que he rebut durant tot el dia. He constatat que avui ha estat un bon dia per a la molta gent amb qui he treballat els darrers anys a l’Agrupació de Gràcia, i també col·laborant amb moltes entitats i persones de la Vila i la resta dels barris, a l’Ajuntament, al PSC de Barcelona... I també, és clar, per a la Cinta Llassat, que va el número 40, en els llocs d'honor, tancant la llista junt amb un històric de l'Ajuntament, el Xavier Casas!!
És per això que us vull agrair la feina feta, i les estones que hem compartit. Les bones notícies són millors si tens amb qui compartir-les, i avui la notícia de la llista de Barcelona l’he pogut compartir amb molta, molta gent...
Però no us penseu que la feina s’ha acabat, companyes i companys!!! La feina continua, perquè tenim davant unes eleccions municipals, i hem de lluir tot el que hem fet els darrers anys i, el que és més important, anunciar tot el que farem els pròxims quatre anys... Espero seguir comptant amb el suport de les persones i entitats de Gràcia que sempre han sabut fer propostes constructives per crear un model de barri, de vila, de districte, de ciutat... Seguirem treballant plegats fins al 27 de maig. I el dia 28 continuarem treballant plegats, passi el que passi en les eleccions, hi podeu ben comptar!
19 de març 2007
CiU i la desesperació
Em va sobtar el desplegament que va fer CiU ahir a la Sagrada Família. S’hi celebrava el 125è aniversari de la posada de la primera pedra, i al mateix temps es reivindicava que l’AVE passi pel litoral. I és clar, Xavier Trias no va deixar perdre l’oportunitat. Ni ell, ni el Joan Puigdollers, la Maite Fandos, el Jaume Ciurana, uns quants membres més del grup municipal, i militants de CiU i la JNC...
Com que no sé tant com ells sobre enginyeria, no valoraré la conveniència o no que l’AVE passi per sota del carrer Mallorca (només recordo, des de la ignorància, que fa molts anys que per sota de la Sagrada Família fa anys i panys que hi passen dues línies de metro i ningú s’ha queixat).
El que vull comentar és l’actitud de CiU, d’apuntar-se i donar ales a alguns moviments ciutadans, sense molestar-se a distingir si ténen raó o no.
Vagi per endavant que conec des de fa força anys a l’alcaldable convergent, i sempre n’he lloat el seu caràcter amable i cordial. Potser per això em sap més greu que el Xavier s’hagi pujat a aquest carro de criticar per criticar, amb gens de voluntat constructiva. No hauria d’agafar aquesta actitud.
Tinc la sensació que CiU, tant a Barcelona com a Catalunya en general, s’està passant de rosca. La llista de desgràcies que auguren si es mantenen els governs socialistes esgarrifa tant que perd credibilitat per ella mateixa. En suma, venen a dir que per culpa dels governs socialistes...
... la Sagrada Família s’ensorrarà
... Catalunya perdrà la seva autonomia
... el català deixarà de parlar-se
... la literatura catalana desapareixerà
... els nostres fills no aprendran res de res a l’escola
... les persones en situació de dependència es quedaran soles i desateses a casa
... a l’aeroport del Prat s’assemblarà més al de la Seu d’Urgell que al de Barajas
... els trens de rodalies no funcionaran mai bé
... l’Estatut no servirà per a absolutament res
Com que no sé tant com ells sobre enginyeria, no valoraré la conveniència o no que l’AVE passi per sota del carrer Mallorca (només recordo, des de la ignorància, que fa molts anys que per sota de la Sagrada Família fa anys i panys que hi passen dues línies de metro i ningú s’ha queixat).
El que vull comentar és l’actitud de CiU, d’apuntar-se i donar ales a alguns moviments ciutadans, sense molestar-se a distingir si ténen raó o no.
Vagi per endavant que conec des de fa força anys a l’alcaldable convergent, i sempre n’he lloat el seu caràcter amable i cordial. Potser per això em sap més greu que el Xavier s’hagi pujat a aquest carro de criticar per criticar, amb gens de voluntat constructiva. No hauria d’agafar aquesta actitud.
Tinc la sensació que CiU, tant a Barcelona com a Catalunya en general, s’està passant de rosca. La llista de desgràcies que auguren si es mantenen els governs socialistes esgarrifa tant que perd credibilitat per ella mateixa. En suma, venen a dir que per culpa dels governs socialistes...
... la Sagrada Família s’ensorrarà
... Catalunya perdrà la seva autonomia
... el català deixarà de parlar-se
... la literatura catalana desapareixerà
... els nostres fills no aprendran res de res a l’escola
... les persones en situació de dependència es quedaran soles i desateses a casa
... a l’aeroport del Prat s’assemblarà més al de la Seu d’Urgell que al de Barajas
... els trens de rodalies no funcionaran mai bé
... l’Estatut no servirà per a absolutament res
De debó pensen que algú s’ho podrà creure, tot això?
18 de març 2007
Convenció Municipal del PSC de Gràcia
Dissabte els militants més actius del PSC de Gràcia ens vàrem aplegar per fer els darrers retocs al programa que presentarem a les properes eleccions per al nostre districte. Aquesta feina de l’agrupació és una tasca política que m’agrada especialment, perquè la fem discretament, posant sobre la taula les aportacions que durant setmanes ens han fet altres militants, ciutadans, veïns... És el moment de veure quines són les que podem incorporar al programa, com les podem incorporar.
També van ser presents algunes persones d’entitats del territori, vagi des d’aquí l’agraïment de totes les companyes i companys del partit que van organitzar la jornada i evidenment de mi mateix.
Aquesta és la part de la política que no surt mai als mitjans, i és normal. Però no puc estar-me de lloar la feina que fan moltes persones que difícilment veureu mai entrevistats, gent que creu en un projecte i que vol contribuir a fer-lo realitat mitjançant la política.
Els propers dies aniré contactant amb persones i entitats perquè ens continuin fent aportacions i d’aquesta manera enriquir més el document de programa electoral.
Espero poder-vos exposar ben aviat els resultats de la nostra feina, i llavors ja us demanaré que ens feu confiança en les eleccions. Tot al seu temps. Encara ens queda per davant molta feina...
També van ser presents algunes persones d’entitats del territori, vagi des d’aquí l’agraïment de totes les companyes i companys del partit que van organitzar la jornada i evidenment de mi mateix.
Aquesta és la part de la política que no surt mai als mitjans, i és normal. Però no puc estar-me de lloar la feina que fan moltes persones que difícilment veureu mai entrevistats, gent que creu en un projecte i que vol contribuir a fer-lo realitat mitjançant la política.
Els propers dies aniré contactant amb persones i entitats perquè ens continuin fent aportacions i d’aquesta manera enriquir més el document de programa electoral.
Espero poder-vos exposar ben aviat els resultats de la nostra feina, i llavors ja us demanaré que ens feu confiança en les eleccions. Tot al seu temps. Encara ens queda per davant molta feina...
13 de març 2007
Candidat a candidat
Ahir, les 118 persones que van assistir a l’assemblea del PSC de Gràcia van donar el suport a la llista de tres candidats a anar a les llistes del PSC de Barcelona a les properes eleccions municipals. En aquesta llista estem la consellera de districte Cinta Llasat, l’exsecretària d’organització Sònia Fabra, i jo mateix. 
Us vull destacar que, més enllà de la importància política de l’assemblea, aquesta va tenir un gran component emotiu. Aquest matí parlàvem amb l’Albert Musons, que en els dues anteriors eleccions havia estat el candidat de Gràcia i ara em dóna el seu suport, i fèiem broma dient que els titulars de la premsa haurien de dir alguna cosa així com “L’agrupació del PSC de Gràcia, a punt de quedar inundada en plena assemblea, de tanta plorera”.
Tots els discursos van ser molt emotius. El de l’Albert, el meu –que em va costar d’acabar-, el d’alguns assistents que van donar suport a la candidatura... Tot plegat va ser molt emocionant. Un dia que no oblidaré, us ho asseguro.
Ahir a l’agrupació tothom confiava que aquesta unitat, aquesta relació que hem anat teixint mentre treballàvem pel nostre districte es traduirà ben aviat en bones notícies per al PSC de Gràcia... però d’això ja en parlarem d’aquí a alguns dies.
12 de març 2007
La Mostra d'Entitats
El tràfec dels darrers dies, combinat amb un refredat inoportú, no m'ha permès tenir amb els lectors el contacte freqüent a què m'estic acostumant... És per això que dissabte aquest blog no es va poder fer ressò de la suspensió de la Mostra d'Entitats que divendres vàrem inaugurar al passeig de Sant Joan.
Una ventada va fer caure part de les carpes, i van ferir lleument dues persones. Davant el perill que la resta d'estructures no aguantessin més ràfegues de vent, es va optar per suspendre la Mostra.
Em va saber greu que les entitats haguessin de renunciar a donar a conéixer la seva activitat a ciutadans que potser n'acabaran formant part. Sóc conscient de la importància que té per a molta gent aquest tipus d'activitats: són una bona ocasió per fer nous socis, establir noves complicitats... I tot plegat s'ho va endur el vent.
La bona notícia és que s'intentarà organitzar novament la Mostra en les properes setmanes, perquè el mateix dissabte va quedar clar que s'hi havia posat molta il·lusió, i això és el que al capdavall importa. Esperem que el regidor Martínez i el seu equip trobin la manera de fixar aviat una nova data!
La llista d'Aznar, Rajoy , Acebes i Mayor Oreja
Aquests dies ha corregut per Internet aquesta llista. Són els etarres excarcerats pel govern del PP. És la prova més evident que Rajoy usa De Juana Chaos i ETA com a armes purament electorals. Hi ha els noms dels terroristes, els anys de condemnsa, la data que van ingressar en presó, la data en què van sortir, i el nom del ministre de justícia que ho va permetre...
1.‹ Artola Santiesteban, Jose Ramón - 327 anys - 02/09/1986 -04/08/2002 - Angel Jesús Acebes
2.‹ Letona Viteri, Enrique - 311 anys - 09/10/1987 - 14/05/2003 - Angel Jesús Acebes
3.‹ Larrinaga Echevarría, Juan José - 221 anys - 28/11/1980 - 14/11/2000 - Mayor Oreja
4.‹ Rementería Beotegui, Jaime - 220 anys - 11/08/1983 - 08/01/2004 - Angel Jesús Acebes
5.‹ Esquisabel Echevarría, Francisco - 180 anys - 13/10/1980 - 17/08/2002 - Angel Jesús Acebes
6.‹ Ugarte Zincunegui, Jon J. - 174 anys - 19/06/1987 - 03/07/2003 - Angel Jesús Acebes
7.‹ Echeandía Zorroza, Juan Xarlos - 172 anys - 26/05/1983 - 06/07/2001 - Mariano Rajoy
8.‹ Oteagui Arezabala, Luis Mª - 162 anys - 28/04/1987 - 20/06/2003 - Angel Jesús Acebes
9.‹ González Garcia, Fidel - 160 anys - 19/05/1981 - 05/09/2000 - Mayor Oreja
10.‹ Alberdi Olano, Ernesto - 135 anys - 28/11/1980 - 15/09/2001 - Mariano Rajoy
11.‹ Bengoa Unzurranzaga, Félix - 134 anys - 14/11/1980 - 21/10/1999 - Mayor Oreja
12.‹ Aguirre Aguirre, José Ángel - 133 anys - 28/10/1985 - 26/05/2003 - Angel Jesús Acebes
13.‹ Ancizar Tellechea, Fermín - 126 anys - 19/05/1981 - 23/07/2001 - Angel Jesús Acebes
14.‹ Cabello Perez, Francisco - 120 anys - 05/11/1986 - 12/02/2003 - Angel Jesús Acebes
15.‹ Nazabal Auzmendi, Juan - 106 anys - 03/10/1979 - 20/04/1998 - Mayor Oreja
16.‹ Galardi SagardÃa, Itziar - 101 anys - 01/03/1982 - 12/02/2002 - Mariano Rajoy
17.‹ Anza Ortuñez, Juan Mª - 101 anys - 20/02/1982 - 18/10/2002 - Angel Jesús Acebes
18.‹ Iraculis Albizu, Fernando - 99 anys - 30/03/1982 - 27/11/2002 - Angel Jesús Acebes
19.‹ Irastorza Fernández, Eugenio - 96 anys - 28/02/1980 - 09/09/2003 - Angel Jesús Acebes
20.‹ Echevarri Ayesta, José Antonio - 94 anys - 09/07/1980 - 18/01/2002 - Mariano Rajoy
21.‹ Jiménez Zurbano, Jesús - 94 anys - 22/11/1988 - 31/05/2003 - Angel Jesús Acebes
22.‹ Zabaleta Mendía, Ángel - 94 anys - 13/06/1989 - 08/03/2004 - Angel Jesús Acebes
23.‹ Ormaechea Antepara, Jesús Mª - 88 anys - 08/05/1984 - 24/01/2003 - Angel Jesús Acebes
24.‹ Muiños Díaz, Agustín - 88 anys - 16/05/1984 - 25/02/2002 - Mariano Rajoy
25.‹ Ostolaza Alcocer, Manuel - 85 anys - 05/02/1981 - 07/07/1999 - Mayor Oreja
26.‹ Pagola Cortajarena, José A. - 78 anys - 27/06/1984 - 17/10/2003 - Angel Jesús Acebes
27.‹ Garciandia Solano, Ricardo - 73 anys - 20/10/1981 - 23/11/1999 - Mayor Oreja
28.‹ Guridi Arocena, Pedro Juan - 68 anys - 14/11/1980 - 11/04/2001 - Mariano Rajoy
29.‹ Alberdi Zubizarreta, Miguel - 68 anys - 06/12/1984 - 14/11/2001 - Mariano Rajoy
30.‹ Areizaga Arozamena, Salvador - 67 anys - 17/11/1981 - 12/12/2002 - Angel Jesús Acebes
31.‹ Zabaleta Garmendía, José R. - 66 anys - 12/12/1987 - 07/02/2003 - Angel Jesús Acebes
32.‹ Recarte Gutiérrez, Gloria Mª - 65 anys - 29/10/1981 - 24/11/2000 - Mayor Oreja
33.‹ Jaio Bustinduy, Jon Iñaki - 64 anys - 09/06/1985 - 11/09/2003 - Angel Jesús Acebes
34.‹ González Merino, Juan Manuel - 63 anys - 20/06/1984 - 04/03/2000 - Mayor Oreja
35.‹ Aldanondo Luzuiriaga, Joaquín Mª - 58 anys - 21/12/1986 - 27/10/1999 - Mayor Oreja
36.‹ Merino Quijano, José Luis - 57 anys - 28/03/1984 - 27/09/2001 - Mariano Rajoy
37.‹ Eguibar Michelena, Coro - 53 anys - 20/02/1982 - 05/08/2000 - Mayor Oreja
38.‹ Bilbao Goicoechea, Ignacio J. - 52 anys - 06/07/1983 - 28/09/2000 - Mayor Oreja
39.‹ Marcos Olaizola, Luis M. - 51 anys - 04/02/1981 - 07/10/2001 - Mariano Rajoy
40.‹ Apecechea Arozamena, Juan M. - 50 anys - 17/05/1980 - 08/04/1999 - Mayor Oreja
41.‹ Arluciaga Iribar, José A. - 48 anys - 19/05/1981 - 27/05/1999 - Mayor Oreja
42.‹ Zumárraga Luzuriaga, Miguel G. - 48 anys - 31/12/1986 - 14/02/2003 - Angel Jesús Acebes
43.‹ Pastor Landa, Luis Alberto - 46 anys - 22/01/1982 - 19/11/1999 - Mayor Oreja
44.‹ Izaga González, Ricardo - 45 anys - 07/03/1986 - 21/04/2002 - Mariano Rajoy
45.‹ Izaguirre Iglesias, Teodoro - 44 anys - 22/01/1981 - 12/06/2003 - Angel Jesús Acebes
46.‹ Aguirre Arin, Gervasio - 43 anys - 01/01/1980 - 17/05/2002 - Mariano Rajoy
47.‹ Viaña Balda, Emiliano - 42 anys - 27/10/1987 - 10/09/1999 - Mayor Oreja
48.‹ Arzallus Eguiguren, José M. - 42 anys - 02/06/1980 - 15/04/2000 - Mayor Oreja
49.‹ Aguirre Echetia, Enrique - 42 anys - 16/07/1980 - 14/05/2000 - Mayor Oreja
50.‹ Olagorta Arana, Juan A. - 41 anys - 16/07/1980 - 11/04/2001 - Mariano Rajoy
51.‹ Izaga González, Luis Javier - 36 anys - 03/07/1981 - 19/06/2002 - Mariano Rajoy
52.‹ López Domaica, Saturnino - 36 anys - 03/04/1981 - 19/02/2003 - Angel Jesús Acebes
53.‹ Arnaiz Echevarría, José J. - 35 anys - 06/09/1982 - 20/03/2004 - Angel Jesús Acebes
54.‹ Beloqui Cortajerena, José J. - 33 anys - 01/10/1982 - 08/06/2000 - Mayor Oreja
55.‹ Martínez Apesteguía, Francisco J. - 32 anys - 03/03/1979 - 16/03/2000 - Mayor Oreja
56.‹ Astola Ituretagoyena, José M. - 30 anys - 22/01/1982 - 17/01/2002 - Mariano Rajoy
1.‹ Artola Santiesteban, Jose Ramón - 327 anys - 02/09/1986 -04/08/2002 - Angel Jesús Acebes
2.‹ Letona Viteri, Enrique - 311 anys - 09/10/1987 - 14/05/2003 - Angel Jesús Acebes
3.‹ Larrinaga Echevarría, Juan José - 221 anys - 28/11/1980 - 14/11/2000 - Mayor Oreja
4.‹ Rementería Beotegui, Jaime - 220 anys - 11/08/1983 - 08/01/2004 - Angel Jesús Acebes
5.‹ Esquisabel Echevarría, Francisco - 180 anys - 13/10/1980 - 17/08/2002 - Angel Jesús Acebes
6.‹ Ugarte Zincunegui, Jon J. - 174 anys - 19/06/1987 - 03/07/2003 - Angel Jesús Acebes
7.‹ Echeandía Zorroza, Juan Xarlos - 172 anys - 26/05/1983 - 06/07/2001 - Mariano Rajoy
8.‹ Oteagui Arezabala, Luis Mª - 162 anys - 28/04/1987 - 20/06/2003 - Angel Jesús Acebes
9.‹ González Garcia, Fidel - 160 anys - 19/05/1981 - 05/09/2000 - Mayor Oreja
10.‹ Alberdi Olano, Ernesto - 135 anys - 28/11/1980 - 15/09/2001 - Mariano Rajoy
11.‹ Bengoa Unzurranzaga, Félix - 134 anys - 14/11/1980 - 21/10/1999 - Mayor Oreja
12.‹ Aguirre Aguirre, José Ángel - 133 anys - 28/10/1985 - 26/05/2003 - Angel Jesús Acebes
13.‹ Ancizar Tellechea, Fermín - 126 anys - 19/05/1981 - 23/07/2001 - Angel Jesús Acebes
14.‹ Cabello Perez, Francisco - 120 anys - 05/11/1986 - 12/02/2003 - Angel Jesús Acebes
15.‹ Nazabal Auzmendi, Juan - 106 anys - 03/10/1979 - 20/04/1998 - Mayor Oreja
16.‹ Galardi SagardÃa, Itziar - 101 anys - 01/03/1982 - 12/02/2002 - Mariano Rajoy
17.‹ Anza Ortuñez, Juan Mª - 101 anys - 20/02/1982 - 18/10/2002 - Angel Jesús Acebes
18.‹ Iraculis Albizu, Fernando - 99 anys - 30/03/1982 - 27/11/2002 - Angel Jesús Acebes
19.‹ Irastorza Fernández, Eugenio - 96 anys - 28/02/1980 - 09/09/2003 - Angel Jesús Acebes
20.‹ Echevarri Ayesta, José Antonio - 94 anys - 09/07/1980 - 18/01/2002 - Mariano Rajoy
21.‹ Jiménez Zurbano, Jesús - 94 anys - 22/11/1988 - 31/05/2003 - Angel Jesús Acebes
22.‹ Zabaleta Mendía, Ángel - 94 anys - 13/06/1989 - 08/03/2004 - Angel Jesús Acebes
23.‹ Ormaechea Antepara, Jesús Mª - 88 anys - 08/05/1984 - 24/01/2003 - Angel Jesús Acebes
24.‹ Muiños Díaz, Agustín - 88 anys - 16/05/1984 - 25/02/2002 - Mariano Rajoy
25.‹ Ostolaza Alcocer, Manuel - 85 anys - 05/02/1981 - 07/07/1999 - Mayor Oreja
26.‹ Pagola Cortajarena, José A. - 78 anys - 27/06/1984 - 17/10/2003 - Angel Jesús Acebes
27.‹ Garciandia Solano, Ricardo - 73 anys - 20/10/1981 - 23/11/1999 - Mayor Oreja
28.‹ Guridi Arocena, Pedro Juan - 68 anys - 14/11/1980 - 11/04/2001 - Mariano Rajoy
29.‹ Alberdi Zubizarreta, Miguel - 68 anys - 06/12/1984 - 14/11/2001 - Mariano Rajoy
30.‹ Areizaga Arozamena, Salvador - 67 anys - 17/11/1981 - 12/12/2002 - Angel Jesús Acebes
31.‹ Zabaleta Garmendía, José R. - 66 anys - 12/12/1987 - 07/02/2003 - Angel Jesús Acebes
32.‹ Recarte Gutiérrez, Gloria Mª - 65 anys - 29/10/1981 - 24/11/2000 - Mayor Oreja
33.‹ Jaio Bustinduy, Jon Iñaki - 64 anys - 09/06/1985 - 11/09/2003 - Angel Jesús Acebes
34.‹ González Merino, Juan Manuel - 63 anys - 20/06/1984 - 04/03/2000 - Mayor Oreja
35.‹ Aldanondo Luzuiriaga, Joaquín Mª - 58 anys - 21/12/1986 - 27/10/1999 - Mayor Oreja
36.‹ Merino Quijano, José Luis - 57 anys - 28/03/1984 - 27/09/2001 - Mariano Rajoy
37.‹ Eguibar Michelena, Coro - 53 anys - 20/02/1982 - 05/08/2000 - Mayor Oreja
38.‹ Bilbao Goicoechea, Ignacio J. - 52 anys - 06/07/1983 - 28/09/2000 - Mayor Oreja
39.‹ Marcos Olaizola, Luis M. - 51 anys - 04/02/1981 - 07/10/2001 - Mariano Rajoy
40.‹ Apecechea Arozamena, Juan M. - 50 anys - 17/05/1980 - 08/04/1999 - Mayor Oreja
41.‹ Arluciaga Iribar, José A. - 48 anys - 19/05/1981 - 27/05/1999 - Mayor Oreja
42.‹ Zumárraga Luzuriaga, Miguel G. - 48 anys - 31/12/1986 - 14/02/2003 - Angel Jesús Acebes
43.‹ Pastor Landa, Luis Alberto - 46 anys - 22/01/1982 - 19/11/1999 - Mayor Oreja
44.‹ Izaga González, Ricardo - 45 anys - 07/03/1986 - 21/04/2002 - Mariano Rajoy
45.‹ Izaguirre Iglesias, Teodoro - 44 anys - 22/01/1981 - 12/06/2003 - Angel Jesús Acebes
46.‹ Aguirre Arin, Gervasio - 43 anys - 01/01/1980 - 17/05/2002 - Mariano Rajoy
47.‹ Viaña Balda, Emiliano - 42 anys - 27/10/1987 - 10/09/1999 - Mayor Oreja
48.‹ Arzallus Eguiguren, José M. - 42 anys - 02/06/1980 - 15/04/2000 - Mayor Oreja
49.‹ Aguirre Echetia, Enrique - 42 anys - 16/07/1980 - 14/05/2000 - Mayor Oreja
50.‹ Olagorta Arana, Juan A. - 41 anys - 16/07/1980 - 11/04/2001 - Mariano Rajoy
51.‹ Izaga González, Luis Javier - 36 anys - 03/07/1981 - 19/06/2002 - Mariano Rajoy
52.‹ López Domaica, Saturnino - 36 anys - 03/04/1981 - 19/02/2003 - Angel Jesús Acebes
53.‹ Arnaiz Echevarría, José J. - 35 anys - 06/09/1982 - 20/03/2004 - Angel Jesús Acebes
54.‹ Beloqui Cortajerena, José J. - 33 anys - 01/10/1982 - 08/06/2000 - Mayor Oreja
55.‹ Martínez Apesteguía, Francisco J. - 32 anys - 03/03/1979 - 16/03/2000 - Mayor Oreja
56.‹ Astola Ituretagoyena, José M. - 30 anys - 22/01/1982 - 17/01/2002 - Mariano Rajoy
07 de març 2007
Eren bons nois
El tribunal del comptes ha obert diligències per investigar si hi ha irregularitats comptables en els contractes de què gaudien els alts càrrecs de TV3 i Catalunya Ràdio en època de CiU. Aquests contractes estaven blindats amb clàusules que, per exemple, fixaven en 90 dies de sou per any treballat la indemnització en cas d’acomiadament.
El millor, però és la justificació que dóna Felip Puig de tot plegat: quan Villatoro (exdiputat de CiU) i Oliver manaven a TV3, l’audiència era més gran.
Com a delegat sindical de la UGT que he estat durant molts anys, sé perfectament el drama que viuen molts treballadors quan se’ls acomiada. La gran dificultat està sovint en aconseguir que l’empresa els indemnitzi amb 45 dies per any treballat. I parlo de treballadors que depenen del seu sou per mantenir famílies senceres, no pas de directius que tenen la vida més que resolta.
Villatoro, Oliver i Miquel Puig gaudien de condicions laborals immillorables, i a sobre els nostres impostos van servir per pagar-los finiquitos astronòmics. Aquesta és la política laboral que defensa CiU? Això és ser de dretes, sí senyors!
05 de març 2007
Para la libertad
El PP ha convocat àguiles i gallines a sortir als carrers de Madrid dissabte vinent a la tarda. Rajoy, Acebes, Zaplana... treuran la bandera inconstitucional al carrer una setmana més i l'únic dubte és si aixecaran el braç dret i cantaran el Cara al sol.
Avui, com si estiguès vivint una regressió, tinc al cap una canço de Serrat...
La caiguda del franquisme va anar acompanyada de melodies com aquesta, que els darrers dies estan recuperant actualitat a marxes forçades.
Per als amants dels arguments, us recordaré que el govern d'Aznar, a banda d'excarcerar presos d'ETA mentre un empresari estava segrestat, va ser el responsable de la reducció de condemna a De Juana Chaos i el va traslladar de la presó de Melilla on era fins Madrid. I ara es manifesten, gallina en mà, contra un Govern que ha evitat convertir en màrtir un assassí.
Avui, com si estiguès vivint una regressió, tinc al cap una canço de Serrat...
La caiguda del franquisme va anar acompanyada de melodies com aquesta, que els darrers dies estan recuperant actualitat a marxes forçades.
Per als amants dels arguments, us recordaré que el govern d'Aznar, a banda d'excarcerar presos d'ETA mentre un empresari estava segrestat, va ser el responsable de la reducció de condemna a De Juana Chaos i el va traslladar de la presó de Melilla on era fins Madrid. I ara es manifesten, gallina en mà, contra un Govern que ha evitat convertir en màrtir un assassí.
Josep Maria Huertas
Aquest Sant Medir alguns estàvem amb un ull a la Festa i l'altre a l'hospital on la nit de dissabte a diumenge va morir Josep Maria Huertas Clavería, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. L'Albert Musons ens havia anat donant males notícies sobre la seva salut des de divendres a la tarda.
Ha mort un cronista excel·lent de la ciutat de Barcelona, del qual valoro de manera molt especial l'esforç per explicar la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes que van construir la ciutat durant el franquisme i els primers anys de democràcia, sense més pretensió que aquesta, tenir un entorn millor per viure, ni que fos a costa de treballar amb pic i pala els caps de setmana. El Josep Maria Huertas va explicar la vida de la gent normal, la de la meva mare, la de tantes famílies que van fer la Barcelona que ara tant celebrem, sovint amb les seves pròpies mans. La vida d'uns herois, en realitat. Els qui ens estimem la ciutat li devem molt, al degà del Col·legi de Periodistes. En el blog de la meva Vida paral·lela ho trobareu, segurament, millor explicat...
Ha mort un cronista excel·lent de la ciutat de Barcelona, del qual valoro de manera molt especial l'esforç per explicar la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes que van construir la ciutat durant el franquisme i els primers anys de democràcia, sense més pretensió que aquesta, tenir un entorn millor per viure, ni que fos a costa de treballar amb pic i pala els caps de setmana. El Josep Maria Huertas va explicar la vida de la gent normal, la de la meva mare, la de tantes famílies que van fer la Barcelona que ara tant celebrem, sovint amb les seves pròpies mans. La vida d'uns herois, en realitat. Els qui ens estimem la ciutat li devem molt, al degà del Col·legi de Periodistes. En el blog de la meva Vida paral·lela ho trobareu, segurament, millor explicat...
04 de març 2007
Meravellòs Sant Medir
Aquest matí estic ben baldat, després de córrer ahir amunt i avall durant tot el dia. Val a dir, però, que m'ho vaig passar tan bé com cada Sant Medir. La passejada amb l'alcalde des del carrer escorial fins al pla de Salmerón (tot Sant Salvador i Nil Fabra saludant romeus) va ser d'allò més divertit. Per no parlar, és clar, de la pluja de caramels que -amb més o menys mala bava- ens va caure a la tribuna d'autoritats. En teniu una bona mostra en aquesta imatge: la consellera Maria Cinta Llasat i jo mateix intentant sobreviure a un atac...
I en una imatge més conciliadora, aquí em teniu al costat de la Isabel Sanagustín, la presidenta de la Federació de Colles, en un moment d'alto-el-foc...
Aquest matí ja he vist els equips de neteja treballant de valent per netejar els carrers. Esborraran les empremtes d'un gran Sant Medir, celebrat en dissabte, que sempre és un al·licient. L'any vinent, més!
02 de març 2007
Sant Raimon de Penyafort
Ahir, al Col·legi d'Advocats, es va fer el lliurament de la Creu de l'Ordre de Sant Raimon de Penyafort a l'amic, company socialista i advocat de la família, Ricardo de la Rosa...
El Ricardo, malgrat ser molt jove per rebre aquestes distincions, ha fet aportacions cabdals a les lleis que han permès en aquest país avançar cap al reconeixement dels drets dels homosexuals. El seu treball des de la Coordinadora Gai-Lesbiana, que trobareu resumit en aquest link. Per si no recordeu el post d'ahir, us diré que la ida de molts seria força diferent sense els avenços que gent com el Ricardo (com el Jordi, com l'Antonio... la llista és llarga) han anat aconseguint amb molt esforç, dedicació i entrega.
Per això no em puc estar de felicitar-lo, i recordar, com va fer ell durant la seva conferència, que encara hi ha molt camí per recórrer pel que fa a la no-discriminació i advertir que els drets que no es defensen i s'exerceixen es poden acabar perdent. La seva Creu de Sant Raimon de Penyafort és un reconeixement per als que hem lluitat per la normalització i acceptació del fet homosexual. No ens equivocàvem, ha valgut la pena, però encara no hem arribat a la meta.
01 de març 2007
El PP i UDC em volen divorciar!!!!!
El Congrés dels Diputats ha rebutjat aquesta setmana una proposta que tenia el suport del PP i d'UDC. Una proposta instigada pel Foro de la Família, amb què es volia il·legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe.
Si haguès tirat endavant, la proposta hauria comportat la dissolució de tots els matrimonis d'aquest tipus que s'han fet des que el govern de Zapatero va acabar amb aquesta discriminació. Entre ells, el meu amb el Pep.
Com que aquestes tonteries de sectors retrògrads que no saben de què parlen em mereixen bastant poc respecte, m'agradaria limitar-me a assenyalar la paradoxa: tants anys defensant el matrimoni, i ara PP i UDC volen que em divorciï. Están locos, estos romanos...
Si haguès tirat endavant, la proposta hauria comportat la dissolució de tots els matrimonis d'aquest tipus que s'han fet des que el govern de Zapatero va acabar amb aquesta discriminació. Entre ells, el meu amb el Pep.
Com que aquestes tonteries de sectors retrògrads que no saben de què parlen em mereixen bastant poc respecte, m'agradaria limitar-me a assenyalar la paradoxa: tants anys defensant el matrimoni, i ara PP i UDC volen que em divorciï. Están locos, estos romanos...
28 de febrer 2007
Albert Musons
El TransversalWeb i La Tortuga publiquen notícies sobre el PSC de Gràcia aquests dies. Les municipals s'apropen, i els propers mesos tots tindrem molta feina, pensant en el que proposarem als ciutadans els propers quatre anys. Per això vull aprofitar que la campanya encara no ens ha absorbit del tot per parlar-vos del Conseller de Cultura i Esports del districte de Gràcia: l'Albert Musons.
Penso que l'Albert és una d'aquestes persones en què queda clar que l'acusació que sovint se'ns fa als polítics de no ser propers als ciutadans és falsa. Durant els anys en què ha exercit com a portaveu del PSC i conseller de Cultura (entre altres àmbits) s'ha ficat a la butxaca molta gent, i el que és millor, d'àmbits propers i llunyans al partit en què milita.
I no només això. La seva empremta ha estat decisiva en un bon grapat de qüestions ben importants per a la vida cultural de la Vila i el Districte: les Colles de Cultura Popular, la recerca històrica, els mitjans de comunicació graciencs, la memòria històrica... La identitat gracienca tal com la coneixem avui deu molt a l'Albert, certament.
Diuen les cròniques que us he citat que l'Albert, com que no serà candidat a anar a la llista del PSC per Barcelona a les municipals, "posa punt i final a la seva carrera política". És una afirmació poc exacta, fruit segurament de la velocitat amb què treballen els mitjans graciencs (la velocitat és un factor molt positiu, però de vegades fa tenir ensopegades com aquestes). Per començar, l'Albert serà el director de la campanya del PSC de Gràcia a les eleccions municipals.
La gent de l'Agrupació de Gràcia del PSC sabem que l'Albert ens continuarà aportant els seus coneixements, la seva proximitat i la seva calidesa. No pot ser d'una altra manera, ni volem que sigui d'una altra manera perquè sense l'Albert el socialisme gracienc no s'entèn. Per cert, m'ha arribat que en alguns altres districtes de Barcelona hi ha qui publica llibres sobre la història local del socialisme. Em pregunto si l'Albert s'animarà a escriure aviat la història del socialisme a Gràcia ...
Penso que l'Albert és una d'aquestes persones en què queda clar que l'acusació que sovint se'ns fa als polítics de no ser propers als ciutadans és falsa. Durant els anys en què ha exercit com a portaveu del PSC i conseller de Cultura (entre altres àmbits) s'ha ficat a la butxaca molta gent, i el que és millor, d'àmbits propers i llunyans al partit en què milita.
I no només això. La seva empremta ha estat decisiva en un bon grapat de qüestions ben importants per a la vida cultural de la Vila i el Districte: les Colles de Cultura Popular, la recerca històrica, els mitjans de comunicació graciencs, la memòria històrica... La identitat gracienca tal com la coneixem avui deu molt a l'Albert, certament.
Diuen les cròniques que us he citat que l'Albert, com que no serà candidat a anar a la llista del PSC per Barcelona a les municipals, "posa punt i final a la seva carrera política". És una afirmació poc exacta, fruit segurament de la velocitat amb què treballen els mitjans graciencs (la velocitat és un factor molt positiu, però de vegades fa tenir ensopegades com aquestes). Per començar, l'Albert serà el director de la campanya del PSC de Gràcia a les eleccions municipals.
La gent de l'Agrupació de Gràcia del PSC sabem que l'Albert ens continuarà aportant els seus coneixements, la seva proximitat i la seva calidesa. No pot ser d'una altra manera, ni volem que sigui d'una altra manera perquè sense l'Albert el socialisme gracienc no s'entèn. Per cert, m'ha arribat que en alguns altres districtes de Barcelona hi ha qui publica llibres sobre la història local del socialisme. Em pregunto si l'Albert s'animarà a escriure aviat la història del socialisme a Gràcia ...
26 de febrer 2007
Records del CJB
Ara fa exactament 10 anys que es produïa aquesta imatge: un president sortint del CISEC (Centre d’Informació i serveis als estudiants de Catalunya) i l’Ajuntament de Barcelona signaven el conveni marc. El president sortint del CISEC era jo, amb una mica més de cabell...
Ara, al 2007, una presidenta entrant del CISEC i l’Ajuntament de Barcelona han renovat aquell conveni marc. Tot això m'ha vingut a la memòria perquè dissabte vaig anar a la clausura de la XXLII assemblea del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB). Aquí teniu la taula, on hi havia el Fabià Mohedano, la Núria Galán, el Carles Martí i l'Eugeni Villalbí.
Ara, al 2007, una presidenta entrant del CISEC i l’Ajuntament de Barcelona han renovat aquell conveni marc. Tot això m'ha vingut a la memòria perquè dissabte vaig anar a la clausura de la XXLII assemblea del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB). Aquí teniu la taula, on hi havia el Fabià Mohedano, la Núria Galán, el Carles Martí i l'Eugeni Villalbí.
L'assemblea em va provocar molts records, i m’agradaria compartir alguns d'ells amb vosaltres. La primera persona que em va parlar del CJB va ser l’Anni Escobedo, l’any 1986, al bar de la Facultat d’Econòmiques. Recordo una dona molt atabalada que volia fer moltes coses, i de segur que fa moltes encara ara.
La veritat és que vaig prendre consciència del Consell cap a l’any 1990, quan jo era membre del Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó. Des de llavors fins l’actualitat el CJB ha estat una part important del meu disc dur personal i m’ajudat a formar-me com persona.
Vull retre homenatge a tots els companys i companyes que des del CJB fan que les polítiques de Joventut de la ciutat siguin importants per a tots els dirigents municipals: Núria, Fabià, Joffre, Jordi, Xavi, Pedro, Anna, Jaume, Albert, Rosa, Anni, Francesc, presidents i presidentes del consell, membres de secretariats, responsables d’entitats, equips tècnics, a tots i totes moltes gràcies per la vostra feina.
25 de febrer 2007
Des de l'Escola d'Hivern de Tarragona
Aquest cap de setmana assisteixo a l'Escola d'Hivern del PSC a Tarragona. Les eleccions municipals que s'acosten han estat el centre dels debats i les reflexions. Ara fa uns minuts, el nostre alcalde, el Jordi Hereu, ha fet la seva aportació. En podeu llegir un bon resum al web del PSC.
Foto: TransversalWeb
La Neus, el Pepe, l'Alícia, la Rosa i la Iolanda hem assistit a les jornades... A mí, personalment, m'han agradat els objectius compartits del socialisme, aquesta comunió entre Tarragona, Granada i París passant per Barcelona que ha destacat Hereu, arran de les intervencions dels seus companys de taula a l'Escola d'Hivern.
Hereu també ha recordat el Congrés de la Joventut Socialista a mitjans dels 80, quan CiU no feia metro i vàrem titular el congrés "La sortida del túnel". Significatiu, oi?
I un altre concepte interessant: la nova economia demana teixit urbà, al contrari del que passava fa anys, quan els polígons s'instal·laven fora de les ciutats. Tot un tema de reflexió!
També voldria destacar que durant totes les jornades, que van començar ahir, s'ha citat al Jordi com a exemple d'alcalde proper a la gent, i frases seves com "hem de convertir els nous reptes en noves oportunitats" o el concepte de "socialisme a peu de carrer" han servit de referència per a algunes de les intervencions. Sembla que el nostre alcalde i alcaldable està fent-se estimar no només dins, sinó també fora de Barcelona.
Celebro que la feinada que està fent es valori com es mereix. Anem per molt bon camí!
24 de febrer 2007
Bramatopin
Ahir a la nit, concert al Tradicionarius. Aquest esdeveniment musical gracienc mereix atenció per ell sol, i de fet s'ha convertit en una referència de la música folk a nivell català, i és reconegut també a Espanya.
Però el concert d'ahir era especial, perquè hi actuava un grup aranès: Bramatopin. En ell canta i toca la flauta i l'acordió diatònic un bon amic, el Paco Boya. Feia temps que intentàvem veure alguna de les seves actuacions, però era difícil que coincidís una estada prop de la Vall d'Aran amb un dels seus concerts. Per sort, ahir van actuar als Lluïsos de Gràcia.
Trobo molt lloable que el Paco sigui capaç de compaginar la seva tasca política amb una activitat artística, a més tan vinculada a la seva terra. Espero que el seu treball com a polític obtingui tan bons resultats com els que vaig escoltar ahir a la nit, i que aviat el poguem felicitar per la campanya electoral importantíssima que hi ha aquest maig a la Vall d'Aran. Allà també necessiten aires de canvi, i més veient com ha actuat (o més ben dit, com NO ha actuat) el síndic Barrera en l'enfonsament del seu túnel: la primera autoritat de la Vall va ser l'últim en arribar. Va trigar CINC HORES en trobar el camí que va de Viella a la boca del túnel!!!!
23 de febrer 2007
Treballant a prop, mirant lluny
Ahir a l'agrupació de Gràcia del PSC vàrem fer l'assemblea per acordar les esmenes que presentarem al document que servirà per elaborar el programa de les municipals, i que des de fa algunes setmanes teniu penjat a la columna de la dreta, apartat "Eleccions 2007".
Una vegada més, haig de lloar l'esforç i l'activitat dels nostres i les nostres militants, sempre disposats a fer bones aportacions perquè el nostre projecte segueixi sent el que millor recull les necessitats dels ciutadans i el que hi dóna respostes realistes.
Dels debats i les aportacions que hem tingut aquests dies se'n desprèn que el projecte socialista segueix tocant de peus a terra, sense vendre fum i parlant de coses palpables. No ens agrada només filosofar, ens agrada treballar.
Tinc moltes ganes de tenir enllestit el nostre programa electoral i lluir-lo en el bloc. Encara caldrà esperar una mica, però!!!!
Una vegada més, haig de lloar l'esforç i l'activitat dels nostres i les nostres militants, sempre disposats a fer bones aportacions perquè el nostre projecte segueixi sent el que millor recull les necessitats dels ciutadans i el que hi dóna respostes realistes.
Dels debats i les aportacions que hem tingut aquests dies se'n desprèn que el projecte socialista segueix tocant de peus a terra, sense vendre fum i parlant de coses palpables. No ens agrada només filosofar, ens agrada treballar.
Tinc moltes ganes de tenir enllestit el nostre programa electoral i lluir-lo en el bloc. Encara caldrà esperar una mica, però!!!!
21 de febrer 2007
El ala oeste de la Casa Blanca
El Miquel Iceta em va recomanar fa algun temps una sèrie: The West Wing, traduïda al castellà com "El ala oeste de la Casa Blanca". Com que al Nadal la tenien d'oferta a l'FNAC, vàrem agafar la primera temporada. El ritme trepidant del primer capítol, en què encara no coneixíem els personatges, ens va deixar una mica estebornits. Però quan vàrem agafar el truquillo, ens hi vàrem enganxar. Ara estem a punt d'acabar la quarta temporada...
L'ala oest de la Casa Blanca és la part de l'edifici on s'ubiquen el Despatx Oval i les oficines dels col·laboradors més estrets del president dels Estats Units. La sèrie, doncs, se centra en descriure tots els embolics a què ha de fer front el president Bartlett (Martin Sheen dóna vida a un demòcrata progre, premi Nobel i excel·lent persona res a veure amb Bush Jr.) i el seu equip. Entre els personatges hi ha la primera dama, el cap de Gabinet, els redactors dels discursos més destacats i la cap de premsa de la Casa Blanca (que és un dels personatges que més m'agrada, ràpida, decidida, executiva, de resposta precisa, irònica, directa, i al mateix temps sensible).
Al llarg dels episodis s'hi veu de tot: crisis a Orient Mitjà, mesures que triomfen, mesures que el Congrés tira per terra... Tot plegat, enmig d'un sistema polític i institucional que té poc a veure amb el nostre. Una bona manera d'aprendre com funcionen allà. I de veure la política dels Estats Units una mica més de prop, sense els prejudicis que ens han fet agafar alguns governants odiosos d'aquell país.
En fi, que la recomanació del Miquel la faig extensiva avui a tots els blocaries que em llegiu!!!
19 de febrer 2007
Ségolène
Avui estic de dilluns, més aviat poc inspirat... Però he afegit continguts al blog que us poden interessar, especialment als lectors francòfils.
Perquè no sigui dit que només penso en les eleccions municipials, he inclòs a la columna de la dreta una selecció de links sobre les eleccions presidencials franceses. De moment, l'he especialitzat en la figura de la candidat dels socialistes, Ségolène Royal, que ha aconseguit una rellevància i una popularitat que els nostres companys de l'esquerra francesa no recordaven des de fa molt de temps. Potser perquè els polítics socialistes francesos són "lletjos, tristos i envellits", com explica Antoni Gutiérrez-Rubí en un dels seus articles?
El cas és que Ségolène ha donat un toc d'aire fresc i de feminitat a la política francesa. Potser és una recepta que necessita la política en molts altres llocs (i tingueu present que el toc femení no té per què ser patrimoni exclusiu de les dones, penso que hi ha molts homes que poden fer política d'una manera diferent, més càlida i propera!).
Això queda clar en el seu web oficial, Désirs d'avenir, i en els grups que hi dónen suport entusiasta des de la xarxa, com els joves. El procés de participació eque s'ha seguit per definir el seu programa també ha estat un bon exemple de com es pot fer una política de proximitat, fins i tot des de les altes esferes, si es té una mica de voluntat. Per cert, el company Paco Boya ha explicat en el seu blog la seva experiència participativa en un dels debats que s'han fet al sud de França.
18 de febrer 2007
Carnaval i Sant Medir
Aquest cap de setmana ha estat un altre bon exemple de l'activitat frenètica del nostre barri. Ahir, Carnaval passat per aigua: per això en la foto veieu els gegants de Gràcia, el Pau i la Llibertat, dins la seu del districte, que va quedar ben plena de gent.
Aquest matí, pregó de Sant Medir, amb ballada de sardanes...
... i lectura del pregó que anuncia la festa per d'aquí a quinze dies. Aquí teniu una foto del balcó de la seu del districte, ben guarnit, amb els símbols de la nostra Vila i de la nostra ciutat!
Cavalls de Troia
En el consell nacional d’ahir, el nostre primer secretari i president de la Generalitat, José Montilla, va afirmar que el PP està utilitzant quatre cavalls de Troia per minar el govern de Zapatero. Hi estic plenament d’acord, i penso que cal denunciar clarament cadascun d’aquest quatre flancs per on vol atacar el PP, a costa de l’estabilitat del Govern: - Ús partidista del poder judicial.
- Ús partidista del trencament del procés de pau a Euskadi
- Ús partidista de polèmiques artificials sobre l’Estatut
- Ús partidista de les seves pròpies mentides sobre l’11-M
Posats a parlar de cavalls de Troia, també CiU ha fet ús d’aquesta expressió aquesta setmana. Diuen que el conseller Ernest Maragall és un cavall de Troia per als nacionalistes al govern.
Jo, sincerament, penso que el cavall de Troia del nacionalisme és CiU. Els convers no estan defensant el govern català en un moment en què la dreta espanyola l’està atacant vilment.
Quina actitud pot ser més espanyolista que la de CiU, fent-li el joc al PP contínuament, per activa o per passiva? El PP vol que CiU arremeti contra Montilla, i contra el seu govern, i contra Zapatero. Al PP li convè que CiU es queixi del desplegament de l’Estatut i vulgui recórrer lleis estatals per defensar competències –suposadament- encara que això vagi en detriment dels ciutadans. És el que passa amb la llei de Promoció de l’Autonomia Personal, per exemple
Al PP li convé que CiU pensi en Catalunya (el concepte abstracte i autocomplaent de Catalunya com a nació) i s’oblidi dels catalans (el concepte de Catalunya com a poble format per persones). I CiU està fent exactament això. En nom de Catalunya oblida els catalans, de manera que el seu patriotisme no passa de ser patrioterisme de pa sucat amb oli.
CiU i PP, amics per sempre...
16 de febrer 2007
Ridiculitzar els polítics
Ahir al vespre vaig veure un programa de televisió en què es feia una tertúlia entre diputats de tots els grups parlamentaris.
En un moment del debat, el moderador feia notar: "Hem entrevistat 50 persones pel carrer perquè ens diguin quines són les seves preocupacions, i ningú ens ha parlat ni del desplegament de l'Estatut ni del Tribunal Constitucional". Meravellós. La pregunta que em va venir al cap és obvia: si a la gent no li interessa el tema, per què un periodista convida sis diputats i els fa parlar del tema una o dues hores?
Al cap d'una estona, un gran test per saber si els polítics coneixen la vida quotidiana:
-Quant val un litre de gasoil? Jo, sincerament, hauria respost que al meu cotxe poso benzina, i prou pena tinc pagant el que em toca com per mirar quant li costa el carburant a d'altres.
-Quantes parelles homosexuals s'han casat? La veritat, això és la meva vida quotidiana, però no en tinc ni idea. Ens hem casat el Pep i jo, i conec alguns amics i amigues, però tinc altra feina millor que anar comptant qui es casa i qui no. Per cert, quantes d'heterosexuals s'han casat???
-Quantes parelles homosexuals han adoptat? Quina fixació! I per què no preguntes quantes heterosexuals? I quantes amb un dels cònjuges miops? D'això parla la gent a l'hora de sopar?
-Quina és l'arrel quadrada de 16? I l'arrel cúbica de 27? Vaig decidir fer zàpping.
Una mica més tard, després d'una estona de canvis de canal, em trobo els sis pobres diputats amb un nas de pallasso posat.
Em pregunto si aquest mateix periodista seria capaç de posar en la mateixa situació sis catedràtics de dret constitucional. Si convida els directors de La Caixa, el BBVA, Caixa de Catalunya i Banc de Sabadell els posarà en la mateixa situació? I per què no fa el mateix en un debat sobre economia amb els presidents de Gas Natural, Endesa i Telefónica, posem per cas?
Sincerament, està molt bé que s'exigeixi als polítics més proximitat amb la ciutadania, però aquest tipus de muntatges dubto que hi contribueixin gens. La distància entre polítics i ciutadans també té a veure amb determinades maneres d'entendre el periodisme, i potser alguns professionals s'ho haurien de fer mirar.
En un moment del debat, el moderador feia notar: "Hem entrevistat 50 persones pel carrer perquè ens diguin quines són les seves preocupacions, i ningú ens ha parlat ni del desplegament de l'Estatut ni del Tribunal Constitucional". Meravellós. La pregunta que em va venir al cap és obvia: si a la gent no li interessa el tema, per què un periodista convida sis diputats i els fa parlar del tema una o dues hores?
Al cap d'una estona, un gran test per saber si els polítics coneixen la vida quotidiana:
-Quant val un litre de gasoil? Jo, sincerament, hauria respost que al meu cotxe poso benzina, i prou pena tinc pagant el que em toca com per mirar quant li costa el carburant a d'altres.
-Quantes parelles homosexuals s'han casat? La veritat, això és la meva vida quotidiana, però no en tinc ni idea. Ens hem casat el Pep i jo, i conec alguns amics i amigues, però tinc altra feina millor que anar comptant qui es casa i qui no. Per cert, quantes d'heterosexuals s'han casat???
-Quantes parelles homosexuals han adoptat? Quina fixació! I per què no preguntes quantes heterosexuals? I quantes amb un dels cònjuges miops? D'això parla la gent a l'hora de sopar?
-Quina és l'arrel quadrada de 16? I l'arrel cúbica de 27? Vaig decidir fer zàpping.
Una mica més tard, després d'una estona de canvis de canal, em trobo els sis pobres diputats amb un nas de pallasso posat.
Em pregunto si aquest mateix periodista seria capaç de posar en la mateixa situació sis catedràtics de dret constitucional. Si convida els directors de La Caixa, el BBVA, Caixa de Catalunya i Banc de Sabadell els posarà en la mateixa situació? I per què no fa el mateix en un debat sobre economia amb els presidents de Gas Natural, Endesa i Telefónica, posem per cas?
Sincerament, està molt bé que s'exigeixi als polítics més proximitat amb la ciutadania, però aquest tipus de muntatges dubto que hi contribueixin gens. La distància entre polítics i ciutadans també té a veure amb determinades maneres d'entendre el periodisme, i potser alguns professionals s'ho haurien de fer mirar.
15 de febrer 2007
Memòries d'Idhun
Per compensar l'extens article d'ahir, avui us vull proposar una lectura força entretinguda, ideal per desconnectar de tot quan acaba la jornada...
Ja sabeu que a mí m'agrada la literatura fantàstica. Sóc un fan l'El Senyor dels Anells. Doncs bé, us recomano una altra trilogia: Memòries d'Idhun, de Laura Gallego García, una noia de 30 anys capaç de fer volar la imaginació.
En aquest llibre trobareu un món màgic en perill d'extinció, unicorns, dracs i altres éssers que l'hauran de salvar des de la Terra... Vaig devorar el primer llibre de la trilogia, i ara estic amb el segon. Una dosi de fantasia i emocions sempre va bé, a les portes de la campanya que ens espera. Aprofiteu bé el temps lliure!
14 de febrer 2007
Tribuna Barcelona: La qüestió de l’Islam a Espanya
Sota aquest títol, la doctora Gema Martín Muñoz, va presentar la seva opinió molt qualificada, respecte la situació dels immigrants del món àrab en el nostre territori i les diferents modalitats de relació que s’han produit amb la societat que els acull. Va ser dilluns al Tribuna Barcelona.
Us haig de confessar que el debat em va impressionar molt gratament. La doctora Martin va demostrar a tots els assistents el profund coneixement que té del conjunt del mon àrab i de la cultura islàmica.
Voldria destacar alguns apartats de la seva intervenció amb què coincideixo plenament.
Quan parlem de mon àrab, incorporem de forma automàtica el tema religiós com un element inherent a la persona, creant d’aquesta manera un únic estereotip que apliquem a tothom, sense matisar en cap cas. No hi ha dubte que això es un error donat que totes les societats tenen infinitat de matisos.
Ella definia tres etapes molt gràfiques en els processos d’immigració:
- el treballador invisible
- el ciutadà musulmà reivindicatiu
- l’estranger indesitjable
En el primer situaríem les persones vingudes dels territoris vinculats a les antigues colònies europees. Aquestes persones no cercaven drets de ciutadania, eren solament treballadors en trànsit. Tenien els seus referents culturals en el seu país d’origen, on ells volien tornar.
En el segon iniciem els processos d’acolliment i fem tancament de fronteres. Els immigrants comencen a sentir-se ciutadans europeus i demanen poder mantenir les seves tradicions dins del país d’acollida. És a dir, comencen a reivindicar drets.
En la tercera situació es comencen a visibilitzar els diferents moviments, es reforcen els estereotips i es contraposa la superioritat cultural europea respecte la resta dels pobles. En aquest punt des del punt de vista europeu cal homogeneïtzar totes les altres cultures respecte la nostra, així nosaltres som laics, moderns i occidentals i ells són confessionals, arcaics. Tota aquesta situació generarà un procés reactiu en la societat europea.
Aquestes tres fases s’agreugen a partir de l’onze de setembre de 2001. El que és àrab s’identifica exclusivament amb la religió musulmana, i tot plegat amb el terrorisme. Totes les persones vinculades a aquest món passen a ser sospitoses o terroristes potencials. Les polítiques de seguretat passen per sobre de les polítiques d’integració i aquesta situació incrementa els processos reactius de la societat en els dos sentits.
Un altre tema són les injustícies que es realitzen fora de les nostres fronteres, on les lleis internacionals i les resolucions de Nacions Unides no s’apliquen. En molts d’aquests casos la societat europea fa un procés d’autodisculpa.
Per concloure, la doctora Martín Muñoz afirmava que per avançar en els processos de compressió i confiança mútua s’ha de treballar de forma molt clara el principi d’igualtat davant les lleis, tant en els àmbits internacionals com els locals i en aquests darrers evitar els processos d’exclusió social i fer polítiques inclusives.
Com podeu veure, tot un repte que entre tots hem d’assolir.
No voldria acabar aquestes notes sense dir-vos que en aquesta tertúlia i havia gent coneguda com la Dolors Martínez, amigues diputades con la Consol Prados i gestors associatius com el Quim Sabaté (IBN Batuta). L’acte va ser presentat pel company diputat Mohamed Chaid, que col·labora de forma activa amb l’agrupació de Gràcia del PSC.
Us haig de confessar que el debat em va impressionar molt gratament. La doctora Martin va demostrar a tots els assistents el profund coneixement que té del conjunt del mon àrab i de la cultura islàmica.
Voldria destacar alguns apartats de la seva intervenció amb què coincideixo plenament.
Quan parlem de mon àrab, incorporem de forma automàtica el tema religiós com un element inherent a la persona, creant d’aquesta manera un únic estereotip que apliquem a tothom, sense matisar en cap cas. No hi ha dubte que això es un error donat que totes les societats tenen infinitat de matisos.
Ella definia tres etapes molt gràfiques en els processos d’immigració:
- el treballador invisible
- el ciutadà musulmà reivindicatiu
- l’estranger indesitjable
En el primer situaríem les persones vingudes dels territoris vinculats a les antigues colònies europees. Aquestes persones no cercaven drets de ciutadania, eren solament treballadors en trànsit. Tenien els seus referents culturals en el seu país d’origen, on ells volien tornar.
En el segon iniciem els processos d’acolliment i fem tancament de fronteres. Els immigrants comencen a sentir-se ciutadans europeus i demanen poder mantenir les seves tradicions dins del país d’acollida. És a dir, comencen a reivindicar drets.
En la tercera situació es comencen a visibilitzar els diferents moviments, es reforcen els estereotips i es contraposa la superioritat cultural europea respecte la resta dels pobles. En aquest punt des del punt de vista europeu cal homogeneïtzar totes les altres cultures respecte la nostra, així nosaltres som laics, moderns i occidentals i ells són confessionals, arcaics. Tota aquesta situació generarà un procés reactiu en la societat europea.
Aquestes tres fases s’agreugen a partir de l’onze de setembre de 2001. El que és àrab s’identifica exclusivament amb la religió musulmana, i tot plegat amb el terrorisme. Totes les persones vinculades a aquest món passen a ser sospitoses o terroristes potencials. Les polítiques de seguretat passen per sobre de les polítiques d’integració i aquesta situació incrementa els processos reactius de la societat en els dos sentits.
Un altre tema són les injustícies que es realitzen fora de les nostres fronteres, on les lleis internacionals i les resolucions de Nacions Unides no s’apliquen. En molts d’aquests casos la societat europea fa un procés d’autodisculpa.
Per concloure, la doctora Martín Muñoz afirmava que per avançar en els processos de compressió i confiança mútua s’ha de treballar de forma molt clara el principi d’igualtat davant les lleis, tant en els àmbits internacionals com els locals i en aquests darrers evitar els processos d’exclusió social i fer polítiques inclusives.
Com podeu veure, tot un repte que entre tots hem d’assolir.
No voldria acabar aquestes notes sense dir-vos que en aquesta tertúlia i havia gent coneguda com la Dolors Martínez, amigues diputades con la Consol Prados i gestors associatius com el Quim Sabaté (IBN Batuta). L’acte va ser presentat pel company diputat Mohamed Chaid, que col·labora de forma activa amb l’agrupació de Gràcia del PSC.
11 de febrer 2007
El capità del Titànic
Entrevista a Artur Mas a El Periódico d’aquest diumenge: “No tinc queixa de la cohesió de CDC, a part de les últimes setmanes”
Expliquen que l’orquestra del Titanic no va deixar de tocar en cap moment mentre el vaixel s’enfonsava. Si algun periodista haguès pogut entrevistar llavors el capità del vaixell, potser li hauria deixat anar, amb els valsos de fons, alguna frase com la d’Artur Mas. Podria haver titulat l’entrevista, per exemple: “No tinc queixa del funcionament del Titanic, apart que hem ensopegat amb un iceberg”.
L’esperança és l’últim que es perd, i és psicològicament molt recomanable posar bona cara al mal temps. I mentrestant, l’orquestra que toqui polkes, encara que desafini!
Expliquen que l’orquestra del Titanic no va deixar de tocar en cap moment mentre el vaixel s’enfonsava. Si algun periodista haguès pogut entrevistar llavors el capità del vaixell, potser li hauria deixat anar, amb els valsos de fons, alguna frase com la d’Artur Mas. Podria haver titulat l’entrevista, per exemple: “No tinc queixa del funcionament del Titanic, apart que hem ensopegat amb un iceberg”.
L’esperança és l’últim que es perd, i és psicològicament molt recomanable posar bona cara al mal temps. I mentrestant, l’orquestra que toqui polkes, encara que desafini!
Sant Medir s’apropa
Ja tenim aquí la Dolça Festa un altre cop! El dia 17 de gener es va escollir el cartell d’aquest any, i ahir vàrem fer un altre dels actes previs al dia de Sant Medir: el sopar amb les colles. Si voleu informació detallada sobre tota l’activitat d’aquestes setmanes, la trobareu al web de la Federació de Colles (recordeu que teniu l’enllaç permanent a aquest web a la columna de la dreta, en l’apartat “Entitats gracienques”).
El sopar amb les Colles de Sant Medir és un acte especialment important. Per això i perquè m’agrada hi he anat quatre dels sis anys que fa que sóc conseller. En alguna ocasió he delegar en algun dels meus companys, com la Cinta o el Josep. I l’Albert Musons, no cal dir-ho, hi ha estat sempre! La foto d’aquí sota demostra com l’activitat social i cultural de la Vila està per damunt de moltes coses, inclosa la imminent campanya electoral: hi veureu el president de la Federació Festa Major, amb la Montserrat Marchante (CiU) i jo mateix (PSC, per si no ho recordeu).
El sopar amb les Colles de Sant Medir és un acte especialment important. Per això i perquè m’agrada hi he anat quatre dels sis anys que fa que sóc conseller. En alguna ocasió he delegar en algun dels meus companys, com la Cinta o el Josep. I l’Albert Musons, no cal dir-ho, hi ha estat sempre! La foto d’aquí sota demostra com l’activitat social i cultural de la Vila està per damunt de moltes coses, inclosa la imminent campanya electoral: hi veureu el president de la Federació Festa Major, amb la Montserrat Marchante (CiU) i jo mateix (PSC, per si no ho recordeu).
A l’acte d’ahir també va assistir l’alcalde Hereu, que va agrair als romeus i les romeves la seva aportació a la construcció de la ciutat. En un to menys institucional, va evocar records de la seva infantesa relacionats amb Sant Medir: els carmels que entraven per la finestra un dia que estava malalt i no es podia llevar del llit, i el vidre que durant anys va estar esquerdat després de rebre, precisament, un cop de caramel de Sant Medir...
Per acabar, vull animar-vos a participar en totes les activitats de Sant Medir i felicitar la Isabel Sanagustí i la seva gent per l’esforç que, dia a dia, fan per mantenir viva la Dolça Festa!
Visca Sant Medir!
10 de febrer 2007
CRITERIS.CAT
El grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi han engegat una nova publicació electrònica que crec que us pot resultar d'interès. Es diu Criteris.cat, i en ella trobareu explicacions detallades de les lleis més emblemàtiques del govern Montilla que es tramiten al Parlament. A partir d'ara trobareu sempre el link a la columna de la dreta.
El Criteris.cat ha començat amb un article extens i molt entenedor sobre la Llei de Serveis Socials, preparat per la Consol Prados. Us recomano també que rellegiu l'article que la mateixa Consol va fer en aquest blog sobre el tema.
El Criteris.cat ha començat amb un article extens i molt entenedor sobre la Llei de Serveis Socials, preparat per la Consol Prados. Us recomano també que rellegiu l'article que la mateixa Consol va fer en aquest blog sobre el tema.
09 de febrer 2007
Prohibim-ho tot!!!
Els ciutadans i ciutadanes tenen dret a descansar. A anar cada nit al llit i poder reposar en silenci. És el que diu un jutge de Tenerife, i hi estic d'acord. El problema és que aquest jutge no té en compte que algunes nits, en determinades zones, agrada saltar-se les normes excepcionalment i fer una mica de gresca. Resultat? El jutge ha decidit que els Carnavals de Tenerife, aquest any, s'acaben a les 10 de la nit.
Considero que hem de lluitar contra el soroll que molesta la gent, però contra el soroll que la molesta cada dia, i no contra el que generen celebracions tradicionals que fan caliu en un poble, vila o ciutat, un dia o uns dies concrets del calendari.
Us imagineu que prohibíssim la desfilada de Sant Medir, o la trobada castellera, o els foguerons, o directament les Festes de Gràcia més enllà de les 10 del vespre? No només ens carregaríem un dels emblemes de la Vila, sinó que a més deixaríem sense resoldre els problemes de soroll que hi pugui haver els restants 355 dies de l'any. I no faríem content a ningú.
És el que ha aconseguit aquest jutge: carregar-se la festa més emblemàtica de les Canàries. I quan passi el Carnaval, què pensa fer? Decretar el toc de queda perquè la gent no surti al carrer i no faci soroll? La vida a ciutat comporta aquests problemes, que penso que queden compensats per moltes satisfaccions. Entre elles, la de poder celebrar grans festes amb els teus veïns, i dormir l'endemà.
Considero que hem de lluitar contra el soroll que molesta la gent, però contra el soroll que la molesta cada dia, i no contra el que generen celebracions tradicionals que fan caliu en un poble, vila o ciutat, un dia o uns dies concrets del calendari.
Us imagineu que prohibíssim la desfilada de Sant Medir, o la trobada castellera, o els foguerons, o directament les Festes de Gràcia més enllà de les 10 del vespre? No només ens carregaríem un dels emblemes de la Vila, sinó que a més deixaríem sense resoldre els problemes de soroll que hi pugui haver els restants 355 dies de l'any. I no faríem content a ningú.
És el que ha aconseguit aquest jutge: carregar-se la festa més emblemàtica de les Canàries. I quan passi el Carnaval, què pensa fer? Decretar el toc de queda perquè la gent no surti al carrer i no faci soroll? La vida a ciutat comporta aquests problemes, que penso que queden compensats per moltes satisfaccions. Entre elles, la de poder celebrar grans festes amb els teus veïns, i dormir l'endemà.
08 de febrer 2007
Ignorants? Vàndals? Estúpids?
La llista de possibles adjectius per iniciar aquest post era molt més llarga.
Avui el drac del Park Güell té 40 cm quadrats de cara menys, perquè algú va decidir destrossar-lo.
D'atemptats d'aquests tipus sempre n'hi ha hagut, fins i tot dins el Louvre (atacs a la Gioconda) i dins el museu de Florència on es conserva el David de Miquel Àngel (li van fer saltar el dit gros del peu a cops de martell). No entenc què pot portar algú a atemptar contra un patrimoni de la Humanitat. Afany de notorietat? Potser.
El drac del Park Güell ha estat durant dècades allà, deixant-se fotografiar per graciencs i foranis. I ara algú li ha destrossat la cara. Voldria saber a què donen valor els qui ho han fet, si ni tansols donen valor a un dels millors símbols de la seva ciutat. Em queda el regust amarg de pensar que el remei passa més per l'educació que no pas per la policia: aquest tipus de gentussa sempre acabaria trobant la manera de donar la nota...
Avui el drac del Park Güell té 40 cm quadrats de cara menys, perquè algú va decidir destrossar-lo.
D'atemptats d'aquests tipus sempre n'hi ha hagut, fins i tot dins el Louvre (atacs a la Gioconda) i dins el museu de Florència on es conserva el David de Miquel Àngel (li van fer saltar el dit gros del peu a cops de martell). No entenc què pot portar algú a atemptar contra un patrimoni de la Humanitat. Afany de notorietat? Potser.
El drac del Park Güell ha estat durant dècades allà, deixant-se fotografiar per graciencs i foranis. I ara algú li ha destrossat la cara. Voldria saber a què donen valor els qui ho han fet, si ni tansols donen valor a un dels millors símbols de la seva ciutat. Em queda el regust amarg de pensar que el remei passa més per l'educació que no pas per la policia: aquest tipus de gentussa sempre acabaria trobant la manera de donar la nota...
07 de febrer 2007
Fent xarxa, fent fotos
Quan vaig engegar aquest blog, aviat farà un any, no m'imaginava que em passarien dues coses:
1. M'he enganxat a això d'anar escrivint de tant en tant!
2. El meu blog és eina de treball per a mi mateix i per a alguns internautes que l'utilitzen com a referència per anar navegant per webs gracienques. Això de posar els links a entitats i institucions a la plana de la dreta ha estat un encert, mal m'està el dir-ho...
I és que la ciberpolítica és tot un món. Internet està arribant a ser un aparador molt potent per exposar el que pensem, com ho demostren les 12.000 visites al web del PSC de Gràcia durant el 2006, i les més de 6.000 visites que he rebut des que vaig obrir aquest blog.
Avui aprofito per inaugurar una nova secció, a la columna de la dreta, que inclou un grapat de fotos. Espero que us ho passeu bé mirant-les. Algunes han anat apareixent al blog, d'altres són inèdites.
Per cert, ja posats aprofito per agrair a tots aquells que m'heu escrit a guillemespriu@hotmail.com per rebre puntualment al correu cada actualització del blog!
1. M'he enganxat a això d'anar escrivint de tant en tant!
2. El meu blog és eina de treball per a mi mateix i per a alguns internautes que l'utilitzen com a referència per anar navegant per webs gracienques. Això de posar els links a entitats i institucions a la plana de la dreta ha estat un encert, mal m'està el dir-ho...
I és que la ciberpolítica és tot un món. Internet està arribant a ser un aparador molt potent per exposar el que pensem, com ho demostren les 12.000 visites al web del PSC de Gràcia durant el 2006, i les més de 6.000 visites que he rebut des que vaig obrir aquest blog.
Avui aprofito per inaugurar una nova secció, a la columna de la dreta, que inclou un grapat de fotos. Espero que us ho passeu bé mirant-les. Algunes han anat apareixent al blog, d'altres són inèdites.
Per cert, ja posats aprofito per agrair a tots aquells que m'heu escrit a guillemespriu@hotmail.com per rebre puntualment al correu cada actualització del blog!
31 de gener 2007
Tret de sortida cap a les eleccions municipals
Els membres del Consell Nacional del PSC vàrem aprovar dissabte, per unanimitat, la candidatura de Jordi Hereu com a alcaldable de Barcelona del PSC. L'aplaudiment a la Sala Ernest Lluch de la seu del PSC va ser inoblidable.
És el moment d'arremangar-se i anar per feina. Per això, veureu canvis a la columna de la dreta d'aquest blog. El colom de la pau segueix adalt de tot, però just després hi ha un espai especial per a aquestes eleccions.
M'agradaria que, independentment de si sou militants o simpatitzants del PSC, feu aportacions al document de treball "Mirar lluny, treballar a prop", que servirà per elaborar el nostre programa electoral. Totes les aportacions són benvingudes, perquè ens agrada incorporar bones idees. Me les podeu fer en persona, o virtualment mitjançant aquest blog, que per a això estan les noves tecnologies.
A més d'aquest document, a la columna de la dreta trobareu links a webs del PSC (de Gràcia i de Barcelona), i a les últimes notícies aparegudes sobre l'activitat a l'Ajuntament de Barcelona.
Finalment, he decidit facilitar el procés de subscripció, i ara la podeu fer enviant-me directament un mail demanant-m'ho a guillemespriu@hotmail.com
Us vaig dir que demanava als Reis ganes de treballar. És obvi que me'n van portar!
29 de gener 2007
Pimpinela
Declaracions de Josep Piqué(PP), ahir, a El Periódico:
Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, dono més credibilitat al PP. Però sigui com sigui, avui se m'ha enganxat la musiqueta d'una vella cançó que a alguns us sonarà...
Quien es?
*Soy yo
Que vienes a buscar?
*A ti
Ya es tarde!
*Porque?
Porque ahora soy yo
la que quiere estar sin ti
Por eso vete!
Olvida mi nombre, mi cara,
mi casa y pega la vuelta!
*jamas te pude comprender
Vete!
Olvida mis ojos, mis manos,
mis labios, que no te desean!
*estas mintiendo ya lo se!
Vete!
Olvida que existo,
que me conociste,
y no te sorprendas!
Olvidate todo que tu para eso tienes experiencia
Hace dos años y un dia que vivo sin el
Hace dos años y un dia que no lo he vuelto a ver
Y aunque no he sido feliz aprendi a vivir sin su amor
Pero al ir olvidando de pronto una noche volvio
- "El PP està parlant sobre el futur amb dirigents de CiU"
- "Les declaracions de Piqué són fantasies hivernals"
- "Segurament, Felip Puig no té tota la informació de la direcció del seu partit"
Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, dono més credibilitat al PP. Però sigui com sigui, avui se m'ha enganxat la musiqueta d'una vella cançó que a alguns us sonarà...
Quien es?
*Soy yo
Que vienes a buscar?
*A ti
Ya es tarde!
*Porque?
Porque ahora soy yo
la que quiere estar sin ti
Por eso vete!
Olvida mi nombre, mi cara,
mi casa y pega la vuelta!
*jamas te pude comprender
Vete!
Olvida mis ojos, mis manos,
mis labios, que no te desean!
*estas mintiendo ya lo se!
Vete!
Olvida que existo,
que me conociste,
y no te sorprendas!
Olvidate todo que tu para eso tienes experiencia
Hace dos años y un dia que vivo sin el
Hace dos años y un dia que no lo he vuelto a ver
Y aunque no he sido feliz aprendi a vivir sin su amor
Pero al ir olvidando de pronto una noche volvio
28 de gener 2007
L’Eduard s’estrena
Voldria felicitar l’Eduard Marron per l’exposició que va inaugurar divendres. En aquesta exposició mostra les imatges que va captar mentre feia el Camí de Santiago. Unes fotos de gran qualitat, que va presentar envoltat d’amics i amigues, en bona part gent de Gràcia que ens vàrem traslladar a la ciutat veïna per comprovar com, lluny de mirar-nos el malic, alguns graciencs també fan carrera fora dels murs mentals de la nostra Vila.
Com que l’exposició es fa a Ciutat Vella, va ser una oportunitat per conquerir nous espais i cantar les excel·lències de Gràcia. Em consta que el conseller de Cultura, l’Albert Musons, ja ha concedit el perdó a l’Eduard, i que hi ha butlla per a tots els vilatans i vilatanes que es desplacin a l’espai La Finestra, al carrer Francesc Cambó, 27, a veure aquesta mostra. L’horari de visita és de 12 a 14 i de 16 a 20 hores.
Més felicitacions
Aprofito també per destacar la feina feta pel Col·lectiu GLBT (Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transexuals) de Barcelona.
El mateix divendres van fer les seves primeres jornades de debat a l’Institut d’Estudis Catalans. Vaig poder assistir a la primera part, i comprovar directament l’empenta que hi estan posant.
Dracs, gegants i foguerons
Ja posats, us explico que la meva tarda de divendres es va completar amb l’assistència al 25è aniversari dels gegants i el drac de Gràcia, i ja a la nit als l’inici dels actes dels Foguerons de Sa Pobla, que un any més han dut a la nostra Vila les tradicions (i els embotits !) balears.
26 de gener 2007
Fer Festa
Aquesta setmana, el Plenari del Districte de Gràcia ha aprovat el Protocol Festiu del Districte, que té l’objectiu de "protegir i dignificar al màxim l'enorme activitat festiva i de Cultura Popular que hi ha al nostre territori".
Als lectors de fora de Gràcia, us faig notar que el nostre districte és un dels més actius en molts aspectes, i això inclou les festes. Efectivament, no tot s’acaba en la Festa Major d’estiu. Avui, sense anar més lluny, farem els ja tradicionals Foguerons, amb els habituals convidats balears de Sa Pobla: menjarem embotits mallorquins cuits en fogueres a les places gracienques.
Us preguntareu... si tot rutlla tan bé, per què el Plenari ha d’anar aprovant paperassa? Doncs bé, a Gràcia precisament la col·laboració entre unes entitats magníficament hiperactives i uns responsables polítics receptius i també hiperactius ha estat la clau per arribar on som.
Albert Musons
I quan parlo de polítics receptius i hiperactius parlo, especialment, del nostre conseller de Cultura, l’Albert Musons. No és d’estranyar que en el Plenari li caiguessin llagrimetes mentre es presentava el Protocol, ni és d’estranyar que la gent l’aplaudís.
Des de llavors, l’Albert m’ha comentat, mig avergonyit, que és un sentimental... No li hauria de fer vergonya, perquè la política, com tots dos sabem, els sentiments també compten. I haurien de comptar encara més.
La implicació de l’Albert no només en el protocol, sinó en la vida cultural gracienca, va molt més enllà dels límits de la política, i arriba a la plena implicació personal. La seva bibliografia ho demostra, així com el seu contacte permanent amb les entitats. El Protocol festiu i la vida cultural gracienca li deuen molt. Entre altres coses, perquè és capaç de deixar anar una llagrimenta enmig d’un plenari.
Protocol Festiu
Al protocol Festiu que vàrem aprovar s’hi marca el Calendari Festiu de Gràcia, des de la Festa Major i Sant Medir fins al conjunt de diades de les diverses colles de Cultura Popular(castellers, bastoners, gegants, diables, etc...), passant per la commemoració de la Revolta de les Quintes i altres. També S'hi defineixen les característiques de tot l'imaginari festiu de Gràcia, i les de totes les Colles de Cultura Popular. I a més s'estableix un marc de relació del conjunt de les Colles, tant amb les institucions com amb la societat civil de Gràcia. També es defineix clarament el rol de representativitat identitària de les Colles i del conjunt de l'activitat festiva al carrer.
Com veureu, estem parlant gairebé d’un Estatut de les festivitats gracienques. Un document que ha estat possible gràcies al treball del conjunt de les Colles de Cultura Popular, colze a colze amb l’Albert, l’expert en Cultura Popular Pep Fornés, i els tècnics de Cultura del Districte. En el record d’aquest plenari quedaran les llagrimetes de l’Albert i la satisfacció de les Colles de Cultura. Suposo que el temps farà que caigui en l’oblit l’abstenció del PP (i la intervenció del seu portaveu, l’Alberto Belón) i la proposta de considerar el 12 d’octubre com a festa tradicional gracienca...
Als lectors de fora de Gràcia, us faig notar que el nostre districte és un dels més actius en molts aspectes, i això inclou les festes. Efectivament, no tot s’acaba en la Festa Major d’estiu. Avui, sense anar més lluny, farem els ja tradicionals Foguerons, amb els habituals convidats balears de Sa Pobla: menjarem embotits mallorquins cuits en fogueres a les places gracienques.
Us preguntareu... si tot rutlla tan bé, per què el Plenari ha d’anar aprovant paperassa? Doncs bé, a Gràcia precisament la col·laboració entre unes entitats magníficament hiperactives i uns responsables polítics receptius i també hiperactius ha estat la clau per arribar on som.
Albert Musons
I quan parlo de polítics receptius i hiperactius parlo, especialment, del nostre conseller de Cultura, l’Albert Musons. No és d’estranyar que en el Plenari li caiguessin llagrimetes mentre es presentava el Protocol, ni és d’estranyar que la gent l’aplaudís.
Des de llavors, l’Albert m’ha comentat, mig avergonyit, que és un sentimental... No li hauria de fer vergonya, perquè la política, com tots dos sabem, els sentiments també compten. I haurien de comptar encara més.
La implicació de l’Albert no només en el protocol, sinó en la vida cultural gracienca, va molt més enllà dels límits de la política, i arriba a la plena implicació personal. La seva bibliografia ho demostra, així com el seu contacte permanent amb les entitats. El Protocol festiu i la vida cultural gracienca li deuen molt. Entre altres coses, perquè és capaç de deixar anar una llagrimenta enmig d’un plenari.
Protocol Festiu
Al protocol Festiu que vàrem aprovar s’hi marca el Calendari Festiu de Gràcia, des de la Festa Major i Sant Medir fins al conjunt de diades de les diverses colles de Cultura Popular(castellers, bastoners, gegants, diables, etc...), passant per la commemoració de la Revolta de les Quintes i altres. També S'hi defineixen les característiques de tot l'imaginari festiu de Gràcia, i les de totes les Colles de Cultura Popular. I a més s'estableix un marc de relació del conjunt de les Colles, tant amb les institucions com amb la societat civil de Gràcia. També es defineix clarament el rol de representativitat identitària de les Colles i del conjunt de l'activitat festiva al carrer.
Com veureu, estem parlant gairebé d’un Estatut de les festivitats gracienques. Un document que ha estat possible gràcies al treball del conjunt de les Colles de Cultura Popular, colze a colze amb l’Albert, l’expert en Cultura Popular Pep Fornés, i els tècnics de Cultura del Districte. En el record d’aquest plenari quedaran les llagrimetes de l’Albert i la satisfacció de les Colles de Cultura. Suposo que el temps farà que caigui en l’oblit l’abstenció del PP (i la intervenció del seu portaveu, l’Alberto Belón) i la proposta de considerar el 12 d’octubre com a festa tradicional gracienca...
22 de gener 2007
El meu Alcalde
El primer record que tinc del Jordi Hereu és de començaments dels 90. Deu fer 15 o 16 anys el vaig veure per primera vegada, en una reunió de joves del PSC en què parlàvem dels moviments associatius juvenils de la ciutat.
El Jordi Hereu que he vist segueix tenint una veu potentíssima i segueix sent una persona propera. Els qui no el conegueu encara, ho podreu comprovar, n'estic segur, durant la campanya electoral. Sobre els rínxols... bé, en aquella reunió del començament dels 90 jo també tenia més cabell.
Ara tots dos passem els 40 (per poc), i ens seguim considerant joves. El Jordi Hereu que vaig conéixer era un noi amb el cabell molt arrissat, amb una veu potentíssima que feia innecessaris els micròfons i la dèria de la proximitat.
El Jordi Hereu que he vist segueix tenint una veu potentíssima i segueix sent una persona propera. Els qui no el conegueu encara, ho podreu comprovar, n'estic segur, durant la campanya electoral. Sobre els rínxols... bé, en aquella reunió del començament dels 90 jo també tenia més cabell.
Tinc ganes que comenci la campanya, per lluir aquest alcaldable.
19 de gener 2007
Diego Valor, Mekong i Carles Agustí
El Carles Agustí esmenta en el seu blog que el seu pare l'anomenava "Mekong" en referència a un personatge de còmic. I suposa que jo us en podré donar més dades. Suposa bé. us recordo que tinc una vena friki bastant poc dissimulada. Quan he vist la referència, m'ha picat la curiositat i no he trigat ni dos minuts a documentar-me...
Mekong, en efecte, és el dolent dels còmics de Diego Valor, que es van publicar setmanalment entre els anys 1954 i 1957. Si voleu fer la col·lecció, sapigueu que en total van aparéixer 168 números.
El Diego Valor és un heroi espanyol nascut l'any 2000 que marxa a explorar Venus (el Pedro Duque, si fa o no fa). En la seva exploració troba tres races: els artils, els atlants i els wigans. Mekong és el líder d'aquests últims, que segresten l'expedició hispànica a Venus. En Mekong és un personatge violent, crec que de color verd, un dels grans enemics de Diego Valor.
Ara el dubte que em queda és saber quins motius va donar el Carles Agustí al seu pare per posar-li aquest sobrenom. Com que no conec en profunditat el còmic potser se m'escapa alguna cosa, però així, de bones a primeres, sembla que el Carles, de petit, devia ser força tremendo!
16 de gener 2007
Per la Pau
Per Nadal vaig incloure al blog el colom blanc de la pau sobre fons vermell que el PSC va fer servir quan protestàvem contra la guerra a l'Iraq. Aquest any el colom va servir com a banner nadalenc als blogs de militants i simpatitzants.
Aviat serà la Candelera i haurà arribat el moment de ficar al calaix tots els guarniments nadalencs. El colom, però, el deixaré. La pau mai no ha estat un guarniment nadalenc, i després de veure la intervenció d'ahir de Mariano Rajoy, terrorisme parlamentari en tota regla, em penso que faré bé de deixar el colom blanc aquí on el veieu, a dalt de tot del blog, a la dreta.
M'agradaria treure'l ben aviat, però això no dependrà de mi.
Aviat serà la Candelera i haurà arribat el moment de ficar al calaix tots els guarniments nadalencs. El colom, però, el deixaré. La pau mai no ha estat un guarniment nadalenc, i després de veure la intervenció d'ahir de Mariano Rajoy, terrorisme parlamentari en tota regla, em penso que faré bé de deixar el colom blanc aquí on el veieu, a dalt de tot del blog, a la dreta.
M'agradaria treure'l ben aviat, però això no dependrà de mi.
13 de gener 2007
Quixotades
Des que els Fills de Don Quixot van anunciar que volien protestar a Barcelona vaig pensar que coneixien poc aquesta ciutat. Tots els qui hem buscat pis, hem demanat una hipoteca i hem hagut d’arribar escanyats a finals de mes per pagar-la sabem que els preus estan pels núvols, i no ens agrada gens, però el problema dels Fills de Don Quixot és que a Barcelona fa anys que es treballa en polítiques d’habitatge i de lluita contra l’exclusió social.
Queda molta feina per fer, cert, però posats a buscar motius de queixa, tindran molt més material si opten per fer protestes al Madrid de Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre, o a la València de Camps i Barberà, en lloc de venir a la ciutat de Jordi Hereu i al país de José Montilla.
A més, han tingut la mala sort que l’intent d’acampada –reconvertit en recollida de signatures i amb un seguiment popular més aviat escàs- ha coincidit amb una setmana en què l’alcalde Hereu ha fet alguns discursos –mireu aquest link- que deixen clara la política de cohesió social que vol potenciar durant el seu proper mandat. I el PSC, avui mateix, ha concretat propostes en matèria d’habitatge.
Finalment, per extreure una nota positiva a la qüestió, penso que els socialistes podem celebrar que els Fills del Quixot hagin posat aquesta problemàtica social damunt la taula, perquè és un terreny en què ens podem sentir còmodes. No només hem fet molta feina, sinó que som conscients que falta molt per fer. I si ho fem nosaltres, no ho farà ningú, estigueu-ne segurs.
08 de gener 2007
Cinc coses que no sabeu de mi
Avui he descobert què és un meme, gràcies a la inestimable col·laboració del meu marit. Es tracta de fer una cadena. T’envien una pregunta, la respons al blog i l’envies a cinc persones més. Quina gràcia.
Però en fi, és el que passa… El tema d’aquest meme és explicar cinc coses que els lectors del blog probablement no sabeu de mi. Entenc que de la llista cal excloure la meva germana, la Carme: no em posaré a esbombar aquí coses que ni ella sap!
1. M’agraden molt els còmics, i el meu personatge preferit és La Vision, un superheroi de sang plàstica i carn sintètica.
2. Col·lecciono monedes, i sóc un mitòman de les de la segona república. El numismàtic sempre em diu que no tenen gaire valor, però és que a mi m’agraden.
3. De petit volia ser missioner. Un professor meu era missioner i vaig pensar que volia seguir el seu exemple. Finalment, no vaig anar a les missions, però sí que predico l’evangeli de la Fe socialista entre els descreguts.
4. Sempre porto mitjons negres. És una mania. A més, m’estalvio haver d’anar combinant colors.
5. No hi ha qui em guanyi caminant, al camp o a la ciutat. Un any vaig fer la Matagalls-Montserrat, i voldria repetir. M’agrada caminar i caminar per Gràcia, per Barcelona o per on sigui. Fer una passejada amb mi pot ser esgotador. Pregunteu als qui ho han provat.
I això és tot. Ara és qüestió d’entabanar-ne cinc més. Per donar una mica de vida a la blogsfera gracienca i fer caliu, escullo el Ricard Martínez, el Carles Agustí, el Miquel Pellicer, l’Albert Batlle i el Roger Gispert. Aviam què descobrim d’ells.
03 de gener 2007
Propòsit per al 2007: treballar molt
Reprenc l'activitat blocaire després de les vacances nadalenques: un període de calma interromput de sobte per la bogeria d'ETA...
Sapigueu que als Reis els he demanat molta energia per afrontar aquest 2007.
Amb les municipals a pocs mesos vista, ens tocarà treballar molt. La part positiva és que a Barcelona, amb el Jordi Hereu, treballarem ben de gust, i que a més la nostra feina de ben segur que obtindrà una bona resposta per part de la ciutadania. Va quedar-me encara més clar amb la visita que ens va fer al desembre!
El meu propòsit del 2007, doncs, és treballar, treballar, i treballar, a Gràcia i a Barcelona. Però també disfrutar molt fent-ho, perquè treballar sense divertir-se em sembla contrapoduent.
Para muestra un botón, que diuen: a l'agrupació de Gràcia comencem l'any amb una renovació de la Comissió Executiva, amb la intenció de pencar encara més del que ho hem fet fins ara. Els qui volgueu més detalls, podeu consultar el nostre web clicant aqui.
I un altre detall: novetats al blog. Des d'avui, teniu a la columna de la dreta tot un llistat de links que inclouen blogs, entitats gracienques (les que tenen plana web que em consti, s'admeten aportacions), i les organitzacions especialment del moviment associatiu amb què he tingut relació en un moment o altre de la meva vida. Espero que us resulti d'utilitat.
Per cert, també li he demanat als reis més militants al PSC, especialment el de Gràcia. Benvolguts lectors i benvolgudes lectores, no us ha passat mai pel cap col·laborar amb nosaltres? Us recordo que sempre teniu les portes obertes.
13 de desembre 2006
Amnistía Internacional
Ahir nit vaig tenir l'oportunitat d'acompanyar el regidor Ramon Nicolau al concert organitzat per Amnistia Internacional per celebrar el Dia Internacional dels Drets Humans.
Va ser una bona oportunitat per veure la capacitat de mobilització que té aquesta organització a Catalunya. I per comprovar, una vegada més, que el món està molt malament. Encara que nosaltres visquem en una societat "privilegiada", entre cometes, no hem d'oblidar el patiment que hi ha en altres països. Us recomano que feu un cop d'ull a l'informe anual que publiquen explicant la situació a diferents països del món. Ens ha de posar la pell de gallina, però també a més de sacsejar les nostres consciències ha de servir perquè actuem, tots plegats, per anar canviant el món...
També vull destacar la presència gracienca en la gala. En l'organització hi havia la Belén Carmona, membre de l'Orfeó Gracienc, i sobre l'escenari, el grup Sabor de Gràcia. Es nota que a Gràcia som gent treballadora i amb ganes de gresca!
11 de desembre 2006
Altres noms de xilens
No tinc ganes que ningú trobi el meu blog quan avui busqui al Google el nom d’un dictador xilè que ha mort. Prefereixo que vegin el meu blog els qui avui vulguin tenir un record per Salvador Allende, o Victor Jara, o fins i tot l’actual presidenta del país, Michelle Bachelet.
Avui també tinc ganes d’esmentar el Lucho Torres, company xilè de l’agrupació de Gràcia. I òbviament, del Máximo Armijo, peça clau del socialisme xilè, que va morir a Barcelona el passat 21 d’agost. Ell tenia només 60 anys, va morir considerablement més jove que el dictador, però va tenir temps suficient per explicar-nos com va haver de fugir d’ell i venir a viure a Barcelona. I va tenir temps suficient per fer-se estimar. En 91 anys, el dictador que no vull anomenar no va tenir un èxit tan rotund en aquest camp.
Tots els xilens que he conegut m’han transmès molta energia i molta passió. Són gent molt lluitadora. Segur que la mort que es va produir ahir els ajudarà a passar plana i tirar endavant el seu magnífic país.
Només una reflexió final: per què els mitjans de comunicació parlen tant d’ell com a ex-dictador? És que quan un dictador deixa el càrrec deixa de ser un dictador? A mí em sembla que no, i menys encara veient l’actitud del difunt durant els darrers anys.
08 de desembre 2006
Roscos d’anís
Fa uns dies la mare del Pep i el Pep tenien la tarda lliure i la van passar junts. Horror! A mitja tarda, el Pep va trucar-me i em va explicar la història dels roscos d’anís de la seva besàvia. És la història que podeu trobar al blog de la meva sogra. Com que no teníen res a fer, mentre jo treballava, ells van recuperar la recepta que explica el Pep al seu diari, i es van posar a fer roscos.
Al vespre, va portar una capseta de llautó ben plena. Estan durant molt poc. La meva sogra diu que a casa seva els menjaven amb anís. Amb mistela també estan ben bons. Jo recordo que a casa també en fèiem, però diferents. En lloc de fer-los al forn, crec que eren fregits, i eren més durs. Aquests del Pep són més com farinosos, com un polvoró. A mí m’agraden més els durs, perquè es poden sucar millor en la llet. Però aquests també són molt bons. Ja sabeu que, de fet, jo no tinc gaires problemes a l’hora de menjar, i em cruspeixo el que calgui... En tot cas, li vaig dir al Pep que buscaré la recepta dels que m’agraden, i així en tindrem per a tots!!!
Al vespre, va portar una capseta de llautó ben plena. Estan durant molt poc. La meva sogra diu que a casa seva els menjaven amb anís. Amb mistela també estan ben bons. Jo recordo que a casa també en fèiem, però diferents. En lloc de fer-los al forn, crec que eren fregits, i eren més durs. Aquests del Pep són més com farinosos, com un polvoró. A mí m’agraden més els durs, perquè es poden sucar millor en la llet. Però aquests també són molt bons. Ja sabeu que, de fet, jo no tinc gaires problemes a l’hora de menjar, i em cruspeixo el que calgui... En tot cas, li vaig dir al Pep que buscaré la recepta dels que m’agraden, i així en tindrem per a tots!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
