Arribada a París

Ahir vaig veure París per primera vegada. En tenia ganes, després que tothom me’n parlés molt i molt bé. El Pep, que ja em coneix, va preparar-me un primer dia tranquil, i em va portar a veure coses que saben que m’impacten. Com que va trobar un hotel per Internet gairebé a meitat de preu al costat del Palais Royal, el primer que em va portar a veure és això, el Palau que va pertànyer al Cardenal Richelieu. Em vaig quedar ben bocabadat. Per a què feien servir tant d’espai? No m’ho explico.

Segona parada, el Louvre i les seves piràmides de vidre. Entre la calor i les dimensions de tot plegat, em vaig començar a marejar. Per recuperar-nos, passejada a l’ombra a la vora del Sena. No me l’imaginava tan ample, la veritat. Vaig seguir impressionant-me. I després, Notre-Dame. Des d’aquí vaig trucar a la família per dir-los que havia arribat, que estava bé, i de passada fer-los dentetes.

I d’un edifici medieval, a un de ben actual: el centre d’art George Pompidou. El Pep estava entestat a ensenyar-me els teulats de París al capvespre, i finalment vaig entendre perquè. La imatge des del Pompidou és espectacular. Per primer cop vaig veure la Torre Eiffel, que també em va impressionar com sobresurt per damunt de tots els edificis, i el Sagrat Cor. I totes les teulades de pissarra. Em va semblar que li dónen a la ciutat una personalitat molt pròpia, molt marcada. Com que l’entrada ahir era gratis, ens vam limitar a mirar alguns Dalís del Pompidou, i ja ho completarem un altre dia.

Després de tot això, cap a l’hotel... Però abans d’anar a sopar, encara vàrem fer un tomb per la place Vendome, amb tot de botigues amb uns preus desorbitats als aparadors.

No es oro todo lo que reluce

Fins aquí la cara. Però no us creieu que no vaig trobar pegues! El metro de París és, tal com m’havien dit, molt ràpid i eficaç, i hi ha parades a cada tres passes. Ara, no hi ha pràcticament ascensors, està tot ple d’escales, a la gent gran li costa molt agafar-lo i per a les persones que van en cadira de rodes simplement és impossible accedir-hi. A més, els vagons són vells, sorollosos i sense aire condicionat. La xarxa de metro de Barcelona encara no té la freqüència de pas de la de París, cert. Ni la cobertura, cert. I té mancances, cert. Però la gran aposta dels darrers anys ha estat precisament l’accessibilitat i la millora dels trens. Exactament el que trobo a faltar ara que sóc a París. Estic convençut que moltes persones ho han agraït. De vegades no ens adonem del que tenim...