La grandeur

Aquests dies estic fent una visita als egos descomunals d’algunes de les persones que han marcat els destins de França. Amb Lluis XIV, és clar, al capdavant (en parlaré en un post dedicat a Versailles) . I amb Napoleo seguint-lo d'aprop: l’immens mausoleu que es va fer n’és una bona mostra. A terra, els noms de les seves grans batalles (sense Waterloo, és clar) encerclen la gran urna on hi ha les seves restes. A la vista del vestit que hi ha exposat, no calia tant marbre per encabir algú tan petit. Potser hi van haver de ficar el seu ego. En aquesta línia, no tenen desperdici les seves estàtues caracteritzat com a Cèsar.

Una altra mostra de monument funerari de proporcions descomunals és el Panteó. Aquí, però, hi ha persones com Pierre i Marie Curie, que són honorats com cal. I Rousseau, autor de la frase que veieu aquí sota:

“L’ordre social no pas de la natura: està fundat en convencions”. No hi puc estar més d’acord. Segurament, sense el seu Contracte Social no seríem on som...

Ara bé, encara no he trobat enlloc una explicació sobre el criteri per enterrar al Panteó aquests “grans homes” (i grans dones!). Hi ha Voltaire, Rousseau, Dumas, Zola, Victor Hugo, els Curie... Però hi trobo a faltar, per exemple, Jean-Jacques Cousteau, Marcel Proust, Pasteur. I fins i tot De Gaulle i Miterrand. Serà un dels temes per investigar una mica quan torni a Barcelona.

I parlant de grans homes, val a dir que em sobta l’escassa presència del cardenal Richelieu en monuments, pintures i escultures. Ell, que tant va remenar les cireres a la cort francesa de Lluís XIII i XIV! Per sort a Versalles avui he trobat el seu retrat més conegut: