Només Montilla garanteix la Catalunya social

El proper dia 1 de novembre els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya amb el nostre vot decidirem un futur per a Catalunya que no es circumscriu només al govern dels propers quatre anys de la Generalitat de Catalunya. El nostre vot condicionarà les bases de futur per fer de Catalunya una societat més justa, amb igualtat d’oportunitats perquè tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida personal.

A través d’una de les campanyes electorals en les que s’ha discutit, com poques vegades, entorn les propostes dels diferents partits, s’ha dibuixat clarament la línia divisòria entre l’esquerra i la dreta a Catalunya. Una línia divisòria en la que els ciutadans hauran d’optar per una Catalunya en la que es repartiran de forma arbitrària xecs o carnets d’integració per punts, o una Catalunya en la que els ciutadans i les ciutadanes tindran els drets de ciutadania consolidats en el marc d’una societat del Benestar.

Els darrers 3 anys de Govern de la Generalitat de Catalunya han estat marcats no només per l’aprovació de la reforma estatutària de Catalunya sinó també, per un augment de la despesa en polítiques socials. Em sembla especialment significativa la inversió a les escoles que han passat de poc menys de 200 milions d’€ amb els governs de CiU a més de 400 milions amb el govern del PSC. L’educació i l’escola pública han estat una de les grans prioritats del Govern de la Generalitat amb un increment pressupostari mig d’un 15% anual, enfront del 8% anual dels governs de CiU.

I crec que un govern de la Generalitat, amb el PSC i José Montilla al capdavant és l’únic que ens pot garantir que Catalunya s’apropi cada cop més a l’Estat del Benestar Europeu. José Montilla és l’únic candidat que pot garantir un govern de la Generalitat que inverteixi en justícia, llibertat i solidaritat, en definitiva, en la Catalunya social.

Gràcies amics

Quan un necessita ajuda i suport, és quan detecta si les persones que l’envolten són amics o amigues, company o companyes. També sempre dic que una persona es defineix per la gent que l’envolta i poden ser rics o pobres en funció de les persones que els estimen. Doncs bé, crec que sóc immensament ric perquè la gent que m’envolta és formidable.

Vull aprofitar aquestes línees per agrair a totes les persones amb qui estem portant endavant l’agrupació d’una forma brillant, en un moment molt difícil a nivell personal. Per aquest motiu vull reconèixer la feina de la Neus, el Pepe, la Iola, l’Alícia, el Carles, la Rosa, l’ Albert, la Núria, el Vinyals, la Cinta, el Batlle, la Regina, la Concepció, l’Elsi, la Montse, la Sita i tants que fan que tot tiri endavant.

També vull animar en la mesura que pugui el Xavier, la Sònia, la Montse, el Lucho, la Juvé, la Marina, el Jaume i afirmar que vindran temps millors i que ens ho tornarem a passar molt bé tots plegats fent política a Gràcia i des de Gràcia a tot el món.

Inici de campanya

Avui vull compartir amb tots vosaltres l'inici de la campanya, de fet un principi força diferent. I és que veure't envoltat de persones joves i totes tant o més malaltes que tu i enganxades a un ordinador és fascinant. Que la campanya tindrà un fort vessant cibernètic ho podeu comprovar a la Web de José Montilla i a la blogsfera socialista.

Aproximadament un centenar d'ordinadors, tots connectats a internet i els corresponents joves agafats a ells, estan iniciant la campanya a les primeres hores del dia 16 d'octubre. Realment la societat ha canviat molt. Jo recordo les campanyes iniciades amb la penjada de cartells als carrers, van ser les primeres que feia allà pels finals dels anys 80 amb companys de les agrupacions socialistes de Barcelona i de les joventuts socialistes.

Els moments de record sempre són importants, però el més important avui es demanar-vos a tots i totes el vostres suport en els propers dies per fer arribar les nostres idees i els nostres projectes al conjunt de tota la població.

La clemenza di Tito i les intrigues d’Artur

A molts us semblarà estrany veure’m escrivint sobre una òpera. A mi mateix m’hauria estranyat fa uns anys, però és el que té estar casat amb un musicòleg. De fet, va ser el Pep qui em va fer notar que m’agrada Mozart, perquè cada vegada que ell posava un disc amb música de Mozart jo l’acabava xiulant al cap d’una estona.

Haig de dir-vos que vaig entrar al teatre amb una sensació estranya, de fer una aturada a només 48 hores de la campanya electoral. Però va valer la pena.

L’obra era excel·lent, tot i que desprès de veure aquestes darreres setmanes “Jo, Claudi”, us reconec que Tito era un personatge ideal, res a veure en les persones que van dirigir l’Imperi Romà. No hi Ha dubte que la novela, i la sèrie produïda per la BBC, s’apropen més a la realitat dels governs de l’època.

Aquests dies veig que alguns també volen dedicar-se profesionalment al cinema –bé, com a aprenents. I és que no puc oblidar el trailer, que tots vam poder veure en el programa Matins a TV3, de la nova pel·lícula de CiU –recordem-ho, partit que ja havia produit culebrons dramàtics, com aquell que es titulava ‘Pactes del Majestic’.

El govern que tant critiquen ha aconseguit pels ciutadans més de 9000 nous professors, amb 162 nous centres escolars, 3500 policies més, 35000 habitatges de protecció oficial, 3760 noves places de residència per gent gran, etc, etc. La qüestió seria, si abans ja hi eren els diners per fer totes aquestes coses i moltes altres, en què ho gastaven?

Vam pactar per millorar la vida dels ciutadans i potser caldrà tornar a fer-ho tantes vegades com sigui possible. Espero i desitjo que l’ús i abús que han fet d’imatges de persones que no volen sortir –Carles Francino ja s’ha queixat- els passi la factura corresponent.

Represa

M'he trobat tres comentaris per revisar i penjar. De fet, és un que m'ha arribat tres vegades. Suposo que la persona que el va escriure estava molt atacada i va apretar més del compte el botó de "enviar". Però com que tenia tota la raó, l'he penjat i suposo que sortirà en el post anterior. Venia a dir, amb més bones paraules de les que mereixo, que fa molt -massa- que no actualitzo el blog. No tinc excusa. Les vacances d'estiu van ser un parèntesi que l'excés de feina després de la tornada ha prolongat. Es pot considerar això una depressió postvacacional cibernàutica????

Ha plogut molt des del 17 de juliol. Bé, en realitat ha plogut poquíssim (ara, precisament, en cau una de bona a Barcelona) però han passat moltes coses. Totes les coneixeu, i podeu intuir que en general m'han agradat força: Montilla candidat, Clos ministre, Hereu alcalde... Quin estiu!!!!

I jo, que torno al blog a les portes d'una campanya que veig molt oberta, però que els socialistes afrontem amb molta il·lusió: nosaltres volem tornar a governar per poder treballar per les persones; d'altres fa l'efecte que no veuen el moment de poder tornar a manar i entabanar-nos amb discursets patrioteros mentre van buidant els calaixos amb polítiques que de socials en tenen poc (no puc estar-me de comentar la proposta absurdíssima de rebaixar impostos als qui aprenguin idiomes). El company Antoni Castells ha explicat a tort i a dret fins a quin punt les idees de Mas són més aviat de bombero...

Acabo aquesta represa parlant de Xavier Garcia Albiol. Jo fa anys que el conec, pels seus plantejaments retrògrads i especialment homòfobs. Avui l'he vist per televisió agredint la gent que es manifestava contra la presència d'Acebes a Martorell. No sóc partidari d'anar retallant la llibertat d'expressió, sempre que es faci amb plantejaments educats i de respecte a l'opinió d'altres. Però tampoc sóc partidari de reivindicar la llibertat d'expressió a cops de puny. En Garcia Albiol, secretari d'organització del PP, no m'ha sorprès. És un gest més que afegiré als meus records, en l'apartat de despropòsits d'aquest senyor.

Tampoc em puc estar de fer notar la diferència entre la reacció fulminant del primer secretari del PSC, José Montilla, en saber que un membre de la JSC estava darrere la protesta de Martorell, i la reacció inexistent del PP en veure per televisió i a la portada d'El Periódico el que va fer un dels seus principals dirigents.

25 anys del Consell de la Joventut de Barcelona

El títol ho diu tot: el CJB ha fet 25 anys i per celebrar aquest moment hem editat tots plegats un llibre que recull les principals fites del Consell al llarg d'aquests anys.

L'acte va tenir lloc al mirador Mª Aurèlia Capmany, espai privilegiat de la ciutat des d'on pots veure tots els sostres de Barcelona, una talaia especial per a un dia molt especial.

Tot i la importància del moment i la presència de les autoritats, per a mi el més destacat és la trobada amb molts companys i companyes de generacions anteriors i posteriors a la meva que van donar i estant donant sentit a l'existència d'aquesta plataforma de joves que lidera les polítiques de Joventut de la ciutat de Barcelona.

L'Alcalde Joan Clos hi era present, també altres regidors i regidores de la resta de partits, però veure persones com el Pep Sanz, la Montse Campillo, la Dolors Camats, la Iola Collboni, el Joffre Villanueva, l'Albert de Gregorio, el Fabià Mohedano, el Jordi Soler, el Jordi Farriol, el Pedro de Haro, la Lali, el Jordi Casanoves i tants altres que van donar sentit ple a la paraula consens... Una paraula que avui encara resona en el cap de moltes de les persones que ens hem dedicat després a la política i que de l'experiència del Consell em trobat un punt d'unió que ens permet mantenir relacions fins i tot en els moments difícils.

Moltes gràcies CJB

Final de curs a Gràcia

Avui, a l’agrupació del PSC de Gràcia, hem tancat curs polític amb el lliurament de carnets als i les militants incorporats recentment. De mica en mica, aquest acte s’està convertint en tradició i és una bona ocasió per trobar-nos tots plegats abans d’aquestes vacances tan estranyes que tenim a Gràcia (molts, les fem un trosset abans de la Festa Major, i la resta després, per recuperar-nos).

Aquest any, en l’acte han participat el Jordi Hereu, l’Antoni Castells i l’alcalde, Joan Clos. No cal dir que ha estat un èxit de convocatòria: malgrat que el nostre local no té aire condicionat, i quan s’omple de gent en aquesta època hi fa una calor terrible, els nostres militants no fallen. Se’ls ha d’agrair, certament.

De les intervencions que s’han fet, podem destacar la voluntat d'unitat del partit i la satisfacció general per rebre 38 nous militants, incorporats en els darrers 12 mesos. I és que l'agrupació té un dinamisme fruit del treball de totes i tots, que avui aporta noves forces per afrontar els reptes que vindran en els propers mesos.

Vam aprofitar la presència de tothom per fer un reconeixement públic de la tasca desenvolupada els darrers anys per la Teresa Vendrell, la Sita, com la coneixem els militants i simpatitzants de Gràcia. Ella ens acompanya des del principi i ha estat secretaria d'organització amb el Jaume Pintanel, per aquest motiu ell li va fer l'obsequi en nom de totes les persones que l'estimem. No hi ha cosa més satisfactòria en una organització que notar que tens un sentiment de fraternitat que ens agermana per sobre de tots els debats que des de la llibertat i la igualtat afrontem dia a dia en el sí del PSC.

El setge de Gràcia

Ahir, aproximadament a les 21.50, sortia del Centre Cívic el Coll, on havíem tingut una reunió del Consell de Centre i la veritat és que estava content, per les dades de participació juvenil que es van presentar, així com per la bona feina en els àmbits d'infància, i de dinamització sociocultural.

Com gairebé sempre, vaig baixar caminant del Coll cap a Gràcia fins arribar al carrer Verdi. Aquí van començar les sorpreses.

Primer em vaig trobar cotxes aturats al carrer Verdi que començaven a fer marxa enrere. Llavors em vaig fixar: al final del carrer, a la cantonada amb Sant Salvador, vaig veure un grup de joves amb la cara tapada, que havien bolcat contenidors, havien escampat bosses d'escombraries plenes, i havia alguna cosa que semblava una corda que creuava de banda a banda del carrer. Em vaig apropar, tot i no tenir gaire clar res. Hi havia una moto intentant sortir del cercle i una altra persona l'ajudava, cal destacar que la corda no era tal, sinó un cable d'acer que creuava dues vegades el carrer. Quan la moto va aconseguir sortir, jo vaig passar, mentre els joves s'allunyaven corrent cap un altre indret. Vaig creuar Verdi amb un sentiment d'incertesa i immediatament vaig trucar per informar del que estava passant.

No voldria allargar-me en excès perquè no hi ha paraules per descriure les imatges que recordo, ni les sensacions d'impotència que vam viure les persones que èrem dins la zona assetjada:

• Un cotxe de bombers atrapat al carrer Topazi, d'on no podia sortir. Jo mateix vaig poder informar els bombers dels focs que hi havia a Santa Àgata i Gran de Gràcia, gràcies a l'Elvira i la Sònia que eren a Santa Àgata i m'ho anaven explicant per telèfon.
• Els veïns no sortien de les seves cases i miraven des dels portals o les finestres sense entendre res del que passava.
• Petits focs apagats o bé pels veïns, que tiraven aigua amb galledes que portaven des de la font de Torrent de l'Olla, o bé directament des de les finestres.
• Cotxes creuats, contenidors d'escombreires pel terra, contenidors d'obra al mig del carrer, tanques de les d'obra pels extrems agafades amb els cables de ferro de paret a paret, pneumàtics cremant-se, carrers foscos que feia por passar.

En resum, caos, sensació d'indefensió, impotència, ràbia. Tot va durar 40 minuts, però per a molts la por va durar tota la nit o més. L'Elvira va haver de dormir amb la Sònia.

L'espai públic és un patrimoni de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes, on expressem les nostres opinions i ens trobem en igualtat de condicions. No és admissible el segrest de la nostra llibertat per cap grup, sigui de la ideologia que sigui, i correspon als poders públics garantir aquest dret.

Tots ens hem d'esforçar perquè això no torni a passar, i hem de posar tots els elements a la nostra disposició per garantir la llibertat i la igualtat en el marc dels espais públics .

Una Pensadora lliure

Descriure la Marta Mata és molt dificil. La vaig conèixer poc, però ens va ajudar molt al grup de persones que en els anys 80 i 90 intentàvem organitzar l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya , l'AJEC.

Si recordo algunes coses de la Marta és, precisament, fruit de la seva col·laboració en l'organització d'events formatius de l'associació. Ella sempre ens va ajudar tant a cercar espais com persones per fer els cursos de formació. Tot seguint la seva forma de pensar, ella col·laborava però no dirigia, i és que la Marta Mata t'ajudava a pensar, a treure les coses que portes dins, no era un GPS, ella t'ensenyava que calia orientar-se un mateix.

Jo vaig conèixer a la Marta a través d'una persona que tinc en molta estima, l'Assumpta Baig, una de les seves grans col·laboradores al llarg de molts anys (avui precisament l'Assumpta publica un article preciós al diari Avui). De la Marta només us puc parlar de les impressions que vaig tenir en l'època que vaig tenir relació amb ella, al llarg dels anys 91 al 96, aproximadament l'època de major implicació meva a l'AJEC.

Puc afirmar que era una persona tremendament possitiva, que creia en les persones, i que defensava fermament un model d'escola catalana i pública.

La seva llarga carrera professional i política completament dedicada al mon de l'educació des de la perspectiva de l'esquerra social catalana, l'han feta un referent per a moltes persones fins el moment de la seva mort, no hi ha dubte que la seva obra ens donarà el camí per continuar formant a lliurepensadors.

President Pasqual

Potser una de les paradoxes que ens acompanyen als i les socialistes és la proximitat que hem sentit amb el President Pasqual Maragall i que ens fa dir-li més Pasqual que president. Tot i això no hi ha dubte de que ell ha assumit el seu rol de President de la Generalitat de Catalunya i ho ha portat amb una gran dignitat, honestedat i una total entrega al pais.

Jo voldria parlar-vos dels fets que recordo compartits amb ell i del significat d’aquests. I és que tinc una relació que "malgrat la meva joventut", es remunta a finals dels 80 i principis dels 90, quan ell era Alcalde de Barcelona.

Com ja sabeu, vinc del moviment associatiu juvenil i això em va portar a l’any 94 a assumir la presidència del Consell de la Joventut de Barcelona. La situació era molt complicada, estàvem superant una crisi molt profunda tant de recursos, com de participació del moviment juvenil barceloní. Recordo molt bé que amb el llavors responsable de joventut Jordi Casanoves vam estar parlant de la importància de reforçar els temes d’identitat històrica per no perdre elements de referència en el consell i vam proposar tirar endavant un recull de la feina dels darrers 15 anys, això culminaria en un llibre que es titularia "Ara que tinc 15 anys". Volíem aprofitar la presentació del llibre per fer un reforçament del paper del Consell en la ciutadania com a impulsor de les organitzacions juvenils en la ciutat i com a interlocutor de les administracions. Calia cercar complicitats i jo vaig decidir que necessitàvem el suport de l’alcalde. Per tant, li vaig enviar una carta personal demanant la seva col·laboració en la transformació del Consell. No cal dir que ell va fer acte de presència amb la Diana i ,des d’aquell moment, el Consell iniciaria una nova etapa de creixement i expansió que el convertiria en una de les coordinadores juvenils més potents de tota Espanya (avui dia encara ho és).

Anys després, a la primavera del 97, l’alcalde de Barcelona i jo (en representació del CJB) signàvem un acord global que obriria la porta a un treball transversal en les polítiques de Joventut a la ciutat de Barcelona. Després d’això jo marxaria del consell, però encara -i contra tot pronòstic- ell va venir i va compartir la meva marxa al mateix temps rebent al nou equip amb el Xavier Tort al capdavant.

Al llarg dels anys ens hem anat trobant i compartint altres moment públics i alguns de privats que han fet de l’actual President de la Generalitat un persona propera que està al costat quan se'l necessita. Gràcies per tot, Pasqual!

Premis Grau Miró

El cap de setmana ha estat actiu, a més de l’activitat vinculada al referendum de l’Estatut no voldria deixar de parlar-vos d’algunes de les activitats a las que he assistit.

El dissabte dia 17 per la tarda vaig passar pels premis Grau Miró que s’entregaven al Centre Cívic del Coll.

Parlem d’un concurs organitzat per l’Associació de Veïns del Coll-Vallcarca amb la col·laboració activa de l’Ajuntament. Els premis es donen en dues categories, una de relats breus i una altra de haiku, totes dues tenen un alt nivell de participació d'arreu del món. No cal dir que va ser una sorpresa agradable veure com des del territori es treballa tant bé un tema cultural d’aquest abast i per tant vaig animar a la gent que era present a continuar el camí i, a implicar-se en la millora de l’activitat. Vull felicitar al Salvador Barrau per la feina feta i per l’esforç de tirar endavant des de ja fa 4 anys, el de relats breus i des de fa 2, el de haiku.

Per cert us apunto una petita definició del haiku que he trobat:

El haiku se compone de tres versos de 5, 7 y 5 sílabas, sin rima. Suele contener una palabra clave denominada kigo que indica la estación del año a la que se refiere.

Algunos consideran que el haiku debe combinar dos imágenes distintas que se relacionan en el tercer verso y debe estar escrito en presente y tener una pausa (kireji) al final de uno de los dos primeros versos.

M’agrada i sento molta satisfacció per com es consoliden projectes culturals, juvenils, esportius... en resum, projectes que promocionen la cohesió social, la xarxa associativa i la vinculació de les persones, element tant important en la nostra societat que ens permet dia a dia, construir la nostra comunitat. Gràcies a totes aquestes activitats descobrim a les persones que hi ha al darrera que entreguen una part de la seva vida al servei als altres i ho fan, normalment, des de l’anonimat.

La festa de la democràcia

Avui és el dia més important per a totes les persones demòcrates. Es tracta de la nostra festa, el dia de les votacions.

Jo tinc 41 anys i quan miro enrere veig totes les persones que van lluitar per aconseguir que aquest dia fos possible per a tots nosaltres. Penso en persones con la Marina Bru, el Joan Ferrer, el Juli Busquets i tants companys que es van lliurar per aconseguir que les generacions més joves puguin gaudir de la llibertat com un fet natural de la nostra vida.

A nosaltres ens correspon perpetuar aquests valors i donar-los tota la importància que han de tenir. És per això que la participació és un fet importantíssim que tots hem d'atresorar i saber traspassar com un valor a totes les generacions que segueixen el nostre camí.

Vull retre homenatge a totes aquelles persones i al mateix temps espero que tots els que seguim estiguem a l'alçada de les circunstàncies.

Hoy puede ser un gran dia y mañana también

No hi ha dubte que és ben bé com diu la canço de Serrat: desprès del miting d'ahir tots el militants i simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya tenen clar la feina que els queda per les properes 48 hores. En la foto que obre aquest post, veieu la quantitat de gent (aproximadament unes 5.000 persones), que ens vam reunir per aclamar als companys que intervenien a l'acte. Que aconseguim el que diu el títol depen de tots i totes.

Gràcia va participar activament en l'acte muntant 2 autocars i amb moltes persones que van assistir de forma individual, a la tornada molts d'ells ens van acompanyar.

El cert és que ha estat una bona campanya on molts militants i simpatitzants del PSC han participat de forma activa. En la foto us poso algunes de les persones que any darrera any venen amb nosaltres, com el Paco i L'Ignasi.

Per tancar el post vull agrair a l'organització socialista que permeti que de tant en tant vegi el meu marit, donat que per poder trobar-nos hem de quedar en mitings.

Ella dijo sí

Ahir a la tarda nit, vaig anar a la presentació de la plataforma pel Sí al Nou Estatut. Vaig presenciar com persones de molts corrents polítics es posicionaven en un Sí clar a la proposta que el proper diumenge dia 18 de juny es posarà a votació. Es tractava de l'Associació Estatut, Jo Sí.

Aquesta associació està formada per persones de molts col·lectius sindicals, economistes, periodistes i tants professionals de diferents matèries. En la foto que obre veieu el Josep Termes, gracienc i premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Ell també tenia molt clar el salt endavant que significa el nou Estatut.

Però la meva sorpresa va arribar quan vaig veure a la Mireia com representant dels joves sindicalistes. Els seus origens són a l'AJEC (Associació de Joves Estudiants de Catalunya), on es va incorporar en l'època en què jo ja ho deixava. En l'actualitat està vinculada al món sindical. Bé, no vaig poder parlar amb ella per felicitar-la tant per la seva intervenció com per la seva perseverança en la lluita per la millora de les condicions de les persones, primer dels estudiants i avui dels treballadors i treballadores. Molta sort, Mireia, i fins la propera.

Per cert la persona que està al seu costat, és un jove empresari, que es va declarar independentista, crec que amb això ja ho dic tot.

Gràcia pel sí a l'Estatut

Ahir vam fer l'acte central de campanya pel sí al Nou Estatut de Catalunya a l'agrupació de Gràcia. Vam comptar amb la presència d'un cartell de persones representatives de la direcció i negociació socialista.

• En primer lloc en Jordi Hereu, nou president del districte de Gràcia, que ens va explicar com l'Estatut ens apropa a donar solucions a demandes que aquella mateixa tarda ens havíen fet algunes persones durantla visita que l'Alcalde Joan Clos va fer a diferents col·lectius del territori.
• Desprès va parlar l'Isidre Moles, Vicepresident del Senat i militant de l'agrupació socialista gracienca. Ell va fer de professor, ens va recordar moments històrics del catalisme democràtic i com les decisions preses en aquests moments van significar canvis importants en la millora de l'autogovern, o no.
• Va tancar l'acte Joan Clos, l'Alcalde, que ens va fer una comparativa de la situació actual en altres països on no s'ha produit un moviment transformador com el nostre i on la gran diferència, sense dubte, ha estat el procés descentralitzador portat a terme des de l'any 1978 a tot l'Estat. Aquest procés de descentralització ha estat motor de modernització del nostre país, i Catalunya una vegada més ha impulsat una segona onada descentralizadora que ens haurà de portar més autogovern, però també més creixement i recursos.

Jo per part meva, vull agrair la col·laboració de tothom en el muntatge de l'acte, també la presència de totes les entitats gracienques. Amb elles dia a dia anem construim un espai de comunitat que ens fa més forts a tots plegats. També cal agrair a tots el militants i simpatitzants que hi van assistir: la seva feina començava després de l'acte.

Us poso la foto del final de l'acte perquè veieu tots els qui vàrem parlar. Salut i voteu SÍ el proper dia 18 de febrer, cal que fem pinya.

Retrobament amb Gràcia

Des de divendres he tornat a pendre el pols a Gràcia en les diferents activitats que s’han anat produïnt aquests darrers dies. Així, he anat a l’Orfeó, on es feia la clausura de la setmana de la Gent Gran, he estat a alguna de les activitats de la Setmana Jove del Coll i he visitat l’exposició del Capitan Trueno a la biblioteca Jaume Fuster (recordeu que soc una mica malalt de comics, i de fet m'hauria agradat anar al Saló aquest cap de setmana). Tot plegat, a més de fer campanya pel sí.

Us voldria parlar dels joves del Coll, des de la perspectiva d’un ja no tant jove. La veritat és que el barri pot estar satisfet per l’esforç que, any darrera any, fa la taula de joves del Coll. Cinema a la fresca, botifarrades, concert, activitats de rol, etc... l’important són les ganes que tenen de tirar endavant i millorar les seves activitats, així com mantenir la cohesió de totes les entitats que treballen en matèria infantil i juvenil. Avui, això si, he anat a veure que era això de les justes medievals i m’he trobat més sol que un musol, ja passa!!

També he aprofitat i he passat a veure l’exposició del Capitan Trueno, està molt bé i recomano que l’aneu a veure, tot i aprofitar per revindicar que el Capitan Trueno neix al barri del Coll i no a la Vila de Gràcia com m’ha semblat llegir. Com us podeu imaginar tinc exemplars dels mítics còmics i també d’alguns que van venir després com el Jabato. Aprofito per felicitar al Francesc Franco per la feina feta per tirar endavant l'exposició, de fet ell i jo ens vam conèixer en un sopar al carrer Reig i Bonet on, com sempre, erem tan ben tractats pel Manel.

Aprofito aquestes darreres línees per parlar una mica del referèndum de l’Estatut. Ahir vaig assistir a un acte organitzat pel Grup d’Amics Gais de la Coordinadora Gai i Lesbiana, que van fer un debat sobre el text estatutari. D’entrada només hi havien quatre grups, donat que el Partit Popular ja no va assistir (tot i ser convidat). El debat va ser molt ric. D’ell es desprén el detall amb què es va redactar l’Estatut, si ens fixem bé en la precisió a l'hora d'escollir les paraules de cadascun dels articles. En tot cas de cara a les persones que hem lluitat per assolir drets com el matrimoni, llegir l'article 40.7 no pot deixar de resultar una gran satisfacció:

"Els poders públics de Catalunya han de promoure la igualtat de les
diferents unions estables de parella tenint en compte les seves
característiques amb independència de l’orientació sexual de llurs membres.
La llei ha de regular aquestes unions i altres formes de convivència i llurs
efectes".

La darrera foto és d'aquest dissabte a Gran de Gràcia, són els companys i companyes de l'Agrupació treballant pel Sí. Són els millors i no hi ha dubte que el PSC és el que és gràcies a persones com ells.

Quina tornada!!

Després d’uns dies tant excel·lents com els passats a Itàlia, tornar a la realitat catalana ha estat molt dur.

Dimarts va ser una dia d’infart, pel matí posar-se en contacte amb moltíssima gent, refer els contactes informant tothom que havíem tornat i posant al dia tots el mitjans de comunicació amb què treballo: internet, correus (més de 300 pendent de revisar) i mòbil. També volia anar al lliurament d’obsequis que fan al casal de Gent Gran de Penitents, però no vaig poder.

Per la tarda, la cosa va anar d’actes, inauguració setmana de la gent gran, comissió de govern i acte amb el comerç de Gràcia amb el Conseller Toni Castells, el regidor Jordi Hereu, el diputat Bernardo Fernandez, el director general de comerç Francesc Povedano i el conseller de comerç del districte de Gràcia, l’amic Josep Vinyals. Un acte ja previst fa molt de temps i que volia organitzar com a punt de trobada en el comerç per saber què pensen i en quin punt ens trobem en la qüestió a nivell de Gràcia. La veritat és que les aportacions van ser molt diverses i es veien reflectits els interesos i necessitats de tot el col·lectiu, tot i que les diferències, fins i tot en un territori relativament petit com Gràcia, eran grans. En qualsevol cas, la trobada va ser molt positiva i va tenir un caracter molt cordial per part de tots el assistents. Tot junt, el primer dia d’incorporació vam ser més de 20 hores seguides funcionant.


Us poso una foto de l’acte que he vist penjada en la Tortuga de Gràcia.

Darrer post nupcial. Nàpols

Avui, toca a la fi, desprès de dues setmanes, quasi increibles (recordeu des del dia 20 de maig). La foto de l’entrada és un hola a tots i totes als qui tornaré a veure a partir de demà a la tarda (espero que de forma endreçada).



Ahir vam arribar a Nàpols cap a les 12.45 hores. Se que sembla impossible, però no, la ciutat està més destarotada que Roma o qualsevol de les altres ciutats italianes que hem visitat. El trànsit no té normes, en una moto vaig veure 4 persones (dos nens i dos adults), circulant en direcció contrària i sense casc.

El manteniment urbà no existeix, en tota l’extensió de la paraula. Ahir per la tarda ens va caure un xàfec d’impressió, i això em va portar el record del Joan Josep Egea: corríem per les voreres i no podíem passar donat que les motos estaven totalment creuades (no arrambades a la paret, ni en paral·lel als carrils de circulació). Això sí, la pizza és excel·lent, i ho arregla tot. Us penjo algunes fotos principalment de tema de netaja perquè veieu el centre (!!!!) de Nàpols.

Una qüestió diferent són les ruines de Pompeia, són més que recomanables. En el circuit de més de 5 hores et pots fer una idea molt aproximada de l'estil de vida de la gent entre els segles II abans de Crist i el II després de Crist. Cases, carrers, comerços, fòrums, espais destinats a l’administració, etc... després de la llarga caminada podria afimar que aquesta ciutat de més de 2000 anys estava potser més organitzada que l’actual Nàpols. He pensat que guay aquestes persones que després de tants anys encara ens ensenyen maneres de viure on l’equilibri entre la feina i l’espai d’oci era present a travès de les termes, el teatre, el circ etc... és a dir, sabien viure.

Per cert, Nàpols també va ser catalana de la mà d’Alfons el Magnànim (que moriria al 1458 al castell de l’Ou ), com demostra les quatre barres penjades en el frontal del castell Nou que espero que es pugui veure. Si algú vol reclamar Nàpols com a territori català, ja ho sap.

Per acomiadar-me us poso una foto amb el Vesubi de fons, com a adéu a aquest esplèndid viatge.

Sacre Imperi romà

Voldria obrir aquest post amb la darrera foto que ens vam fer ahir el Pep i jo, a la Fontana de Trevi. Oi que estem guapos??? Aquest és un espai encantador, tal com descriu la pel.licula Vacaciones en Roma. Només un petit detall: la font estava totalment abarrotada de gent. No es tracta ben bé d'aquell espai idil.lic. Després vàrem passar per la plaça d'Espanya. Tot el voltant ens va semblar força pijo. Al final, la tornada, ja cap a la nit, la vam fer en autobus i metro. Vam arribar a l'hotel a les 10 de la nit, bastant cansats.

El metro de Roma està prou bé, però ja pot: només tenen dues linies. L'autobus ja és una altra cosa... pràcticament ningu marca els bitllets. M'agradaria saber com s'ho fan per avaluar el nombre d'usuaris del servei, sense cap indicador. Suposo que no deuen fer aquest tipus d'avaluacions, directament.


Avui ha estat molt bé. L'autobus del mati només s'ha endarrerit 40 minuts. Puntualitat romana. Penseu que ahir es va endarrerir 20 minuts, tot i que era de nit i no hi havia trànsit.

Al mati hem anat al Vaticà. En dos dies, el Pep i jo hem ingressat 66 euros a les arques de l'església, fruit de les visites que hem fet als diferents monuments. Per entrar a Sant Pere del Vaticà hem hagut de fer una petita cua, això si, molt ràpida. La basilica està molt bé però per al meu gust es molt ostentosa. Semblava més la seu de l'emperador Carlemany que no pas un espai de fe cristiana, on hauria de primar el recolliment. Potser el que menys m'agrada és la iconografia cristiana que s'hi pot veure: el tron de Sant Pere, l'absència de figures femenines.

Els Museus Vaticans, ja m'han agradat més, especialment els fons egipcis i la capella Sixtina, impressionant (llàstima que pensar que allà dins cardenals com Rouco Varela van escollir papa a Ratzinger talla una mica el rotllo).

També hem visitat el mausoleu d'August. La meva decepciò ha estat molt gran: és un espai abandonat a la seva sort. Per a nosaltres seria un preuat tresor que respectariem com a signe d'identitat de la nostra història.

Estan locos, estos romanos

Aquesta imatge ho diu tot. Roma ès un caos. Ahir vam passar sis hores en el cotxe, fent caravana. No us atabalaré amb gaires detalls, només us voldria destacar una anècdota: per un carril reservat exclusivament per a tramvies, i delimitat fins i tot per baranes, he vist circular vehicles privats, taxis, motos i fins i tot bicicletes, tots, darrere del tramvia (encara sort). Sense paraules.

Ahir no ens vam poder connectar: no vam trobar lloc on fer-ho, i quan vam arribar a l'hotel estàvem molt cansats. Per això, avui us fare un resum dels dos dies.

Vam començar el dia visitant les catacumbes de San Calixte, que sòn les més grans de tota Roma. N'hi ha 60 repartides pel territori, i en aquesta s'hi van enterrar 500.000 cristians. Estem parlant, doncs, d'un gran cementiri soterrat, en qué, ves per on, encara avui es fan oficis religiosos, per encàrrec, això si (pagant, Sant Pere canta).

Després, vàarem anar a la residència de l'emperador Adrià: més de 120 hectàrees de terreny. A mi em recordava a un Tente a mig fer. La meva amiga Luci estaria encantada de completar-lo. En aquest espai, l'emperador es va assegurar de tenir tot el que li calia per gaudir de la vida. No hi ha com tenir diners!!!!!!!!

Avui, la visita al Colosseu ha estat impressionant. El pitjor ha estat saber que es va fer servir com a cantera per construir altres edificis. El millor, descorir que malgrat tot els intents per part dels guanyadors, encara queden restes d'aquest moment de la història de Roma.

Ara el Pep i jo estem fent una passejada per Roma. Ja no tenim cotxe. ès el millor d'aquests dies: m'agrada fer el carrer (en el bon sentit de la paraula, si és que n'hi ha un de dolent). Soy un perro callejero...

Em sembla que el Pep us parlarà del dinar d'avui. M'ha encantat el lloc. Només us diré que m'ha recordat pel.licules d'altres èpoques... (El padrino, potser???)