Tota la meva admiració pels 9.000 nous regidors dels ajuntaments. Mentre vostè i jo ens gratem la panxa al sofà, ells treballaran per fer realitat la piscina municipal on vostè i jo podrem nedar cada matí.
I no ho faran per diners. Als municipis grans, on la dedicació a l'Ajuntament sol ser exclusiva, molts càrrecs electes han de renunciar a feines més ben remunerades a l'empresa privada. Als municipis petits, on la dedicació sol ser parcial, la renúncia que han de fer alcaldes i regidors és a tenir més hores lliures per a ells. Canvien el partit de futbol sala de dimecres o el Ventdelplà de dilluns i dimarts per una comissió de govern o per una assemblea de barri.
Els alcaldes estan molt més a prop dels veïns que no pas dels perversos aparells dels partits polítics. Són com presidents d'escala. Tothom els para i els fa saber allò que els molesta del seu carrer o del seu barri. Són persones que tenen els mateixos problemes que vostè o que jo -un nen amb otitis, un pare amb Alzheimer, la hipoteca que s'enfila- i, a sobre, els toca carregar amb les preocupacions col·lectives. I és veritat que, en aquesta legislatura, n'hi haurà mitja dotzena més que fotran mà a la caixa i una bona colla que oblidaran les promeses fetes en campanya, però la immensa majoria dedicaran els millors anys de la seva vida a pensar en el progrés del seu municipi, que també és el nostre.
I, a canvi, es troben que en els últims anys han perdut bona part de la consideració social de què gaudien abans. Han entrat a formar part d'allò que es diu la classe política, el col·lectiu més insultat i ridiculitzat d'aquest país. Als alcaldes se'ls caricaturitza com uns depredadors del medi ambient, que només volen arribar al poder per requalificar terrenys i omplir-se les butxaques de comissions il·legals. Per això, trobo admirable que, enmig d'aquest clima hostil on tots són posats al sac dels ineptes i corruptes, encara hi hagi 9.000 homes i dones de bona fe que estiguin disposats a treballar pel seu municipi.
No es tracta de començar un procés de canonització de tots els polítics locals. No són sants ni màrtirs, ni ningú no els obliga a dedicar-se a això. Però sí que es tracta d'evitar que a les properes eleccions municipals no només estiguin mig buides les urnes, sinó que també es quedin a mig omplir les llistes electorals. Als ajuntaments acabarà passant com al meu bloc de pisos: que ningú vol ser president d'escala i cada any es va quedant el mateix. Potser no és el més ben preparat per al càrrec. Però és l'únic que ho vol fer.
1 comentari:
Ei Guillem!
Les paraules de l'Albert Om m'han fet pensar que això de dedicar-se a la política mai no ha estat ben vist a Espanya. No et preocupis massa, Guillem, pel que diuen del desprestigi de la política: és una cosa atàvica. Recordem que ja el 1814 el poble de Madrid va rebre el rei dèspota Ferran VII amb el crit de "vivan las cadenas" replicant el "viva la libertad!" dels liberals. És el país de "ja m'està bé però queixo". Trobaríem altres exemples a la història recent. Ànims!
Publica un comentari a l'entrada