Estan locos, estos romanos

Aquesta imatge ho diu tot. Roma ès un caos. Ahir vam passar sis hores en el cotxe, fent caravana. No us atabalaré amb gaires detalls, només us voldria destacar una anècdota: per un carril reservat exclusivament per a tramvies, i delimitat fins i tot per baranes, he vist circular vehicles privats, taxis, motos i fins i tot bicicletes, tots, darrere del tramvia (encara sort). Sense paraules.

Ahir no ens vam poder connectar: no vam trobar lloc on fer-ho, i quan vam arribar a l'hotel estàvem molt cansats. Per això, avui us fare un resum dels dos dies.

Vam començar el dia visitant les catacumbes de San Calixte, que sòn les més grans de tota Roma. N'hi ha 60 repartides pel territori, i en aquesta s'hi van enterrar 500.000 cristians. Estem parlant, doncs, d'un gran cementiri soterrat, en qué, ves per on, encara avui es fan oficis religiosos, per encàrrec, això si (pagant, Sant Pere canta).

Després, vàarem anar a la residència de l'emperador Adrià: més de 120 hectàrees de terreny. A mi em recordava a un Tente a mig fer. La meva amiga Luci estaria encantada de completar-lo. En aquest espai, l'emperador es va assegurar de tenir tot el que li calia per gaudir de la vida. No hi ha com tenir diners!!!!!!!!

Avui, la visita al Colosseu ha estat impressionant. El pitjor ha estat saber que es va fer servir com a cantera per construir altres edificis. El millor, descorir que malgrat tot els intents per part dels guanyadors, encara queden restes d'aquest moment de la història de Roma.

Ara el Pep i jo estem fent una passejada per Roma. Ja no tenim cotxe. ès el millor d'aquests dies: m'agrada fer el carrer (en el bon sentit de la paraula, si és que n'hi ha un de dolent). Soy un perro callejero...

Em sembla que el Pep us parlarà del dinar d'avui. M'ha encantat el lloc. Només us diré que m'ha recordat pel.licules d'altres èpoques... (El padrino, potser???)

Dia de canvis

Crec que avui podriem parlar d'un dia de contrastos. Pel mati, i fins les quatre de la tarda, al camp, als espais bucòlics i medievals han predominat. La visita a la Toscana és absolutament recomanable per a la salut mental de tothom, i la carretera ha estat infinitament millor. Molts revolts, però a mi ja m'agrada. Hem estat a tres pobles: Monteriggione, un poble emmurallat molt petitet; Volterra, també medieval, i especilitzat en el treball amb alabastre; i el darrer i sense cap dubte el millor, San Gimignano.

No tinc paraules: excel.lent, preciòs, immillorable... Cada racò és un tros d'història, està ple de torres medievals (6 o 8 només en el centre), d'esglésies del segle XII, de places increibles i sobre tot de gelats bonissims, com ja m'havia informat, via miisatge al mòbil, el meu amic Josep Llach. Josep, el Pep s'ha posat les botes: s'ha menjat el seu gelat i part del meu.

Ara, l'arribada a Roma ja ha estat un altre tema. L'autopista en obres (bé, això ja passa); en la circumval.laciò, en un espai delimitat a quatre carrils circulaven sis cotxes, fins i tot pels vorals (l'espai reservat perquè passin les ambulàncies). és a dir, caos total. Hem arribat d'hora a Roma. Estavem contents, fins que ens ha costat una hora localitzar el nostre hotel. Res que un bon bany calent no hagi pogut arreglar. Demà visitarem les catacumbes i la vila d'estiu de l'emperador Adrià, els voltants de la ciutat eterna. I això bé val unes incomoditats...

La cagas seguro, si votas al del puro!

Aquests dies hi ha eleccions municipals a Itàlia. Avui i demà, concretament, es vota a Siena. Segons llegim als diaris, 45.000 persones sòn cridades a les urnes.

D'entrada, crec que ni el Pep ni jo hem tingut sensaciò que hi hagi eleccions, i no ens n'hauriem adonat si no fos pels cartells que hem trobat pels carrers (i penseu que normalment aquestes coses les oloro). M'ha cridat l'atenciò la quantitat de partits que hi concorren, molts d'ells pactant el nom que encapçala la candidatura. En aquesta foto, podeu veure la quantitat de candidatures que hi ha.



Vuit d'aquestes llistes, vuit, sòn partits de l'esquerra. L'esquerra d'aqui, té per això moltes dificultats per aconseguir consensos. A més, les llistes d'aquests partits d'esquerra (dos socialistes, dos comunistes, dos ecologistes...) tenen molts candidats que hi van com a independents. ès a dir, realment una festa hippy, on posar-se d'acord per donar sensaciò de seguretat a la poblaciò sembla propi dels mitològics treballs d'Hèrcules.

I és que el gran problema de l'esquerra a tot el mòn és la seva inigualable capacitat per fragmentar-se. No tant per tenir objectius diferents els uns dels altres, com pel fet de no saber trobar unitat en l'objectiu essencial: la millora de la qualitat de vida de la gent i l'extensiò de drets dels ciutadans. Per altre costat, la dreta no té gaires problemes: dos o tres partits, com a molt, a Itàlia, i només un a Espanya i dos a Catalunya, que de fet representen dos nacionalismes.

No puc deixar de posar-vos aqui la foto del cartell electoral del col.lega que es presenta per la coaliciò de dretes, amb puro a la boca inclòs. No té desperdici.

Canviant de tema, em refermo en el que vaig dir de que Siena és una ciutat meravellosa. Sense dubte, algun dia tornarem amb més temps. Per cert, sabieu que la festa del Palio és en les mateixes dates que les festes de Gràcia? L'Albert Musons segur que no vindrà mai. Aquest mati hem comprovat que ja les estan preparant. Mireu que guapos que es posen...

De Florència a Lucca, de Lucca a Pisa, de Pisa a Siena

Avui fa una setmana que el Pep i jo ens vam casar, i la veritat: res més romàntic que sopar a Siena, en un balcò, contemplant la piazza del Campo, o del Palio. Ha estat un dia molt intens. Si, potser "intens" seria la paraula.

Hem fet aproximadament 270 quilòmetres entre Florència, Lucca, Pisa i Siena. Hem anat per autopista, autovia i carretera. L'autopista no l'hem trobada cara. Els catalans ja estem acostumats a pagar. Però anar en cotxe per Itàlia és tota una experiència:

• per Florència, les bicicletes pel mateix carril que nosaltres... però en contradirecciò, i en paral.lel al cotxe que anava pel carril bo. Bellissimo!
• seguir les indicacions marcades no tenia desperdici: et perdies, segur. Això, quan en trobàvem, és clar.
• el limit de velocitat, no el posen. Direu, Quin detall... Doncs no: si aneu per una autopista, a la sortida calculen la mitjana entre la distància i el temps que heu trigat, i si no quadra, multa! Heu anat massa ràpid -això, però, no va ser el nostre cas.
• i els forats a la carretera i l'autovia? No estic acostumat.

Bé, tot plegat estupendo per a un mig napolità com jo.


Vull aprofitar el post per dir-li a la Maria Cinta que Lucca és certament una ciutat magnifica, que us aconsello visitar, com ella em va aconsellar a mi. Nosaltres vàrem dinar en una de les seves places.

Tambè varem anar a Pisa, a veure la Torre i el Duomo (no hi ha gaire cosa més)

El Pep ha començat a fer una sèrie de fotos amb el meu careto i les diferents torres que anem veient. Al final farem una exposiciò sobre el tema.

Respostes diverses als comentaris

Joffre: òbviament, vam anar a veure el David. I portant el Pep al costat, va ser inevitable la visita al museu dels instruments musicals que hi ha a la mateixa Accademia. Tots dos vam fer una simfonia amb una mena de palangana metàl.lica amb dues nanses plena d'aigua, de la qual la resta de guiris, amb menys capacitats musicals, no treien cap mena de so.

Mar: els nostres ulls també anaven per altres bandes (entre les quals, el David, acabat d'esmentar en resposta al Joffre). Però hem tingut una mica de temps per a tot!

Ciao, Florència

Després de la ratllada d'aquest matí, cal veure l'esperit interior d'una ciutat immortal com Florència. Michellangelo, Petrarca, Dante, Galilei i un llarg etcètera de persones i personatges vinculats a una ciutat pionera en molts camps: pintura, escultura, arquitectura, pensament humanístic i també comerc.

Com oblidar que Florència seria en els segles XV i XVI una potència mundial (en el món de l'època) en comerc? I que el florí seria com avui són l'euro o el dòlar? Aquells que van marcar aquella transformació, els Medici, són sense dubte les persones que van participar o bé dirigir tot aquell procés. Grans defensors de la República florentina... tant ho van ser que se la van quedar per a ells i els seus amics, i van aplicar tots aquells conceptes propis dels banquers. No cal treure la grandesa del fet, donat que segons Maquiavel la fi justifica els mitjans.



Però avui, visitant el Palau Vecchio i passant per davant el palau dels Medici he recordat una història que ens va explicar la nostra guia de santa Maria dei Fiori, aquella amable jubilada de què ja us he parlat. Al Duomo hi ha el retrat d'un preuat guerrer que havia combatut heroicament una de les invasions a la ciutat. La gràcia és que prèviament, ell havia estat membre destacat d'un dels exèrcits atacants de Florència... Els Medici no van trigar a comprar, directament, els seus serveis.

Un record immortal, doncs, del pragmatisme. Però no hem de perdre mai l'idealisme de cercar millors horitzons que aquests, perquè malgrat tot en l'`epoca brillant dels Medici, dels 60.000 habitants de Florència només un miler tenien la condició de ciutadans, i d'aquests no tots tenien els mateixos drets, i encara menys podien remenar cireres. Una vegada més es demostra que la democràcia actual és el sistema polític que millor garanteix els drets de totes les persones.

Quadern de queixes

No puc evitar fer palesa la sensació que la millora del nostre entorn depèn de les administracions, però també de les persones i l'interès de la pròpia societat organitzada o no.

Ho dic per tot això que vaig trobant pel centre de Florència:
carrers bruts
papereres plenes
sots cada quatre passes
asfalt destrossat, reasfaltat i redestrossat (en lloc de les rajoles que estem acostumats a trobar en les voreres de Barcelona)
important desordre circulatori
ambulàncies amb la sirena a tota hòstia en plena matinada
pasos de vianants introbables
absència de carrils bici
facanes pendents d`arreglar (millor no passar per sota d'algunes d'elles)...

Increible!!!!

Això sí, la gent molt amable: no tenim queixa del tracte.

Assegut al palau Medici mentre espero que el Pep surti d'una llibreria i a punt d'anar a un lloc impressionant (o això espero) com el palazzo Vecchio(*) us vull dir que cada dia refermo la meva voluntat de ser barceloní i vilatà de gràcia, amb tots els molts defectes que això significa. VISCA GRÀCIA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(*) Vegeu el post sobre això que acaba de penjar el Pep

Esquivant cotxes

Aprofito un descans en el cafè Rivoire de la Piazza della Signoria, on el Pep i jo estem fent un semifreddo al cafe i un latte machiatto (és a dir, un got de llet molt gran amb molt poc cafè) per escriure quatre notes. Us recomano que visiteu el centre de Florència, un espai pendent de definir, on els cotxes i les persones sobreviuen o conviuen de manera forca anàrquica. Les zones peatonals són la mínima expressió de l'espai públic, i els cotxes s'aglomeren com poden per passar en totes les direccions, donat que res no els dirigeix.

Malgrat tot, l'encant de Florència poc a poc m'ha anat seduint. Aquest matí hem visitat una exposició sobre Giovanni Battista Alberti, home del Renaixement, que com molts de la seva època té moltes coses per explicar a urbanistes com nosaltres. Segur que el Pep aprofundeix sobre l'exposició. O no.


Hem dinat en un lloc esplèndid, on hem complert amb una promesa feta a la Cinta Llasat. Des d'aquest lloc es veia el Ponte Vecchio. Després hem anat als jardins de Boboli i Bardini: dues hores caminant sense parar: tot molt maco!!!!!

Primer contacte amb Florència

Quin dia, avui! Hem matinat per agafar el tren, per cert, molt puntual i molt còmode, no voldria donar la sensació que sols em fixo en allò negatiu dels llocs on anem...


13.30, Florència. La primera impressió, abandonament. La ciutat està com estava Barcelona als 80 -ho recordo molt bé, jo hi era... L'espai urbà està pensat per als vehicles, cotxes, motos i bicis. Per creuar un carrer, cal encomanar-se a la verge Maria, i ja no vull explicar-vos el temps escàs que et donen els semàfors per passar: més que escàs, inexistent. Però els darrers dies ja us he parlat massa de manteniment urbà, no?

Detall molt positiu: el Duomo. M'ha impressionat molt que estiguès impulsat per la societat civil del segle XIII, al voltant de la república florentina. Poden arribar a entrar 30.000 persones. És sòbria per dins i sumptuosa per fora: una obra per recordar. Us haig de dir que hi havia una associació formada per persones jubilades que ens han explicat tota la història de la catedral. Evidentment, hem utilitzat el servei, que a més és gratuit.

La foto d'avui és del Palazzo Vecchio, del qual us parlaré en els propers dies.

Per cert, aquesta nit el Pep m'ha portat a un concert. En una de les parts, tocaven a dos pianos. Però això segur que el Pep us ho explicarà molt millor...

Accessibilitat i transport pùblic

Aquest d'aquì sobre, molts el reconeixereu, és el Pont de Rialto. Imatge presa aquest vespre, no fa ni dues hores. Preciòs i emblemàtic, però m'ha portat a pensar durant tot el dia (aquì a Venècia tot el dia estem pontet amunt, pontet avall) en l'accessibilitat de la ciutat, i sobre tot del transport pùblic, per als discapacitats. A Barcelona, hem adaptat els autobusos, bona part de la xarxa de metro i en gran mesura els carrers perquè les persones amb mobilitat reduida puguin fer la seva vida de manera independent. Aquì, en els dos dies que hi hem passat, hem trobat només un pont adaptat per a cadires de rodes, a l'illa de Burano. I un altre on s'ha fet una rampa perquè els cotxets de nens o una cadira de rodes impulsada per alguna persona amb força pugui passar (és a dir, no eren només graons normals i corrents, com tota la resta de ponts que he creuat aquests dies).

El mateix per pujar als vaporettos, que per cert, van tan plens com els transports de Barcelona, però pels canals de Venècia, com demostra aquesta imatge.


No voldria acabar sense recomanar-vos que, si veniu a Venècia, visiteu l'illa de Burano, amb les seves cases de diferents colors. ès un paisatge pintoresc, i irrepetible a Barcelona.

Venècia, posa't guapa

(NOTA PRèVIA. Com acostuma a passar quan ets en un cibercafè forani, el teclat té algunes particularitats... Disculpeu faltes, errades tipogràfiques, manca d'accents...)

Abans de res, hem d'agrair les moltes mostres d'afecte que ens han anat arribant des de dissabte. Les més de cent visites avui al blog en sòn un exemple! I la crònica del Transversal, un altre...



Ja en matèria... L'alcalde d'aquesta ciutat deu patir, i molt.Si l'altra dia parlava de manteniment urbà, aquì caldria parlar de recostrucciò urbana. Les cases s'enfonsen, les papereres sòn petites perquè no caben als carrers estrets, la humitat ho deteriora tot, qualsevol obra de pavimentaciò és un infern perquè surt aigua de tot arreu... Suposo que l'alcalde d'aquì, però, té sort que els venecians no deuen ser tan exigents com som els barcelonins!

En fi... Hem caminat prop de nou hores pels carrerons venecians, mirant d'atendre les moltes recomanacions que ens heu anat fent els amics i amigues. òbviament, hem fet l'inevitable viatge en gòndola, i un trajecte en vaporetto, hem menjat spaghetti, hem visitat algunes esglésies (coses de'n Pep, és clar...). Un dia tìpic de guiris, vaja!!

Marit i marit

Abans de començar el viatge de noces, no em puc estar de penjar aquí la primera foto que veig del nostre casament, ahir, al Saló de Cent...



Agraïm al Jordi Ramos la celeritat a l'hora de penjar-la al seu fotolog. No dubtem que en els dies a venir apareixeran també fotos menys institucionals...

Com podeu entendre, en els propers dies no actualitzaré gaire el blog... Em sap greu, però cada moment de la vida té els seus ritmes i les seves prioritats.

Moltes gràcies a toooooooooots els qui vàreu voler compartir amb nosaltres aquest dia tan especial. Ens ho vàrem passar molt i molt bé!

Barça campió

Avui he compartit amb tots el blaugranes una mica del nerviosisme dels darrers 20 minuts de la final. Us haig de dir que he tingut tanta mala sort que precisament en els 4 minuts dels dos gols m’he aixecat de la cadira per anar a la cuina, just quan s’han produït aquells moments tan importants per tot el barcelonisme. Jo, malgrat no ser gaire futbolero, estic content i vull compartir amb tots vosaltres, els culés de sentiment, la fecilitat i desijar-vos que gaudiu d’aquest moment.

Moltes felicitats, visca el Barça... i visca Gràcia!

Comissió de manteniment

Des de fa tres anys sóc el vicepresident de la Comissió de manteniment del districte de Gràcia. És una feina interessant, però de vegades difícil. Principalment, has d’aconseguir la complicitat de la gent per fer entendre el funcionament d’una cosa tan complexa com l’Ajuntament de Barcelona.

A primera vista, sembla que els temes de la comissió estan més o menys renyits amb la participació dels ciutadans: tot sovint sembla que les respostes que l'Ajuntament dóna a determinades situacions són aleatòries, quan en realitat, no és així. Per aquest motiu, em vaig marcar com a fita aconseguir que les persones que hi participen, com la Irene, el Quim, el Froilan, l’Ortega, la Montse i alguns altres que poc a poc s’incorporen, disposin de la informació necessària sobre el funcionament dels diferents serveis.

És clau per entendre les decisions que es prenen saber quin és el model de què es parteix i quines són les polítiques públiques que es volen implementar amb les actuacions parcials. Pot semblar que no té un sentit clar fer entendre per què les coses funcionen en una certa direcció i no en una altra, però aquest és un tema clau a l’hora d’entendre la presa de decisions. Preguntes com les que s'han fet en la comissió d’avui, que per cert anava d’enllumenat públic, en què s'han confrontat les sensacions de baix nivell de lluminositat d’un carrer i, pel contrari, la contaminació lumínica i com no produir-la, ens poden donar la idea de com de difícil pot arribar a ser cercar la proximitat en aquests temes.

Jo penso sincerament que tot aquest esforç, que dia a dia realitzem les persones implicades dins del marc de la gestió pública té un objectiu bàsic, que és el model de societat. Un model pactat dia a dia amb les persones que conviuen en l'espai públic. Un espai que dia a dia anem millorant malgrat la complexitat actual de gestió. En això hi estem compromeses les persones que cerquem en la mediació el sistema de construcció permanent de la societat, així com aquells qui busquen aportar el seu gra de sorra amb la construcció de la nostra convivència i amb la millora del seu entorn.

Voldria donar-vos les gràcies, per la feina, per l’esforç, per la paciència (encara que aquesta última per part de tots) i per tota la il·lusió que mostreu en cada comissió; i animar-vos a continuar així.

Pasqual i Carme

Com ja sabeu m’agrada parlar una mica d’allò que conec i d’aquelles persones que m’ envolten. Per aquesta raó, us vull parlar de Pasqual Maragall i de Carme Figueras.

Com a socialista estic orgullós de la decisió presa pel President de la Generalitat de fer un govern completament unit al voltant del vot afirmatiu per l’Estatut. Crec que ha estat una opció valenta i no partidista, donat que el partit podia estar molt més interessat en acabar la legislatura per enllestir tota la tasca de govern i poder rendibilitzar els resultats. Pel contrari, ell ha decidit afrontar de forma coherent el referèndum, malgrat que això signifiqui la fi del govern. Felicitats, President.

Sobre la Carme Figueras, us vull dir que la conec ja fa alguns anys (de fet, molts). Si parlem de proximitat , la Carme, la té a nivell capilar. Puc afirmar que farà tot el possible per, en el poc temps que tingui, finalitzar el programa de treball de la conselleria i tirar endavant els reptes principals, com la llei dels Serveis Socials, que té una importància capdal.

Carme ha trepijat Gràcia en vàries ocasions . Sempre la seva presència aporta bons ànims, malgrat les dificultats. Wspero que tota la tasca que hagi de desenvolupar vagi bé i des de Gràcia li donarem tot el suport que poguem. Molta sort, Carme.

Cap de setmana gracienc

Abans que res, us vull demanar que em perdoneu aquests 15 dies de silenci: han estat molt intensos principalment per raons personals, però també del clima polític general, que heu pogut seguir pels diaris. Us prometo esforçar-me més.

Aquest cap de setmana, ha estat intens d’activitats. Jo avui us voldria destacar una que per les seves característiques em sembla especialment important. I no es tant per la pròpia activitat, sinó per totes les persones que l’envolten i l’esforç que implica ser capaç de desenvolupar-la.

Es tracta del XIX è concurs de teatre en català a Gràcia, activitat dirigida i coordinada pel Centre Moral de Gràcia. Es tracta d’un concurs on participen més de trenta grups teatrals d’arreu de Catalunya i que després d’un procès de selecció queden 8 nominats que acaben competint pels premis. Al llarg de tota la nit d’ahir es va fer l’entrega dels diferents trofeus, si voleu veure tots els premiats segur que els podeu trobar a la Tortuga donat que el company Salat hi era present i va recollir tota la informació.

L’important de tota l’activitat és l’alt volum de participants i l’alt nivell de compromís de l’entitat, que amb el seu president al capdavant assumien la complexitat de desenvolupar totes les activitats que el concurs significa i una entrega de premis digna de veure i compartir.

Primer de maig

Darrerament, he sentit unes quantes vegades a dir que la celebració del Primer de Maig comença a estar desfasada. Algunes de les persones que m’ho han dit me les imagino dient el mateix, però en lloc de “desfasat”, fent servir algun altre adjectiu, com “demodè”, “poc fashion”, “out”... que sonen més fi, és clar.

Doncs, no, això de que “esclavisme” consisteix ara a aprofitar-se d’immigrants que no tenen papers i que són sistemàticament els treballadors sortim al carrer, no està passat de moda. Perquè en el món de l’empresa encara massa sovint està de moda exigir molt als treballadors i pagar-los poc. S’han renovat, això sí, les modalitats i les etiquetes. Així, el que abans anomenàvem, genèricament, “putejar”, ara es diu “mobbing”, i està perseguit per la llei –tot i que encara queda molt per fer; el que abans es deia explotats; tampoc no ha canviat la tendència irrefrenable d’alguns caps a assetjar sexualment subordinats o subordinades; encara hi ha massa poques dones que manin o puguin ascendir en les seves empreses...

Mentre tot això no canviï, la manifestació del Primer de Maig no deixarà d’estar “de moda”. Per això hi assisteixo cada any, en companyia dels meus amics ugetistes, amb qui em podeu veure a la foto.


Ha estat un dia excel·lent, ple de companys i companyes que feiem pinya al voltant de les banderes del nostres partits i dels sindicats. La participació ha estat elevada en les nostres files, si prenem com referència el darrer any. Vull destacar la presència dels companys i companyes de l’agrupació de Gràcia: la Neus, la Concepció, el Josep, el Lluís, la Sònia, el Carles i sobre tot una companya de 90 anys que ens animava a continuar participant en el Primer de maig. També vull felicitar als companys de les Joventuts Socialistes i de l’AJEC, que eren molt presents i amb moltes ganes. Als que ja passem dels 40 ens agrada veure la força de la gent que puja.

He aprofitat per parlar amb persones amb qui normalment no ens trobem, i vet aquí que parlant amb el Jordi Pedret hem quedat que ens intercanviem links dels nostres blogs. També he trobat companys del Baix Llobregat com la Belén Garcia, l’Oscar Saldaña, Miguel Ángel Escobar i, com no, el Pepe Álvarez, de qui també aprofito per publicitar el seu blog. Cada vegada en som més!

Mil visites

M’acusareu de parlar massa del meu blog en el meu blog, però no ho puc evitar: m’agrada. Des que m’hi vaig posar, estic ben enganxat, i cada dia comprovo quants lectors o lectores us heu interessat per allò que hi he escrit. A alguns us conec, i quan em trobeu acostumeu a encorartjar-me. A d’altres, no us conec, però sé que hi sou. Alguns em deixeu comentaris, que sempre agraeixo quan són educats i no oculten nom i cognoms (als anònims, no cal dir-ho, els dono poquet valor, la veritat).

El cas és que ja hem superat les 1.000 visites. Fent un cop d’ull al comptador, es poden comprovar algunes coses interessants. En primer lloc, el gruix de les consultes es produeix de dilluns a divendres, especialment entre les 11 i les 13h, i entre les 18 i les 19, cosa que em porta a pensar que molts us connecteu des de la feina. Pareu compte! Esteus segurs que això els agradarà, als vostres jefes??? No m’agradaria que per culpa d’aquest blog algun tinguès problemes laborals...

La segona cosa que m’agrada molt és veure com el nombre de subscriptors va en augment: ja sou 16 les persones que rebeu al mail cada nova entrada, perquè heu fet servir l’apartat “Subscriu-me!” de la columna que teniu a la dreta.

En tercer lloc, veig que molts trobeu el blog cercant “guillem espriu” al google. Als qui ho feu així, gràcies per prendre-us tantes molèsties amb l’objectiu de trobar-me! Us recordo, tanmateix, que podeu guardar l’adreça al vostre apartat de “Preferits” o bé fins i tot configurar-la com a pàgina d’inici... Molts altres hi accediu des d’algun enllaç de webs i blogs de Gracianet, i un altre bon grapat des del blog del Miquel Iceta, que és un “best seller” de la blogosfera política catalana!!!!

Sobre la manera d’arribar al meu blog, només em queda una espina clavada: problemes tècnics que no es resolen des de fa setmanes impedeixen que les actualitzacions apareguin a la Blogsfera socialista. Això facilitaria molt les vostres consultes, però sembla que l’empresa que manté la blogsfera no està gaire per la feina. Una llàstima.













Lectors exòtics

Finalment, no deixa de fer gràcia que, segons el comptador, tinc un lector o lectora de Singapur, així com un altre de canadenc, un francès, un suec i un dels Països Baixos. Em preocupen, però, els 5 que tinc de països desconeguts i els dos que són de “altres”... Confio que aquests lectors extraterrestres segueixin trobant interessant aquest bloc!

Shrek, ERC i l’home que va votar no a Zapatero

Aquests dies, atabalats com hem estat amb els canvis al Govern de Catalunya i sobre tot, en el meu cas, amb els canvis a l’Ajuntament, no he pogut destinar a la celebració de Sant Jordi tanta atenció com hauria volgut, si més no pel que fa al blog.

Per trencar una mica amb el ritme que ens imposa el dia a dia, agraeixo especialment que m’hagin regalat el DVD de Shreck 2. Les aventures d’aquest ogre i la princesa Fiona, plena de paròdies d’altres pel·lícules i caricatures de personatges que ens poden resultar familiars són una bona cura anti-stress!

Ja en l’àmbit de la política, l’oportuníssima presentació del llibre Entre tiempos de Joan Ferran l’ha convertit en regal obligat entre, com a mínim, els socialistes catalans aquest Sant Jordi. La premsa ha comentat a bastament que el llibre inclou una confessió: el Joan NO va votar a Zapatero en el Congrés del PSOE en què l’actual president del Govern s’enfrontava a José Bono, Matilde Fernández i Rosa Díez. Més enllà de l’anècdota, el llibre és una bona oportunitat per comprovar una vegada més la honestedad d’aquest polític que actualment és diputat i primer secretari de la federació de Barcelona del PSC. Lectura recomanadíssima pel contingut, per la forma, la senzillesa, la claredat... i perquè és amè i proper!

Finalment, un regal inesperat: casualment, vaig conéixer la companya de l’Agustí Soler, amb qui havia coincidit quan ell era regidor a Barcelona i jo presidia el Consell de la Joventut. Ella, la Rosa Maria, em va regalar el llibre que ell ha escrit. ERC-PI, escissió o cop d’estat a l’independentisme? Al contrari del que ha passat amb el llibre del Joan, encara no m’he posat a llegir-lo, però de ben segur que serà una bona oportunitat per tenir una nova perspectiva sobre el moment en què l’actual direcció d’ERC es va fer càrrec del partit, substituïnt figures com Àngel Colom i Pilar Rahola... Sona interessant.

Benvinguts, amics!

Aquesta tarda l’alcalde Joan Clos ens donava la notícia de les modificacions i incorporacions al govern municipal. Entre aquestes està la proposta que que el regidor Jordi Hereu sigui anomenat President del Districte de Gràcia. L’Alcalde apuntava que també serà anomenat com portaveu del govern municipal i que això ha estat proposat i aceptat pels altres grups del govern de la ciutat. També ha informat que el company Carles Martí assumeix la regidoria de Cultura i serà portaveu del grup municipal socialista. El també company Ferran Julià s’incorpora portant les responsabilitats de Seguretat.

Des d’aquest blog vull donar la benvinguda a tots ells, i en especial en Jordi i en Carles.

El Jordi és un company de generació política, persona honesta i treballadora. Aquesta mateixa tarda he pogut parlar amb ell i comprovar que ve amb la il·lusió de col·laborar i treballar per Gràcia i els graciencs i gracienques. Crec poder afirmar, des de les meves responsabilitats, que comptarà en tota la col·laboració dels socialistes graciencs. I a més, coneixent-lo, penso que connectarà molt bé amb el caràcter de Gràcia.

El Carles, a més de compartir generació, vé de la mateixa organització juvenil que em va incorporar l’any 1986 en la vida associativa, l’AJEC (Associació de Joves Estudiants de Catalunya). Els dos hem debatut molt de la vida associativa i especialment de l’associacionisme juvenil, ja que des de diferents espais vam tenir responsabilitats en matèria de Joventut en la mateixa època: jo des del Consell de la Joventut de Barcelona i ell des de la Regidoria de Joventut.
Els desitjo el millor en les seves noves responsabilitats!

Adéu, Ferran

El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ha nomenat fa unes hores Ferran Mascarell com a nou conseller de Cultura de la Generalitat. El regidor president del Consell Plenari del districte de Gràcia i regidor de Cultura de Barcelona, per tant, deixa de treballar només per als barcelonins i passa a treballar per a tots els catalans i catalanes. Tenint en compte que he treballat molt estretament amb ell durant els darrers anys potser fa lleig que ho digui jo, però estic convençut que farà una feina tan bona com la que ha desenvolupat al consistori.

És un bon moment per recordar l’empremta de Mascarell a Gràcia, que encara és palpable en molts dels projectes que s’estan fent realitat. Cal recordar el projecte de construcció de biblioteques (Vila de Gràcia, Jaume Fuster i la propera que farem a Penitents), l'espai de joves d'Osi, els arranjaments al Coll –podeu parlar amb la gent del barri-, el projecte de la caserna dels mossos i de la guàrdia urbana la incorporació de les escoles bressol els acords de Lesseps i Hospital Militar i sobre tot i principalment el pla estratègic que inspira de forma clara l'actual Pla d'acció del districte.

No seria just, però, no parlar dels altres consellers socialistes –són els que conec millor- que marxen i dels que arriben: Mieras, Rañé i Siurana han fet molt bona feina (no puc deixar de fer especial incidència en Josep Maria Rañé, company de lluites ugetista), i segur que també la faran Jordi Valls i el molt apreciat Jordi William!

Una última nota sobre aquest canvi de Govern, a nivell estrictament personal: l’única cosa que em sap greu del nomenament del Ferran Mascarell com a conseller és que en ell havia d’oficiar, molt aviat, el meu casament. Ens feia molta il·lusió que fos ell qui ens casès, però en deixar de ser regidor això no serà possible. Tanmateix, és per una causa de força major que ens alegra!