Dissabte de família, animals, esport i música

Dissabte ha estat un dia intens. Per la part personal, a causa de la pèrdua d’un familiar estimat, que m’ha portat molts records de la infantesa i, sobre tot, del meu pare. La veritat és que el més important de tot és veure la fortalesa de la meva mare. Això m’anima a continuar treballant, perquè el temps que tenim és limitat i cal aprofitar-lo i compartir-lo amb els altres.

A tall d’anècdota, encara en l’àmbit familiar, per la tarda, tots vam anar al metge. Bé, concretament al veterinari. I dic tots perquè el Pep i jo vam portar l’Aquil·les, l’Ulisses i el Xipito. Us reconec que quan vam sortir amb el menjar del xip i dels gats, la sorra de les caquetes i els medicaments semblava que anéssim de trasllat. Va ser molt divertit. I tots ells es van portar molt bé, i van aguantar com uns campions mentre els vacunaven.

La resta del dia, amb temes relacionats amb el jovent: esport i música. Del matí, destacar el Torneig de Gimnàstica Vila de Gràcia, on apart de trobar molta gent coneguda he pogut veure el pavelló del Club de Tennis La Salut. M’agradaria que les potencialitats d’aquest equipament estiguessin més aprofitades per al Districte. Potser es podria aconseguir que aquesta instal·lació privada, de forma conveniada, tingui un ús més públic. Compto amb la bona voluntat de l’entitat esportiva i de la seva direcció per aconseguir-ho.

Per la nit vam sopar amb la Marga, la nostra soprano predilecta. Molts la coneixeu perquè va cantar a la nostra boda. Després vam anar als cinemes Verdi. Aquí vam escollir una pel·lícula –un documental- excel·lent: Això és ritme! Us la vull recomanar de forma molt especial. Tracta sobre la creació d’un espectacle de música i dansa: la posada en escena del ballet La consagració de la Primavera, d’Igor Stravinsky. Els artistes són joves d’instituts de Berlín i l’Orquestra Filharmònica de Berlín. És impressionant veure el canvi d’actitud dels joves al llarg de les setmanes d’assajos.

El que més m’agrada és veure com ells i elles van des de la por al fracàs fins a l’èxtasi de l’èxit, utilitzant només un mitjà per aconseguir-ho: el seu esforç i la seva constància. Al final, han deixat la postura còmoda del “no m’arrisco, i així no fracasso” per assumir un repte que comporta esforços i potser algun disgust, però que acaba sent un enriquiment personal i no només aprenen a ballar: aprenen a confiar en ells mateixos per aconseguir els seus objectius. La il·lusió que desprenen ens ha d’inspirar a tots a seguir treballant i cercar nous camins per implicar els i les joves en la millora de tot el que ens envolta.