29 de juny 2006

El setge de Gràcia

Ahir, aproximadament a les 21.50, sortia del Centre Cívic el Coll, on havíem tingut una reunió del Consell de Centre i la veritat és que estava content, per les dades de participació juvenil que es van presentar, així com per la bona feina en els àmbits d'infància, i de dinamització sociocultural.

Com gairebé sempre, vaig baixar caminant del Coll cap a Gràcia fins arribar al carrer Verdi. Aquí van començar les sorpreses.

Primer em vaig trobar cotxes aturats al carrer Verdi que començaven a fer marxa enrere. Llavors em vaig fixar: al final del carrer, a la cantonada amb Sant Salvador, vaig veure un grup de joves amb la cara tapada, que havien bolcat contenidors, havien escampat bosses d'escombraries plenes, i havia alguna cosa que semblava una corda que creuava de banda a banda del carrer. Em vaig apropar, tot i no tenir gaire clar res. Hi havia una moto intentant sortir del cercle i una altra persona l'ajudava, cal destacar que la corda no era tal, sinó un cable d'acer que creuava dues vegades el carrer. Quan la moto va aconseguir sortir, jo vaig passar, mentre els joves s'allunyaven corrent cap un altre indret. Vaig creuar Verdi amb un sentiment d'incertesa i immediatament vaig trucar per informar del que estava passant.

No voldria allargar-me en excès perquè no hi ha paraules per descriure les imatges que recordo, ni les sensacions d'impotència que vam viure les persones que èrem dins la zona assetjada:
  • Un cotxe de bombers atrapat al carrer Topazi, d'on no podia sortir. Jo mateix vaig poder informar els bombers dels focs que hi havia a Santa Àgata i Gran de Gràcia, gràcies a l'Elvira i la Sònia que eren a Santa Àgata i m'ho anaven explicant per telèfon.
  • Els veïns no sortien de les seves cases i miraven des dels portals o les finestres sense entendre res del que passava.
  • Petits focs apagats o bé pels veïns, que tiraven aigua amb galledes que portaven des de la font de Torrent de l'Olla, o bé directament des de les finestres.
  • Cotxes creuats, contenidors d'escombreires pel terra, contenidors d'obra al mig del carrer, tanques de les d'obra pels extrems agafades amb els cables de ferro de paret a paret, pneumàtics cremant-se, carrers foscos que feia por passar.

En resum, caos, sensació d'indefensió, impotència, ràbia. Tot va durar 40 minuts, però per a molts la por va durar tota la nit o més. L'Elvira va haver de dormir amb la Sònia.

L'espai públic és un patrimoni de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes, on expressem les nostres opinions i ens trobem en igualtat de condicions. No és admissible el segrest de la nostra llibertat per cap grup, sigui de la ideologia que sigui, i correspon als poders públics garantir aquest dret.

Tots ens hem d'esforçar perquè això no torni a passar, i hem de posar tots els elements a la nostra disposició per garantir la llibertat i la igualtat en el marc dels espais públics .

28 de juny 2006

Una Pensadora lliure

Descriure la Marta Mata és molt dificil. La vaig conèixer poc, però ens va ajudar molt al grup de persones que en els anys 80 i 90 intentàvem organitzar l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya , l'AJEC.
Si recordo algunes coses de la Marta és, precisament, fruit de la seva col·laboració en l'organització d'events formatius de l'associació. Ella sempre ens va ajudar tant a cercar espais com persones per fer els cursos de formació. Tot seguint la seva forma de pensar, ella col·laborava però no dirigia, i és que la Marta Mata t'ajudava a pensar, a treure les coses que portes dins, no era un GPS, ella t'ensenyava que calia orientar-se un mateix.
Jo vaig conèixer a la Marta a través d'una persona que tinc en molta estima, l'Assumpta Baig, una de les seves grans col·laboradores al llarg de molts anys (avui precisament l'Assumpta publica un article preciós al diari Avui). De la Marta només us puc parlar de les impressions que vaig tenir en l'època que vaig tenir relació amb ella, al llarg dels anys 91 al 96, aproximadament l'època de major implicació meva a l'AJEC.
Puc afirmar que era una persona tremendament possitiva, que creia en les persones, i que defensava fermament un model d'escola catalana i pública.
La seva llarga carrera professional i política completament dedicada al mon de l'educació des de la perspectiva de l'esquerra social catalana, l'han feta un referent per a moltes persones fins el moment de la seva mort, no hi ha dubte que la seva obra ens donarà el camí per continuar formant a lliurepensadors.

22 de juny 2006

President Pasqual

Potser una de les paradoxes que ens acompanyen als i les socialistes és la proximitat que hem sentit amb el President Pasqual Maragall i que ens fa dir-li més Pasqual que president. Tot i això no hi ha dubte de que ell ha assumit el seu rol de President de la Generalitat de Catalunya i ho ha portat amb una gran dignitat, honestedat i una total entrega al pais.

Jo voldria parlar-vos dels fets que recordo compartits amb ell i del significat d’aquests. I és que tinc una relació que "malgrat la meva joventut", es remunta a finals dels 80 i principis dels 90, quan ell era Alcalde de Barcelona.

Com ja sabeu, vinc del moviment associatiu juvenil i això em va portar a l’any 94 a assumir la presidència del Consell de la Joventut de Barcelona. La situació era molt complicada, estàvem superant una crisi molt profunda tant de recursos, com de participació del moviment juvenil barceloní. Recordo molt bé que amb el llavors responsable de joventut Jordi Casanoves vam estar parlant de la importància de reforçar els temes d’identitat històrica per no perdre elements de referència en el consell i vam proposar tirar endavant un recull de la feina dels darrers 15 anys, això culminaria en un llibre que es titularia "Ara que tinc 15 anys". Volíem aprofitar la presentació del llibre per fer un reforçament del paper del Consell en la ciutadania com a impulsor de les organitzacions juvenils en la ciutat i com a interlocutor de les administracions. Calia cercar complicitats i jo vaig decidir que necessitàvem el suport de l’alcalde. Per tant, li vaig enviar una carta personal demanant la seva col·laboració en la transformació del Consell. No cal dir que ell va fer acte de presència amb la Diana i ,des d’aquell moment, el Consell iniciaria una nova etapa de creixement i expansió que el convertiria en una de les coordinadores juvenils més potents de tota Espanya (avui dia encara ho és).

Anys després, a la primavera del 97, l’alcalde de Barcelona i jo (en representació del CJB) signàvem un acord global que obriria la porta a un treball transversal en les polítiques de Joventut a la ciutat de Barcelona. Després d’això jo marxaria del consell, però encara -i contra tot pronòstic- ell va venir i va compartir la meva marxa al mateix temps rebent al nou equip amb el Xavier Tort al capdavant.

Al llarg dels anys ens hem anat trobant i compartint altres moment públics i alguns de privats que han fet de l’actual President de la Generalitat un persona propera que està al costat quan se'l necessita. Gràcies per tot, Pasqual!

20 de juny 2006

Premis Grau Miró

El cap de setmana ha estat actiu, a més de l’activitat vinculada al referendum de l’Estatut no voldria deixar de parlar-vos d’algunes de les activitats a las que he assistit.

El dissabte dia 17 per la tarda vaig passar pels premis Grau Miró que s’entregaven al Centre Cívic del Coll.

Parlem d’un concurs organitzat per l’Associació de Veïns del Coll-Vallcarca amb la col·laboració activa de l’Ajuntament. Els premis es donen en dues categories, una de relats breus i una altra de haiku, totes dues tenen un alt nivell de participació d'arreu del món. No cal dir que va ser una sorpresa agradable veure com des del territori es treballa tant bé un tema cultural d’aquest abast i per tant vaig animar a la gent que era present a continuar el camí i, a implicar-se en la millora de l’activitat. Vull felicitar al Salvador Barrau per la feina feta i per l’esforç de tirar endavant des de ja fa 4 anys, el de relats breus i des de fa 2, el de haiku.

Per cert us apunto una petita definició del haiku que he trobat:

El haiku se compone de tres versos de 5, 7 y 5 sílabas, sin rima. Suele contener una palabra clave denominada kigo que indica la estación del año a la que se refiere.

Algunos consideran que el haiku debe combinar dos imágenes distintas que se relacionan en el tercer verso y debe estar escrito en presente y tener una pausa (kireji) al final de uno de los dos primeros versos.

M’agrada i sento molta satisfacció per com es consoliden projectes culturals, juvenils, esportius... en resum, projectes que promocionen la cohesió social, la xarxa associativa i la vinculació de les persones, element tant important en la nostra societat que ens permet dia a dia, construir la nostra comunitat. Gràcies a totes aquestes activitats descobrim a les persones que hi ha al darrera que entreguen una part de la seva vida al servei als altres i ho fan, normalment, des de l’anonimat.

18 de juny 2006

La festa de la democràcia


Avui és el dia més important per a totes les persones demòcrates. Es tracta de la nostra festa, el dia de les votacions.

Jo tinc 41 anys i quan miro enrere veig totes les persones que van lluitar per aconseguir que aquest dia fos possible per a tots nosaltres. Penso en persones con la Marina Bru, el Joan Ferrer, el Juli Busquets i tants companys que es van lliurar per aconseguir que les generacions més joves puguin gaudir de la llibertat com un fet natural de la nostra vida.

A nosaltres ens correspon perpetuar aquests valors i donar-los tota la importància que han de tenir. És per això que la participació és un fet importantíssim que tots hem d'atresorar i saber traspassar com un valor a totes les generacions que segueixen el nostre camí.

Vull retre homenatge a totes aquelles persones i al mateix temps espero que tots els que seguim estiguem a l'alçada de les circunstàncies.

17 de juny 2006

Hoy puede ser un gran dia y mañana también


No hi ha dubte que és ben bé com diu la canço de Serrat: desprès del miting d'ahir tots el militants i simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya tenen clar la feina que els queda per les properes 48 hores. En la foto que obre aquest post, veieu la quantitat de gent (aproximadament unes 5.000 persones), que ens vam reunir per aclamar als companys que intervenien a l'acte. Que aconseguim el que diu el títol depen de tots i totes.
Gràcia va participar activament en l'acte muntant 2 autocars i amb moltes persones que van assistir de forma individual, a la tornada molts d'ells ens van acompanyar.
El cert és que ha estat una bona campanya on molts militants i simpatitzants del PSC han participat de forma activa. En la foto us poso algunes de les persones que any darrera any venen amb nosaltres, com el Paco i L'Ignasi.
Per tancar el post vull agrair a l'organització socialista que permeti que de tant en tant vegi el meu marit, donat que per poder trobar-nos hem de quedar en mitings.

14 de juny 2006

Ella dijo sí

Ahir a la tarda nit, vaig anar a la presentació de la plataforma pel Sí al Nou Estatut. Vaig presenciar com persones de molts corrents polítics es posicionaven en un Sí clar a la proposta que el proper diumenge dia 18 de juny es posarà a votació. Es tractava de l'Associació Estatut, Jo Sí.

Aquesta associació està formada per persones de molts col·lectius sindicals, economistes, periodistes i tants professionals de diferents matèries. En la foto que obre veieu el Josep Termes, gracienc i premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Ell també tenia molt clar el salt endavant que significa el nou Estatut.

Però la meva sorpresa va arribar quan vaig veure a la Mireia com representant dels joves sindicalistes. Els seus origens són a l'AJEC (Associació de Joves Estudiants de Catalunya), on es va incorporar en l'època en què jo ja ho deixava. En l'actualitat està vinculada al món sindical. Bé, no vaig poder parlar amb ella per felicitar-la tant per la seva intervenció com per la seva perseverança en la lluita per la millora de les condicions de les persones, primer dels estudiants i avui dels treballadors i treballadores. Molta sort, Mireia, i fins la propera.

Per cert la persona que està al seu costat, és un jove empresari, que es va declarar independentista, crec que amb això ja ho dic tot.

Gràcia pel sí a l'Estatut


Ahir vam fer l'acte central de campanya pel sí al Nou Estatut de Catalunya a l'agrupació de Gràcia. Vam comptar amb la presència d'un cartell de persones representatives de la direcció i negociació socialista.

  • En primer lloc en Jordi Hereu, nou president del districte de Gràcia, que ens va explicar com l'Estatut ens apropa a donar solucions a demandes que aquella mateixa tarda ens havíen fet algunes persones durantla visita que l'Alcalde Joan Clos va fer a diferents col·lectius del territori.
  • Desprès va parlar l'Isidre Moles, Vicepresident del Senat i militant de l'agrupació socialista gracienca. Ell va fer de professor, ens va recordar moments històrics del catalisme democràtic i com les decisions preses en aquests moments van significar canvis importants en la millora de l'autogovern, o no.
  • Va tancar l'acte Joan Clos, l'Alcalde, que ens va fer una comparativa de la situació actual en altres països on no s'ha produit un moviment transformador com el nostre i on la gran diferència, sense dubte, ha estat el procés descentralitzador portat a terme des de l'any 1978 a tot l'Estat. Aquest procés de descentralització ha estat motor de modernització del nostre país, i Catalunya una vegada més ha impulsat una segona onada descentralizadora que ens haurà de portar més autogovern, però també més creixement i recursos.

Jo per part meva, vull agrair la col·laboració de tothom en el muntatge de l'acte, també la presència de totes les entitats gracienques. Amb elles dia a dia anem construim un espai de comunitat que ens fa més forts a tots plegats. També cal agrair a tots el militants i simpatitzants que hi van assistir: la seva feina començava després de l'acte.

Us poso la foto del final de l'acte perquè veieu tots els qui vàrem parlar. Salut i voteu SÍ el proper dia 18 de febrer, cal que fem pinya.

11 de juny 2006

Retrobament amb Gràcia

Des de divendres he tornat a pendre el pols a Gràcia en les diferents activitats que s’han anat produïnt aquests darrers dies. Així, he anat a l’Orfeó, on es feia la clausura de la setmana de la Gent Gran, he estat a alguna de les activitats de la Setmana Jove del Coll i he visitat l’exposició del Capitan Trueno a la biblioteca Jaume Fuster (recordeu que soc una mica malalt de comics, i de fet m'hauria agradat anar al Saló aquest cap de setmana). Tot plegat, a més de fer campanya pel sí.

Us voldria parlar dels joves del Coll, des de la perspectiva d’un ja no tant jove. La veritat és que el barri pot estar satisfet per l’esforç que, any darrera any, fa la taula de joves del Coll. Cinema a la fresca, botifarrades, concert, activitats de rol, etc... l’important són les ganes que tenen de tirar endavant i millorar les seves activitats, així com mantenir la cohesió de totes les entitats que treballen en matèria infantil i juvenil. Avui, això si, he anat a veure que era això de les justes medievals i m’he trobat més sol que un musol, ja passa!!

També he aprofitat i he passat a veure l’exposició del Capitan Trueno, està molt bé i recomano que l’aneu a veure, tot i aprofitar per revindicar que el Capitan Trueno neix al barri del Coll i no a la Vila de Gràcia com m’ha semblat llegir. Com us podeu imaginar tinc exemplars dels mítics còmics i també d’alguns que van venir després com el Jabato. Aprofito per felicitar al Francesc Franco per la feina feta per tirar endavant l'exposició, de fet ell i jo ens vam conèixer en un sopar al carrer Reig i Bonet on, com sempre, erem tan ben tractats pel Manel.

Aprofito aquestes darreres línees per parlar una mica del referèndum de l’Estatut. Ahir vaig assistir a un acte organitzat pel Grup d’Amics Gais de la Coordinadora Gai i Lesbiana, que van fer un debat sobre el text estatutari. D’entrada només hi havien quatre grups, donat que el Partit Popular ja no va assistir (tot i ser convidat). El debat va ser molt ric. D’ell es desprén el detall amb què es va redactar l’Estatut, si ens fixem bé en la precisió a l'hora d'escollir les paraules de cadascun dels articles. En tot cas de cara a les persones que hem lluitat per assolir drets com el matrimoni, llegir l'article 40.7 no pot deixar de resultar una gran satisfacció:
"Els poders públics de Catalunya han de promoure la igualtat de les
diferents unions estables de parella tenint en compte les seves
característiques amb independència de l’orientació sexual de llurs membres.
La llei ha de regular aquestes unions i altres formes de convivència i llurs
efectes".

La darrera foto és d'aquest dissabte a Gran de Gràcia, són els companys i companyes de l'Agrupació treballant pel Sí. Són els millors i no hi ha dubte que el PSC és el que és gràcies a persones com ells.

Quina tornada!!

Després d’uns dies tant excel·lents com els passats a Itàlia, tornar a la realitat catalana ha estat molt dur.

Dimarts va ser una dia d’infart, pel matí posar-se en contacte amb moltíssima gent, refer els contactes informant tothom que havíem tornat i posant al dia tots el mitjans de comunicació amb què treballo: internet, correus (més de 300 pendent de revisar) i mòbil. També volia anar al lliurament d’obsequis que fan al casal de Gent Gran de Penitents, però no vaig poder.

Per la tarda, la cosa va anar d’actes, inauguració setmana de la gent gran, comissió de govern i acte amb el comerç de Gràcia amb el Conseller Toni Castells, el regidor Jordi Hereu, el diputat Bernardo Fernandez, el director general de comerç Francesc Povedano i el conseller de comerç del districte de Gràcia, l’amic Josep Vinyals. Un acte ja previst fa molt de temps i que volia organitzar com a punt de trobada en el comerç per saber què pensen i en quin punt ens trobem en la qüestió a nivell de Gràcia. La veritat és que les aportacions van ser molt diverses i es veien reflectits els interesos i necessitats de tot el col·lectiu, tot i que les diferències, fins i tot en un territori relativament petit com Gràcia, eran grans. En qualsevol cas, la trobada va ser molt positiva i va tenir un caracter molt cordial per part de tots el assistents. Tot junt, el primer dia d’incorporació vam ser més de 20 hores seguides funcionant.


Us poso una foto de l’acte que he vist penjada en la Tortuga de Gràcia.

05 de juny 2006

Darrer post nupcial. Nàpols


Avui, toca a la fi, desprès de dues setmanes, quasi increibles (recordeu des del dia 20 de maig). La foto de l’entrada és un hola a tots i totes als qui tornaré a veure a partir de demà a la tarda (espero que de forma endreçada).



Ahir vam arribar a Nàpols cap a les 12.45 hores. Se que sembla impossible, però no, la ciutat està més destarotada que Roma o qualsevol de les altres ciutats italianes que hem visitat. El trànsit no té normes, en una moto vaig veure 4 persones (dos nens i dos adults), circulant en direcció contrària i sense casc.

El manteniment urbà no existeix, en tota l’extensió de la paraula. Ahir per la tarda ens va caure un xàfec d’impressió, i això em va portar el record del Joan Josep Egea: corríem per les voreres i no podíem passar donat que les motos estaven totalment creuades (no arrambades a la paret, ni en paral·lel als carrils de circulació). Això sí, la pizza és excel·lent, i ho arregla tot. Us penjo algunes fotos principalment de tema de netaja perquè veieu el centre (!!!!) de Nàpols.

Una qüestió diferent són les ruines de Pompeia, són més que recomanables. En el circuit de més de 5 hores et pots fer una idea molt aproximada de l'estil de vida de la gent entre els segles II abans de Crist i el II després de Crist. Cases, carrers, comerços, fòrums, espais destinats a l’administració, etc... després de la llarga caminada podria afimar que aquesta ciutat de més de 2000 anys estava potser més organitzada que l’actual Nàpols. He pensat que guay aquestes persones que després de tants anys encara ens ensenyen maneres de viure on l’equilibri entre la feina i l’espai d’oci era present a travès de les termes, el teatre, el circ etc... és a dir, sabien viure.

Per cert, Nàpols també va ser catalana de la mà d’Alfons el Magnànim (que moriria al 1458 al castell de l’Ou ), com demostra les quatre barres penjades en el frontal del castell Nou que espero que es pugui veure. Si algú vol reclamar Nàpols com a territori català, ja ho sap.

Per acomiadar-me us poso una foto amb el Vesubi de fons, com a adéu a aquest esplèndid viatge.

01 de juny 2006

Sacre Imperi romà


Voldria obrir aquest post amb la darrera foto que ens vam fer ahir el Pep i jo, a la Fontana de Trevi. Oi que estem guapos??? Aquest és un espai encantador, tal com descriu la pel.licula Vacaciones en Roma. Només un petit detall: la font estava totalment abarrotada de gent. No es tracta ben bé d'aquell espai idil.lic. Després vàrem passar per la plaça d'Espanya. Tot el voltant ens va semblar força pijo. Al final, la tornada, ja cap a la nit, la vam fer en autobus i metro. Vam arribar a l'hotel a les 10 de la nit, bastant cansats.

El metro de Roma està prou bé, però ja pot: només tenen dues linies. L'autobus ja és una altra cosa... pràcticament ningu marca els bitllets. M'agradaria saber com s'ho fan per avaluar el nombre d'usuaris del servei, sense cap indicador. Suposo que no deuen fer aquest tipus d'avaluacions, directament.


Avui ha estat molt bé. L'autobus del mati només s'ha endarrerit 40 minuts. Puntualitat romana. Penseu que ahir es va endarrerir 20 minuts, tot i que era de nit i no hi havia trànsit.

Al mati hem anat al Vaticà. En dos dies, el Pep i jo hem ingressat 66 euros a les arques de l'església, fruit de les visites que hem fet als diferents monuments. Per entrar a Sant Pere del Vaticà hem hagut de fer una petita cua, això si, molt ràpida. La basilica està molt bé però per al meu gust es molt ostentosa. Semblava més la seu de l'emperador Carlemany que no pas un espai de fe cristiana, on hauria de primar el recolliment. Potser el que menys m'agrada és la iconografia cristiana que s'hi pot veure: el tron de Sant Pere, l'absència de figures femenines.

Els Museus Vaticans, ja m'han agradat més, especialment els fons egipcis i la capella Sixtina, impressionant (llàstima que pensar que allà dins cardenals com Rouco Varela van escollir papa a Ratzinger talla una mica el rotllo).

També hem visitat el mausoleu d'August. La meva decepciò ha estat molt gran: és un espai abandonat a la seva sort. Per a nosaltres seria un preuat tresor que respectariem com a signe d'identitat de la nostra història.