El setge de Gràcia

Ahir, aproximadament a les 21.50, sortia del Centre Cívic el Coll, on havíem tingut una reunió del Consell de Centre i la veritat és que estava content, per les dades de participació juvenil que es van presentar, així com per la bona feina en els àmbits d'infància, i de dinamització sociocultural.

Com gairebé sempre, vaig baixar caminant del Coll cap a Gràcia fins arribar al carrer Verdi. Aquí van començar les sorpreses.

Primer em vaig trobar cotxes aturats al carrer Verdi que començaven a fer marxa enrere. Llavors em vaig fixar: al final del carrer, a la cantonada amb Sant Salvador, vaig veure un grup de joves amb la cara tapada, que havien bolcat contenidors, havien escampat bosses d'escombraries plenes, i havia alguna cosa que semblava una corda que creuava de banda a banda del carrer. Em vaig apropar, tot i no tenir gaire clar res. Hi havia una moto intentant sortir del cercle i una altra persona l'ajudava, cal destacar que la corda no era tal, sinó un cable d'acer que creuava dues vegades el carrer. Quan la moto va aconseguir sortir, jo vaig passar, mentre els joves s'allunyaven corrent cap un altre indret. Vaig creuar Verdi amb un sentiment d'incertesa i immediatament vaig trucar per informar del que estava passant.

No voldria allargar-me en excès perquè no hi ha paraules per descriure les imatges que recordo, ni les sensacions d'impotència que vam viure les persones que èrem dins la zona assetjada:

• Un cotxe de bombers atrapat al carrer Topazi, d'on no podia sortir. Jo mateix vaig poder informar els bombers dels focs que hi havia a Santa Àgata i Gran de Gràcia, gràcies a l'Elvira i la Sònia que eren a Santa Àgata i m'ho anaven explicant per telèfon.
• Els veïns no sortien de les seves cases i miraven des dels portals o les finestres sense entendre res del que passava.
• Petits focs apagats o bé pels veïns, que tiraven aigua amb galledes que portaven des de la font de Torrent de l'Olla, o bé directament des de les finestres.
• Cotxes creuats, contenidors d'escombreires pel terra, contenidors d'obra al mig del carrer, tanques de les d'obra pels extrems agafades amb els cables de ferro de paret a paret, pneumàtics cremant-se, carrers foscos que feia por passar.

En resum, caos, sensació d'indefensió, impotència, ràbia. Tot va durar 40 minuts, però per a molts la por va durar tota la nit o més. L'Elvira va haver de dormir amb la Sònia.

L'espai públic és un patrimoni de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes, on expressem les nostres opinions i ens trobem en igualtat de condicions. No és admissible el segrest de la nostra llibertat per cap grup, sigui de la ideologia que sigui, i correspon als poders públics garantir aquest dret.

Tots ens hem d'esforçar perquè això no torni a passar, i hem de posar tots els elements a la nostra disposició per garantir la llibertat i la igualtat en el marc dels espais públics .