13 de desembre 2006

Amnistía Internacional

Ahir nit vaig tenir l'oportunitat d'acompanyar el regidor Ramon Nicolau al concert organitzat per Amnistia Internacional per celebrar el Dia Internacional dels Drets Humans.


Va ser una bona oportunitat per veure la capacitat de mobilització que té aquesta organització a Catalunya. I per comprovar, una vegada més, que el món està molt malament. Encara que nosaltres visquem en una societat "privilegiada", entre cometes, no hem d'oblidar el patiment que hi ha en altres països. Us recomano que feu un cop d'ull a l'informe anual que publiquen explicant la situació a diferents països del món. Ens ha de posar la pell de gallina, però també a més de sacsejar les nostres consciències ha de servir perquè actuem, tots plegats, per anar canviant el món...

També vull destacar la presència gracienca en la gala. En l'organització hi havia la Belén Carmona, membre de l'Orfeó Gracienc, i sobre l'escenari, el grup Sabor de Gràcia. Es nota que a Gràcia som gent treballadora i amb ganes de gresca!

11 de desembre 2006

Altres noms de xilens


No tinc ganes que ningú trobi el meu blog quan avui busqui al Google el nom d’un dictador xilè que ha mort. Prefereixo que vegin el meu blog els qui avui vulguin tenir un record per Salvador Allende, o Victor Jara, o fins i tot l’actual presidenta del país, Michelle Bachelet.

Avui també tinc ganes d’esmentar el Lucho Torres, company xilè de l’agrupació de Gràcia. I òbviament, del Máximo Armijo, peça clau del socialisme xilè, que va morir a Barcelona el passat 21 d’agost. Ell tenia només 60 anys, va morir considerablement més jove que el dictador, però va tenir temps suficient per explicar-nos com va haver de fugir d’ell i venir a viure a Barcelona. I va tenir temps suficient per fer-se estimar. En 91 anys, el dictador que no vull anomenar no va tenir un èxit tan rotund en aquest camp.

Tots els xilens que he conegut m’han transmès molta energia i molta passió. Són gent molt lluitadora. Segur que la mort que es va produir ahir els ajudarà a passar plana i tirar endavant el seu magnífic país.

Només una reflexió final: per què els mitjans de comunicació parlen tant d’ell com a ex-dictador? És que quan un dictador deixa el càrrec deixa de ser un dictador? A mí em sembla que no, i menys encara veient l’actitud del difunt durant els darrers anys.

08 de desembre 2006

Roscos d’anís

Fa uns dies la mare del Pep i el Pep tenien la tarda lliure i la van passar junts. Horror! A mitja tarda, el Pep va trucar-me i em va explicar la història dels roscos d’anís de la seva besàvia. És la història que podeu trobar al blog de la meva sogra. Com que no teníen res a fer, mentre jo treballava, ells van recuperar la recepta que explica el Pep al seu diari, i es van posar a fer roscos.

Al vespre, va portar una capseta de llautó ben plena. Estan durant molt poc. La meva sogra diu que a casa seva els menjaven amb anís. Amb mistela també estan ben bons. Jo recordo que a casa també en fèiem, però diferents. En lloc de fer-los al forn, crec que eren fregits, i eren més durs. Aquests del Pep són més com farinosos, com un polvoró. A mí m’agraden més els durs, perquè es poden sucar millor en la llet. Però aquests també són molt bons. Ja sabeu que, de fet, jo no tinc gaires problemes a l’hora de menjar, i em cruspeixo el que calgui... En tot cas, li vaig dir al Pep que buscaré la recepta dels que m’agraden, i així en tindrem per a tots!!!