No tinc ganes que ningú trobi el meu blog quan avui busqui al Google el nom d’un dictador xilè que ha mort. Prefereixo que vegin el meu blog els qui avui vulguin tenir un record per Salvador Allende, o Victor Jara, o fins i tot l’actual presidenta del país, Michelle Bachelet.
Avui també tinc ganes d’esmentar el Lucho Torres, company xilè de l’agrupació de Gràcia. I òbviament, del Máximo Armijo, peça clau del socialisme xilè, que va morir a Barcelona el passat 21 d’agost. Ell tenia només 60 anys, va morir considerablement més jove que el dictador, però va tenir temps suficient per explicar-nos com va haver de fugir d’ell i venir a viure a Barcelona. I va tenir temps suficient per fer-se estimar. En 91 anys, el dictador que no vull anomenar no va tenir un èxit tan rotund en aquest camp.
Tots els xilens que he conegut m’han transmès molta energia i molta passió. Són gent molt lluitadora. Segur que la mort que es va produir ahir els ajudarà a passar plana i tirar endavant el seu magnífic país.
Només una reflexió final: per què els mitjans de comunicació parlen tant d’ell com a ex-dictador? És que quan un dictador deixa el càrrec deixa de ser un dictador? A mí em sembla que no, i menys encara veient l’actitud del difunt durant els darrers anys.
1 comentari:
Gracias, Guillem, por tu recuerdo de Máximo Armijo y de tantos otros chilenos. También por tus comentarios a la muerte del dictador. Los chilenos de aquí (y los de allá) tenemos muchos motivos para agradecer a nuestros compañeros catalanes y, en este caso, la solidaridad permanente de nuestros amigos de la Agrupación de Gràcia. Un fraternal abrazo
Publica un comentari a l'entrada