28 de novembre 2006

Sí, ministre

Sense temps per mirar gaire la tele, només puc veure a trossos, setmana sí, setmana no, les poques sèries que m’agraden (ja us vaig parlar de House). En el DVD he trobat una bona manera de passar l’estona, especialment des que es posen a la venda packs amb sèries de televisió senceres. Algun dia us parlaré dels capítols de les diferents sagues de Star Treck, però darrerament estic decantant-me per sèries menys actuals i que han fet història. Jo, Claudi, mereixerà un bon post un dia d’aquests, però avui toca parlar de Sí, Ministre.




A la caràtula dels DVD diu que aquesta era la sèrie preferida de Margaret Thatcher. Tot gira al voltant de les vivències del ministre d’Administració Pública Jim Hacker i el seu Secretari Vitalici, sir Humphrey. El primer és un polític més aviat mediocre que no sap gaire per on tirar, sempre patint pel que diu el partit, pel que li demanen en el sector que governa i en el que pensa d’ell l’opinió pública. En Humphrey, en canvi, és funcionari i sap que ell perdurarà en el càrrec, mentre que el ministre, en el fons, té data de caducitat. Ha estat així tota la vida.

La sèrie es va emetre als 80, i 20 anys després encara és capaç de recordar-me algunes actituds de la vida política recent. Per exemple, els darrers anys del govern de CiU en què s’aturaven tots els projectes que poguessin malmetre la imatge d’un Conseller Primer sense personalitat... Lord Arthur More, es podria anomenar si fos un personatge de Sí, ministre...

José Montilla

Potser us sobta que precisament avui no parli de José Montilla. Ha pres possessió del seu càrrec amb una intervenció amb molt de sentiment que podeu llegir aquí. Hi ha dos motius. En primer lloc, perquè posats a treballar en xarxa, i tenint en compte que jo ja he lloat les qualitats del candidat, deixo aquesta feina a la meva sogra, la Dolors, que aquesta setmana ha estrenat blog i us dóna arguments ben personals a l’hora de lloar el nostre President.

En segon lloc, vull destacar que indirectament sí que he parlat de Montilla. A Sí, ministre, sir Humphrey encarna els valors del buròcrata conservador i manipulador, fosc, que tant devia agradar a Thatcher; mentre que lord Hacker encarna el polític quiero-y-no-puedo, idealista en la superfície però covard en el fons, disposat a renunciar als seus principis. Aquest perfil també devia agradar molt a Thatcher.

Crec que el nostre nou President encarna a la perfecció la peça que falta a Sí, ministre: el polític senzill, treballador i valent per tirar endavant les seves idees sense doblegar-se. Només cal recordar aquell “no estoy en política para forrarme” que li va deixar anar a Zaplana al Congrés dels Diputats en plena efervescència de l’OPA d’Endesa.

23 de novembre 2006

La grandesa del nou President

oLa Manuela de Madre parlava en el debat d'investidura de la "grandesa personal" de José Montilla. Hi estic d'acord. Només us cal fer un cop d'ull al seu discurs d'investidura per veure que és així.



D'aquest discurs em quedo amb quatre frases:
  • “No puc parlar de la Catalunya dels meus avantpassats, però si de la Catalunya dels meus fills i millor encara dels meus néts”


  • “Defenso el patriotisme social abans que mil proclames sobre la nostra identitat”


  • “Seré el primer treballador per Catalunya i pels catalans i catalanes”


  • “Pensar ordenadament, actuar racionalment i atendre als ciutadans càlidament”
Tinc tan clar que serà un bon president que fins i tot m'atreveixo a proposar-vos un exercici: compareu el seu discurs d'investidura amb la intervenció d'Artur Mas. És la millor manera de comprovar que tenim un bon president i que, de retruc, hem evitat tenir un president pèssim.

Per acabar aquesta entrada plena de recomanacions, heu de fer un cop d'ull també al programa de Govern que desplegarà l'equip encapçalat per Montilla.

22 de novembre 2006

Salvador i Manel



Amb aquesta abraçada, el Salvador i el Manel, florista català i cuiner portuguès, van segellar dissabte passat 25 anys de relació. I els seus amics ens vam aplegar per felicitar-los i dir-los que els estimem.


Les circumstàncies històriques van fer que a la celebració assistissin, ben felices, les filles d'un d'ells. Tots tenim un passat, i en altres temps no era fàcil dir que volies estar amb un home. I és clar, a molts això els va donar l'oportunitat de tenir descendència.


Estic convençut que al Manel i al Salvador els queden molts anys de felicitat per endavant.

18 de novembre 2006

Novetats al blog

La meva Vida paral·lela m'ha fet fer no sé quins canvis al blog. Ara es veu que hi ha una versió nova del blogger, que m'ha de fer encara més fàcil fer canvis i escriure posts... Si ell ho diu serà veritat. Es veu que ho ha provat i li funciona.

De cara a vosaltres, diria que l'única novetat és que l'arxiu de posts és més clar i més útil, si és que algú vol rellegir algun dels escrits aquí publicats.

En previsió de problemes fruit d'aquest canvi que afecta els html i les plantilles i no sé què més, us demano la vostra col·laboració per avisar-me si alguna cosa no funciona del tot bé, o si trobeu errades que abans no hi eren.

Espero, per cert, que algun dia l'autor del Suplement del Roig m'expliqui també com penjar vídeos al blog...

08 de novembre 2006

Montilla president, som feliços

Avui he anat a dinar a un lloc que em coneixen de fa temps. Al moment de marxar, l’amo del local m’ha felicitat perquè Montilla serà president. I tot seguit ha aprofitat per dir-me que li hauria agradat més que el president de la Generalitat “fos d’aquí”, i que ell es fixa molt en els noms, i que això de que el màxim mandatari català es digui Montilla no li fa el pes.

Sobre això dels cognoms, li he fet notar la situació que tenim a Gràcia. Els cognoms del regidor, d’ERC, és Martínez, el mateix que una de les conselleres d’ERC; un altre es diu López. En canvi, per part socialista, el president del plenari es diu Ramon Nicolau, i els consellers som Musons, Llasat, Vinyals i Espriu. Conclusió? Val més que no ens refiem dels noms quan es tracta de política. Hi ha un Vendrell d’ERC i un Vendrell del PP, sense anar més lluny.

Sobre que el Montilla sigui “d’aquí” o “d’allà”, és una dèria que ja anirà passant, amb el temps. A l’amo del restaurant li he fet notar que Montilla va venir “d’allà” amb 16 anys, i que per tant ja és més “d’aquí”. Com ho seran, d’aquí a 20 o 30 anys, els immigrants que ara obren colmados, com van fer tants immigrants dels 60 i 70. De retruc, li he fet notar que per fer polítiques d’integració, qui millor que Montilla, que va viure la integració a Catalunya en primera persona, i ara arribarà a presidir el país?


Però per damunt d’aquests debats, que la gestió del govern anirà demostrant que són, simplement, ridículs, aquests dies els socialistes estem feliços. Ho deixa ben clar un brevíssim post, que recomano llegir, al blog del Miquel Iceta.