28 de febrer 2007
Albert Musons
Penso que l'Albert és una d'aquestes persones en què queda clar que l'acusació que sovint se'ns fa als polítics de no ser propers als ciutadans és falsa. Durant els anys en què ha exercit com a portaveu del PSC i conseller de Cultura (entre altres àmbits) s'ha ficat a la butxaca molta gent, i el que és millor, d'àmbits propers i llunyans al partit en què milita.
I no només això. La seva empremta ha estat decisiva en un bon grapat de qüestions ben importants per a la vida cultural de la Vila i el Districte: les Colles de Cultura Popular, la recerca històrica, els mitjans de comunicació graciencs, la memòria històrica... La identitat gracienca tal com la coneixem avui deu molt a l'Albert, certament.
Diuen les cròniques que us he citat que l'Albert, com que no serà candidat a anar a la llista del PSC per Barcelona a les municipals, "posa punt i final a la seva carrera política". És una afirmació poc exacta, fruit segurament de la velocitat amb què treballen els mitjans graciencs (la velocitat és un factor molt positiu, però de vegades fa tenir ensopegades com aquestes). Per començar, l'Albert serà el director de la campanya del PSC de Gràcia a les eleccions municipals.
La gent de l'Agrupació de Gràcia del PSC sabem que l'Albert ens continuarà aportant els seus coneixements, la seva proximitat i la seva calidesa. No pot ser d'una altra manera, ni volem que sigui d'una altra manera perquè sense l'Albert el socialisme gracienc no s'entèn. Per cert, m'ha arribat que en alguns altres districtes de Barcelona hi ha qui publica llibres sobre la història local del socialisme. Em pregunto si l'Albert s'animarà a escriure aviat la història del socialisme a Gràcia ...
26 de febrer 2007
Records del CJB
Ara, al 2007, una presidenta entrant del CISEC i l’Ajuntament de Barcelona han renovat aquell conveni marc. Tot això m'ha vingut a la memòria perquè dissabte vaig anar a la clausura de la XXLII assemblea del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB). Aquí teniu la taula, on hi havia el Fabià Mohedano, la Núria Galán, el Carles Martí i l'Eugeni Villalbí.
L'assemblea em va provocar molts records, i m’agradaria compartir alguns d'ells amb vosaltres. La primera persona que em va parlar del CJB va ser l’Anni Escobedo, l’any 1986, al bar de la Facultat d’Econòmiques. Recordo una dona molt atabalada que volia fer moltes coses, i de segur que fa moltes encara ara.
La veritat és que vaig prendre consciència del Consell cap a l’any 1990, quan jo era membre del Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó. Des de llavors fins l’actualitat el CJB ha estat una part important del meu disc dur personal i m’ajudat a formar-me com persona.
Vull retre homenatge a tots els companys i companyes que des del CJB fan que les polítiques de Joventut de la ciutat siguin importants per a tots els dirigents municipals: Núria, Fabià, Joffre, Jordi, Xavi, Pedro, Anna, Jaume, Albert, Rosa, Anni, Francesc, presidents i presidentes del consell, membres de secretariats, responsables d’entitats, equips tècnics, a tots i totes moltes gràcies per la vostra feina.
25 de febrer 2007
Des de l'Escola d'Hivern de Tarragona
Foto: TransversalWeb
La Neus, el Pepe, l'Alícia, la Rosa i la Iolanda hem assistit a les jornades... A mí, personalment, m'han agradat els objectius compartits del socialisme, aquesta comunió entre Tarragona, Granada i París passant per Barcelona que ha destacat Hereu, arran de les intervencions dels seus companys de taula a l'Escola d'Hivern.
Hereu també ha recordat el Congrés de la Joventut Socialista a mitjans dels 80, quan CiU no feia metro i vàrem titular el congrés "La sortida del túnel". Significatiu, oi?
I un altre concepte interessant: la nova economia demana teixit urbà, al contrari del que passava fa anys, quan els polígons s'instal·laven fora de les ciutats. Tot un tema de reflexió!
També voldria destacar que durant totes les jornades, que van començar ahir, s'ha citat al Jordi com a exemple d'alcalde proper a la gent, i frases seves com "hem de convertir els nous reptes en noves oportunitats" o el concepte de "socialisme a peu de carrer" han servit de referència per a algunes de les intervencions. Sembla que el nostre alcalde i alcaldable està fent-se estimar no només dins, sinó també fora de Barcelona.
Celebro que la feinada que està fent es valori com es mereix. Anem per molt bon camí!
24 de febrer 2007
Bramatopin
Trobo molt lloable que el Paco sigui capaç de compaginar la seva tasca política amb una activitat artística, a més tan vinculada a la seva terra. Espero que el seu treball com a polític obtingui tan bons resultats com els que vaig escoltar ahir a la nit, i que aviat el poguem felicitar per la campanya electoral importantíssima que hi ha aquest maig a la Vall d'Aran. Allà també necessiten aires de canvi, i més veient com ha actuat (o més ben dit, com NO ha actuat) el síndic Barrera en l'enfonsament del seu túnel: la primera autoritat de la Vall va ser l'últim en arribar. Va trigar CINC HORES en trobar el camí que va de Viella a la boca del túnel!!!!
23 de febrer 2007
Treballant a prop, mirant lluny
Una vegada més, haig de lloar l'esforç i l'activitat dels nostres i les nostres militants, sempre disposats a fer bones aportacions perquè el nostre projecte segueixi sent el que millor recull les necessitats dels ciutadans i el que hi dóna respostes realistes.
Dels debats i les aportacions que hem tingut aquests dies se'n desprèn que el projecte socialista segueix tocant de peus a terra, sense vendre fum i parlant de coses palpables. No ens agrada només filosofar, ens agrada treballar.
Tinc moltes ganes de tenir enllestit el nostre programa electoral i lluir-lo en el bloc. Encara caldrà esperar una mica, però!!!!
21 de febrer 2007
El ala oeste de la Casa Blanca
19 de febrer 2007
Ségolène
18 de febrer 2007
Carnaval i Sant Medir
Cavalls de Troia
- Ús partidista del poder judicial.
- Ús partidista del trencament del procés de pau a Euskadi
- Ús partidista de polèmiques artificials sobre l’Estatut
- Ús partidista de les seves pròpies mentides sobre l’11-M
Posats a parlar de cavalls de Troia, també CiU ha fet ús d’aquesta expressió aquesta setmana. Diuen que el conseller Ernest Maragall és un cavall de Troia per als nacionalistes al govern.
Jo, sincerament, penso que el cavall de Troia del nacionalisme és CiU. Els convers no estan defensant el govern català en un moment en què la dreta espanyola l’està atacant vilment.
Quina actitud pot ser més espanyolista que la de CiU, fent-li el joc al PP contínuament, per activa o per passiva? El PP vol que CiU arremeti contra Montilla, i contra el seu govern, i contra Zapatero. Al PP li convè que CiU es queixi del desplegament de l’Estatut i vulgui recórrer lleis estatals per defensar competències –suposadament- encara que això vagi en detriment dels ciutadans. És el que passa amb la llei de Promoció de l’Autonomia Personal, per exemple
Al PP li convé que CiU pensi en Catalunya (el concepte abstracte i autocomplaent de Catalunya com a nació) i s’oblidi dels catalans (el concepte de Catalunya com a poble format per persones). I CiU està fent exactament això. En nom de Catalunya oblida els catalans, de manera que el seu patriotisme no passa de ser patrioterisme de pa sucat amb oli.
CiU i PP, amics per sempre...
16 de febrer 2007
Ridiculitzar els polítics
En un moment del debat, el moderador feia notar: "Hem entrevistat 50 persones pel carrer perquè ens diguin quines són les seves preocupacions, i ningú ens ha parlat ni del desplegament de l'Estatut ni del Tribunal Constitucional". Meravellós. La pregunta que em va venir al cap és obvia: si a la gent no li interessa el tema, per què un periodista convida sis diputats i els fa parlar del tema una o dues hores?
Al cap d'una estona, un gran test per saber si els polítics coneixen la vida quotidiana:
-Quant val un litre de gasoil? Jo, sincerament, hauria respost que al meu cotxe poso benzina, i prou pena tinc pagant el que em toca com per mirar quant li costa el carburant a d'altres.
-Quantes parelles homosexuals s'han casat? La veritat, això és la meva vida quotidiana, però no en tinc ni idea. Ens hem casat el Pep i jo, i conec alguns amics i amigues, però tinc altra feina millor que anar comptant qui es casa i qui no. Per cert, quantes d'heterosexuals s'han casat???
-Quantes parelles homosexuals han adoptat? Quina fixació! I per què no preguntes quantes heterosexuals? I quantes amb un dels cònjuges miops? D'això parla la gent a l'hora de sopar?
-Quina és l'arrel quadrada de 16? I l'arrel cúbica de 27? Vaig decidir fer zàpping.
Una mica més tard, després d'una estona de canvis de canal, em trobo els sis pobres diputats amb un nas de pallasso posat.
Em pregunto si aquest mateix periodista seria capaç de posar en la mateixa situació sis catedràtics de dret constitucional. Si convida els directors de La Caixa, el BBVA, Caixa de Catalunya i Banc de Sabadell els posarà en la mateixa situació? I per què no fa el mateix en un debat sobre economia amb els presidents de Gas Natural, Endesa i Telefónica, posem per cas?
Sincerament, està molt bé que s'exigeixi als polítics més proximitat amb la ciutadania, però aquest tipus de muntatges dubto que hi contribueixin gens. La distància entre polítics i ciutadans també té a veure amb determinades maneres d'entendre el periodisme, i potser alguns professionals s'ho haurien de fer mirar.
15 de febrer 2007
Memòries d'Idhun
Ja sabeu que a mí m'agrada la literatura fantàstica. Sóc un fan l'El Senyor dels Anells. Doncs bé, us recomano una altra trilogia: Memòries d'Idhun, de Laura Gallego García, una noia de 30 anys capaç de fer volar la imaginació.
En aquest llibre trobareu un món màgic en perill d'extinció, unicorns, dracs i altres éssers que l'hauran de salvar des de la Terra... Vaig devorar el primer llibre de la trilogia, i ara estic amb el segon. Una dosi de fantasia i emocions sempre va bé, a les portes de la campanya que ens espera. Aprofiteu bé el temps lliure!
14 de febrer 2007
Tribuna Barcelona: La qüestió de l’Islam a Espanya
Us haig de confessar que el debat em va impressionar molt gratament. La doctora Martin va demostrar a tots els assistents el profund coneixement que té del conjunt del mon àrab i de la cultura islàmica.
Voldria destacar alguns apartats de la seva intervenció amb què coincideixo plenament.
Quan parlem de mon àrab, incorporem de forma automàtica el tema religiós com un element inherent a la persona, creant d’aquesta manera un únic estereotip que apliquem a tothom, sense matisar en cap cas. No hi ha dubte que això es un error donat que totes les societats tenen infinitat de matisos.
Ella definia tres etapes molt gràfiques en els processos d’immigració:
- el treballador invisible
- el ciutadà musulmà reivindicatiu
- l’estranger indesitjable
En el primer situaríem les persones vingudes dels territoris vinculats a les antigues colònies europees. Aquestes persones no cercaven drets de ciutadania, eren solament treballadors en trànsit. Tenien els seus referents culturals en el seu país d’origen, on ells volien tornar.
En el segon iniciem els processos d’acolliment i fem tancament de fronteres. Els immigrants comencen a sentir-se ciutadans europeus i demanen poder mantenir les seves tradicions dins del país d’acollida. És a dir, comencen a reivindicar drets.
En la tercera situació es comencen a visibilitzar els diferents moviments, es reforcen els estereotips i es contraposa la superioritat cultural europea respecte la resta dels pobles. En aquest punt des del punt de vista europeu cal homogeneïtzar totes les altres cultures respecte la nostra, així nosaltres som laics, moderns i occidentals i ells són confessionals, arcaics. Tota aquesta situació generarà un procés reactiu en la societat europea.
Aquestes tres fases s’agreugen a partir de l’onze de setembre de 2001. El que és àrab s’identifica exclusivament amb la religió musulmana, i tot plegat amb el terrorisme. Totes les persones vinculades a aquest món passen a ser sospitoses o terroristes potencials. Les polítiques de seguretat passen per sobre de les polítiques d’integració i aquesta situació incrementa els processos reactius de la societat en els dos sentits.
Un altre tema són les injustícies que es realitzen fora de les nostres fronteres, on les lleis internacionals i les resolucions de Nacions Unides no s’apliquen. En molts d’aquests casos la societat europea fa un procés d’autodisculpa.
Per concloure, la doctora Martín Muñoz afirmava que per avançar en els processos de compressió i confiança mútua s’ha de treballar de forma molt clara el principi d’igualtat davant les lleis, tant en els àmbits internacionals com els locals i en aquests darrers evitar els processos d’exclusió social i fer polítiques inclusives.
Com podeu veure, tot un repte que entre tots hem d’assolir.
No voldria acabar aquestes notes sense dir-vos que en aquesta tertúlia i havia gent coneguda com la Dolors Martínez, amigues diputades con la Consol Prados i gestors associatius com el Quim Sabaté (IBN Batuta). L’acte va ser presentat pel company diputat Mohamed Chaid, que col·labora de forma activa amb l’agrupació de Gràcia del PSC.
11 de febrer 2007
El capità del Titànic
Expliquen que l’orquestra del Titanic no va deixar de tocar en cap moment mentre el vaixel s’enfonsava. Si algun periodista haguès pogut entrevistar llavors el capità del vaixell, potser li hauria deixat anar, amb els valsos de fons, alguna frase com la d’Artur Mas. Podria haver titulat l’entrevista, per exemple: “No tinc queixa del funcionament del Titanic, apart que hem ensopegat amb un iceberg”.
L’esperança és l’últim que es perd, i és psicològicament molt recomanable posar bona cara al mal temps. I mentrestant, l’orquestra que toqui polkes, encara que desafini!
Sant Medir s’apropa
El sopar amb les Colles de Sant Medir és un acte especialment important. Per això i perquè m’agrada hi he anat quatre dels sis anys que fa que sóc conseller. En alguna ocasió he delegar en algun dels meus companys, com la Cinta o el Josep. I l’Albert Musons, no cal dir-ho, hi ha estat sempre! La foto d’aquí sota demostra com l’activitat social i cultural de la Vila està per damunt de moltes coses, inclosa la imminent campanya electoral: hi veureu el president de la Federació Festa Major, amb la Montserrat Marchante (CiU) i jo mateix (PSC, per si no ho recordeu).
A l’acte d’ahir també va assistir l’alcalde Hereu, que va agrair als romeus i les romeves la seva aportació a la construcció de la ciutat. En un to menys institucional, va evocar records de la seva infantesa relacionats amb Sant Medir: els carmels que entraven per la finestra un dia que estava malalt i no es podia llevar del llit, i el vidre que durant anys va estar esquerdat després de rebre, precisament, un cop de caramel de Sant Medir...
Per acabar, vull animar-vos a participar en totes les activitats de Sant Medir i felicitar la Isabel Sanagustí i la seva gent per l’esforç que, dia a dia, fan per mantenir viva la Dolça Festa!
Visca Sant Medir!
10 de febrer 2007
CRITERIS.CAT
El Criteris.cat ha començat amb un article extens i molt entenedor sobre la Llei de Serveis Socials, preparat per la Consol Prados. Us recomano també que rellegiu l'article que la mateixa Consol va fer en aquest blog sobre el tema.
09 de febrer 2007
Prohibim-ho tot!!!
Considero que hem de lluitar contra el soroll que molesta la gent, però contra el soroll que la molesta cada dia, i no contra el que generen celebracions tradicionals que fan caliu en un poble, vila o ciutat, un dia o uns dies concrets del calendari.
Us imagineu que prohibíssim la desfilada de Sant Medir, o la trobada castellera, o els foguerons, o directament les Festes de Gràcia més enllà de les 10 del vespre? No només ens carregaríem un dels emblemes de la Vila, sinó que a més deixaríem sense resoldre els problemes de soroll que hi pugui haver els restants 355 dies de l'any. I no faríem content a ningú.
És el que ha aconseguit aquest jutge: carregar-se la festa més emblemàtica de les Canàries. I quan passi el Carnaval, què pensa fer? Decretar el toc de queda perquè la gent no surti al carrer i no faci soroll? La vida a ciutat comporta aquests problemes, que penso que queden compensats per moltes satisfaccions. Entre elles, la de poder celebrar grans festes amb els teus veïns, i dormir l'endemà.
08 de febrer 2007
Ignorants? Vàndals? Estúpids?
Avui el drac del Park Güell té 40 cm quadrats de cara menys, perquè algú va decidir destrossar-lo.
D'atemptats d'aquests tipus sempre n'hi ha hagut, fins i tot dins el Louvre (atacs a la Gioconda) i dins el museu de Florència on es conserva el David de Miquel Àngel (li van fer saltar el dit gros del peu a cops de martell). No entenc què pot portar algú a atemptar contra un patrimoni de la Humanitat. Afany de notorietat? Potser.
El drac del Park Güell ha estat durant dècades allà, deixant-se fotografiar per graciencs i foranis. I ara algú li ha destrossat la cara. Voldria saber a què donen valor els qui ho han fet, si ni tansols donen valor a un dels millors símbols de la seva ciutat. Em queda el regust amarg de pensar que el remei passa més per l'educació que no pas per la policia: aquest tipus de gentussa sempre acabaria trobant la manera de donar la nota...
07 de febrer 2007
Fent xarxa, fent fotos
1. M'he enganxat a això d'anar escrivint de tant en tant!
2. El meu blog és eina de treball per a mi mateix i per a alguns internautes que l'utilitzen com a referència per anar navegant per webs gracienques. Això de posar els links a entitats i institucions a la plana de la dreta ha estat un encert, mal m'està el dir-ho...
I és que la ciberpolítica és tot un món. Internet està arribant a ser un aparador molt potent per exposar el que pensem, com ho demostren les 12.000 visites al web del PSC de Gràcia durant el 2006, i les més de 6.000 visites que he rebut des que vaig obrir aquest blog.
Avui aprofito per inaugurar una nova secció, a la columna de la dreta, que inclou un grapat de fotos. Espero que us ho passeu bé mirant-les. Algunes han anat apareixent al blog, d'altres són inèdites.
Per cert, ja posats aprofito per agrair a tots aquells que m'heu escrit a guillemespriu@hotmail.com per rebre puntualment al correu cada actualització del blog!