31 de maig 2006

Estan locos, estos romanos

Aquesta imatge ho diu tot. Roma ès un caos. Ahir vam passar sis hores en el cotxe, fent caravana. No us atabalaré amb gaires detalls, només us voldria destacar una anècdota: per un carril reservat exclusivament per a tramvies, i delimitat fins i tot per baranes, he vist circular vehicles privats, taxis, motos i fins i tot bicicletes, tots, darrere del tramvia (encara sort). Sense paraules.

Ahir no ens vam poder connectar: no vam trobar lloc on fer-ho, i quan vam arribar a l'hotel estàvem molt cansats. Per això, avui us fare un resum dels dos dies.

Vam començar el dia visitant les catacumbes de San Calixte, que sòn les més grans de tota Roma. N'hi ha 60 repartides pel territori, i en aquesta s'hi van enterrar 500.000 cristians. Estem parlant, doncs, d'un gran cementiri soterrat, en qué, ves per on, encara avui es fan oficis religiosos, per encàrrec, això si (pagant, Sant Pere canta).

Després, vàarem anar a la residència de l'emperador Adrià: més de 120 hectàrees de terreny. A mi em recordava a un Tente a mig fer. La meva amiga Luci estaria encantada de completar-lo. En aquest espai, l'emperador es va assegurar de tenir tot el que li calia per gaudir de la vida. No hi ha com tenir diners!!!!!!!!



Avui, la visita al Colosseu ha estat impressionant. El pitjor ha estat saber que es va fer servir com a cantera per construir altres edificis. El millor, descorir que malgrat tot els intents per part dels guanyadors, encara queden restes d'aquest moment de la història de Roma.


Ara el Pep i jo estem fent una passejada per Roma. Ja no tenim cotxe. ès el millor d'aquests dies: m'agrada fer el carrer (en el bon sentit de la paraula, si és que n'hi ha un de dolent). Soy un perro callejero...

Em sembla que el Pep us parlarà del dinar d'avui. M'ha encantat el lloc. Només us diré que m'ha recordat pel.licules d'altres èpoques... (El padrino, potser???)

29 de maig 2006

Dia de canvis


Crec que avui podriem parlar d'un dia de contrastos. Pel mati, i fins les quatre de la tarda, al camp, als espais bucòlics i medievals han predominat. La visita a la Toscana és absolutament recomanable per a la salut mental de tothom, i la carretera ha estat infinitament millor. Molts revolts, però a mi ja m'agrada. Hem estat a tres pobles: Monteriggione, un poble emmurallat molt petitet; Volterra, també medieval, i especilitzat en el treball amb alabastre; i el darrer i sense cap dubte el millor, San Gimignano.

No tinc paraules: excel.lent, preciòs, immillorable... Cada racò és un tros d'història, està ple de torres medievals (6 o 8 només en el centre), d'esglésies del segle XII, de places increibles i sobre tot de gelats bonissims, com ja m'havia informat, via miisatge al mòbil, el meu amic Josep Llach. Josep, el Pep s'ha posat les botes: s'ha menjat el seu gelat i part del meu.

Ara, l'arribada a Roma ja ha estat un altre tema. L'autopista en obres (bé, això ja passa); en la circumval.laciò, en un espai delimitat a quatre carrils circulaven sis cotxes, fins i tot pels vorals (l'espai reservat perquè passin les ambulàncies). és a dir, caos total. Hem arribat d'hora a Roma. Estavem contents, fins que ens ha costat una hora localitzar el nostre hotel. Res que un bon bany calent no hagi pogut arreglar. Demà visitarem les catacumbes i la vila d'estiu de l'emperador Adrià, els voltants de la ciutat eterna. I això bé val unes incomoditats...

28 de maig 2006

La cagas seguro, si votas al del puro!

Aquests dies hi ha eleccions municipals a Itàlia. Avui i demà, concretament, es vota a Siena. Segons llegim als diaris, 45.000 persones sòn cridades a les urnes.

D'entrada, crec que ni el Pep ni jo hem tingut sensaciò que hi hagi eleccions, i no ens n'hauriem adonat si no fos pels cartells que hem trobat pels carrers (i penseu que normalment aquestes coses les oloro). M'ha cridat l'atenciò la quantitat de partits que hi concorren, molts d'ells pactant el nom que encapçala la candidatura. En aquesta foto, podeu veure la quantitat de candidatures que hi ha.



Vuit d'aquestes llistes, vuit, sòn partits de l'esquerra. L'esquerra d'aqui, té per això moltes dificultats per aconseguir consensos. A més, les llistes d'aquests partits d'esquerra (dos socialistes, dos comunistes, dos ecologistes...) tenen molts candidats que hi van com a independents. ès a dir, realment una festa hippy, on posar-se d'acord per donar sensaciò de seguretat a la poblaciò sembla propi dels mitològics treballs d'Hèrcules.

I és que el gran problema de l'esquerra a tot el mòn és la seva inigualable capacitat per fragmentar-se. No tant per tenir objectius diferents els uns dels altres, com pel fet de no saber trobar unitat en l'objectiu essencial: la millora de la qualitat de vida de la gent i l'extensiò de drets dels ciutadans. Per altre costat, la dreta no té gaires problemes: dos o tres partits, com a molt, a Itàlia, i només un a Espanya i dos a Catalunya, que de fet representen dos nacionalismes.

No puc deixar de posar-vos aqui la foto del cartell electoral del col.lega que es presenta per la coaliciò de dretes, amb puro a la boca inclòs. No té desperdici.


Canviant de tema, em refermo en el que vaig dir de que Siena és una ciutat meravellosa. Sense dubte, algun dia tornarem amb més temps. Per cert, sabieu que la festa del Palio és en les mateixes dates que les festes de Gràcia? L'Albert Musons segur que no vindrà mai. Aquest mati hem comprovat que ja les estan preparant. Mireu que guapos que es posen...

De Florència a Lucca, de Lucca a Pisa, de Pisa a Siena


Avui fa una setmana que el Pep i jo ens vam casar, i la veritat: res més romàntic que sopar a Siena, en un balcò, contemplant la piazza del Campo, o del Palio. Ha estat un dia molt intens. Si, potser "intens" seria la paraula.

Hem fet aproximadament 270 quilòmetres entre Florència, Lucca, Pisa i Siena. Hem anat per autopista, autovia i carretera. L'autopista no l'hem trobada cara. Els catalans ja estem acostumats a pagar. Però anar en cotxe per Itàlia és tota una experiència:

  • per Florència, les bicicletes pel mateix carril que nosaltres... però en contradirecciò, i en paral.lel al cotxe que anava pel carril bo. Bellissimo!
  • seguir les indicacions marcades no tenia desperdici: et perdies, segur. Això, quan en trobàvem, és clar.
  • el limit de velocitat, no el posen. Direu, Quin detall... Doncs no: si aneu per una autopista, a la sortida calculen la mitjana entre la distància i el temps que heu trigat, i si no quadra, multa! Heu anat massa ràpid -això, però, no va ser el nostre cas.
  • i els forats a la carretera i l'autovia? No estic acostumat.

Bé, tot plegat estupendo per a un mig napolità com jo.


Vull aprofitar el post per dir-li a la Maria Cinta que Lucca és certament una ciutat magnifica, que us aconsello visitar, com ella em va aconsellar a mi. Nosaltres vàrem dinar en una de les seves places.

Tambè varem anar a Pisa, a veure la Torre i el Duomo (no hi ha gaire cosa més)



El Pep ha començat a fer una sèrie de fotos amb el meu careto i les diferents torres que anem veient. Al final farem una exposiciò sobre el tema.

Respostes diverses als comentaris

Joffre: òbviament, vam anar a veure el David. I portant el Pep al costat, va ser inevitable la visita al museu dels instruments musicals que hi ha a la mateixa Accademia. Tots dos vam fer una simfonia amb una mena de palangana metàl.lica amb dues nanses plena d'aigua, de la qual la resta de guiris, amb menys capacitats musicals, no treien cap mena de so.

Mar: els nostres ulls també anaven per altres bandes (entre les quals, el David, acabat d'esmentar en resposta al Joffre). Però hem tingut una mica de temps per a tot!

26 de maig 2006

Ciao, Florència

Després de la ratllada d'aquest matí, cal veure l'esperit interior d'una ciutat immortal com Florència. Michellangelo, Petrarca, Dante, Galilei i un llarg etcètera de persones i personatges vinculats a una ciutat pionera en molts camps: pintura, escultura, arquitectura, pensament humanístic i també comerc.

Com oblidar que Florència seria en els segles XV i XVI una potència mundial (en el món de l'època) en comerc? I que el florí seria com avui són l'euro o el dòlar? Aquells que van marcar aquella transformació, els Medici, són sense dubte les persones que van participar o bé dirigir tot aquell procés. Grans defensors de la República florentina... tant ho van ser que se la van quedar per a ells i els seus amics, i van aplicar tots aquells conceptes propis dels banquers. No cal treure la grandesa del fet, donat que segons Maquiavel la fi justifica els mitjans.



Però avui, visitant el Palau Vecchio i passant per davant el palau dels Medici he recordat una història que ens va explicar la nostra guia de santa Maria dei Fiori, aquella amable jubilada de què ja us he parlat. Al Duomo hi ha el retrat d'un preuat guerrer que havia combatut heroicament una de les invasions a la ciutat. La gràcia és que prèviament, ell havia estat membre destacat d'un dels exèrcits atacants de Florència... Els Medici no van trigar a comprar, directament, els seus serveis.

Un record immortal, doncs, del pragmatisme. Però no hem de perdre mai l'idealisme de cercar millors horitzons que aquests, perquè malgrat tot en l'`epoca brillant dels Medici, dels 60.000 habitants de Florència només un miler tenien la condició de ciutadans, i d'aquests no tots tenien els mateixos drets, i encara menys podien remenar cireres. Una vegada més es demostra que la democràcia actual és el sistema polític que millor garanteix els drets de totes les persones.

Quadern de queixes


No puc evitar fer palesa la sensació que la millora del nostre entorn depèn de les administracions, però també de les persones i l'interès de la pròpia societat organitzada o no.

Ho dic per tot això que vaig trobant pel centre de Florència:
carrers bruts
papereres plenes
sots cada quatre passes
asfalt destrossat, reasfaltat i redestrossat (en lloc de les rajoles que estem acostumats a trobar en les voreres de Barcelona)
important desordre circulatori
ambulàncies amb la sirena a tota hòstia en plena matinada
pasos de vianants introbables
absència de carrils bici
facanes pendents d`arreglar (millor no passar per sota d'algunes d'elles)...



Increible!!!!

Això sí, la gent molt amable: no tenim queixa del tracte.

Assegut al palau Medici mentre espero que el Pep surti d'una llibreria i a punt d'anar a un lloc impressionant (o això espero) com el palazzo Vecchio(*) us vull dir que cada dia refermo la meva voluntat de ser barceloní i vilatà de gràcia, amb tots els molts defectes que això significa. VISCA GRÀCIA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(*) Vegeu el post sobre això que acaba de penjar el Pep

25 de maig 2006

Esquivant cotxes

Aprofito un descans en el cafè Rivoire de la Piazza della Signoria, on el Pep i jo estem fent un semifreddo al cafe i un latte machiatto (és a dir, un got de llet molt gran amb molt poc cafè) per escriure quatre notes. Us recomano que visiteu el centre de Florència, un espai pendent de definir, on els cotxes i les persones sobreviuen o conviuen de manera forca anàrquica. Les zones peatonals són la mínima expressió de l'espai públic, i els cotxes s'aglomeren com poden per passar en totes les direccions, donat que res no els dirigeix.

Malgrat tot, l'encant de Florència poc a poc m'ha anat seduint. Aquest matí hem visitat una exposició sobre Giovanni Battista Alberti, home del Renaixement, que com molts de la seva època té moltes coses per explicar a urbanistes com nosaltres. Segur que el Pep aprofundeix sobre l'exposició. O no.


Hem dinat en un lloc esplèndid, on hem complert amb una promesa feta a la Cinta Llasat. Des d'aquest lloc es veia el Ponte Vecchio. Després hem anat als jardins de Boboli i Bardini: dues hores caminant sense parar: tot molt maco!!!!!

24 de maig 2006

Primer contacte amb Florència

Quin dia, avui! Hem matinat per agafar el tren, per cert, molt puntual i molt còmode, no voldria donar la sensació que sols em fixo en allò negatiu dels llocs on anem...


13.30, Florència. La primera impressió, abandonament. La ciutat està com estava Barcelona als 80 -ho recordo molt bé, jo hi era... L'espai urbà està pensat per als vehicles, cotxes, motos i bicis. Per creuar un carrer, cal encomanar-se a la verge Maria, i ja no vull explicar-vos el temps escàs que et donen els semàfors per passar: més que escàs, inexistent. Però els darrers dies ja us he parlat massa de manteniment urbà, no?

Detall molt positiu: el Duomo. M'ha impressionat molt que estiguès impulsat per la societat civil del segle XIII, al voltant de la república florentina. Poden arribar a entrar 30.000 persones. És sòbria per dins i sumptuosa per fora: una obra per recordar. Us haig de dir que hi havia una associació formada per persones jubilades que ens han explicat tota la història de la catedral. Evidentment, hem utilitzat el servei, que a més és gratuit.

La foto d'avui és del Palazzo Vecchio, del qual us parlaré en els propers dies.

Per cert, aquesta nit el Pep m'ha portat a un concert. En una de les parts, tocaven a dos pianos. Però això segur que el Pep us ho explicarà molt millor...

23 de maig 2006

Accessibilitat i transport pùblic


Aquest d'aquì sobre, molts el reconeixereu, és el Pont de Rialto. Imatge presa aquest vespre, no fa ni dues hores. Preciòs i emblemàtic, però m'ha portat a pensar durant tot el dia (aquì a Venècia tot el dia estem pontet amunt, pontet avall) en l'accessibilitat de la ciutat, i sobre tot del transport pùblic, per als discapacitats. A Barcelona, hem adaptat els autobusos, bona part de la xarxa de metro i en gran mesura els carrers perquè les persones amb mobilitat reduida puguin fer la seva vida de manera independent. Aquì, en els dos dies que hi hem passat, hem trobat només un pont adaptat per a cadires de rodes, a l'illa de Burano. I un altre on s'ha fet una rampa perquè els cotxets de nens o una cadira de rodes impulsada per alguna persona amb força pugui passar (és a dir, no eren només graons normals i corrents, com tota la resta de ponts que he creuat aquests dies).

El mateix per pujar als vaporettos, que per cert, van tan plens com els transports de Barcelona, però pels canals de Venècia, com demostra aquesta imatge.


No voldria acabar sense recomanar-vos que, si veniu a Venècia, visiteu l'illa de Burano, amb les seves cases de diferents colors. ès un paisatge pintoresc, i irrepetible a Barcelona.

22 de maig 2006

Venècia, posa't guapa

(NOTA PRèVIA. Com acostuma a passar quan ets en un cibercafè forani, el teclat té algunes particularitats... Disculpeu faltes, errades tipogràfiques, manca d'accents...)

Abans de res, hem d'agrair les moltes mostres d'afecte que ens han anat arribant des de dissabte. Les més de cent visites avui al blog en sòn un exemple! I la crònica del Transversal, un altre...



Ja en matèria... L'alcalde d'aquesta ciutat deu patir, i molt.Si l'altra dia parlava de manteniment urbà, aquì caldria parlar de recostrucciò urbana. Les cases s'enfonsen, les papereres sòn petites perquè no caben als carrers estrets, la humitat ho deteriora tot, qualsevol obra de pavimentaciò és un infern perquè surt aigua de tot arreu... Suposo que l'alcalde d'aquì, però, té sort que els venecians no deuen ser tan exigents com som els barcelonins!

En fi... Hem caminat prop de nou hores pels carrerons venecians, mirant d'atendre les moltes recomanacions que ens heu anat fent els amics i amigues. òbviament, hem fet l'inevitable viatge en gòndola, i un trajecte en vaporetto, hem menjat spaghetti, hem visitat algunes esglésies (coses de'n Pep, és clar...). Un dia tìpic de guiris, vaja!!

21 de maig 2006

Marit i marit

Abans de començar el viatge de noces, no em puc estar de penjar aquí la primera foto que veig del nostre casament, ahir, al Saló de Cent...



Agraïm al Jordi Ramos la celeritat a l'hora de penjar-la al seu fotolog. No dubtem que en els dies a venir apareixeran també fotos menys institucionals...

Com podeu entendre, en els propers dies no actualitzaré gaire el blog... Em sap greu, però cada moment de la vida té els seus ritmes i les seves prioritats.

Moltes gràcies a toooooooooots els qui vàreu voler compartir amb nosaltres aquest dia tan especial. Ens ho vàrem passar molt i molt bé!

17 de maig 2006

Barça campió



Avui he compartit amb tots el blaugranes una mica del nerviosisme dels darrers 20 minuts de la final. Us haig de dir que he tingut tanta mala sort que precisament en els 4 minuts dels dos gols m’he aixecat de la cadira per anar a la cuina, just quan s’han produït aquells moments tan importants per tot el barcelonisme. Jo, malgrat no ser gaire futbolero, estic content i vull compartir amb tots vosaltres, els culés de sentiment, la fecilitat i desijar-vos que gaudiu d’aquest moment.


Moltes felicitats, visca el Barça... i visca Gràcia!

16 de maig 2006

Comissió de manteniment

Des de fa tres anys sóc el vicepresident de la Comissió de manteniment del districte de Gràcia. És una feina interessant, però de vegades difícil. Principalment, has d’aconseguir la complicitat de la gent per fer entendre el funcionament d’una cosa tan complexa com l’Ajuntament de Barcelona.


A primera vista, sembla que els temes de la comissió estan més o menys renyits amb la participació dels ciutadans: tot sovint sembla que les respostes que l'Ajuntament dóna a determinades situacions són aleatòries, quan en realitat, no és així. Per aquest motiu, em vaig marcar com a fita aconseguir que les persones que hi participen, com la Irene, el Quim, el Froilan, l’Ortega, la Montse i alguns altres que poc a poc s’incorporen, disposin de la informació necessària sobre el funcionament dels diferents serveis.


És clau per entendre les decisions que es prenen saber quin és el model de què es parteix i quines són les polítiques públiques que es volen implementar amb les actuacions parcials. Pot semblar que no té un sentit clar fer entendre per què les coses funcionen en una certa direcció i no en una altra, però aquest és un tema clau a l’hora d’entendre la presa de decisions. Preguntes com les que s'han fet en la comissió d’avui, que per cert anava d’enllumenat públic, en què s'han confrontat les sensacions de baix nivell de lluminositat d’un carrer i, pel contrari, la contaminació lumínica i com no produir-la, ens poden donar la idea de com de difícil pot arribar a ser cercar la proximitat en aquests temes.

Jo penso sincerament que tot aquest esforç, que dia a dia realitzem les persones implicades dins del marc de la gestió pública té un objectiu bàsic, que és el model de societat. Un model pactat dia a dia amb les persones que conviuen en l'espai públic. Un espai que dia a dia anem millorant malgrat la complexitat actual de gestió. En això hi estem compromeses les persones que cerquem en la mediació el sistema de construcció permanent de la societat, així com aquells qui busquen aportar el seu gra de sorra amb la construcció de la nostra convivència i amb la millora del seu entorn.

Voldria donar-vos les gràcies, per la feina, per l’esforç, per la paciència (encara que aquesta última per part de tots) i per tota la il·lusió que mostreu en cada comissió; i animar-vos a continuar així.

Pasqual i Carme

Com ja sabeu m’agrada parlar una mica d’allò que conec i d’aquelles persones que m’ envolten. Per aquesta raó, us vull parlar de Pasqual Maragall i de Carme Figueras.

Com a socialista estic orgullós de la decisió presa pel President de la Generalitat de fer un govern completament unit al voltant del vot afirmatiu per l’Estatut. Crec que ha estat una opció valenta i no partidista, donat que el partit podia estar molt més interessat en acabar la legislatura per enllestir tota la tasca de govern i poder rendibilitzar els resultats. Pel contrari, ell ha decidit afrontar de forma coherent el referèndum, malgrat que això signifiqui la fi del govern. Felicitats, President.

Sobre la Carme Figueras, us vull dir que la conec ja fa alguns anys (de fet, molts). Si parlem de proximitat , la Carme, la té a nivell capilar. Puc afirmar que farà tot el possible per, en el poc temps que tingui, finalitzar el programa de treball de la conselleria i tirar endavant els reptes principals, com la llei dels Serveis Socials, que té una importància capdal.

Carme ha trepijat Gràcia en vàries ocasions . Sempre la seva presència aporta bons ànims, malgrat les dificultats. Wspero que tota la tasca que hagi de desenvolupar vagi bé i des de Gràcia li donarem tot el suport que poguem. Molta sort, Carme.

14 de maig 2006

Cap de setmana gracienc




Abans que res, us vull demanar que em perdoneu aquests 15 dies de silenci: han estat molt intensos principalment per raons personals, però també del clima polític general, que heu pogut seguir pels diaris. Us prometo esforçar-me més.

Aquest cap de setmana, ha estat intens d’activitats. Jo avui us voldria destacar una que per les seves característiques em sembla especialment important. I no es tant per la pròpia activitat, sinó per totes les persones que l’envolten i l’esforç que implica ser capaç de desenvolupar-la.

Es tracta del XIX è concurs de teatre en català a Gràcia, activitat dirigida i coordinada pel Centre Moral de Gràcia. Es tracta d’un concurs on participen més de trenta grups teatrals d’arreu de Catalunya i que després d’un procès de selecció queden 8 nominats que acaben competint pels premis. Al llarg de tota la nit d’ahir es va fer l’entrega dels diferents trofeus, si voleu veure tots els premiats segur que els podeu trobar a la Tortuga donat que el company Salat hi era present i va recollir tota la informació.


L’important de tota l’activitat és l’alt volum de participants i l’alt nivell de compromís de l’entitat, que amb el seu president al capdavant assumien la complexitat de desenvolupar totes les activitats que el concurs significa i una entrega de premis digna de veure i compartir.

01 de maig 2006

Primer de maig

Darrerament, he sentit unes quantes vegades a dir que la celebració del Primer de Maig comença a estar desfasada. Algunes de les persones que m’ho han dit me les imagino dient el mateix, però en lloc de “desfasat”, fent servir algun altre adjectiu, com “demodè”, “poc fashion”, “out”... que sonen més fi, és clar.

Doncs, no, això de que “esclavisme” consisteix ara a aprofitar-se d’immigrants que no tenen papers i que són sistemàticament els treballadors sortim al carrer, no està passat de moda. Perquè en el món de l’empresa encara massa sovint està de moda exigir molt als treballadors i pagar-los poc. S’han renovat, això sí, les modalitats i les etiquetes. Així, el que abans anomenàvem, genèricament, “putejar”, ara es diu “mobbing”, i està perseguit per la llei –tot i que encara queda molt per fer; el que abans es deia explotats; tampoc no ha canviat la tendència irrefrenable d’alguns caps a assetjar sexualment subordinats o subordinades; encara hi ha massa poques dones que manin o puguin ascendir en les seves empreses...

Mentre tot això no canviï, la manifestació del Primer de Maig no deixarà d’estar “de moda”. Per això hi assisteixo cada any, en companyia dels meus amics ugetistes, amb qui em podeu veure a la foto.


Ha estat un dia excel·lent, ple de companys i companyes que feiem pinya al voltant de les banderes del nostres partits i dels sindicats. La participació ha estat elevada en les nostres files, si prenem com referència el darrer any. Vull destacar la presència dels companys i companyes de l’agrupació de Gràcia: la Neus, la Concepció, el Josep, el Lluís, la Sònia, el Carles i sobre tot una companya de 90 anys que ens animava a continuar participant en el Primer de maig. També vull felicitar als companys de les Joventuts Socialistes i de l’AJEC, que eren molt presents i amb moltes ganes. Als que ja passem dels 40 ens agrada veure la força de la gent que puja.

He aprofitat per parlar amb persones amb qui normalment no ens trobem, i vet aquí que parlant amb el Jordi Pedret hem quedat que ens intercanviem links dels nostres blogs. També he trobat companys del Baix Llobregat com la Belén Garcia, l’Oscar Saldaña, Miguel Ángel Escobar i, com no, el Pepe Álvarez, de qui també aprofito per publicitar el seu blog. Cada vegada en som més!