Roscos d’anís

Fa uns dies la mare del Pep i el Pep tenien la tarda lliure i la van passar junts. Horror! A mitja tarda, el Pep va trucar-me i em va explicar la història dels roscos d’anís de la seva besàvia. És la història que podeu trobar al blog de la meva sogra. Com que no teníen res a fer, mentre jo treballava, ells van recuperar la recepta que explica el Pep al seu diari, i es van posar a fer roscos.

Al vespre, va portar una capseta de llautó ben plena. Estan durant molt poc. La meva sogra diu que a casa seva els menjaven amb anís. Amb mistela també estan ben bons. Jo recordo que a casa també en fèiem, però diferents. En lloc de fer-los al forn, crec que eren fregits, i eren més durs. Aquests del Pep són més com farinosos, com un polvoró. A mí m’agraden més els durs, perquè es poden sucar millor en la llet. Però aquests també són molt bons. Ja sabeu que, de fet, jo no tinc gaires problemes a l’hora de menjar, i em cruspeixo el que calgui... En tot cas, li vaig dir al Pep que buscaré la recepta dels que m’agraden, i així en tindrem per a tots!!!