Aquests dies faig la segona part de les vacances. Estic descansant molt, i aprofitant per llegir alguna cosa que no tingui res a veure amb la feina. Aquest estiu, toca Los pilares de la Tierra. De moment, porto més de cent planes i m’està agradant molt com situa la vida en l’edat mitjana. És la història d’un paleta que viatja amb tota la familia durant l’edat mitjana, amb el somni de construir una catedral.
Pinta molt bé, ja us explicaré més coses. Ara vaig a seguir llegint!
Aquest és el Zeus, el gatet de la meva sogra. Durant el pregó de la festa major, la Irene Güell em va demanar si coneixia algú que volgués un gatet molt maco que hi havia abandonat en un solar de Vallcarca. Ella el va trobar, però no se'n podia fer càrrec.
Dos dies abans, la Dolors ens havia tornat l'Ulisses i l'Aquil·les, que van passar quinze dies de colònies a ca la iaia mentre nosaltres feiem vacances. Li va costar molt tornar-los. Jo crec que els volia segrestar.
Total, que de seguida vaig veure que el gatet abandonat podia trobar llar. La Dolors no va dubtar gaire. Va anar a veure el gatet, i de seguida se'l va endur al veterinari per treure-li puces i portar-lo a casa.
El pregó de la Festa Major, doncs, va salvar la vida del Zeus. Tot i que viu a Horta, podem afirmar que Zeus és gracienc, i li deu la vida a la Festa Major.
Per cert, després de la desparasitació i una bona dutxa, el Zeus va quedar així:
Aquest matí la Cadena COPE s'ha interessat per les festes de Gràcia. Per això han entrevistat Jorge Fernández Díaz, del PP. Han parlat dels carrers guarnits? No. De les activitats que organitzen els veïns i veïnes amb tant d'esforç? No. Dels sorolls de què es queixa una part dels veïns? No. De la neteja dels carrers després de les nits de festa? No. Del transport públic? Tampoc.
Han parlat de la trama de terrorisme etarra que, segons ells emparada per ERC, es mou per la Festa Major de Gràcia. Això és el que importa de la festa, segons el PP i la COPE. No tinc paraules.
Aquests dies intento combinar com puc el càrrec de regidor amb el càrrec de veí de Gràcia que vol gaudir la festa. Malauradament, hi ha estones en què no són compatibles, i la Festa es viu diferent. Ni millor, ni pitjor, no us penseu. Ara, per exemple, pateixo més quan plou, com ahir. M'hauria sabut molt greu que els Castellers de la Vila de Gràcia no haguessin pugut fer, per exemple, això que avui veiem al Transversal:
Com que en el bloc personal m'agrada més parlar de les bones estones que no pas dels moments complicats, us diré que ahir a la nit vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure el concert d'una orquestra de joves parisencs a Santa Maria de Gràcia. A destacar dues coses. Primera, que l'església estava ben plena i que l'orquestra sonava bé. Ara us explicaria que van tocar la banda sonora de La Guerra de las Galaxias, i que em va recordar quan vaig anar a l'estrena... Però és clar, després hi ha qui diu que m'enrotllo i que sóc com un Abuelo Cebolleta.
Per tant, passo a la segona cosa que volia destacar: mossèn Jaume, sempre obert a col·laborar amb la Festa, ha aconseguit que Santa Maria es vagi consolidant com a escenari de concerts durant aquests dies d'agost. Se li ha de reconéixer l'esforç per compaginar l'horari de les misses i l'activitat de la parròquia amb el ritme de la Festa Major.
Dissabte a la nit, vaig assistir al sopar de l'Aplec del Cargol (gràcies per aquest davantal de cuina tan divertit que ens vàreu regalar), i després al concert que es feia a Sant Felip Neri (hem de dedicar als monjos exactament els mateixos elogis que a mossèn Jaume): Francesc Borrull i Laura Simó interpretant Serrat. Vaig arribar tard, però és igual: la pell, de gallina, i malgrat l'afonia que m'amenaça durant tota la festa vaig afegir-me a cantar "Paraules d'amor" al final del concert, tal com la Laura Simó va demanar al públic.
Sortint d'aquest concert, camí de casa, vaig passar per Torrent de l'Olla. Impressionant la gentada que hi havia. La tasca de Mossos i Guàrdia Urbana per gestionar tota aquesta gent sense incidents greus -com a mínim fins ara, i toco fusta- és digna d'elogi.
Us recordo que per seguir el pols de la Festa teniu a la columna de la dreta alguns links a mitjans digitals que us permetran veure el que s'hi cou. Destaco que són mitjans graciencs, perquè està clar que gràcies a la seva proximitat, són els que coneixen millor la festa, els que millor saben el que costa fer un guarnit, els que millor saben el que costa organitzar tot plegat i els que millor saben que sobre les Festes de Gràcia es poden explicar moltes coses, i no només dolentes.
I, per acabar, no puc evitar penjar-vos el vídeo amb el sarau organitzat per la banda Lustige Klique pels carrers de la Vila. Això era a la tarda, però jo els vaig veure de nit, igual de marxosos, tocant a la Virreina amb tot de gent que seguia ballant. Us el poso perquè sé que el ball al balcó del Districte és una de les imatges del youtube més comentades d'aquesta festa, què hi farem...
Ahir vaig anar a dormir a les tres de la matinada. La passejada pels carrers que s'estan muntant és una de les que més m'agrada de la Festa. Els veïns i veïnes estaven treballant de valent, com és habitual, per tenir-ho tot ben enllestit per a aquest matí. Com que molts no haureu pogut anar encara, m'estalviaré de dotar detalls sobre els guarnits... Tindrem temps de parlar-ne durant els propers dies!
Sobre el pregó d'ahir, trobareu força articles a la premsa. Per exemple, a La Vanguardia, que a més hi ha penjat un vídeo. A El Periódico i a El País també trobareu una crònica.
Si mireu El Punt, a més de trobar la notícia, trobareu l'entrevista que em van fer fa poc per publicar-la coincidint amb l'inici de la festa. Sou uns quants els qui ja m'heu comentat que he quedat molt bé a la foto, de manera que caldrà felicitar la fotògrafa, Rita Lamsdorff!
I, és clar, als mitjans graciencs. No us perdeu el Transversal ni La Tortuga. Ni les declaracions de l'alcalde, Jordi Hereu, a Ràdio Gràcia!
En fi, seguirem en contacte, per via virtual o pels carrers de la Vila!
Avui és el dia. Aquesta tarda, el secretari general de la UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez, pronunciarà el pregó que obrirà la Festa Major de Gràcia. Tinc ganes de veure què ens explica. Aquest veí de Gràcia té un perfil força diferent a la línia més habitual dels pregoners, més decantada cap al món de la cultura. Però segur que molts graciencs i gracienques li devem algunes millores en la situació laboral. Al llarg de la seva trajectòria com a líder sindical no han estat poques les mesures que ha impulsat per mirar de donar més cobertura als treballadors i treballadores, o per evitar les retallades de drets que s'han volgut fer en alguns moments.
I segur que ens explica que no tot són flors i violes: ell mateix denuncia sovint que els sous continuen sent massa baixos -especialment per als joves-, i que l'accés a l'habitatge és més que complicat per a molta gent. Serà un pregó diferent, i per això ja tinc ganes d'escoltar-lo. Per anar fent boca, podeu mirar l'entrevista que li fan avui a El Punt. Diari que, per cert, també publica una entrevista al president de la Federació Festa Major, Ricard Estruch.
Aquesta nit, molts veïns i veïnes estareu enfeinats acabant de guarnir els carrers. Avui el dia ha començat assolellat. Espero que aguanti, i que el bon temps duri perquè poguem admirar els resultats de tant d'esforç. Ens veiem durant aquests dies pels carrers de la Vila!
Aquests dies estic fent una visita als egos descomunals d’algunes de les persones que han marcat els destins de França. Amb Lluis XIV, és clar, al capdavant (en parlaré en un post dedicat a Versailles) . I amb Napoleo seguint-lo d'aprop: l’immens mausoleu que es va fer n’és una bona mostra. A terra, els noms de les seves grans batalles (sense Waterloo, és clar) encerclen la gran urna on hi ha les seves restes. A la vista del vestit que hi ha exposat, no calia tant marbre per encabir algú tan petit. Potser hi van haver de ficar el seu ego. En aquesta línia, no tenen desperdici les seves estàtues caracteritzat com a Cèsar.
Una altra mostra de monument funerari de proporcions descomunals és el Panteó. Aquí, però, hi ha persones com Pierre i Marie Curie, que són honorats com cal. I Rousseau, autor de la frase que veieu aquí sota:
“L’ordre social no pas de la natura: està fundat en convencions”. No hi puc estar més d’acord. Segurament, sense el seu Contracte Socialno seríem on som...
Ara bé, encara no he trobat enlloc una explicació sobre el criteri per enterrar al Panteó aquests “grans homes” (i grans dones!). Hi ha Voltaire, Rousseau, Dumas, Zola, Victor Hugo, els Curie... Però hi trobo a faltar, per exemple, Jean-Jacques Cousteau, Marcel Proust, Pasteur. I fins i tot De Gaulle i Miterrand. Serà un dels temes per investigar una mica quan torni a Barcelona.
I parlant de grans homes, val a dir que em sobta l’escassa presència del cardenal Richelieu en monuments, pintures i escultures. Ell, que tant va remenar les cireres a la cort francesa de Lluís XIII i XIV! Per sort a Versalles avui he trobat el seu retrat més conegut:
Aquests són els nostres peus, reposant als Jardins de Luxemburgdimarts a la tarda. El Pep està imposant un ritme de caminades que fins i tot a mi m’està deixant exhaust. La part positiva és que quan torni estaré plenament entrenat per a les festes de Gràcia. Per tant, aneu-vos preparant.
Un dels grans moments d’aquestes caminades parisenques ha estat quan ens hem trobat que l’Orangerie no obria fins les 12’30. Eren les 10’45 i com que fa dies que miro de lluny la torre Eiffel, amb ganes d’apropar-m’hi, doncs hi hem anat... passant per l’esplanada dels Invàlids, la tomba de Napoleó i fent tot el camp de Mart. Tornada, per la vora del Sena. A les 12’45 entràvem a l’Orangerie. He recordat aquells temps en què feia la Matagalls-Montserrat.
Ja al vespre, a l’habitació de l’hotel hem aprofitat per mirar la tele. El canal internacional de TVE ens ha permès informar-nos dels problemes que hi ha a Renfe i El Prat. Dos clàssics des d’abans que governèssim els socialistes. El Pep ha rebut a l’Orangerie la notícia que CiU i PP ja li han buscat feina per dilluns, quan torna a la feina. Hi ha compareixences al Parlament. És curiós CiU i PP tinguin pressa a convocar la Diputació Permanent perquè els consellers expliquin que estem així per culpa del que no van fer quan governaven. Però si ho volen, s’haurà de fer, és clar...
Ahir vaig veure París per primera vegada. En tenia ganes, després que tothom me’n parlés molt i molt bé. El Pep, que ja em coneix, va preparar-me un primer dia tranquil, i em va portar a veure coses que saben que m’impacten. Com que va trobar un hotel per Internet gairebé a meitat de preu al costat del Palais Royal, el primer que em va portar a veure és això, el Palau que va pertànyer al Cardenal Richelieu. Em vaig quedar ben bocabadat. Per a què feien servir tant d’espai? No m’ho explico.
Segona parada, el Louvre i les seves piràmides de vidre. Entre la calor i les dimensions de tot plegat, em vaig començar a marejar. Per recuperar-nos, passejada a l’ombra a la vora del Sena. No me l’imaginava tan ample, la veritat. Vaig seguir impressionant-me. I després, Notre-Dame. Des d’aquí vaig trucar a la família per dir-los que havia arribat, que estava bé, i de passada fer-los dentetes.
I d’un edifici medieval, a un de ben actual: el centre d’art George Pompidou. El Pep estava entestat a ensenyar-me els teulats de París al capvespre, i finalment vaig entendre perquè. La imatge des del Pompidou és espectacular. Per primer cop vaig veure la Torre Eiffel, que també em va impressionar com sobresurt per damunt de tots els edificis, i el Sagrat Cor. I totes les teulades de pissarra. Em va semblar que li dónen a la ciutat una personalitat molt pròpia, molt marcada. Com que l’entrada ahir era gratis, ens vam limitar a mirar alguns Dalís del Pompidou, i ja ho completarem un altre dia.
Després de tot això, cap a l’hotel... Però abans d’anar a sopar, encara vàrem fer un tomb per la place Vendome, amb tot de botigues amb uns preus desorbitats als aparadors.
No es oro todo lo que reluce
Fins aquí la cara. Però no us creieu que no vaig trobar pegues! El metro de París és, tal com m’havien dit, molt ràpid i eficaç, i hi ha parades a cada tres passes. Ara, no hi ha pràcticament ascensors, està tot ple d’escales, a la gent gran li costa molt agafar-lo i per a les persones que van en cadira de rodes simplement és impossible accedir-hi. A més, els vagons són vells, sorollosos i sense aire condicionat. La xarxa de metro de Barcelona encara no té la freqüència de pas de la de París, cert. Ni la cobertura, cert. I té mancances, cert. Però la gran aposta dels darrers anys ha estat precisament l’accessibilitat i la millora dels trens. Exactament el que trobo a faltar ara que sóc a París. Estic convençut que moltes persones ho han agraït. De vegades no ens adonem del que tenim...
