


Bitàcola personal de Guillem Espriu, ciutadà gracienc, socialista i col·leccionista de còmics entre moltes altres coses...



Ahir a la tarda nit, vaig anar a la presentació de la plataforma pel Sí al Nou Estatut. Vaig presenciar com persones de molts corrents polítics es posicionaven en un Sí clar a la proposta que el proper diumenge dia 18 de juny es posarà a votació. Es tractava de l'Associació Estatut, Jo Sí.
Per cert la persona que està al seu costat, és un jove empresari, que es va declarar independentista, crec que amb això ja ho dic tot.

Jo per part meva, vull agrair la col·laboració de tothom en el muntatge de l'acte, també la presència de totes les entitats gracienques. Amb elles dia a dia anem construim un espai de comunitat que ens fa més forts a tots plegats. També cal agrair a tots el militants i simpatitzants que hi van assistir: la seva feina començava després de l'acte.
Us poso la foto del final de l'acte perquè veieu tots els qui vàrem parlar. Salut i voteu SÍ el proper dia 18 de febrer, cal que fem pinya.
"Els poders públics de Catalunya han de promoure la igualtat de les
diferents unions estables de parella tenint en compte les seves
característiques amb independència de l’orientació sexual de llurs membres.
La llei ha de regular aquestes unions i altres formes de convivència i llurs
efectes".

La darrera foto és d'aquest dissabte a Gran de Gràcia, són els companys i companyes de l'Agrupació treballant pel Sí. Són els millors i no hi ha dubte que el PSC és el que és gràcies a persones com ells.




Aquesta imatge ho diu tot. Roma ès un caos. Ahir vam passar sis hores en el cotxe, fent caravana. No us atabalaré amb gaires detalls, només us voldria destacar una anècdota: per un carril reservat exclusivament per a tramvies, i delimitat fins i tot per baranes, he vist circular vehicles privats, taxis, motos i fins i tot bicicletes, tots, darrere del tramvia (encara sort). Sense paraules.
Avui, la visita al Colosseu ha estat impressionant. El pitjor ha estat saber que es va fer servir com a cantera per construir altres edificis. El millor, descorir que malgrat tot els intents per part dels guanyadors, encara queden restes d'aquest moment de la història de Roma.


No tinc paraules: excel.lent, preciòs, immillorable... Cada racò és un tros d'història, està ple de torres medievals (6 o 8 només en el centre), d'esglésies del segle XII, de places increibles i sobre tot de gelats bonissims, com ja m'havia informat, via miisatge al mòbil, el meu amic Josep Llach. Josep, el Pep s'ha posat les botes: s'ha menjat el seu gelat i part del meu.


Canviant de tema, em refermo en el que vaig dir de que Siena és una ciutat meravellosa. Sense dubte, algun dia tornarem amb més temps. Per cert, sabieu que la festa del Palio és en les mateixes dates que les festes de Gràcia? L'Albert Musons segur que no vindrà mai. Aquest mati hem comprovat que ja les estan preparant. Mireu que guapos que es posen...


Bé, tot plegat estupendo per a un mig napolità com jo.
Vull aprofitar el post per dir-li a la Maria Cinta que Lucca és certament una ciutat magnifica, que us aconsello visitar, com ella em va aconsellar a mi. Nosaltres vàrem dinar en una de les seves places.
Tambè varem anar a Pisa, a veure la Torre i el Duomo (no hi ha gaire cosa més)

El Pep ha començat a fer una sèrie de fotos amb el meu careto i les diferents torres que anem veient. Al final farem una exposiciò sobre el tema.
Respostes diverses als comentaris
Joffre: òbviament, vam anar a veure el David. I portant el Pep al costat, va ser inevitable la visita al museu dels instruments musicals que hi ha a la mateixa Accademia. Tots dos vam fer una simfonia amb una mena de palangana metàl.lica amb dues nanses plena d'aigua, de la qual la resta de guiris, amb menys capacitats musicals, no treien cap mena de so.
Mar: els nostres ulls també anaven per altres bandes (entre les quals, el David, acabat d'esmentar en resposta al Joffre). Però hem tingut una mica de temps per a tot!


No puc evitar fer palesa la sensació que la millora del nostre entorn depèn de les administracions, però també de les persones i l'interès de la pròpia societat organitzada o no.
Ho dic per tot això que vaig trobant pel centre de Florència:
carrers bruts
papereres plenes
sots cada quatre passes
asfalt destrossat, reasfaltat i redestrossat (en lloc de les rajoles que estem acostumats a trobar en les voreres de Barcelona)
important desordre circulatori
ambulàncies amb la sirena a tota hòstia en plena matinada
pasos de vianants introbables
absència de carrils bici
facanes pendents d`arreglar (millor no passar per sota d'algunes d'elles)...

Increible!!!!
Això sí, la gent molt amable: no tenim queixa del tracte.
Assegut al palau Medici mentre espero que el Pep surti d'una llibreria i a punt d'anar a un lloc impressionant (o això espero) com el palazzo Vecchio(*) us vull dir que cada dia refermo la meva voluntat de ser barceloní i vilatà de gràcia, amb tots els molts defectes que això significa. VISCA GRÀCIA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
(*) Vegeu el post sobre això que acaba de penjar el Pep
Aprofito un descans en el cafè Rivoire de la Piazza della Signoria, on el Pep i jo estem fent un semifreddo al cafe i un latte machiatto (és a dir, un got de llet molt gran amb molt poc cafè) per escriure quatre notes. Us recomano que visiteu el centre de Florència, un espai pendent de definir, on els cotxes i les persones sobreviuen o conviuen de manera forca anàrquica. Les zones peatonals són la mínima expressió de l'espai públic, i els cotxes s'aglomeren com poden per passar en totes les direccions, donat que res no els dirigeix.






Avui he compartit amb tots el blaugranes una mica del nerviosisme dels darrers 20 minuts de la final. Us haig de dir que he tingut tanta mala sort que precisament en els 4 minuts dels dos gols m’he aixecat de la cadira per anar a la cuina, just quan s’han produït aquells moments tan importants per tot el barcelonisme. Jo, malgrat no ser gaire futbolero, estic content i vull compartir amb tots vosaltres, els culés de sentiment, la fecilitat i desijar-vos que gaudiu d’aquest moment.
Moltes felicitats, visca el Barça... i visca Gràcia!

A primera vista, sembla que els temes de la comissió estan més o menys renyits amb la participació dels ciutadans: tot sovint sembla que les respostes que l'Ajuntament dóna a determinades situacions són aleatòries, quan en realitat, no és així. Per aquest motiu, em vaig marcar com a fita aconseguir que les persones que hi participen, com la Irene, el Quim, el Froilan, l’Ortega, la Montse i alguns altres que poc a poc s’incorporen, disposin de la informació necessària sobre el funcionament dels diferents serveis.
És clau per entendre les decisions que es prenen saber quin és el model de què es parteix i quines són les polítiques públiques que es volen implementar amb les actuacions parcials. Pot semblar que no té un sentit clar fer entendre per què les coses funcionen en una certa direcció i no en una altra, però aquest és un tema clau a l’hora d’entendre la presa de decisions. Preguntes com les que s'han fet en la comissió d’avui, que per cert anava d’enllumenat públic, en què s'han confrontat les sensacions de baix nivell de lluminositat d’un carrer i, pel contrari, la contaminació lumínica i com no produir-la, ens poden donar la idea de com de difícil pot arribar a ser cercar la proximitat en aquests temes.
Jo penso sincerament que tot aquest esforç, que dia a dia realitzem les persones implicades dins del marc de la gestió pública té un objectiu bàsic, que és el model de societat. Un model pactat dia a dia amb les persones que conviuen en l'espai públic. Un espai que dia a dia anem millorant malgrat la complexitat actual de gestió. En això hi estem compromeses les persones que cerquem en la mediació el sistema de construcció permanent de la societat, així com aquells qui busquen aportar el seu gra de sorra amb la construcció de la nostra convivència i amb la millora del seu entorn.
Voldria donar-vos les gràcies, per la feina, per l’esforç, per la paciència (encara que aquesta última per part de tots) i per tota la il·lusió que mostreu en cada comissió; i animar-vos a continuar així.







Per trencar una mica amb el ritme que ens imposa el dia a dia, agraeixo especialment que m’hagin regalat el DVD de Shreck 2. Les aventures d’aquest ogre i la princesa Fiona, plena de paròdies d’altres pel·lícules i caricatures de personatges que ens poden resultar familiars són una bona cura anti-stress!

Ja en l’àmbit de la política, l’oportuníssima presentació del llibre Entre tiempos de Joan Ferran l’ha convertit en regal obligat entre, com a mínim, els socialistes catalans aquest Sant Jordi. La premsa ha comentat a bastament que el llibre inclou una confessió: el Joan NO va votar a Zapatero en el Congrés del PSOE en què l’actual president del Govern s’enfrontava a José Bono, Matilde Fernández i Rosa Díez. Més enllà de l’anècdota, el llibre és una bona oportunitat per comprovar una vegada més la honestedad d’aquest polític que actualment és diputat i primer secretari de la federació de Barcelona del PSC. Lectura recomanadíssima pel contingut, per la forma, la senzillesa, la claredat... i perquè és amè i proper!
Finalment, un regal inesperat: casualment, vaig conéixer la companya de l’Agustí Soler, amb qui havia coincidit quan ell era regidor a Barcelona i jo presidia el Consell de la Joventut. Ella, la Rosa Maria, em va regalar el llibre que ell ha escrit. ERC-PI, escissió o cop d’estat a l’independentisme? Al contrari del que ha passat amb el llibre del Joan, encara no m’he posat a llegir-lo, però de ben segur que serà una bona oportunitat per tenir una nova perspectiva sobre el moment en què l’actual direcció d’ERC es va fer càrrec del partit, substituïnt figures com Àngel Colom i Pilar Rahola... Sona interessant.


És un bon moment per recordar l’empremta de Mascarell a Gràcia, que encara és palpable en molts dels projectes que s’estan fent realitat. Cal recordar el projecte de construcció de biblioteques (Vila de Gràcia, Jaume Fuster i la propera que farem a Penitents), l'espai de joves d'Osi, els arranjaments al Coll –podeu parlar amb la gent del barri-, el projecte de la caserna dels mossos i de la guàrdia urbana la incorporació de les escoles bressol els acords de Lesseps i Hospital Militar i sobre tot i principalment el pla estratègic que inspira de forma clara l'actual Pla d'acció del districte.
No seria just, però, no parlar dels altres consellers socialistes –són els que conec millor- que marxen i dels que arriben: Mieras, Rañé i Siurana han fet molt bona feina (no puc deixar de fer especial incidència en Josep Maria Rañé, company de lluites ugetista), i segur que també la faran Jordi Valls i el molt apreciat Jordi William!
Una última nota sobre aquest canvi de Govern, a nivell estrictament personal: l’única cosa que em sap greu del nomenament del Ferran Mascarell com a conseller és que en ell havia d’oficiar, molt aviat, el meu casament. Ens feia molta il·lusió que fos ell qui ens casès, però en deixar de ser regidor això no serà possible. Tanmateix, és per una causa de força major que ens alegra!

Ahir el Parlament de Catalunya va iniciar la tramitació del projecte de Llei de Serveis Socials. Fent clic trobareu el text de la llei que va aprovar el Govern. Enmig de tants articles es fa difícil adonar-se, però el cas és que aquesta llei és, junt amb la llei d’ajut amb les persones dependents que prepara el govern de Zapatero, una revolució en el seu camp. La idea fonamental és que reconeix un seguit de serveis socials com a drets universals, a què tot ciutadà tindrà accés quan ho necessiti. Això fins ara no era així, malgrat pugui semblar mentida.
Com que jo d’aquest tema hi entenc, però poc, us convido a llegir aquesta explicació que molt amablement m’ha fet arribar la meva amiga Consol Prados, diputada mataronina que defensarà al Parlament en nom del PSC aquesta llei que, per cert, preveu una inversió de 2.000 milions d’euros en 8 anys. Gràcies, Consol!
-----------------------------------------------
Una llei que garanteix el dret als serveis socials per a totes les persones
Tradicionalment els serveis socials s’han adreçat a les persones amb més necessitats: era, per tant, un sistema assistencialista. La nova llei de serveis socials de Catalunya, en canvi, garanteix el dret als serveis socials per a totes les persones que ho requereixin. Les incerteses en el treball, els canvis en les estructures familiars, les situacions de dependències, l’allargament dels anys de vida... ens poden provocar situacions puntuals o més perllongades en què podem requerir els serveis socials. Incorporar les classes mitjanes, tradicionalment excloses d’aquest sistema, és un dels seus objectius. En definitiva, vol consolidar els serveis socials com el quart pilar del nostre estat de benestar, conjuntament amb l’educació, la salut i les pensions.
Una llei que facilita la vida a les persones
Les situacions de dependència per malaltia, discapacitat o per l’edat, que tothom podem tenir més o menys a prop, generen situacions personals i familiars complexes i difícils. La solitud acostuma a agreujar aquests problemes. L’atenció a les persones amb aquesta situació bàsicament ha recaigut en les dones, que han renunciat sovint a la seva vida professional o fins i tot personal. Per això s’invertirà en més recursos i serveis, d’atenció a domicili, en centres de dia i places residencials, en la possibilitat que sigui el propi usuari amb alta discapacitat física que pugui contractar el seu assistent personal. Però igual d’important que la creació de més serveis, és atendre les persones des d’una finestreta única, ja que sovint a la complexitat de la situació personal i familiar s’ajunta la complexitat i burocràcia de la mateixa administració, o administracions.
Una llei que crea ocupació i fomenta la cohesió social
La inversió en polítiques socials creen riquesa i creen ocupació. S’estima que en l’horitzó de l’any 2015 s’haurà generat a Catalunya 53.000 llocs de treball nous en aquest àmbit.
D’altra banda, una societat cohesionada com la que volem necessita de dos fonaments: l’equitat social i l’equitat territorial. Cal avançar en els mecanismes per a la promoció social de les persones, per oferir igualtat d’oportunitats, oferir esperances en el progrés individual. I cal avançar en el treball comunitari, en atendre els entorns més vulnerables o amb més riscos, tant a nivell de territoris com de col.lectius. En aquest sentit el sistema de serveis socials he de treballar de forma conjunta amb els altres sistemes com l’educació, la salut, o l’ocupació. Enfortir el sistema de serveis socials és treballar de forma efectiva per la cohesió social.
Consol Prados


Acabo de veure la meva sèrie predilecta de la televisió actual. Es tracta de House, una sèrie de tantes que va de metges però en un to una mica diferent.
Si hagués de buscar paraules per definir el personatge que la protagonitza diria sincer, cínic, honest, cabró insuportable i potser algunes “lindezas más”. Després d’unes quantes setmanes d’emissió, no sé encara què m’agrada més, si el procès d’investigació de la malaltia de cada pacient o la construcció del personatge.
Malgrat tot, té un defecte –que per a mi no li resta qualitat. Resulta poc creïble veure metges que, a la mínima, van a casa del pacient personalment, i de tres en tres, a investigar quina vida fa i amb quines substàncies pot estar en contacte. Potser als Estats Units, i pagant una burrada, ho fan. Em poso les mans al cap només de pensar en quin dèficit tindria la nostra seguretat social si haguèssim de pagar metges que, més enllà d’atendre els pacients cinc o deu minuts, haguessin de passar per casa seva a comprovar si l’aigua de la seva aixeta té massa clor o massa pocs minerals...
En qualsevol cas us la vull recomanar, penso que cal una reflexió sobre la sinceritat i les seves consequències o els límits de la mateixa. Si us agrada patir una mica, no ho dubteu: és la vostra sèrie.
