Sense temps per mirar gaire la tele, només puc veure a trossos, setmana sí, setmana no, les poques sèries que m’agraden (ja us vaig parlar de House). En el DVD he trobat una bona manera de passar l’estona, especialment des que es posen a la venda packs amb sèries de televisió senceres. Algun dia us parlaré dels capítols de les diferents sagues de Star Treck, però darrerament estic decantant-me per sèries menys actuals i que han fet història. Jo, Claudi, mereixerà un bon post un dia d’aquests, però avui toca parlar de Sí, Ministre.
A la caràtula dels DVD diu que aquesta era la sèrie preferida de Margaret Thatcher. Tot gira al voltant de les vivències del ministre d’Administració Pública Jim Hacker i el seu Secretari Vitalici, sir Humphrey. El primer és un polític més aviat mediocre que no sap gaire per on tirar, sempre patint pel que diu el partit, pel que li demanen en el sector que governa i en el que pensa d’ell l’opinió pública. En Humphrey, en canvi, és funcionari i sap que ell perdurarà en el càrrec, mentre que el ministre, en el fons, té data de caducitat. Ha estat així tota la vida.
La sèrie es va emetre als 80, i 20 anys després encara és capaç de recordar-me algunes actituds de la vida política recent. Per exemple, els darrers anys del govern de CiU en què s’aturaven tots els projectes que poguessin malmetre la imatge d’un Conseller Primer sense personalitat... Lord Arthur More, es podria anomenar si fos un personatge de Sí, ministre...
José Montilla
Potser us sobta que precisament avui no parli de José Montilla. Ha pres possessió del seu càrrec amb una intervenció amb molt de sentiment que podeu llegir aquí. Hi ha dos motius. En primer lloc, perquè posats a treballar en xarxa, i tenint en compte que jo ja he lloat les qualitats del candidat, deixo aquesta feina a la meva sogra, la Dolors, que aquesta setmana ha estrenat blog i us dóna arguments ben personals a l’hora de lloar el nostre President.
En segon lloc, vull destacar que indirectament sí que he parlat de Montilla. A Sí, ministre, sir Humphrey encarna els valors del buròcrata conservador i manipulador, fosc, que tant devia agradar a Thatcher; mentre que lord Hacker encarna el polític quiero-y-no-puedo, idealista en la superfície però covard en el fons, disposat a renunciar als seus principis. Aquest perfil també devia agradar molt a Thatcher.
A la caràtula dels DVD diu que aquesta era la sèrie preferida de Margaret Thatcher. Tot gira al voltant de les vivències del ministre d’Administració Pública Jim Hacker i el seu Secretari Vitalici, sir Humphrey. El primer és un polític més aviat mediocre que no sap gaire per on tirar, sempre patint pel que diu el partit, pel que li demanen en el sector que governa i en el que pensa d’ell l’opinió pública. En Humphrey, en canvi, és funcionari i sap que ell perdurarà en el càrrec, mentre que el ministre, en el fons, té data de caducitat. Ha estat així tota la vida.
La sèrie es va emetre als 80, i 20 anys després encara és capaç de recordar-me algunes actituds de la vida política recent. Per exemple, els darrers anys del govern de CiU en què s’aturaven tots els projectes que poguessin malmetre la imatge d’un Conseller Primer sense personalitat... Lord Arthur More, es podria anomenar si fos un personatge de Sí, ministre...
José Montilla
Potser us sobta que precisament avui no parli de José Montilla. Ha pres possessió del seu càrrec amb una intervenció amb molt de sentiment que podeu llegir aquí. Hi ha dos motius. En primer lloc, perquè posats a treballar en xarxa, i tenint en compte que jo ja he lloat les qualitats del candidat, deixo aquesta feina a la meva sogra, la Dolors, que aquesta setmana ha estrenat blog i us dóna arguments ben personals a l’hora de lloar el nostre President.
En segon lloc, vull destacar que indirectament sí que he parlat de Montilla. A Sí, ministre, sir Humphrey encarna els valors del buròcrata conservador i manipulador, fosc, que tant devia agradar a Thatcher; mentre que lord Hacker encarna el polític quiero-y-no-puedo, idealista en la superfície però covard en el fons, disposat a renunciar als seus principis. Aquest perfil també devia agradar molt a Thatcher.
Crec que el nostre nou President encarna a la perfecció la peça que falta a Sí, ministre: el polític senzill, treballador i valent per tirar endavant les seves idees sense doblegar-se. Només cal recordar aquell “no estoy en política para forrarme” que li va deixar anar a Zaplana al Congrés dels Diputats en plena efervescència de l’OPA d’Endesa.
