El seny

No sóc gens amic de passar-me el dia parlant de temes eteris, d’aquests que et quedes amb la sensació que no saps d’on ven ni on van, ni perquè es posen sobre la taula en un determinat moment i no en un altre.

Els qui em coneixeu, i els que seguiu aquest blog, sabeu que prefereixo parlar de temes concrets, parlar de les persones. Que no defujo mai debats sobre les escoles bressol, l’educació pública, la mobilitat, el transport públic, la sanitat pública, el civisme, l’habitatge, el traçat del TGV... Això no vol dir que temes com l’autodeterminació i el nacionalisme els defugi, però els trobo menys interessants per a la vida quotidiana, per al dia a dia dels ciutadans i ciutadanes que em trobo quan passejo per Gràcia.

Això té un perill: com que no parles de Catalunya i de la pàtria i de l’autonomia política tot el dia, algú t’acabi dient que ets espanyolista, quan en realitat el que passa és que ets pràctic i t’agrada parlar de ciutadans reals i concrets.

Per a mí, el socialisme és això, parlar de les persones, i parlar de societats sense preocupar-se més del compte per les fronteres, que cada vegada estan més passades de moda.
Per això no em ve de gust dedicar gaire espai d’aquest blog a parlar de segons quines calçotades. Crec que els lectors i lectores, en el fons, m’ho agraireu, oi?