Mil visites

M’acusareu de parlar massa del meu blog en el meu blog, però no ho puc evitar: m’agrada. Des que m’hi vaig posar, estic ben enganxat, i cada dia comprovo quants lectors o lectores us heu interessat per allò que hi he escrit. A alguns us conec, i quan em trobeu acostumeu a encorartjar-me. A d’altres, no us conec, però sé que hi sou. Alguns em deixeu comentaris, que sempre agraeixo quan són educats i no oculten nom i cognoms (als anònims, no cal dir-ho, els dono poquet valor, la veritat).

El cas és que ja hem superat les 1.000 visites. Fent un cop d’ull al comptador, es poden comprovar algunes coses interessants. En primer lloc, el gruix de les consultes es produeix de dilluns a divendres, especialment entre les 11 i les 13h, i entre les 18 i les 19, cosa que em porta a pensar que molts us connecteu des de la feina. Pareu compte! Esteus segurs que això els agradarà, als vostres jefes??? No m’agradaria que per culpa d’aquest blog algun tinguès problemes laborals...

La segona cosa que m’agrada molt és veure com el nombre de subscriptors va en augment: ja sou 16 les persones que rebeu al mail cada nova entrada, perquè heu fet servir l’apartat “Subscriu-me!” de la columna que teniu a la dreta.

En tercer lloc, veig que molts trobeu el blog cercant “guillem espriu” al google. Als qui ho feu així, gràcies per prendre-us tantes molèsties amb l’objectiu de trobar-me! Us recordo, tanmateix, que podeu guardar l’adreça al vostre apartat de “Preferits” o bé fins i tot configurar-la com a pàgina d’inici... Molts altres hi accediu des d’algun enllaç de webs i blogs de Gracianet, i un altre bon grapat des del blog del Miquel Iceta, que és un “best seller” de la blogosfera política catalana!!!!

Sobre la manera d’arribar al meu blog, només em queda una espina clavada: problemes tècnics que no es resolen des de fa setmanes impedeixen que les actualitzacions apareguin a la Blogsfera socialista. Això facilitaria molt les vostres consultes, però sembla que l’empresa que manté la blogsfera no està gaire per la feina. Una llàstima.













Lectors exòtics

Finalment, no deixa de fer gràcia que, segons el comptador, tinc un lector o lectora de Singapur, així com un altre de canadenc, un francès, un suec i un dels Països Baixos. Em preocupen, però, els 5 que tinc de països desconeguts i els dos que són de “altres”... Confio que aquests lectors extraterrestres segueixin trobant interessant aquest bloc!

Shrek, ERC i l’home que va votar no a Zapatero

Aquests dies, atabalats com hem estat amb els canvis al Govern de Catalunya i sobre tot, en el meu cas, amb els canvis a l’Ajuntament, no he pogut destinar a la celebració de Sant Jordi tanta atenció com hauria volgut, si més no pel que fa al blog.

Per trencar una mica amb el ritme que ens imposa el dia a dia, agraeixo especialment que m’hagin regalat el DVD de Shreck 2. Les aventures d’aquest ogre i la princesa Fiona, plena de paròdies d’altres pel·lícules i caricatures de personatges que ens poden resultar familiars són una bona cura anti-stress!

Ja en l’àmbit de la política, l’oportuníssima presentació del llibre Entre tiempos de Joan Ferran l’ha convertit en regal obligat entre, com a mínim, els socialistes catalans aquest Sant Jordi. La premsa ha comentat a bastament que el llibre inclou una confessió: el Joan NO va votar a Zapatero en el Congrés del PSOE en què l’actual president del Govern s’enfrontava a José Bono, Matilde Fernández i Rosa Díez. Més enllà de l’anècdota, el llibre és una bona oportunitat per comprovar una vegada més la honestedad d’aquest polític que actualment és diputat i primer secretari de la federació de Barcelona del PSC. Lectura recomanadíssima pel contingut, per la forma, la senzillesa, la claredat... i perquè és amè i proper!

Finalment, un regal inesperat: casualment, vaig conéixer la companya de l’Agustí Soler, amb qui havia coincidit quan ell era regidor a Barcelona i jo presidia el Consell de la Joventut. Ella, la Rosa Maria, em va regalar el llibre que ell ha escrit. ERC-PI, escissió o cop d’estat a l’independentisme? Al contrari del que ha passat amb el llibre del Joan, encara no m’he posat a llegir-lo, però de ben segur que serà una bona oportunitat per tenir una nova perspectiva sobre el moment en què l’actual direcció d’ERC es va fer càrrec del partit, substituïnt figures com Àngel Colom i Pilar Rahola... Sona interessant.

Benvinguts, amics!

Aquesta tarda l’alcalde Joan Clos ens donava la notícia de les modificacions i incorporacions al govern municipal. Entre aquestes està la proposta que que el regidor Jordi Hereu sigui anomenat President del Districte de Gràcia. L’Alcalde apuntava que també serà anomenat com portaveu del govern municipal i que això ha estat proposat i aceptat pels altres grups del govern de la ciutat. També ha informat que el company Carles Martí assumeix la regidoria de Cultura i serà portaveu del grup municipal socialista. El també company Ferran Julià s’incorpora portant les responsabilitats de Seguretat.

Des d’aquest blog vull donar la benvinguda a tots ells, i en especial en Jordi i en Carles.

El Jordi és un company de generació política, persona honesta i treballadora. Aquesta mateixa tarda he pogut parlar amb ell i comprovar que ve amb la il·lusió de col·laborar i treballar per Gràcia i els graciencs i gracienques. Crec poder afirmar, des de les meves responsabilitats, que comptarà en tota la col·laboració dels socialistes graciencs. I a més, coneixent-lo, penso que connectarà molt bé amb el caràcter de Gràcia.

El Carles, a més de compartir generació, vé de la mateixa organització juvenil que em va incorporar l’any 1986 en la vida associativa, l’AJEC (Associació de Joves Estudiants de Catalunya). Els dos hem debatut molt de la vida associativa i especialment de l’associacionisme juvenil, ja que des de diferents espais vam tenir responsabilitats en matèria de Joventut en la mateixa època: jo des del Consell de la Joventut de Barcelona i ell des de la Regidoria de Joventut.
Els desitjo el millor en les seves noves responsabilitats!

Adéu, Ferran

El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ha nomenat fa unes hores Ferran Mascarell com a nou conseller de Cultura de la Generalitat. El regidor president del Consell Plenari del districte de Gràcia i regidor de Cultura de Barcelona, per tant, deixa de treballar només per als barcelonins i passa a treballar per a tots els catalans i catalanes. Tenint en compte que he treballat molt estretament amb ell durant els darrers anys potser fa lleig que ho digui jo, però estic convençut que farà una feina tan bona com la que ha desenvolupat al consistori.

És un bon moment per recordar l’empremta de Mascarell a Gràcia, que encara és palpable en molts dels projectes que s’estan fent realitat. Cal recordar el projecte de construcció de biblioteques (Vila de Gràcia, Jaume Fuster i la propera que farem a Penitents), l'espai de joves d'Osi, els arranjaments al Coll –podeu parlar amb la gent del barri-, el projecte de la caserna dels mossos i de la guàrdia urbana la incorporació de les escoles bressol els acords de Lesseps i Hospital Militar i sobre tot i principalment el pla estratègic que inspira de forma clara l'actual Pla d'acció del districte.

No seria just, però, no parlar dels altres consellers socialistes –són els que conec millor- que marxen i dels que arriben: Mieras, Rañé i Siurana han fet molt bona feina (no puc deixar de fer especial incidència en Josep Maria Rañé, company de lluites ugetista), i segur que també la faran Jordi Valls i el molt apreciat Jordi William!

Una última nota sobre aquest canvi de Govern, a nivell estrictament personal: l’única cosa que em sap greu del nomenament del Ferran Mascarell com a conseller és que en ell havia d’oficiar, molt aviat, el meu casament. Ens feia molta il·lusió que fos ell qui ens casès, però en deixar de ser regidor això no serà possible. Tanmateix, és per una causa de força major que ens alegra!

La bona nova sobre el "Cata"

Quan tornes de vacances sempre és bo, iniciar la feina amb bones notícies. Si avui us connecteu al Transversal o bé a la pàgina web de l’ajuntament, en podreu trobar una: L’Ajuntament i el CN Catalunya arriben a un acord per remodelar les instal·lacions del club i assegurar el seu futur. Amb aquest títol ens informen que hem aconseguit superar una situació força complicada i que portava ja massa temps penjant sobre la continuitat d’un club tan històric com el Catalunya.

El Partit dels Socialistes de Catalunya ja es posicionava fa molts mesos demanant a les administracions que trobessin les fórmules necessàries per salvar el club i poder millorar les instal·lacions. En aquests sentit felicito a totes les parts per haver trobat una solució.

Des de la perspectiva d’una persona que ve del moviment associatiu, estic especialment satisfet. És important defensar la implicació de la societat civil en la gestió del patrimoni públic o, dit d’una altra manera, cogestionar serveis és bo per la ciutadania -evidentment des del rigor en la gestió, ja que no hem d’oblidar que parlem de diners públics. Però dit això i malgrat els possibles errors, només aquestes entitats són les que després retornen els recursos obtinguts una altra vegada a la pròpia ciutadania mitjançant serveis o, en aquests cas, esport de competició. Cal cercar l’equilibri per fer-ho d’una forma correcta, i com que això no és una ciència exacta, tots ens podem equivocar.

Malgrat tot voldria encoratjar el Club Natació Catalunya a continuar en la bona feina que fa des de l’any 1931 -cosa que vol dir que aquest any en compleixen 75 d’entrega i dedicació a l’esport català, barceloní i gracienc. Moltes felicitats i bona sort en tot el camí que encara teniu per endavant.

Llibreria Europa, 1994-2006

Les bones notícies no abunden, i per tant quan se’n produeix una, això és força satisfactori. Aquests dies he seguit la notícia de l’operació policial contra la llibreria Europa situada al carrer Sèneca i la conseqüent detenció del líder ultra Pedro Varela. Això m’ha portat molts records que voldria compartir.

Cap a finals de l’any 94 dos joves esbojarrats –una mica penjats, podríem dir- es posaven en contacte amb un tercer, que en aquells moments presidia el Consell de la Joventut de Barcelona. Els dos primers eren en Carles Espona i l’Eduard Balsebre; el tercer era jo. L’objectiu de la trobada era dissenyar una estratègia per combatre la venda de publicacions neonazis a la llibreria Europa; amb aquesta finalitat acabaríem constituint la Plataforma Anna Frank.

No sé si recordareu aquesta plataforma que tenia per objectiu canviar de nom el carrer Sèneca (malgrat que ell no era responsable de res), pel d’Anna Frank, així com fer una campanya de sensibilització en contra de la difusió d’idees neonazis en aquella llibreria. Sense saber si ens en sortiríem vam anar tirant .En Carles era el portaveu de la plataforma, jo m’encarregava de les relacions amb les administracions i l’Eduard era el redactor dels documents que vam anar elaborant.
Després de molt de temps de treballar no vam aconseguir canviar el nom del carrer, donat que alguns veïns no van entendre la necessitat: reconec que es tractava d’un gest simbòlic. Avui, dotze anys després, em sento satisfet d’aquells intents i estic convençut que moltes altres persones continuen dia a dia aquesta feina de resistència que principalment està en mans dels joves i de tots aquells que conserven la memòria.

Novetats al blog

No fa ni un mes que vaig posar en marxa el blog, i m'estic acostumant a actualitzar-lo assíduament (de fet, seria més precís dir que m'estic enganxant). D'aquest ús es deriven millores, que majoritàriament he fet a petició dels lectors i lectores que em seguiu.

Així, des de fa pocs minuts, podeu consultar més detalls al meu perfil (demano, doncs, disculpes, a les 82 persones que ho havíen fet fins ara i només havíen trobat un parell de frases).

Des d'ahir, si us voleui subscriure i rebre cada nova entrada al vostre correu electrònic, teniu a la vostra disposició un manual d'instruccions per fer-ho. Ho trobareu a la columna de la dreta! SUBSCRIVIU-VOS!!!

Des d'abans d'ahir està solucionat el problema que no us permetia deixar comentaris a les entrades si no èreu membres de blogger: ara tothom en pot fer.

A més, vaig pensar que seria útil activar l'opció que permet que envieu els meus escrits per correu electrònic a qui considereu que pot interessar.

Per publicar comentaris i enviar entrades per correu electrònic, només cal clicar les icones corresponent que apareixen al final de cada text.

Com veieu, estic atent a les aportacions i suggeriments que em feu arribar. No deixeu de fer-ho!

Premis Vila de Gràcia 2006

Els premis Vila de Gràcia són el reconeixement a la feina feta, la trajectòria personal o col·lectiva, el projecte innovador, la defensa de drets individuals o col·lectius, o simplement el servei a la comunitat. Cert és que les persones que venim dels moviments associatius hem viscut d’una forma molt especial l’acte de lliurament dels guardons, ja que tenim un certs sentiments afegits.

Les persones que venim dels moviments associatius de base no volem els grans reconeixements, però si en certa forma esperem la compensació, l’agraiment (si m’ho deixeu dir així) de la comunitat a la qual pertanyem. En certa manera ens fa molta il·lusió ser concients de que tot allò que hem fet redunda d’alguna manera en el benefici de la pròpia comunitat i que aquesta n’és conscient.

Per això em vull afegir a la felicitació, feta per les autoritats dels districte i especialment per l’Alcalde de la ciutat, Joan Clos, a tots els premiats i premiades d’aquest any. Penso que es mereixen aquest reconeixement i l’agraiment de tots plegats. Us desitjo que trobeu forces per continuar en la vostra tasca, i us animo a anar incorporant moltes més persones en aquest camí que de forma continuada anem construint dia a dia com a comunitat.

Aquí us apunto els premiats:

Premi d’honor a títol individual
Albert Torres i Bosch
Premi d’honor a títol col·lectiu
Associació d’Artesans de Gràcia
Premi en defensa de la sostenibilitat i el medi ambient
Associació de Veïns i Amicsdel Passeig de Sant Joan
Premi a la millor actuació en matèria de rehabilitació privada d’edificis i/o habitatges
Dolors Llavoré. C/ Pare Laínez,3
Premi a la millor iniciativa pedagògica esportiva i d’educació reglada i no reglada
Olimpoveda, del CEIP Pare Poveda
Premi a la millor tasca o acció en defensa de valors cívics, de l’entorn ciutadà i dels drets civils
Associació La IaIa Luisa
Premi a un establiment o projecte comercial
Bike Tech
Premi a la millor iniciativa o acció en defensa de les llibertats nacionald de Catalunya i/o divulgació o promoció de la llengua catalana
Joan Antoni Ucher i Soto
Premi a la millor tasca de recerca o divulgació històrica en defensa de la recuperació de la memòria col·lectiva dels territoris que conformen l’actual districte de Gràcia
Grup d’Estudis el Coll
Premi a la millor actuació comunicativa i/o de difusió de l’actualitat dels territoris que conformen l’actual districte de Gràcia
Les Veus de la Gent Gran de Ràdio Gràcia


Aquí trobareu les seves fotos, gràcies a la col·laboració d’en Josep Maria Contel amb el Transversalweb.

Una fita en els Serveis Socials

Ahir el Parlament de Catalunya va iniciar la tramitació del projecte de Llei de Serveis Socials. Fent clic trobareu el text de la llei que va aprovar el Govern. Enmig de tants articles es fa difícil adonar-se, però el cas és que aquesta llei és, junt amb la llei d’ajut amb les persones dependents que prepara el govern de Zapatero, una revolució en el seu camp. La idea fonamental és que reconeix un seguit de serveis socials com a drets universals, a què tot ciutadà tindrà accés quan ho necessiti. Això fins ara no era així, malgrat pugui semblar mentida.

Com que jo d’aquest tema hi entenc, però poc, us convido a llegir aquesta explicació que molt amablement m’ha fet arribar la meva amiga Consol Prados, diputada mataronina que defensarà al Parlament en nom del PSC aquesta llei que, per cert, preveu una inversió de 2.000 milions d’euros en 8 anys. Gràcies, Consol!

-----------------------------------------------

Una llei que garanteix el dret als serveis socials per a totes les persones

Tradicionalment els serveis socials s’han adreçat a les persones amb més necessitats: era, per tant, un sistema assistencialista. La nova llei de serveis socials de Catalunya, en canvi, garanteix el dret als serveis socials per a totes les persones que ho requereixin. Les incerteses en el treball, els canvis en les estructures familiars, les situacions de dependències, l’allargament dels anys de vida... ens poden provocar situacions puntuals o més perllongades en què podem requerir els serveis socials. Incorporar les classes mitjanes, tradicionalment excloses d’aquest sistema, és un dels seus objectius. En definitiva, vol consolidar els serveis socials com el quart pilar del nostre estat de benestar, conjuntament amb l’educació, la salut i les pensions.

Una llei que facilita la vida a les persones

Les situacions de dependència per malaltia, discapacitat o per l’edat, que tothom podem tenir més o menys a prop, generen situacions personals i familiars complexes i difícils. La solitud acostuma a agreujar aquests problemes. L’atenció a les persones amb aquesta situació bàsicament ha recaigut en les dones, que han renunciat sovint a la seva vida professional o fins i tot personal. Per això s’invertirà en més recursos i serveis, d’atenció a domicili, en centres de dia i places residencials, en la possibilitat que sigui el propi usuari amb alta discapacitat física que pugui contractar el seu assistent personal. Però igual d’important que la creació de més serveis, és atendre les persones des d’una finestreta única, ja que sovint a la complexitat de la situació personal i familiar s’ajunta la complexitat i burocràcia de la mateixa administració, o administracions.

Una llei que crea ocupació i fomenta la cohesió social

La inversió en polítiques socials creen riquesa i creen ocupació. S’estima que en l’horitzó de l’any 2015 s’haurà generat a Catalunya 53.000 llocs de treball nous en aquest àmbit.
D’altra banda, una societat cohesionada com la que volem necessita de dos fonaments: l’equitat social i l’equitat territorial. Cal avançar en els mecanismes per a la promoció social de les persones, per oferir igualtat d’oportunitats, oferir esperances en el progrés individual. I cal avançar en el treball comunitari, en atendre els entorns més vulnerables o amb més riscos, tant a nivell de territoris com de col.lectius. En aquest sentit el sistema de serveis socials he de treballar de forma conjunta amb els altres sistemes com l’educació, la salut, o l’ocupació. Enfortir el sistema de serveis socials és treballar de forma efectiva per la cohesió social.

Consol Prados

L'efecte borrego

Amb l'arribada de la primavera, Gràcia s'omple de turistes. Aquesta època resulta idònia per fer una malesa, una entremaliadura de nen petit si voleu, però que m'encanta. Es tracta de posar-se a mirar cap a qualsevol edifici d'algun carrer concorregut de la Vila, encara que no tingui gaire interès... Aviat comprovareu com els forasters es posen a mirar-lo com vosaltres, i potser fins i tot fan alguna foto. És clar... estrangers com són, nouvinguts, ignorants de la Vila al capdavall, pensen que per mirar cap allà, com fa un autòcton, copsen millor l'esperit de Gràcia. És l'anomenat efecte borrego, fruit en part de la ignòrància, en part de la candidesa...

A banda de confessar-vos aquesta debilitat meva, no puc tancar aquest post sense saludar la presència de nous blogaires de la política gracienca que han aparegut a la xarxa des que, fa quinze dies, aquest blog Roig i Gracienc que llegiu va començar a caminar. Benvinguts, doncs, Ricard Martínez i Xavier Florensa. De ben segur que aquesta eina de comunicació serà un bon mitjà per a aportar als ciutadans les nostres idees sobre Gràcia i Barcelona!

House o la seguretat social que mai arribarem a pagar

Acabo de veure la meva sèrie predilecta de la televisió actual. Es tracta de House, una sèrie de tantes que va de metges però en un to una mica diferent.

Si hagués de buscar paraules per definir el personatge que la protagonitza diria sincer, cínic, honest, cabró insuportable i potser algunes “lindezas más”. Després d’unes quantes setmanes d’emissió, no sé encara què m’agrada més, si el procès d’investigació de la malaltia de cada pacient o la construcció del personatge.

Malgrat tot, té un defecte –que per a mi no li resta qualitat. Resulta poc creïble veure metges que, a la mínima, van a casa del pacient personalment, i de tres en tres, a investigar quina vida fa i amb quines substàncies pot estar en contacte. Potser als Estats Units, i pagant una burrada, ho fan. Em poso les mans al cap només de pensar en quin dèficit tindria la nostra seguretat social si haguèssim de pagar metges que, més enllà d’atendre els pacients cinc o deu minuts, haguessin de passar per casa seva a comprovar si l’aigua de la seva aixeta té massa clor o massa pocs minerals...

En qualsevol cas us la vull recomanar, penso que cal una reflexió sobre la sinceritat i les seves consequències o els límits de la mateixa. Si us agrada patir una mica, no ho dubteu: és la vostra sèrie.

Construir junts des de la diversitat

Una de les diferències entre la dreta i l’esquerra, que poques vegades s’explica, és el de la forma de veure el món i relacionar-se amb el altres. Les persones i principalment els grups de dretes distingeixen entre els propis i els no propis –amics i enemics, al capdavall- en funció d’un paradigma predefinit. Qualsevol indicador que surti de l’apartat de la definició global (normalment feta per unes poques persones), els porta a l’exclusió o l’expulsió del grup. És allò de “si no estàs amb mi estàs en contra meu”, sense admetre cap mena de matís, ni la diversitat, ni la crítica.

La veritat és que jo sóc un persona polièdrica que intenta tenir moltes arestes i, per tant, una visió oberta de la societat: permanentment cerco els elements que ens uneixen com punt de trobada per reforçar els llaços de relació, més que no pas que allò que ens diferencia i ens separa.

Per a mi, les diferències no separen, sinó que defineixen i enriqueixen. Allò que ens iguala, allò que ja coneixem prèviament, no ens aporta res. Crec que dia a dia hem d’aprofundir en el respecte de la diferència, cercant punts d’unió –que no d’uniformitat. Tot, per aconseguir una societat més cohesionada, on ser diferent no signifiqui quedar exclòs. Reconec que no és senzill, però és com el dilema que Dumbledore planteja al final de Harry Potter i el calze de foc: Cal escollir entre allò que és fàcil i allò que és fàcil.

En aquest sentit, em sento molt orgullós que persones amb qui treballo des de fa molt de temps tinguin iniciatives importants, des de la reflexió teòrica a la praxis diària. Per tot això vull felicitar a l’associació cultural Orígens que ha fet recentment la seva presentació, davant d’un auditori de més de 100 persones on hi havia gent de moltes procedències, però que compartíem l’origen comú com a persones. Aquí us apunto l’adreça de la seva pàgina web www.origens.es .

Zapatero, como te quiero

Després d’una setmana plena d’emocions, amb l’aprovació de l’Estatut al Congrés dels Diputats, ens calia una festa per demostrar el bon moment que malgrat tot estem passant. Això va ser, sense cap, dubte la trobada de socialistes que va tenir lloc ahir a Cornellà. Aproximadament unes 8000 persones ens vàrem aplegar per animar els nostres companys a continuar en la bona feina que van fent i també, perquè no dir-ho, per agafar forces per explicar quines són les millores que els governs d’esquerres estant aportant al país. Diuen que una imatge val més que mil paraules crec que la foto que vaig fer es prou clara.



Els ponents van ser de luxe: obria l’acte l’Alcalde de Barcelona Joan Clos situat en un discurs amb què agraia l’esforç realitzat pels diferents governs tant de Catalunya com d’Espanya. Però a més demanava incrementar els recursos destinats als més febles, és a dir més diners per als qui més en necessiten. La Vicepresidenta del Partit el va seguir i amb un toc humà, com només la Manuela sap donar, ens va fer sentir a tots com responsables d’allò que ells han treballat i que ella es va esforçar per explicar-nos. Us vull confesar que la Manuela em va fer vibrar, i encara que la distància que ens separava d’ella a les 50 persones que vam anar de Gràcia era important, la proximitat va ser molt gran.

No voldria deixar de destacar l’ovació al meu amic Miquel Iceta i al company Alfredo Perez Rubalcaba -que us voldria confessar que té molts simpatitzants a l’agrupació de Gràcia. Les intervencions dels tres darrers ponents, els companys Pepe Montilla, Pasqual Maragall i José Luís Rodríguez Zapatero van girar al voltant de tres idees bàsiques l’Estatut, la treva d’ETA i la millora encara més clara que ens espera els propers anys amb els governs d’esquerres.

De l’aventura de l’Estatut us voldria dir que realment m’agradaria molt que els companys d’ERC li acabessin donant suport, i no sols perquè el 85% del text està pactat conjuntament amb ells, sinó perquè amb ells vam començar una aventura i amb ells hauríem d’acabar, espero que les seves reflexions vagin en el mateix sentit que les nostres i poguem fer pinya en aquest moment com en tants d’altres.

Sobre la treva d’ETA les paraules no poden definir allò que només els sentiments expressen de forma correcta, però us voldria dir que em va impressionar la força amb què tots recordem la figura del company Ernest Lluch i la importància que una terra trobi el camí de la Pau per poder resoldre els problemes que, com ells, tots haurem d’afrontar en un futur que segur que compartirem.

De cara al futur, em va donar ànims veure que els tres coincidien a considerar que encara serà millor aquests propers anys i podrem donar resposta a les necessitats plantejades pels col·lectius més desafavorits, com totes aquelles persones que per un motiu o un altre necessiten d’ajuda per poder afrontar la seva vida, sense cap dubte només l’esquerra té la voluntat per afrontar aquests reptes de forma decidida.

Traslladar-vos tot el que va passar ahir és difícil, però jo voldria destacar una cosa del grup de persones que vam anar de l’agrupació de Gràcia... Hi havia diferents generacions representades en la nostra delegació i tot, tant les persones de 20 anys com les de 80, es van engrescar. Perquè després diguin que la gent passa de la política!