Des que els Fills de Don Quixot van anunciar que volien protestar a Barcelona vaig pensar que coneixien poc aquesta ciutat. Tots els qui hem buscat pis, hem demanat una hipoteca i hem hagut d’arribar escanyats a finals de mes per pagar-la sabem que els preus estan pels núvols, i no ens agrada gens, però el problema dels Fills de Don Quixot és que a Barcelona fa anys que es treballa en polítiques d’habitatge i de lluita contra l’exclusió social.
Queda molta feina per fer, cert, però posats a buscar motius de queixa, tindran molt més material si opten per fer protestes al Madrid de Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre, o a la València de Camps i Barberà, en lloc de venir a la ciutat de Jordi Hereu i al país de José Montilla.
A més, han tingut la mala sort que l’intent d’acampada –reconvertit en recollida de signatures i amb un seguiment popular més aviat escàs- ha coincidit amb una setmana en què l’alcalde Hereu ha fet alguns discursos –mireu aquest link- que deixen clara la política de cohesió social que vol potenciar durant el seu proper mandat. I el PSC, avui mateix, ha concretat propostes en matèria d’habitatge.
Finalment, per extreure una nota positiva a la qüestió, penso que els socialistes podem celebrar que els Fills del Quixot hagin posat aquesta problemàtica social damunt la taula, perquè és un terreny en què ens podem sentir còmodes. No només hem fet molta feina, sinó que som conscients que falta molt per fer. I si ho fem nosaltres, no ho farà ningú, estigueu-ne segurs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada