Sota aquest títol, la doctora Gema Martín Muñoz, va presentar la seva opinió molt qualificada, respecte la situació dels immigrants del món àrab en el nostre territori i les diferents modalitats de relació que s’han produit amb la societat que els acull. Va ser dilluns al Tribuna Barcelona.
Us haig de confessar que el debat em va impressionar molt gratament. La doctora Martin va demostrar a tots els assistents el profund coneixement que té del conjunt del mon àrab i de la cultura islàmica.
Voldria destacar alguns apartats de la seva intervenció amb què coincideixo plenament.
Quan parlem de mon àrab, incorporem de forma automàtica el tema religiós com un element inherent a la persona, creant d’aquesta manera un únic estereotip que apliquem a tothom, sense matisar en cap cas. No hi ha dubte que això es un error donat que totes les societats tenen infinitat de matisos.
Ella definia tres etapes molt gràfiques en els processos d’immigració:
- el treballador invisible
- el ciutadà musulmà reivindicatiu
- l’estranger indesitjable
En el primer situaríem les persones vingudes dels territoris vinculats a les antigues colònies europees. Aquestes persones no cercaven drets de ciutadania, eren solament treballadors en trànsit. Tenien els seus referents culturals en el seu país d’origen, on ells volien tornar.
En el segon iniciem els processos d’acolliment i fem tancament de fronteres. Els immigrants comencen a sentir-se ciutadans europeus i demanen poder mantenir les seves tradicions dins del país d’acollida. És a dir, comencen a reivindicar drets.
En la tercera situació es comencen a visibilitzar els diferents moviments, es reforcen els estereotips i es contraposa la superioritat cultural europea respecte la resta dels pobles. En aquest punt des del punt de vista europeu cal homogeneïtzar totes les altres cultures respecte la nostra, així nosaltres som laics, moderns i occidentals i ells són confessionals, arcaics. Tota aquesta situació generarà un procés reactiu en la societat europea.
Aquestes tres fases s’agreugen a partir de l’onze de setembre de 2001. El que és àrab s’identifica exclusivament amb la religió musulmana, i tot plegat amb el terrorisme. Totes les persones vinculades a aquest món passen a ser sospitoses o terroristes potencials. Les polítiques de seguretat passen per sobre de les polítiques d’integració i aquesta situació incrementa els processos reactius de la societat en els dos sentits.
Un altre tema són les injustícies que es realitzen fora de les nostres fronteres, on les lleis internacionals i les resolucions de Nacions Unides no s’apliquen. En molts d’aquests casos la societat europea fa un procés d’autodisculpa.
Per concloure, la doctora Martín Muñoz afirmava que per avançar en els processos de compressió i confiança mútua s’ha de treballar de forma molt clara el principi d’igualtat davant les lleis, tant en els àmbits internacionals com els locals i en aquests darrers evitar els processos d’exclusió social i fer polítiques inclusives.
Com podeu veure, tot un repte que entre tots hem d’assolir.
No voldria acabar aquestes notes sense dir-vos que en aquesta tertúlia i havia gent coneguda com la Dolors Martínez, amigues diputades con la Consol Prados i gestors associatius com el Quim Sabaté (IBN Batuta). L’acte va ser presentat pel company diputat Mohamed Chaid, que col·labora de forma activa amb l’agrupació de Gràcia del PSC.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Les reflexions em semblen molt encertades. Estem realment davant d’un gran repte. No sols hem de vèncer tot una sèrie de prejudicis, sinó que a més a més, hem de combatre unes forces ¿polítiques? de dreta que utilitzen de manera totalment partidista el fet migratori, sense tenir en compte el risc de fractura social que pot ocasionar.
Jo penso que el nostre repte no passa només per explicar a la ciutadania el significat ampli que donem a la paraula integració: “fem un intercanvi cultural” envers “tu t’adaptes al que fem nosaltres”. El nostre repte va més enllà i passa per fer entendre que hi ha conductes intolerables i no únicament de certs sectors polítics, que també!
No estem en un joc de suma zero, o dit d’una altra manera “amb mi o contra mi”. Com sempre, i aquest cas no és cap excepció, existeix una tonalitat de tons!
Un bon post, Guillem!
Salutacions.
Hola guapíssim!
He llegit les teves reflexions i em semblen molt encertades, però jo discrepo una mica bastant. Jo que treballo amb immigració a l'escola et puc dir que la meva impressió sobre el tema abans i ara que hi treballo de ple m'han fet canviar d'opinió sobre l'alumnat nouvingut i, en definitiva, sobre els estrangers.
Quan trobo una persona amb ganes d'adaptar-se a un país que li ofereix un ventall de possibilitats per millorar la seva qualitat de vida, chapeau! Tanmateix, un alt percentatge de vegades l'alumnat estranger no té cap mena de ganes d'acceptar la nova situació que li ha deparat la vida i es produeix un conflicte.
La barrera de l'idioma en molts casos propicia l'aïllament d'aquest alumnat. Per part meva, confesso el meu racisme cap a un sector d'aquest alumnat que no fa absolutament res per adaptar-se i sempre em poso d'exemple per recordar-los que quan jo vaig anar a estudiar a Alemanya, ningú em va facilitar res i tothom em recordava sempre que era "estrangera" i que m'espavilés amb l'idioma i amb tot si volia gaudir d'oportunitats. El que critico és que sovint "malgastem" recursos i facilitem massa les coses.
Qui vulgui peixos, que es mulli el cul i que estudiï i aprengui català. Prou de "facilitar" tant les coses i destinem més recursos a l'alumnat que s'esforça i que intenta superar-se dia a dia, perquè al final aquests esdevenen els "estrangers" de la classe.
Con too mi amol!
Marguita
Publica un comentari a l'entrada