Trabucaires

He volgut fer una petita nota sobre la representació de la Revolta de les Quintes, tot i que l'activitat es va fer diumenge pel matí. D'entrada voldria agrair la col·laboració del Josep Maria Contel per les fotos que permeten veure l'esforç per part dels participants.

La representació està realitzada pels trabucaires amb la col·laboració de per persones de diferents entitats i col·lectius de Gràcia. La seqüència és aquesta:

Les dones tiren des del balcó a la plaça els documents identificatius dels seus familiars.

Després intenten tirar a la foguera al Francesc Derch, darrer alcalde de la Vila (inicialment no tenia tan bona premsa com va acoseguir amb el pas del temps).

Tot seguit, cremen la documentació.

Els vilatans resisteixen les forçes invasores

El fum s'eleva per sobre del rellotge de Gràcia

Finalment, després de molt soroll, els vilatans sont derrotats, tot i resistir durament darrera de la barricada. Crec que valia la pena veure la representació i el relats dels fets de l'abril 1870 i us convido a veure'ls tots plegats el proper any.

La Trinca, Hereu, Bohigas i Musons

Quin Sant Jordi! No vaig parar en tot el dia, i per això no vaig poder explicar-vos res "en directe". Avui, però, recupero el temps perdut. La jornada em va deparar un bon regal: el recopilatori de La Trinca: quatre CDs i un DVD, a més d'un llibre amb una mica d'història i la lletra de les millors cançons... Us recordeu???

Quan escoltàvem per la ràdio

el vot de la investidura

amb tricorni i metralleta

treu el cap la dictadura i

ens quedem esparverats. . . .garratibats

Quin cobriment que va agafar-nos

quin espant i quin cangelo

quan la veu enrrogallada

va cridar "todos al suelo"

començant a disparar. . . . . . . ratatata

I a més de regals, signatures: la de l'Albert Musons al seu llibre sobre Sant Medir, que veieu immortalitzada per La Tortuga...

I la signatura de l'alcalde Hereu i l'arquitecte Oriol Bohigas, que han escrit un interessant llibre-entrevista titulat Converses a Barcelona. El moment el va fotografiar el Josep Maria Contel:

Comença la cursa

La imatge ho deixa clar. Falta un mes i escaig per a les eleccions municipals, i a partir d’avui aniré fent això que tinc ganes de fer des de fa tant de temps: explicar-vos el programa electoral del PSC, pam a pam. Ho faré des d’una visió personal, i per això avui, que he anat amb la gent de l’agrupació a córrer la Milla Sagrada Família (els podeu veure aquí sota), us vull parlar d’esport.

I com que una imatge val més que mil paraules (o això diuen), aquí teniu el vídeo del YouTube que demostra que els socialistes graciencs estem en plena forma. Aquesta és una altra de les novetats del blog: a partir d’ara, tenim tele!!

Ja ho veieu... Avui he constatat que el carnet de soci de l’Ubae del carrer Perill, per sí sol, no fa res. Hauria de trobar la manera d’anar-hi, ni que sigui un cop per setmana. El nostre programa parla dels riscos de malalties que pots tenir si no fas ni que sigui una mica d’activitat esportiva, i per això proposa impulsar el programa de salut i esport, i activitats esportives per a joves i per a la gent gran. Amb raó!

A Barcelona, un de cada cinc ciutadans som socis d'un club esportiu o d'un gimnàs: en això, som els primers d'Europa i els tercers del món!!! Sobre el paper, estem fets uns campions! En 10 anys, la nostra ciutat ha doblat el nombre d'equipaments i espais esportius, i avui compta amb 130 instal·lacions esportives municipals. Les entitats esportives són les que més seguidors tenen a la ciutat.

Amb aquestes dades, ens podríem apoltronar i passar de fer res per l’esport... Però això no és saludable. Ara ens toca, d’una banda, usar l’esport com a element de cohesió, facilitant l’accés a aquestes instal·lacions a persones amb risc d’exclusió (des de discapacitats a nouvinguts), i aprofitar més els espais a l’aire lliure (Montjuïc, sobre tot) per fer més quotidiana la pràctica de l’esport. I anant bé, això ajudarà a conciliar millor la vida laboral i la familiar: la família que fa esport unida, es manté unida!

MESURES destacades: el programa del PSC preveu crear el carnet únic per poder accedir a totes les instal·lacions esportives de la ciutat, i aconseguir que tots els ciutadans tinguin una d’aquestes instal·lacions a, com a molt, 10 minuts caminant des de casa seva.

Si voleu més informació sobre l'Esport a Barcelona, visiteu el web de l'Ajuntament.
I recordeu que aquest és l'Any de l'Esport!

Saló del Còmic

Avui he trobat una petita treva enmig de la voràgine d'aquests dies, i m'he pogut escapar amb el Pep al Saló del Còmic. Ja sabeu que aquest món m'agrada molt, i que tinc una bona col·lecció que creix de mica en mica, malgrat les limitacions del nostre pis...

El cas és que aquí em teniu, al costat d'un dels meus superherois preferits, Spiderman...

I aquí, fent de Spiderman gràcies a la PlayStation3. Dues de les meves grans aficions, juntes! La definició de les imatges que està aconseguint la tecnologia m'al·lucina cada vegada més...


La mala notícia és que no he trobat el número 8 de Los Vengadores, que es va publicar a finals dels anys 60. Em feia il·lusió tenir-lo, però avui no hi ha hagut sort. M'hauré d'escapar algun dia al mercat de Sant Antoni, però em temo que haurà de ser després de la campanya.

(PER CERT... No us perdeu l'article "El cómic i la política" de l'amic Antoni Gutiérrez-Rubí que trobareu en aquest link!!!!!!)

Fons d'escriptori

La campanya s'acosta i l'equip amb què l'estem preparant funciona a ple rendiment. Tant, que fins i tot es poden dedicar a fer-me un fons d'escriptori com el que avui m'he trobat a l'ordinador. Jo començo a pensar que estan una mica malalts...



Sigui com sigui, us el penjo perquè el veieu... i perquè sigui també el vostre fons d'escriptori durant la campanya!!!!!!

(Com a indicació tècnica, d'aquestes que jo no entenc, em diuen que heu de saber que està en format 1024 x 786 píxels, perquè us sigui més fàcil encaixar-ho bé a la pantalla)

Explicant el programa a les entitats gracienques

Quan fem activitats a l'Agrupació de Gràcia, acostumo a mesurar el grau d'èxit en funció de les impressions que m'expressen les persones que hi han assistit.

Ahir vàrem presentar davant les entitats gracienques el programa electoral del PSC. I en acabar l'acte, la impressió que em va quedar és que els representants d'entitats que van assistir van quedar prou contents. Potser no tots convençuts, és clar. Però tinc la sensació que, en el pitjor dels casos, els nostres projectes no defrauden.

Per això estic convençut que en aquesta campanya funcionarà molt bé el boca-orella. Igual que defensem el microurbanisme, crec que aquesta pot ser una bona campanya de microinformació. Tenim un programa bo, i que guanya encara més en la distància curta, en l'explicació de tu a tu. La trobada amb entitats d'ahir em va corroborar aquesta sensació... Seguirem en aquesta línia!

Els otomans, Lawrence de Arabia i Jordi Hereu

Ahir a la nit vaig asssistir al sopar de la Xabaca àrab socialista amb l'alcalde, Jordi Hereu.

Una bona oportunitat per comprovar el potencial de futur de la immigració que s'integra, que parla castellà i català a més de la seva llengüa o llengües maternes. Una immigració que ens reclama ja locals per a les seves entitats, i més aules d'acollida per explicar als nouvinguts com som, què ens uneix i com podem superar allò que ens separa. Que ens reclamen, en definitiva, deixar de ser considerats immigrants i ser considerats, simplement, ciutadans.

Després d'una llarga conversa amb el vicecònsul del Marroc sobre l'imperi otomà i Lawrence d'Aràbia, em vaig tornar a casa recordant aquella dita: és català qui viu i treballa a Catalunya. Alguns dels assistents han tingut ja fills i nets a Catalunya. Certament, considerar-los immigrants és, com a mínim, inexacte a aquestes altures.

Presentació en societat

Aquest matí hem fet l’acte de presentació pública de la candidatura del PSC a Barcelona. Hi he anat amb més de 80 persones de l’agrupació de Gràcia, que han renunciat al vermut de diumenge. Jo, de fet, també he renunciat a l’esmorzar dels diumenges a la xocolateria La Nena, prop de la plaça de la Revolució. I per una estona he canviat la companyia del Pep...

... per la de la Montse Ballarín, companya de llistes i d'aventures a l'Ajuntament.

El canvi ha valgut la pena, per sentir la intervenció de Jordi Hereu, que ha exposat el programa amb detall, i amb exemples concrets. Per exemple: de què parlem quan parlem d’evitar l’exclusió de la gent gran? Doncs d’evitar, entre moltes altres coses, que els problemes de l’edat no deixin incomunicades persones que viuen en edificis sense ascensor. L’Àrea de Rehabilitació Integral de Gràcia ha servit per subvencionar la instal·lació d’ascensors en moltes finques on vivien persones amb aquest perfil.

I també ha valgut la pena escoltar la intervenció de Joan Ferran, el nostre primer secretari, que amb l’estil directe, gràfic i mordaç que el caracteritza, ha resumit per què els ciutadans ens haurien de votar a nosaltres i no a altres. Gràcies a ell hem descobert que... La poma de Xavier Trias, a més d’estar passada perquè porta massa temps a la càmera frigorífica, pot estar enverinada com la de Blancaneus. I és que la poma és molt saludable, però com les que acabes d’agafar de l’arbre no hi ha cap. I la poma fresca, avui per avui, només la té Jordi Hereu.

Dissabte hiperactiu

Dissabte va ser el paradigma de dia d’activitat frenètica de les entitats gracienques. Quan arriben els caps de setmana de primavera és quan més es visualitza l’empenta del teixit associatiu de la Vila i la resta de barris. El 50è aniversari de l’Esbart Lluís Millet, la Marató de Corals del Centre Moral i la Diada Bastonera van ser els grans moments de la tarda.

L’aniversari de l’Esbart em va donar l’oportunitat de xerrar una estona amb l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. Gràcies a la seva memòria proverbial, encara em recorda. Vàrem estar xerrant de quan ens va presentar la Rosa María Pujol, quan era Secretària General de Joventut, i de quan vàrem coincidir en l’homenatge al Josep Rull quan aquest deixava de ser el màxim responsable de la JNC. Curiosament, l’única cosa que no recordava l’expresident és que sóc del PSC...

També cal destacar l’excel·lent conferència d’explicació de la trajectòria de l’Esbart a càrrec de Delfí Colomé, ambaixador a Seül. Havia estat directament implicat fa 35 anys en la projecció de l’Esbart. I ha tornat des de Corea per recordar-ho.

Després, Marató de Corals del Centre Moral. Se’ls ha de felicitar! La sala estava plena com un ou i el nivell era altíssim. L’any vinent hi heu d’anar.

Al vespre, cap a Rius i Taulet, per on passava el cercavila dels bastoners. Es tractava d’un dels actes de la Diada bastonera, que al seu temps s’emmarca en la commemoració de la Revolta de les Quintes. A més dels Bastoners de Gràcia i els de Barcelona, hi van assistir els de Granollers, Esplugues, Sant Feliu... Una de les persones que m’acompanyava es va sorprendre de veure que pràcticament el 80% dels bastoners són.. bastoneres. Si em permeteu la broma, potser caldrà aplicar criteris de paritat. O començar a parlar de les bastoneres de la Vila de Gràcia, les bastoneres de Barcelona...

Ja a la nit, la celebració de l’Esbart encara em va permetre anar un cop més a Santa Maria de Gràcia a un concert de la Cobla Sant Jordi i el Cor Jove de l’Orfeó català. Un concert del qual vaig marxar abans de temps, per anar a saludar amb més calma les colles bastoneres en el sopar que feien... Però quan vaig arribar ells ja plegaven, de manera que vaig poder anar a casa i gaudir una estona de la vida conjugal, que també és important.

Programa

Divendres el Consell de Federació del PSC va aprovar definitivament el programa electoral del PSC. El podeu llegir si feu clic aquí.

Com us vaig prometre, dedicaré un bon nombre d’articles a explicar alguns dels aspectes que considero més rellevants, des d’un punt de vista personal. Espero aconseguir-vos transmetre de manera amena una part del contingut de les 103 planes que conformen la nostra proposta a la ciutadania de Gràcia i Barcelona.

Per això, durant aquesta setmana aniré incorporant a la columna de la dreta nous apartats que us permetran navegar pels articles del blog que faran referència al programa del PSC per a les eleccions municipals. Com sempre, confio que us resulti d’utilitat a l’hora de saber què pensem els socialistes dels temes que us interessen.

El programa està a punt de caramel

Ja fa dies que us amenaço amb explicar-vos el programa del PSC. Demà a la tarda el Consell de Federació en farà l'aprovació definitiva. De moment, ja hem presentat les línies bàsiques. Les trobareu en aquest links al web del PSC.

No us perdeu aquesta presentació en power point, en què es detallen els eixos bàsics de les nostres propostes.

Us animo també a mirar i participar enviant comentaris al blog de l'alcalde a La Vanguardia!!!!

Dimecres de la setmana vinent, presentarem a l'Agrupació els detalls del programa per a Gràcia. A partir de la propera setmana, doncs, podrem començar a parlar en ferm de les nostres propostes per a la nostra ciutat!

Són les vacances bones per a la salut?

Us estranyarà aquesta pregunta com a títol del post que escric tot just passada la Setmana Santa, però algunes vegades passa que de les vacances et queda la sensació que treballar la tira d'hores és més saludable.



Ja no parlo dels desplaçaments ni del fred que es passa a casa del Pep a Berganui, sinó de l'estrès que suposa tenir tot el temps del món per no fer res de res. Ahir vaig tornar amb mal de cap. I agulletes. És clar, no estic acostumat a tallar llenya pels camps i entrar-la a casa a força de braços. Definitivament, prefereixo estar al despatx o en qualsevol de les moltes activitats que s'organitzen a Gràcia!



Però és clar, superats aquests símptomes, també és ben cert que...





... ens ho hem passat molt bé visitant Taüll amb uns amics, i tenint temps per llegir (vaig pel tercer volum de les Memòries d'Idhun), i passejant tranquilament per la muntanya. I engreixant-nos amb els menjars de la meva sogra, sempre disposada a temptar-me amb el que més m'agrada. La seva darrera incorporació a la llista de plats que prepara estupendament han estat les torrijas.



Quan penso les setmanes que tenim per davant, tinc la sensació que aviat enyoraré tant aquestes vacances com enyorava la meva feina quan estava tallant troncs.

La foto de la foto

Ahir els membres de la candidatura de Jordi Hereu ens vàrem aplegat a la plaça de Prim, un reducte de poble de pescadors enmig del Poblenou, per fer-nos la foto de família. I l'alcalde va decidir que la foto ens la feia ell, com podeu comprovar...

Polònia

No, aquest post no tracta sobre el programa televisiu que un cop a la setmana ens permet dedicar una estona a riure de nosaltres mateixos. Aquest és un post sobre el que està passant a Polònia, el país suposadament europeu en què volen prohibir que es parli bé de l’homosexualitat a l’escola (com a mínim, suposo). Un país en què no només no es reconeixen els drets dels homosexuals, sinó que s’està plantejant una persecució en tota regla, prohibint manifestacions a favor del col·lectiu i amenaçant de fer fora els professors que s’hagin declarat homosexuals. Per tant, no fa riure gens.

En primer lloc, és evident que estem davant un atac directe a un dels drets fonamentals reconeguts per la comunitat internacional com un dels grans valors de la democràcia: la llibertat d’expressió.

El govern polonès vol evitar que es parli bé dels homosexuals. Si tira endavant aquesta idea, què li impedirà fer una llei que prohibeixi parlar malament del govern? I una altra que obligui a enaltir determinats fets històrics, posem per cas el nazisme o qualsevol dictadura?

Això em porta a reflexionar: què hi ha darrere d’aquesta involució promoguda pel govern conservador polonès? És només una qüestió d’homosexuals, o és el preludi d’alguna cosa més? Sincerament, em temo que és aquesta última opció. Quan es comencen a retallar drets i a fer passos enrere en els avenços aconseguits és difícil parar.

La cosa encara és més greu si tenim en compte que això està passant en un país membre de la Unió Europea. Trobo que haurem d’estar molt atents al que passi, perquè des del meu punt de vista la UE no pot tolerar de cap de les maneres que un dels seus estats membres impulsi involucions que impliquin pèrdua de drets. Recordem que un dels topalls perquè Turquia entrès en la UE va ser que el seu ordenament jurídic permetia la pena de mort.

El projecte europeu trontollarà encara més si, els països membres no són capaços d’adquirir compromisos més enllà de la lliure circulació de capitals i la moneda comuna. I els drets fonamentals, que els països fundadors van impulsar en el seu moment, són un dels requisits imprescindibles per afegir-se al grup. I no es val complir-los en el moment de l’ingrés i deixar de respectar-los després.

De manera que Polònia haurà de triar: o és membre de la Unió Europea o retalla drets als seus ciutadans i ciutadanes. Una cosa o l’altra. Com diem en polaco, no es pot ser a missa i repicar.

Gran interveció de Jordi Hereu

En nostre alcalde ha participat avui en el Consell Nacional del PSC. Ha fet una intervenció molt breu, però d'aquelles que et fan aixecar de la cadira. En podeu llegir un resum fent clic aquí, i comprovareu per què m'ha agradat tant. Els eixos del discurs han estat: hem de parlar del mateix que parlen els ciutadans, i hem d'evitar els debats abstractes en què ens fa caure la dreta i el nacionalisme.

Si feu clic aquí, escoltareu un fragment del discurs, aplaudiments inclosos, perquè veieu que no sóc l'únic entusiasmat amb les seves paraules.

Jo afegiria una frase que també ha pronunciat: a ERC no li convé gaire anar de calçotada. Hi estic d'acord. I penso que a Catalunya i als ciutadans i ciutadanes tampoc no ens convé gaire que els dirigents d'ERC vagin de calçotada...

Polítiques per a la joventut

Aquests dies el PSC està enllestint el programa amb què ens presentarem a les eleccions municipals. Sí, n'hi ha que ens dediquem a treballar sobre temes concrets mentre altres es barallen per veure qui la diu més grossa. Us vaig avisar en l'anterior post.

Ahir tocava preparar la part del programa que dedicarem a les polítiques de joventut. Unes polítiques que, malgrat passar els quaranta, em segueixen interessant tant com quan tenia vint-i-pocs anys i començava a involucrar-me en els moviments associatius juvenils de la ciutat.

Amb aquesta finalitat, ens vàrem reunir amb un seguit de representants d'aquest àmbit. Les entitats que treballen temes de joventut valoren el treball fet els darrers anys, però encara queden coses per fer, com sempre:

afrontar la col·laboració transversal en els territoris entre els espais educatius i els espais públics tal i com em deia l'Arcadi del Moviment Laic i Progressista;

analitzar el model d'habitatge de lloguer de Copenhaguen, mitjançant cooperatives socials com deia el Chakir d'UGT;

assumir la plena incorporació de les persones en diversitat funcional en la nostra societat en igualtat de condicions com demanava la Marga de la Federació ECOM

cercar models per afrontar l'us de l'espai públic com deia l'Andrés d'Acció Jove...

... i tot, des de l'acord en els territoris com afegia el Carles Martí.

Com veieu molts reptes i molts altres que aconseguir o anar aconseguint.

Tinc moltes ganes d'enllestir el programa per començar a lluir-lo i demostrar-vos que hi ha vida més enllà dels referèndums sobre l'autodeterminació i el preu dels cafès -temes estrella als diaris d'avui-.

El seny

No sóc gens amic de passar-me el dia parlant de temes eteris, d’aquests que et quedes amb la sensació que no saps d’on ven ni on van, ni perquè es posen sobre la taula en un determinat moment i no en un altre.

Els qui em coneixeu, i els que seguiu aquest blog, sabeu que prefereixo parlar de temes concrets, parlar de les persones. Que no defujo mai debats sobre les escoles bressol, l’educació pública, la mobilitat, el transport públic, la sanitat pública, el civisme, l’habitatge, el traçat del TGV... Això no vol dir que temes com l’autodeterminació i el nacionalisme els defugi, però els trobo menys interessants per a la vida quotidiana, per al dia a dia dels ciutadans i ciutadanes que em trobo quan passejo per Gràcia.

Això té un perill: com que no parles de Catalunya i de la pàtria i de l’autonomia política tot el dia, algú t’acabi dient que ets espanyolista, quan en realitat el que passa és que ets pràctic i t’agrada parlar de ciutadans reals i concrets.

Per a mí, el socialisme és això, parlar de les persones, i parlar de societats sense preocupar-se més del compte per les fronteres, que cada vegada estan més passades de moda.
Per això no em ve de gust dedicar gaire espai d’aquest blog a parlar de segons quines calçotades. Crec que els lectors i lectores, en el fons, m’ho agraireu, oi?

Lluís Llach

Ahir a la nit, jo no era a Verges. Però avui us vull proposar que, si teniu una estoneta, no deixeu de sentir la meva cançó preferida de Lluís Llach...



I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

El 13 i el 100

Avui és un dia per parlar de dos números: el 13 i el 100. Què ténen de particular? Així, fredament, poca cosa, però avui signifiquen molt per a mi.

Quan anava a penjar aquest post, l’escriptori del blogger m’ha recordat que estava a punt d’escriure l’article número 100 del Roig i Gracienc. És aquest que esteu llegint. Festa grossa, doncs, per als 8.241 visitants que durant aquest any de vida blogsfèrica us heu interessat pel que us explicava!

I avui és també un gran dia perquè el PSC de Barcelona ha aprovat la llista amb què ens presentarem a les properes eleccions municipals. I jo vaig en el lloc número 13!! No cal dir que per a mi això és un gran orgull i una gran alegria, però el que de veritat m’ha fet il·lusió són les trucades, els sms i els mails que he rebut durant tot el dia. He constatat que avui ha estat un bon dia per a la molta gent amb qui he treballat els darrers anys a l’Agrupació de Gràcia, i també col·laborant amb moltes entitats i persones de la Vila i la resta dels barris, a l’Ajuntament, al PSC de Barcelona... I també, és clar, per a la Cinta Llassat, que va el número 40, en els llocs d'honor, tancant la llista junt amb un històric de l'Ajuntament, el Xavier Casas!!

És per això que us vull agrair la feina feta, i les estones que hem compartit. Les bones notícies són millors si tens amb qui compartir-les, i avui la notícia de la llista de Barcelona l’he pogut compartir amb molta, molta gent...

Però no us penseu que la feina s’ha acabat, companyes i companys!!! La feina continua, perquè tenim davant unes eleccions municipals, i hem de lluir tot el que hem fet els darrers anys i, el que és més important, anunciar tot el que farem els pròxims quatre anys... Espero seguir comptant amb el suport de les persones i entitats de Gràcia que sempre han sabut fer propostes constructives per crear un model de barri, de vila, de districte, de ciutat... Seguirem treballant plegats fins al 27 de maig. I el dia 28 continuarem treballant plegats, passi el que passi en les eleccions, hi podeu ben comptar!

CiU i la desesperació

Em va sobtar el desplegament que va fer CiU ahir a la Sagrada Família. S’hi celebrava el 125è aniversari de la posada de la primera pedra, i al mateix temps es reivindicava que l’AVE passi pel litoral. I és clar, Xavier Trias no va deixar perdre l’oportunitat. Ni ell, ni el Joan Puigdollers, la Maite Fandos, el Jaume Ciurana, uns quants membres més del grup municipal, i militants de CiU i la JNC...

Com que no sé tant com ells sobre enginyeria, no valoraré la conveniència o no que l’AVE passi per sota del carrer Mallorca (només recordo, des de la ignorància, que fa molts anys que per sota de la Sagrada Família fa anys i panys que hi passen dues línies de metro i ningú s’ha queixat).

El que vull comentar és l’actitud de CiU, d’apuntar-se i donar ales a alguns moviments ciutadans, sense molestar-se a distingir si ténen raó o no.

Vagi per endavant que conec des de fa força anys a l’alcaldable convergent, i sempre n’he lloat el seu caràcter amable i cordial. Potser per això em sap més greu que el Xavier s’hagi pujat a aquest carro de criticar per criticar, amb gens de voluntat constructiva. No hauria d’agafar aquesta actitud.

Tinc la sensació que CiU, tant a Barcelona com a Catalunya en general, s’està passant de rosca. La llista de desgràcies que auguren si es mantenen els governs socialistes esgarrifa tant que perd credibilitat per ella mateixa. En suma, venen a dir que per culpa dels governs socialistes...

... la Sagrada Família s’ensorrarà
... Catalunya perdrà la seva autonomia
... el català deixarà de parlar-se
... la literatura catalana desapareixerà
... els nostres fills no aprendran res de res a l’escola
... les persones en situació de dependència es quedaran soles i desateses a casa
... a l’aeroport del Prat s’assemblarà més al de la Seu d’Urgell que al de Barajas
... els trens de rodalies no funcionaran mai bé
... l’Estatut no servirà per a absolutament res

De debó pensen que algú s’ho podrà creure, tot això?

Convenció Municipal del PSC de Gràcia

Dissabte els militants més actius del PSC de Gràcia ens vàrem aplegar per fer els darrers retocs al programa que presentarem a les properes eleccions per al nostre districte. Aquesta feina de l’agrupació és una tasca política que m’agrada especialment, perquè la fem discretament, posant sobre la taula les aportacions que durant setmanes ens han fet altres militants, ciutadans, veïns... És el moment de veure quines són les que podem incorporar al programa, com les podem incorporar.

També van ser presents algunes persones d’entitats del territori, vagi des d’aquí l’agraïment de totes les companyes i companys del partit que van organitzar la jornada i evidenment de mi mateix.

Aquesta és la part de la política que no surt mai als mitjans, i és normal. Però no puc estar-me de lloar la feina que fan moltes persones que difícilment veureu mai entrevistats, gent que creu en un projecte i que vol contribuir a fer-lo realitat mitjançant la política.

Els propers dies aniré contactant amb persones i entitats perquè ens continuin fent aportacions i d’aquesta manera enriquir més el document de programa electoral.
Espero poder-vos exposar ben aviat els resultats de la nostra feina, i llavors ja us demanaré que ens feu confiança en les eleccions. Tot al seu temps. Encara ens queda per davant molta feina...

Candidat a candidat

Ahir, les 118 persones que van assistir a l’assemblea del PSC de Gràcia van donar el suport a la llista de tres candidats a anar a les llistes del PSC de Barcelona a les properes eleccions municipals. En aquesta llista estem la consellera de districte Cinta Llasat, l’exsecretària d’organització Sònia Fabra, i jo mateix.

Us vull destacar que, més enllà de la importància política de l’assemblea, aquesta va tenir un gran component emotiu. Aquest matí parlàvem amb l’Albert Musons, que en els dues anteriors eleccions havia estat el candidat de Gràcia i ara em dóna el seu suport, i fèiem broma dient que els titulars de la premsa haurien de dir alguna cosa així com “L’agrupació del PSC de Gràcia, a punt de quedar inundada en plena assemblea, de tanta plorera”.

Tots els discursos van ser molt emotius. El de l’Albert, el meu –que em va costar d’acabar-, el d’alguns assistents que van donar suport a la candidatura... Tot plegat va ser molt emocionant. Un dia que no oblidaré, us ho asseguro.

Ahir a l’agrupació tothom confiava que aquesta unitat, aquesta relació que hem anat teixint mentre treballàvem pel nostre districte es traduirà ben aviat en bones notícies per al PSC de Gràcia... però d’això ja en parlarem d’aquí a alguns dies.

La Mostra d'Entitats

El tràfec dels darrers dies, combinat amb un refredat inoportú, no m'ha permès tenir amb els lectors el contacte freqüent a què m'estic acostumant... És per això que dissabte aquest blog no es va poder fer ressò de la suspensió de la Mostra d'Entitats que divendres vàrem inaugurar al passeig de Sant Joan.

Una ventada va fer caure part de les carpes, i van ferir lleument dues persones. Davant el perill que la resta d'estructures no aguantessin més ràfegues de vent, es va optar per suspendre la Mostra.

Em va saber greu que les entitats haguessin de renunciar a donar a conéixer la seva activitat a ciutadans que potser n'acabaran formant part. Sóc conscient de la importància que té per a molta gent aquest tipus d'activitats: són una bona ocasió per fer nous socis, establir noves complicitats... I tot plegat s'ho va endur el vent.

La bona notícia és que s'intentarà organitzar novament la Mostra en les properes setmanes, perquè el mateix dissabte va quedar clar que s'hi havia posat molta il·lusió, i això és el que al capdavall importa. Esperem que el regidor Martínez i el seu equip trobin la manera de fixar aviat una nova data!

La llista d'Aznar, Rajoy , Acebes i Mayor Oreja

Aquests dies ha corregut per Internet aquesta llista. Són els etarres excarcerats pel govern del PP. És la prova més evident que Rajoy usa De Juana Chaos i ETA com a armes purament electorals. Hi ha els noms dels terroristes, els anys de condemnsa, la data que van ingressar en presó, la data en què van sortir, i el nom del ministre de justícia que ho va permetre...

1.‹ Artola Santiesteban, Jose Ramón - 327 anys - 02/09/1986 -04/08/2002 - Angel Jesús Acebes
2.‹ Letona Viteri, Enrique - 311 anys - 09/10/1987 - 14/05/2003 - Angel Jesús Acebes
3.‹ Larrinaga Echevarría, Juan José - 221 anys - 28/11/1980 - 14/11/2000 - Mayor Oreja
4.‹ Rementería Beotegui, Jaime - 220 anys - 11/08/1983 - 08/01/2004 - Angel Jesús Acebes
5.‹ Esquisabel Echevarría, Francisco - 180 anys - 13/10/1980 - 17/08/2002 - Angel Jesús Acebes
6.‹ Ugarte Zincunegui, Jon J. - 174 anys - 19/06/1987 - 03/07/2003 - Angel Jesús Acebes
7.‹ Echeandí­a Zorroza, Juan Xarlos - 172 anys - 26/05/1983 - 06/07/2001 - Mariano Rajoy
8.‹ Oteagui Arezabala, Luis Mª - 162 anys - 28/04/1987 - 20/06/2003 - Angel Jesús Acebes
9.‹ González Garcia, Fidel - 160 anys - 19/05/1981 - 05/09/2000 - Mayor Oreja
10.‹ Alberdi Olano, Ernesto - 135 anys - 28/11/1980 - 15/09/2001 - Mariano Rajoy
11.‹ Bengoa Unzurranzaga, Félix - 134 anys - 14/11/1980 - 21/10/1999 - Mayor Oreja
12.‹ Aguirre Aguirre, José Ángel - 133 anys - 28/10/1985 - 26/05/2003 - Angel Jesús Acebes
13.‹ Ancizar Tellechea, Fermín - 126 anys - 19/05/1981 - 23/07/2001 - Angel Jesús Acebes
14.‹ Cabello Perez, Francisco - 120 anys - 05/11/1986 - 12/02/2003 - Angel Jesús Acebes
15.‹ Nazabal Auzmendi, Juan - 106 anys - 03/10/1979 - 20/04/1998 - Mayor Oreja
16.‹ Galardi SagardÃa, Itziar - 101 anys - 01/03/1982 - 12/02/2002 - Mariano Rajoy
17.‹ Anza Ortuñez, Juan Mª - 101 anys - 20/02/1982 - 18/10/2002 - Angel Jesús Acebes
18.‹ Iraculis Albizu, Fernando - 99 anys - 30/03/1982 - 27/11/2002 - Angel Jesús Acebes
19.‹ Irastorza Fernández, Eugenio - 96 anys - 28/02/1980 - 09/09/2003 - Angel Jesús Acebes
20.‹ Echevarri Ayesta, José Antonio - 94 anys - 09/07/1980 - 18/01/2002 - Mariano Rajoy
21.‹ Jiménez Zurbano, Jesús - 94 anys - 22/11/1988 - 31/05/2003 - Angel Jesús Acebes
22.‹ Zabaleta Mendía, Ángel - 94 anys - 13/06/1989 - 08/03/2004 - Angel Jesús Acebes
23.‹ Ormaechea Antepara, Jesús Mª - 88 anys - 08/05/1984 - 24/01/2003 - Angel Jesús Acebes
24.‹ Muiños Díaz, Agustín - 88 anys - 16/05/1984 - 25/02/2002 - Mariano Rajoy
25.‹ Ostolaza Alcocer, Manuel - 85 anys - 05/02/1981 - 07/07/1999 - Mayor Oreja
26.‹ Pagola Cortajarena, José A. - 78 anys - 27/06/1984 - 17/10/2003 - Angel Jesús Acebes
27.‹ Garciandia Solano, Ricardo - 73 anys - 20/10/1981 - 23/11/1999 - Mayor Oreja
28.‹ Guridi Arocena, Pedro Juan - 68 anys - 14/11/1980 - 11/04/2001 - Mariano Rajoy
29.‹ Alberdi Zubizarreta, Miguel - 68 anys - 06/12/1984 - 14/11/2001 - Mariano Rajoy
30.‹ Areizaga Arozamena, Salvador - 67 anys - 17/11/1981 - 12/12/2002 - Angel Jesús Acebes
31.‹ Zabaleta Garmendía, José R. - 66 anys - 12/12/1987 - 07/02/2003 - Angel Jesús Acebes
32.‹ Recarte Gutiérrez, Gloria Mª - 65 anys - 29/10/1981 - 24/11/2000 - Mayor Oreja
33.‹ Jaio Bustinduy, Jon Iñaki - 64 anys - 09/06/1985 - 11/09/2003 - Angel Jesús Acebes
34.‹ González Merino, Juan Manuel - 63 anys - 20/06/1984 - 04/03/2000 - Mayor Oreja
35.‹ Aldanondo Luzuiriaga, Joaquín Mª - 58 anys - 21/12/1986 - 27/10/1999 - Mayor Oreja
36.‹ Merino Quijano, José Luis - 57 anys - 28/03/1984 - 27/09/2001 - Mariano Rajoy
37.‹ Eguibar Michelena, Coro - 53 anys - 20/02/1982 - 05/08/2000 - Mayor Oreja
38.‹ Bilbao Goicoechea, Ignacio J. - 52 anys - 06/07/1983 - 28/09/2000 - Mayor Oreja
39.‹ Marcos Olaizola, Luis M. - 51 anys - 04/02/1981 - 07/10/2001 - Mariano Rajoy
40.‹ Apecechea Arozamena, Juan M. - 50 anys - 17/05/1980 - 08/04/1999 - Mayor Oreja
41.‹ Arluciaga Iribar, José A. - 48 anys - 19/05/1981 - 27/05/1999 - Mayor Oreja
42.‹ Zumárraga Luzuriaga, Miguel G. - 48 anys - 31/12/1986 - 14/02/2003 - Angel Jesús Acebes
43.‹ Pastor Landa, Luis Alberto - 46 anys - 22/01/1982 - 19/11/1999 - Mayor Oreja
44.‹ Izaga González, Ricardo - 45 anys - 07/03/1986 - 21/04/2002 - Mariano Rajoy
45.‹ Izaguirre Iglesias, Teodoro - 44 anys - 22/01/1981 - 12/06/2003 - Angel Jesús Acebes
46.‹ Aguirre Arin, Gervasio - 43 anys - 01/01/1980 - 17/05/2002 - Mariano Rajoy
47.‹ Viaña Balda, Emiliano - 42 anys - 27/10/1987 - 10/09/1999 - Mayor Oreja
48.‹ Arzallus Eguiguren, José M. - 42 anys - 02/06/1980 - 15/04/2000 - Mayor Oreja
49.‹ Aguirre Echetia, Enrique - 42 anys - 16/07/1980 - 14/05/2000 - Mayor Oreja
50.‹ Olagorta Arana, Juan A. - 41 anys - 16/07/1980 - 11/04/2001 - Mariano Rajoy
51.‹ Izaga González, Luis Javier - 36 anys - 03/07/1981 - 19/06/2002 - Mariano Rajoy
52.‹ López Domaica, Saturnino - 36 anys - 03/04/1981 - 19/02/2003 - Angel Jesús Acebes
53.‹ Arnaiz Echevarría, José J. - 35 anys - 06/09/1982 - 20/03/2004 - Angel Jesús Acebes
54.‹ Beloqui Cortajerena, José J. - 33 anys - 01/10/1982 - 08/06/2000 - Mayor Oreja
55.‹ Martínez Apesteguía, Francisco J. - 32 anys - 03/03/1979 - 16/03/2000 - Mayor Oreja
56.‹ Astola Ituretagoyena, José M. - 30 anys - 22/01/1982 - 17/01/2002 - Mariano Rajoy

Eren bons nois

El tribunal del comptes ha obert diligències per investigar si hi ha irregularitats comptables en els contractes de què gaudien els alts càrrecs de TV3 i Catalunya Ràdio en època de CiU. Aquests contractes estaven blindats amb clàusules que, per exemple, fixaven en 90 dies de sou per any treballat la indemnització en cas d’acomiadament.

El millor, però és la justificació que dóna Felip Puig de tot plegat: quan Villatoro (exdiputat de CiU) i Oliver manaven a TV3, l’audiència era més gran.

Com a delegat sindical de la UGT que he estat durant molts anys, sé perfectament el drama que viuen molts treballadors quan se’ls acomiada. La gran dificultat està sovint en aconseguir que l’empresa els indemnitzi amb 45 dies per any treballat. I parlo de treballadors que depenen del seu sou per mantenir famílies senceres, no pas de directius que tenen la vida més que resolta.

Villatoro, Oliver i Miquel Puig gaudien de condicions laborals immillorables, i a sobre els nostres impostos van servir per pagar-los finiquitos astronòmics. Aquesta és la política laboral que defensa CiU? Això és ser de dretes, sí senyors!

Para la libertad

El PP ha convocat àguiles i gallines a sortir als carrers de Madrid dissabte vinent a la tarda. Rajoy, Acebes, Zaplana... treuran la bandera inconstitucional al carrer una setmana més i l'únic dubte és si aixecaran el braç dret i cantaran el Cara al sol.

Avui, com si estiguès vivint una regressió, tinc al cap una canço de Serrat...



La caiguda del franquisme va anar acompanyada de melodies com aquesta, que els darrers dies estan recuperant actualitat a marxes forçades.

Per als amants dels arguments, us recordaré que el govern d'Aznar, a banda d'excarcerar presos d'ETA mentre un empresari estava segrestat, va ser el responsable de la reducció de condemna a De Juana Chaos i el va traslladar de la presó de Melilla on era fins Madrid. I ara es manifesten, gallina en mà, contra un Govern que ha evitat convertir en màrtir un assassí.

Josep Maria Huertas

Aquest Sant Medir alguns estàvem amb un ull a la Festa i l'altre a l'hospital on la nit de dissabte a diumenge va morir Josep Maria Huertas Clavería, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. L'Albert Musons ens havia anat donant males notícies sobre la seva salut des de divendres a la tarda.

Ha mort un cronista excel·lent de la ciutat de Barcelona, del qual valoro de manera molt especial l'esforç per explicar la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes que van construir la ciutat durant el franquisme i els primers anys de democràcia, sense més pretensió que aquesta, tenir un entorn millor per viure, ni que fos a costa de treballar amb pic i pala els caps de setmana. El Josep Maria Huertas va explicar la vida de la gent normal, la de la meva mare, la de tantes famílies que van fer la Barcelona que ara tant celebrem, sovint amb les seves pròpies mans. La vida d'uns herois, en realitat. Els qui ens estimem la ciutat li devem molt, al degà del Col·legi de Periodistes. En el blog de la meva Vida paral·lela ho trobareu, segurament, millor explicat...

Meravellòs Sant Medir

Aquest matí estic ben baldat, després de córrer ahir amunt i avall durant tot el dia. Val a dir, però, que m'ho vaig passar tan bé com cada Sant Medir. La passejada amb l'alcalde des del carrer escorial fins al pla de Salmerón (tot Sant Salvador i Nil Fabra saludant romeus) va ser d'allò més divertit. Per no parlar, és clar, de la pluja de caramels que -amb més o menys mala bava- ens va caure a la tribuna d'autoritats. En teniu una bona mostra en aquesta imatge: la consellera Maria Cinta Llasat i jo mateix intentant sobreviure a un atac...

I en una imatge més conciliadora, aquí em teniu al costat de la Isabel Sanagustín, la presidenta de la Federació de Colles, en un moment d'alto-el-foc...

Aquest matí ja he vist els equips de neteja treballant de valent per netejar els carrers. Esborraran les empremtes d'un gran Sant Medir, celebrat en dissabte, que sempre és un al·licient. L'any vinent, més!

Sant Raimon de Penyafort

Ahir, al Col·legi d'Advocats, es va fer el lliurament de la Creu de l'Ordre de Sant Raimon de Penyafort a l'amic, company socialista i advocat de la família, Ricardo de la Rosa...

El Ricardo, malgrat ser molt jove per rebre aquestes distincions, ha fet aportacions cabdals a les lleis que han permès en aquest país avançar cap al reconeixement dels drets dels homosexuals. El seu treball des de la Coordinadora Gai-Lesbiana, que trobareu resumit en aquest link. Per si no recordeu el post d'ahir, us diré que la ida de molts seria força diferent sense els avenços que gent com el Ricardo (com el Jordi, com l'Antonio... la llista és llarga) han anat aconseguint amb molt esforç, dedicació i entrega.

Per això no em puc estar de felicitar-lo, i recordar, com va fer ell durant la seva conferència, que encara hi ha molt camí per recórrer pel que fa a la no-discriminació i advertir que els drets que no es defensen i s'exerceixen es poden acabar perdent. La seva Creu de Sant Raimon de Penyafort és un reconeixement per als que hem lluitat per la normalització i acceptació del fet homosexual. No ens equivocàvem, ha valgut la pena, però encara no hem arribat a la meta.

El PP i UDC em volen divorciar!!!!!

El Congrés dels Diputats ha rebutjat aquesta setmana una proposta que tenia el suport del PP i d'UDC. Una proposta instigada pel Foro de la Família, amb què es volia il·legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Si haguès tirat endavant, la proposta hauria comportat la dissolució de tots els matrimonis d'aquest tipus que s'han fet des que el govern de Zapatero va acabar amb aquesta discriminació. Entre ells, el meu amb el Pep.

Com que aquestes tonteries de sectors retrògrads que no saben de què parlen em mereixen bastant poc respecte, m'agradaria limitar-me a assenyalar la paradoxa: tants anys defensant el matrimoni, i ara PP i UDC volen que em divorciï. Están locos, estos romanos...

Albert Musons

El TransversalWeb i La Tortuga publiquen notícies sobre el PSC de Gràcia aquests dies. Les municipals s'apropen, i els propers mesos tots tindrem molta feina, pensant en el que proposarem als ciutadans els propers quatre anys. Per això vull aprofitar que la campanya encara no ens ha absorbit del tot per parlar-vos del Conseller de Cultura i Esports del districte de Gràcia: l'Albert Musons.




Penso que l'Albert és una d'aquestes persones en què queda clar que l'acusació que sovint se'ns fa als polítics de no ser propers als ciutadans és falsa. Durant els anys en què ha exercit com a portaveu del PSC i conseller de Cultura (entre altres àmbits) s'ha ficat a la butxaca molta gent, i el que és millor, d'àmbits propers i llunyans al partit en què milita.



I no només això. La seva empremta ha estat decisiva en un bon grapat de qüestions ben importants per a la vida cultural de la Vila i el Districte: les Colles de Cultura Popular, la recerca històrica, els mitjans de comunicació graciencs, la memòria històrica... La identitat gracienca tal com la coneixem avui deu molt a l'Albert, certament.



Diuen les cròniques que us he citat que l'Albert, com que no serà candidat a anar a la llista del PSC per Barcelona a les municipals, "posa punt i final a la seva carrera política". És una afirmació poc exacta, fruit segurament de la velocitat amb què treballen els mitjans graciencs (la velocitat és un factor molt positiu, però de vegades fa tenir ensopegades com aquestes). Per començar, l'Albert serà el director de la campanya del PSC de Gràcia a les eleccions municipals.



La gent de l'Agrupació de Gràcia del PSC sabem que l'Albert ens continuarà aportant els seus coneixements, la seva proximitat i la seva calidesa. No pot ser d'una altra manera, ni volem que sigui d'una altra manera perquè sense l'Albert el socialisme gracienc no s'entèn. Per cert, m'ha arribat que en alguns altres districtes de Barcelona hi ha qui publica llibres sobre la història local del socialisme. Em pregunto si l'Albert s'animarà a escriure aviat la història del socialisme a Gràcia ...

Records del CJB

Ara fa exactament 10 anys que es produïa aquesta imatge: un president sortint del CISEC (Centre d’Informació i serveis als estudiants de Catalunya) i l’Ajuntament de Barcelona signaven el conveni marc. El president sortint del CISEC era jo, amb una mica més de cabell...



Ara, al 2007, una presidenta entrant del CISEC i l’Ajuntament de Barcelona han renovat aquell conveni marc. Tot això m'ha vingut a la memòria perquè dissabte vaig anar a la clausura de la XXLII assemblea del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB). Aquí teniu la taula, on hi havia el Fabià Mohedano, la Núria Galán, el Carles Martí i l'Eugeni Villalbí.

L'assemblea em va provocar molts records, i m’agradaria compartir alguns d'ells amb vosaltres. La primera persona que em va parlar del CJB va ser l’Anni Escobedo, l’any 1986, al bar de la Facultat d’Econòmiques. Recordo una dona molt atabalada que volia fer moltes coses, i de segur que fa moltes encara ara.

La veritat és que vaig prendre consciència del Consell cap a l’any 1990, quan jo era membre del Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó. Des de llavors fins l’actualitat el CJB ha estat una part important del meu disc dur personal i m’ajudat a formar-me com persona.

Vull retre homenatge a tots els companys i companyes que des del CJB fan que les polítiques de Joventut de la ciutat siguin importants per a tots els dirigents municipals: Núria, Fabià, Joffre, Jordi, Xavi, Pedro, Anna, Jaume, Albert, Rosa, Anni, Francesc, presidents i presidentes del consell, membres de secretariats, responsables d’entitats, equips tècnics, a tots i totes moltes gràcies per la vostra feina.

Des de l'Escola d'Hivern de Tarragona

Aquest cap de setmana assisteixo a l'Escola d'Hivern del PSC a Tarragona. Les eleccions municipals que s'acosten han estat el centre dels debats i les reflexions. Ara fa uns minuts, el nostre alcalde, el Jordi Hereu, ha fet la seva aportació. En podeu llegir un bon resum al web del PSC.

Foto: TransversalWeb

La Neus, el Pepe, l'Alícia, la Rosa i la Iolanda hem assistit a les jornades... A mí, personalment, m'han agradat els objectius compartits del socialisme, aquesta comunió entre Tarragona, Granada i París passant per Barcelona que ha destacat Hereu, arran de les intervencions dels seus companys de taula a l'Escola d'Hivern.

Hereu també ha recordat el Congrés de la Joventut Socialista a mitjans dels 80, quan CiU no feia metro i vàrem titular el congrés "La sortida del túnel". Significatiu, oi?

I un altre concepte interessant: la nova economia demana teixit urbà, al contrari del que passava fa anys, quan els polígons s'instal·laven fora de les ciutats. Tot un tema de reflexió!

També voldria destacar que durant totes les jornades, que van començar ahir, s'ha citat al Jordi com a exemple d'alcalde proper a la gent, i frases seves com "hem de convertir els nous reptes en noves oportunitats" o el concepte de "socialisme a peu de carrer" han servit de referència per a algunes de les intervencions. Sembla que el nostre alcalde i alcaldable està fent-se estimar no només dins, sinó també fora de Barcelona.

Celebro que la feinada que està fent es valori com es mereix. Anem per molt bon camí!

Bramatopin

Ahir a la nit, concert al Tradicionarius. Aquest esdeveniment musical gracienc mereix atenció per ell sol, i de fet s'ha convertit en una referència de la música folk a nivell català, i és reconegut també a Espanya.

Però el concert d'ahir era especial, perquè hi actuava un grup aranès: Bramatopin. En ell canta i toca la flauta i l'acordió diatònic un bon amic, el Paco Boya. Feia temps que intentàvem veure alguna de les seves actuacions, però era difícil que coincidís una estada prop de la Vall d'Aran amb un dels seus concerts. Per sort, ahir van actuar als Lluïsos de Gràcia.

Trobo molt lloable que el Paco sigui capaç de compaginar la seva tasca política amb una activitat artística, a més tan vinculada a la seva terra. Espero que el seu treball com a polític obtingui tan bons resultats com els que vaig escoltar ahir a la nit, i que aviat el poguem felicitar per la campanya electoral importantíssima que hi ha aquest maig a la Vall d'Aran. Allà també necessiten aires de canvi, i més veient com ha actuat (o més ben dit, com NO ha actuat) el síndic Barrera en l'enfonsament del seu túnel: la primera autoritat de la Vall va ser l'últim en arribar. Va trigar CINC HORES en trobar el camí que va de Viella a la boca del túnel!!!!

Treballant a prop, mirant lluny

Ahir a l'agrupació de Gràcia del PSC vàrem fer l'assemblea per acordar les esmenes que presentarem al document que servirà per elaborar el programa de les municipals, i que des de fa algunes setmanes teniu penjat a la columna de la dreta, apartat "Eleccions 2007".

Una vegada més, haig de lloar l'esforç i l'activitat dels nostres i les nostres militants, sempre disposats a fer bones aportacions perquè el nostre projecte segueixi sent el que millor recull les necessitats dels ciutadans i el que hi dóna respostes realistes.

Dels debats i les aportacions que hem tingut aquests dies se'n desprèn que el projecte socialista segueix tocant de peus a terra, sense vendre fum i parlant de coses palpables. No ens agrada només filosofar, ens agrada treballar.

Tinc moltes ganes de tenir enllestit el nostre programa electoral i lluir-lo en el bloc. Encara caldrà esperar una mica, però!!!!

El ala oeste de la Casa Blanca

El Miquel Iceta em va recomanar fa algun temps una sèrie: The West Wing, traduïda al castellà com "El ala oeste de la Casa Blanca". Com que al Nadal la tenien d'oferta a l'FNAC, vàrem agafar la primera temporada. El ritme trepidant del primer capítol, en què encara no coneixíem els personatges, ens va deixar una mica estebornits. Però quan vàrem agafar el truquillo, ens hi vàrem enganxar. Ara estem a punt d'acabar la quarta temporada...

L'ala oest de la Casa Blanca és la part de l'edifici on s'ubiquen el Despatx Oval i les oficines dels col·laboradors més estrets del president dels Estats Units. La sèrie, doncs, se centra en descriure tots els embolics a què ha de fer front el president Bartlett (Martin Sheen dóna vida a un demòcrata progre, premi Nobel i excel·lent persona res a veure amb Bush Jr.) i el seu equip. Entre els personatges hi ha la primera dama, el cap de Gabinet, els redactors dels discursos més destacats i la cap de premsa de la Casa Blanca (que és un dels personatges que més m'agrada, ràpida, decidida, executiva, de resposta precisa, irònica, directa, i al mateix temps sensible).

Al llarg dels episodis s'hi veu de tot: crisis a Orient Mitjà, mesures que triomfen, mesures que el Congrés tira per terra... Tot plegat, enmig d'un sistema polític i institucional que té poc a veure amb el nostre. Una bona manera d'aprendre com funcionen allà. I de veure la política dels Estats Units una mica més de prop, sense els prejudicis que ens han fet agafar alguns governants odiosos d'aquell país.

En fi, que la recomanació del Miquel la faig extensiva avui a tots els blocaries que em llegiu!!!

Ségolène

Avui estic de dilluns, més aviat poc inspirat... Però he afegit continguts al blog que us poden interessar, especialment als lectors francòfils.

Perquè no sigui dit que només penso en les eleccions municipials, he inclòs a la columna de la dreta una selecció de links sobre les eleccions presidencials franceses. De moment, l'he especialitzat en la figura de la candidat dels socialistes, Ségolène Royal, que ha aconseguit una rellevància i una popularitat que els nostres companys de l'esquerra francesa no recordaven des de fa molt de temps. Potser perquè els polítics socialistes francesos són "lletjos, tristos i envellits", com explica Antoni Gutiérrez-Rubí en un dels seus articles?

El cas és que Ségolène ha donat un toc d'aire fresc i de feminitat a la política francesa. Potser és una recepta que necessita la política en molts altres llocs (i tingueu present que el toc femení no té per què ser patrimoni exclusiu de les dones, penso que hi ha molts homes que poden fer política d'una manera diferent, més càlida i propera!).

Això queda clar en el seu web oficial, Désirs d'avenir, i en els grups que hi dónen suport entusiasta des de la xarxa, com els joves. El procés de participació eque s'ha seguit per definir el seu programa també ha estat un bon exemple de com es pot fer una política de proximitat, fins i tot des de les altes esferes, si es té una mica de voluntat. Per cert, el company Paco Boya ha explicat en el seu blog la seva experiència participativa en un dels debats que s'han fet al sud de França.

Carnaval i Sant Medir

Aquest cap de setmana ha estat un altre bon exemple de l'activitat frenètica del nostre barri. Ahir, Carnaval passat per aigua: per això en la foto veieu els gegants de Gràcia, el Pau i la Llibertat, dins la seu del districte, que va quedar ben plena de gent.

Aquest matí, pregó de Sant Medir, amb ballada de sardanes...

... i lectura del pregó que anuncia la festa per d'aquí a quinze dies. Aquí teniu una foto del balcó de la seu del districte, ben guarnit, amb els símbols de la nostra Vila i de la nostra ciutat!

Cavalls de Troia

En el consell nacional d’ahir, el nostre primer secretari i president de la Generalitat, José Montilla, va afirmar que el PP està utilitzant quatre cavalls de Troia per minar el govern de Zapatero. Hi estic plenament d’acord, i penso que cal denunciar clarament cadascun d’aquest quatre flancs per on vol atacar el PP, a costa de l’estabilitat del Govern:

- Ús partidista del poder judicial.
- Ús partidista del trencament del procés de pau a Euskadi
- Ús partidista de polèmiques artificials sobre l’Estatut
- Ús partidista de les seves pròpies mentides sobre l’11-M

Posats a parlar de cavalls de Troia, també CiU ha fet ús d’aquesta expressió aquesta setmana. Diuen que el conseller Ernest Maragall és un cavall de Troia per als nacionalistes al govern.

Jo, sincerament, penso que el cavall de Troia del nacionalisme és CiU. Els convers no estan defensant el govern català en un moment en què la dreta espanyola l’està atacant vilment.

Quina actitud pot ser més espanyolista que la de CiU, fent-li el joc al PP contínuament, per activa o per passiva? El PP vol que CiU arremeti contra Montilla, i contra el seu govern, i contra Zapatero. Al PP li convè que CiU es queixi del desplegament de l’Estatut i vulgui recórrer lleis estatals per defensar competències –suposadament- encara que això vagi en detriment dels ciutadans. És el que passa amb la llei de Promoció de l’Autonomia Personal, per exemple

Al PP li convé que CiU pensi en Catalunya (el concepte abstracte i autocomplaent de Catalunya com a nació) i s’oblidi dels catalans (el concepte de Catalunya com a poble format per persones). I CiU està fent exactament això. En nom de Catalunya oblida els catalans, de manera que el seu patriotisme no passa de ser patrioterisme de pa sucat amb oli.

CiU i PP, amics per sempre...

Ridiculitzar els polítics

Ahir al vespre vaig veure un programa de televisió en què es feia una tertúlia entre diputats de tots els grups parlamentaris.

En un moment del debat, el moderador feia notar: "Hem entrevistat 50 persones pel carrer perquè ens diguin quines són les seves preocupacions, i ningú ens ha parlat ni del desplegament de l'Estatut ni del Tribunal Constitucional". Meravellós. La pregunta que em va venir al cap és obvia: si a la gent no li interessa el tema, per què un periodista convida sis diputats i els fa parlar del tema una o dues hores?

Al cap d'una estona, un gran test per saber si els polítics coneixen la vida quotidiana:
-Quant val un litre de gasoil? Jo, sincerament, hauria respost que al meu cotxe poso benzina, i prou pena tinc pagant el que em toca com per mirar quant li costa el carburant a d'altres.
-Quantes parelles homosexuals s'han casat? La veritat, això és la meva vida quotidiana, però no en tinc ni idea. Ens hem casat el Pep i jo, i conec alguns amics i amigues, però tinc altra feina millor que anar comptant qui es casa i qui no. Per cert, quantes d'heterosexuals s'han casat???
-Quantes parelles homosexuals han adoptat? Quina fixació! I per què no preguntes quantes heterosexuals? I quantes amb un dels cònjuges miops? D'això parla la gent a l'hora de sopar?
-Quina és l'arrel quadrada de 16? I l'arrel cúbica de 27? Vaig decidir fer zàpping.

Una mica més tard, després d'una estona de canvis de canal, em trobo els sis pobres diputats amb un nas de pallasso posat.

Em pregunto si aquest mateix periodista seria capaç de posar en la mateixa situació sis catedràtics de dret constitucional. Si convida els directors de La Caixa, el BBVA, Caixa de Catalunya i Banc de Sabadell els posarà en la mateixa situació? I per què no fa el mateix en un debat sobre economia amb els presidents de Gas Natural, Endesa i Telefónica, posem per cas?

Sincerament, està molt bé que s'exigeixi als polítics més proximitat amb la ciutadania, però aquest tipus de muntatges dubto que hi contribueixin gens. La distància entre polítics i ciutadans també té a veure amb determinades maneres d'entendre el periodisme, i potser alguns professionals s'ho haurien de fer mirar.

Memòries d'Idhun

Per compensar l'extens article d'ahir, avui us vull proposar una lectura força entretinguda, ideal per desconnectar de tot quan acaba la jornada...

Ja sabeu que a mí m'agrada la literatura fantàstica. Sóc un fan l'El Senyor dels Anells. Doncs bé, us recomano una altra trilogia: Memòries d'Idhun, de Laura Gallego García, una noia de 30 anys capaç de fer volar la imaginació.

En aquest llibre trobareu un món màgic en perill d'extinció, unicorns, dracs i altres éssers que l'hauran de salvar des de la Terra... Vaig devorar el primer llibre de la trilogia, i ara estic amb el segon. Una dosi de fantasia i emocions sempre va bé, a les portes de la campanya que ens espera. Aprofiteu bé el temps lliure!

Tribuna Barcelona: La qüestió de l’Islam a Espanya

Sota aquest títol, la doctora Gema Martín Muñoz, va presentar la seva opinió molt qualificada, respecte la situació dels immigrants del món àrab en el nostre territori i les diferents modalitats de relació que s’han produit amb la societat que els acull. Va ser dilluns al Tribuna Barcelona.

Us haig de confessar que el debat em va impressionar molt gratament. La doctora Martin va demostrar a tots els assistents el profund coneixement que té del conjunt del mon àrab i de la cultura islàmica.

Voldria destacar alguns apartats de la seva intervenció amb què coincideixo plenament.

Quan parlem de mon àrab, incorporem de forma automàtica el tema religiós com un element inherent a la persona, creant d’aquesta manera un únic estereotip que apliquem a tothom, sense matisar en cap cas. No hi ha dubte que això es un error donat que totes les societats tenen infinitat de matisos.

Ella definia tres etapes molt gràfiques en els processos d’immigració:

- el treballador invisible
- el ciutadà musulmà reivindicatiu
- l’estranger indesitjable

En el primer situaríem les persones vingudes dels territoris vinculats a les antigues colònies europees. Aquestes persones no cercaven drets de ciutadania, eren solament treballadors en trànsit. Tenien els seus referents culturals en el seu país d’origen, on ells volien tornar.

En el segon iniciem els processos d’acolliment i fem tancament de fronteres. Els immigrants comencen a sentir-se ciutadans europeus i demanen poder mantenir les seves tradicions dins del país d’acollida. És a dir, comencen a reivindicar drets.

En la tercera situació es comencen a visibilitzar els diferents moviments, es reforcen els estereotips i es contraposa la superioritat cultural europea respecte la resta dels pobles. En aquest punt des del punt de vista europeu cal homogeneïtzar totes les altres cultures respecte la nostra, així nosaltres som laics, moderns i occidentals i ells són confessionals, arcaics. Tota aquesta situació generarà un procés reactiu en la societat europea.

Aquestes tres fases s’agreugen a partir de l’onze de setembre de 2001. El que és àrab s’identifica exclusivament amb la religió musulmana, i tot plegat amb el terrorisme. Totes les persones vinculades a aquest món passen a ser sospitoses o terroristes potencials. Les polítiques de seguretat passen per sobre de les polítiques d’integració i aquesta situació incrementa els processos reactius de la societat en els dos sentits.

Un altre tema són les injustícies que es realitzen fora de les nostres fronteres, on les lleis internacionals i les resolucions de Nacions Unides no s’apliquen. En molts d’aquests casos la societat europea fa un procés d’autodisculpa.

Per concloure, la doctora Martín Muñoz afirmava que per avançar en els processos de compressió i confiança mútua s’ha de treballar de forma molt clara el principi d’igualtat davant les lleis, tant en els àmbits internacionals com els locals i en aquests darrers evitar els processos d’exclusió social i fer polítiques inclusives.

Com podeu veure, tot un repte que entre tots hem d’assolir.

No voldria acabar aquestes notes sense dir-vos que en aquesta tertúlia i havia gent coneguda com la Dolors Martínez, amigues diputades con la Consol Prados i gestors associatius com el Quim Sabaté (IBN Batuta). L’acte va ser presentat pel company diputat Mohamed Chaid, que col·labora de forma activa amb l’agrupació de Gràcia del PSC.

El capità del Titànic

Entrevista a Artur Mas a El Periódico d’aquest diumenge: “No tinc queixa de la cohesió de CDC, a part de les últimes setmanes”



Expliquen que l’orquestra del Titanic no va deixar de tocar en cap moment mentre el vaixel s’enfonsava. Si algun periodista haguès pogut entrevistar llavors el capità del vaixell, potser li hauria deixat anar, amb els valsos de fons, alguna frase com la d’Artur Mas. Podria haver titulat l’entrevista, per exemple: “No tinc queixa del funcionament del Titanic, apart que hem ensopegat amb un iceberg”.

L’esperança és l’últim que es perd, i és psicològicament molt recomanable posar bona cara al mal temps. I mentrestant, l’orquestra que toqui polkes, encara que desafini!

Sant Medir s’apropa

Ja tenim aquí la Dolça Festa un altre cop! El dia 17 de gener es va escollir el cartell d’aquest any, i ahir vàrem fer un altre dels actes previs al dia de Sant Medir: el sopar amb les colles. Si voleu informació detallada sobre tota l’activitat d’aquestes setmanes, la trobareu al web de la Federació de Colles (recordeu que teniu l’enllaç permanent a aquest web a la columna de la dreta, en l’apartat “Entitats gracienques”).

El sopar amb les Colles de Sant Medir és un acte especialment important. Per això i perquè m’agrada hi he anat quatre dels sis anys que fa que sóc conseller. En alguna ocasió he delegar en algun dels meus companys, com la Cinta o el Josep. I l’Albert Musons, no cal dir-ho, hi ha estat sempre! La foto d’aquí sota demostra com l’activitat social i cultural de la Vila està per damunt de moltes coses, inclosa la imminent campanya electoral: hi veureu el president de la Federació Festa Major, amb la Montserrat Marchante (CiU) i jo mateix (PSC, per si no ho recordeu).

A l’acte d’ahir també va assistir l’alcalde Hereu, que va agrair als romeus i les romeves la seva aportació a la construcció de la ciutat. En un to menys institucional, va evocar records de la seva infantesa relacionats amb Sant Medir: els carmels que entraven per la finestra un dia que estava malalt i no es podia llevar del llit, i el vidre que durant anys va estar esquerdat després de rebre, precisament, un cop de caramel de Sant Medir...

Per acabar, vull animar-vos a participar en totes les activitats de Sant Medir i felicitar la Isabel Sanagustí i la seva gent per l’esforç que, dia a dia, fan per mantenir viva la Dolça Festa!

Visca Sant Medir!

CRITERIS.CAT

El grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi han engegat una nova publicació electrònica que crec que us pot resultar d'interès. Es diu Criteris.cat, i en ella trobareu explicacions detallades de les lleis més emblemàtiques del govern Montilla que es tramiten al Parlament. A partir d'ara trobareu sempre el link a la columna de la dreta.

El Criteris.cat ha començat amb un article extens i molt entenedor sobre la Llei de Serveis Socials, preparat per la Consol Prados. Us recomano també que rellegiu l'article que la mateixa Consol va fer en aquest blog sobre el tema.

Prohibim-ho tot!!!

Els ciutadans i ciutadanes tenen dret a descansar. A anar cada nit al llit i poder reposar en silenci. És el que diu un jutge de Tenerife, i hi estic d'acord. El problema és que aquest jutge no té en compte que algunes nits, en determinades zones, agrada saltar-se les normes excepcionalment i fer una mica de gresca. Resultat? El jutge ha decidit que els Carnavals de Tenerife, aquest any, s'acaben a les 10 de la nit.


Considero que hem de lluitar contra el soroll que molesta la gent, però contra el soroll que la molesta cada dia, i no contra el que generen celebracions tradicionals que fan caliu en un poble, vila o ciutat, un dia o uns dies concrets del calendari.

Us imagineu que prohibíssim la desfilada de Sant Medir, o la trobada castellera, o els foguerons, o directament les Festes de Gràcia més enllà de les 10 del vespre? No només ens carregaríem un dels emblemes de la Vila, sinó que a més deixaríem sense resoldre els problemes de soroll que hi pugui haver els restants 355 dies de l'any. I no faríem content a ningú.

És el que ha aconseguit aquest jutge: carregar-se la festa més emblemàtica de les Canàries. I quan passi el Carnaval, què pensa fer? Decretar el toc de queda perquè la gent no surti al carrer i no faci soroll? La vida a ciutat comporta aquests problemes, que penso que queden compensats per moltes satisfaccions. Entre elles, la de poder celebrar grans festes amb els teus veïns, i dormir l'endemà.

Ignorants? Vàndals? Estúpids?

La llista de possibles adjectius per iniciar aquest post era molt més llarga.


Avui el drac del Park Güell té 40 cm quadrats de cara menys, perquè algú va decidir destrossar-lo.



D'atemptats d'aquests tipus sempre n'hi ha hagut, fins i tot dins el Louvre (atacs a la Gioconda) i dins el museu de Florència on es conserva el David de Miquel Àngel (li van fer saltar el dit gros del peu a cops de martell). No entenc què pot portar algú a atemptar contra un patrimoni de la Humanitat. Afany de notorietat? Potser.


El drac del Park Güell ha estat durant dècades allà, deixant-se fotografiar per graciencs i foranis. I ara algú li ha destrossat la cara. Voldria saber a què donen valor els qui ho han fet, si ni tansols donen valor a un dels millors símbols de la seva ciutat. Em queda el regust amarg de pensar que el remei passa més per l'educació que no pas per la policia: aquest tipus de gentussa sempre acabaria trobant la manera de donar la nota...

Fent xarxa, fent fotos

Quan vaig engegar aquest blog, aviat farà un any, no m'imaginava que em passarien dues coses:

1. M'he enganxat a això d'anar escrivint de tant en tant!
2. El meu blog és eina de treball per a mi mateix i per a alguns internautes que l'utilitzen com a referència per anar navegant per webs gracienques. Això de posar els links a entitats i institucions a la plana de la dreta ha estat un encert, mal m'està el dir-ho...

I és que la ciberpolítica és tot un món. Internet està arribant a ser un aparador molt potent per exposar el que pensem, com ho demostren les 12.000 visites al web del PSC de Gràcia durant el 2006, i les més de 6.000 visites que he rebut des que vaig obrir aquest blog.

Avui aprofito per inaugurar una nova secció, a la columna de la dreta, que inclou un grapat de fotos. Espero que us ho passeu bé mirant-les. Algunes han anat apareixent al blog, d'altres són inèdites.

Per cert, ja posats aprofito per agrair a tots aquells que m'heu escrit a guillemespriu@hotmail.com per rebre puntualment al correu cada actualització del blog!