Amnistía Internacional

Ahir nit vaig tenir l'oportunitat d'acompanyar el regidor Ramon Nicolau al concert organitzat per Amnistia Internacional per celebrar el Dia Internacional dels Drets Humans.

Va ser una bona oportunitat per veure la capacitat de mobilització que té aquesta organització a Catalunya. I per comprovar, una vegada més, que el món està molt malament. Encara que nosaltres visquem en una societat "privilegiada", entre cometes, no hem d'oblidar el patiment que hi ha en altres països. Us recomano que feu un cop d'ull a l'informe anual que publiquen explicant la situació a diferents països del món. Ens ha de posar la pell de gallina, però també a més de sacsejar les nostres consciències ha de servir perquè actuem, tots plegats, per anar canviant el món...

També vull destacar la presència gracienca en la gala. En l'organització hi havia la Belén Carmona, membre de l'Orfeó Gracienc, i sobre l'escenari, el grup Sabor de Gràcia. Es nota que a Gràcia som gent treballadora i amb ganes de gresca!

Altres noms de xilens

No tinc ganes que ningú trobi el meu blog quan avui busqui al Google el nom d’un dictador xilè que ha mort. Prefereixo que vegin el meu blog els qui avui vulguin tenir un record per Salvador Allende, o Victor Jara, o fins i tot l’actual presidenta del país, Michelle Bachelet.

Avui també tinc ganes d’esmentar el Lucho Torres, company xilè de l’agrupació de Gràcia. I òbviament, del Máximo Armijo, peça clau del socialisme xilè, que va morir a Barcelona el passat 21 d’agost. Ell tenia només 60 anys, va morir considerablement més jove que el dictador, però va tenir temps suficient per explicar-nos com va haver de fugir d’ell i venir a viure a Barcelona. I va tenir temps suficient per fer-se estimar. En 91 anys, el dictador que no vull anomenar no va tenir un èxit tan rotund en aquest camp.

Tots els xilens que he conegut m’han transmès molta energia i molta passió. Són gent molt lluitadora. Segur que la mort que es va produir ahir els ajudarà a passar plana i tirar endavant el seu magnífic país.

Només una reflexió final: per què els mitjans de comunicació parlen tant d’ell com a ex-dictador? És que quan un dictador deixa el càrrec deixa de ser un dictador? A mí em sembla que no, i menys encara veient l’actitud del difunt durant els darrers anys.

Roscos d’anís

Fa uns dies la mare del Pep i el Pep tenien la tarda lliure i la van passar junts. Horror! A mitja tarda, el Pep va trucar-me i em va explicar la història dels roscos d’anís de la seva besàvia. És la història que podeu trobar al blog de la meva sogra. Com que no teníen res a fer, mentre jo treballava, ells van recuperar la recepta que explica el Pep al seu diari, i es van posar a fer roscos.

Al vespre, va portar una capseta de llautó ben plena. Estan durant molt poc. La meva sogra diu que a casa seva els menjaven amb anís. Amb mistela també estan ben bons. Jo recordo que a casa també en fèiem, però diferents. En lloc de fer-los al forn, crec que eren fregits, i eren més durs. Aquests del Pep són més com farinosos, com un polvoró. A mí m’agraden més els durs, perquè es poden sucar millor en la llet. Però aquests també són molt bons. Ja sabeu que, de fet, jo no tinc gaires problemes a l’hora de menjar, i em cruspeixo el que calgui... En tot cas, li vaig dir al Pep que buscaré la recepta dels que m’agraden, i així en tindrem per a tots!!!

Sí, ministre

Sense temps per mirar gaire la tele, només puc veure a trossos, setmana sí, setmana no, les poques sèries que m’agraden (ja us vaig parlar de House). En el DVD he trobat una bona manera de passar l’estona, especialment des que es posen a la venda packs amb sèries de televisió senceres. Algun dia us parlaré dels capítols de les diferents sagues de Star Treck, però darrerament estic decantant-me per sèries menys actuals i que han fet història. Jo, Claudi, mereixerà un bon post un dia d’aquests, però avui toca parlar de Sí, Ministre.




A la caràtula dels DVD diu que aquesta era la sèrie preferida de Margaret Thatcher. Tot gira al voltant de les vivències del ministre d’Administració Pública Jim Hacker i el seu Secretari Vitalici, sir Humphrey. El primer és un polític més aviat mediocre que no sap gaire per on tirar, sempre patint pel que diu el partit, pel que li demanen en el sector que governa i en el que pensa d’ell l’opinió pública. En Humphrey, en canvi, és funcionari i sap que ell perdurarà en el càrrec, mentre que el ministre, en el fons, té data de caducitat. Ha estat així tota la vida.

La sèrie es va emetre als 80, i 20 anys després encara és capaç de recordar-me algunes actituds de la vida política recent. Per exemple, els darrers anys del govern de CiU en què s’aturaven tots els projectes que poguessin malmetre la imatge d’un Conseller Primer sense personalitat... Lord Arthur More, es podria anomenar si fos un personatge de Sí, ministre...

José Montilla

Potser us sobta que precisament avui no parli de José Montilla. Ha pres possessió del seu càrrec amb una intervenció amb molt de sentiment que podeu llegir aquí. Hi ha dos motius. En primer lloc, perquè posats a treballar en xarxa, i tenint en compte que jo ja he lloat les qualitats del candidat, deixo aquesta feina a la meva sogra, la Dolors, que aquesta setmana ha estrenat blog i us dóna arguments ben personals a l’hora de lloar el nostre President.

En segon lloc, vull destacar que indirectament sí que he parlat de Montilla. A Sí, ministre, sir Humphrey encarna els valors del buròcrata conservador i manipulador, fosc, que tant devia agradar a Thatcher; mentre que lord Hacker encarna el polític quiero-y-no-puedo, idealista en la superfície però covard en el fons, disposat a renunciar als seus principis. Aquest perfil també devia agradar molt a Thatcher.

Crec que el nostre nou President encarna a la perfecció la peça que falta a Sí, ministre: el polític senzill, treballador i valent per tirar endavant les seves idees sense doblegar-se. Només cal recordar aquell “no estoy en política para forrarme” que li va deixar anar a Zaplana al Congrés dels Diputats en plena efervescència de l’OPA d’Endesa.

La grandesa del nou President

oLa Manuela de Madre parlava en el debat d'investidura de la "grandesa personal" de José Montilla. Hi estic d'acord. Només us cal fer un cop d'ull al seu discurs d'investidura per veure que és així.

D'aquest discurs em quedo amb quatre frases:

• “No puc parlar de la Catalunya dels meus avantpassats, però si de la Catalunya dels meus fills i millor encara dels meus néts”



• “Defenso el patriotisme social abans que mil proclames sobre la nostra identitat”



• “Seré el primer treballador per Catalunya i pels catalans i catalanes”



• “Pensar ordenadament, actuar racionalment i atendre als ciutadans càlidament”

Tinc tan clar que serà un bon president que fins i tot m'atreveixo a proposar-vos un exercici: compareu el seu discurs d'investidura amb la intervenció d'Artur Mas. És la millor manera de comprovar que tenim un bon president i que, de retruc, hem evitat tenir un president pèssim.

Per acabar aquesta entrada plena de recomanacions, heu de fer un cop d'ull també al programa de Govern que desplegarà l'equip encapçalat per Montilla.

Salvador i Manel

Amb aquesta abraçada, el Salvador i el Manel, florista català i cuiner portuguès, van segellar dissabte passat 25 anys de relació. I els seus amics ens vam aplegar per felicitar-los i dir-los que els estimem.

Les circumstàncies històriques van fer que a la celebració assistissin, ben felices, les filles d'un d'ells. Tots tenim un passat, i en altres temps no era fàcil dir que volies estar amb un home. I és clar, a molts això els va donar l'oportunitat de tenir descendència.

Estic convençut que al Manel i al Salvador els queden molts anys de felicitat per endavant.

Novetats al blog

La meva Vida paral·lela m'ha fet fer no sé quins canvis al blog. Ara es veu que hi ha una versió nova del blogger, que m'ha de fer encara més fàcil fer canvis i escriure posts... Si ell ho diu serà veritat. Es veu que ho ha provat i li funciona.

De cara a vosaltres, diria que l'única novetat és que l'arxiu de posts és més clar i més útil, si és que algú vol rellegir algun dels escrits aquí publicats.

En previsió de problemes fruit d'aquest canvi que afecta els html i les plantilles i no sé què més, us demano la vostra col·laboració per avisar-me si alguna cosa no funciona del tot bé, o si trobeu errades que abans no hi eren.

Espero, per cert, que algun dia l'autor del Suplement del Roig m'expliqui també com penjar vídeos al blog...

Montilla president, som feliços

Avui he anat a dinar a un lloc que em coneixen de fa temps. Al moment de marxar, l’amo del local m’ha felicitat perquè Montilla serà president. I tot seguit ha aprofitat per dir-me que li hauria agradat més que el president de la Generalitat “fos d’aquí”, i que ell es fixa molt en els noms, i que això de que el màxim mandatari català es digui Montilla no li fa el pes.

Sobre això dels cognoms, li he fet notar la situació que tenim a Gràcia. Els cognoms del regidor, d’ERC, és Martínez, el mateix que una de les conselleres d’ERC; un altre es diu López. En canvi, per part socialista, el president del plenari es diu Ramon Nicolau, i els consellers som Musons, Llasat, Vinyals i Espriu. Conclusió? Val més que no ens refiem dels noms quan es tracta de política. Hi ha un Vendrell d’ERC i un Vendrell del PP, sense anar més lluny.

Sobre que el Montilla sigui “d’aquí” o “d’allà”, és una dèria que ja anirà passant, amb el temps. A l’amo del restaurant li he fet notar que Montilla va venir “d’allà” amb 16 anys, i que per tant ja és més “d’aquí”. Com ho seran, d’aquí a 20 o 30 anys, els immigrants que ara obren colmados, com van fer tants immigrants dels 60 i 70. De retruc, li he fet notar que per fer polítiques d’integració, qui millor que Montilla, que va viure la integració a Catalunya en primera persona, i ara arribarà a presidir el país?

Però per damunt d’aquests debats, que la gestió del govern anirà demostrant que són, simplement, ridículs, aquests dies els socialistes estem feliços. Ho deixa ben clar un brevíssim post, que recomano llegir, al blog del Miquel Iceta.

Només Montilla garanteix la Catalunya social

El proper dia 1 de novembre els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya amb el nostre vot decidirem un futur per a Catalunya que no es circumscriu només al govern dels propers quatre anys de la Generalitat de Catalunya. El nostre vot condicionarà les bases de futur per fer de Catalunya una societat més justa, amb igualtat d’oportunitats perquè tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida personal.

A través d’una de les campanyes electorals en les que s’ha discutit, com poques vegades, entorn les propostes dels diferents partits, s’ha dibuixat clarament la línia divisòria entre l’esquerra i la dreta a Catalunya. Una línia divisòria en la que els ciutadans hauran d’optar per una Catalunya en la que es repartiran de forma arbitrària xecs o carnets d’integració per punts, o una Catalunya en la que els ciutadans i les ciutadanes tindran els drets de ciutadania consolidats en el marc d’una societat del Benestar.

Els darrers 3 anys de Govern de la Generalitat de Catalunya han estat marcats no només per l’aprovació de la reforma estatutària de Catalunya sinó també, per un augment de la despesa en polítiques socials. Em sembla especialment significativa la inversió a les escoles que han passat de poc menys de 200 milions d’€ amb els governs de CiU a més de 400 milions amb el govern del PSC. L’educació i l’escola pública han estat una de les grans prioritats del Govern de la Generalitat amb un increment pressupostari mig d’un 15% anual, enfront del 8% anual dels governs de CiU.

I crec que un govern de la Generalitat, amb el PSC i José Montilla al capdavant és l’únic que ens pot garantir que Catalunya s’apropi cada cop més a l’Estat del Benestar Europeu. José Montilla és l’únic candidat que pot garantir un govern de la Generalitat que inverteixi en justícia, llibertat i solidaritat, en definitiva, en la Catalunya social.

Gràcies amics

Quan un necessita ajuda i suport, és quan detecta si les persones que l’envolten són amics o amigues, company o companyes. També sempre dic que una persona es defineix per la gent que l’envolta i poden ser rics o pobres en funció de les persones que els estimen. Doncs bé, crec que sóc immensament ric perquè la gent que m’envolta és formidable.

Vull aprofitar aquestes línees per agrair a totes les persones amb qui estem portant endavant l’agrupació d’una forma brillant, en un moment molt difícil a nivell personal. Per aquest motiu vull reconèixer la feina de la Neus, el Pepe, la Iola, l’Alícia, el Carles, la Rosa, l’ Albert, la Núria, el Vinyals, la Cinta, el Batlle, la Regina, la Concepció, l’Elsi, la Montse, la Sita i tants que fan que tot tiri endavant.

També vull animar en la mesura que pugui el Xavier, la Sònia, la Montse, el Lucho, la Juvé, la Marina, el Jaume i afirmar que vindran temps millors i que ens ho tornarem a passar molt bé tots plegats fent política a Gràcia i des de Gràcia a tot el món.

Inici de campanya

Avui vull compartir amb tots vosaltres l'inici de la campanya, de fet un principi força diferent. I és que veure't envoltat de persones joves i totes tant o més malaltes que tu i enganxades a un ordinador és fascinant. Que la campanya tindrà un fort vessant cibernètic ho podeu comprovar a la Web de José Montilla i a la blogsfera socialista.

Aproximadament un centenar d'ordinadors, tots connectats a internet i els corresponents joves agafats a ells, estan iniciant la campanya a les primeres hores del dia 16 d'octubre. Realment la societat ha canviat molt. Jo recordo les campanyes iniciades amb la penjada de cartells als carrers, van ser les primeres que feia allà pels finals dels anys 80 amb companys de les agrupacions socialistes de Barcelona i de les joventuts socialistes.

Els moments de record sempre són importants, però el més important avui es demanar-vos a tots i totes el vostres suport en els propers dies per fer arribar les nostres idees i els nostres projectes al conjunt de tota la població.

La clemenza di Tito i les intrigues d’Artur

A molts us semblarà estrany veure’m escrivint sobre una òpera. A mi mateix m’hauria estranyat fa uns anys, però és el que té estar casat amb un musicòleg. De fet, va ser el Pep qui em va fer notar que m’agrada Mozart, perquè cada vegada que ell posava un disc amb música de Mozart jo l’acabava xiulant al cap d’una estona.

Haig de dir-vos que vaig entrar al teatre amb una sensació estranya, de fer una aturada a només 48 hores de la campanya electoral. Però va valer la pena.

L’obra era excel·lent, tot i que desprès de veure aquestes darreres setmanes “Jo, Claudi”, us reconec que Tito era un personatge ideal, res a veure en les persones que van dirigir l’Imperi Romà. No hi Ha dubte que la novela, i la sèrie produïda per la BBC, s’apropen més a la realitat dels governs de l’època.

Aquests dies veig que alguns també volen dedicar-se profesionalment al cinema –bé, com a aprenents. I és que no puc oblidar el trailer, que tots vam poder veure en el programa Matins a TV3, de la nova pel·lícula de CiU –recordem-ho, partit que ja havia produit culebrons dramàtics, com aquell que es titulava ‘Pactes del Majestic’.

El govern que tant critiquen ha aconseguit pels ciutadans més de 9000 nous professors, amb 162 nous centres escolars, 3500 policies més, 35000 habitatges de protecció oficial, 3760 noves places de residència per gent gran, etc, etc. La qüestió seria, si abans ja hi eren els diners per fer totes aquestes coses i moltes altres, en què ho gastaven?

Vam pactar per millorar la vida dels ciutadans i potser caldrà tornar a fer-ho tantes vegades com sigui possible. Espero i desitjo que l’ús i abús que han fet d’imatges de persones que no volen sortir –Carles Francino ja s’ha queixat- els passi la factura corresponent.

Represa

M'he trobat tres comentaris per revisar i penjar. De fet, és un que m'ha arribat tres vegades. Suposo que la persona que el va escriure estava molt atacada i va apretar més del compte el botó de "enviar". Però com que tenia tota la raó, l'he penjat i suposo que sortirà en el post anterior. Venia a dir, amb més bones paraules de les que mereixo, que fa molt -massa- que no actualitzo el blog. No tinc excusa. Les vacances d'estiu van ser un parèntesi que l'excés de feina després de la tornada ha prolongat. Es pot considerar això una depressió postvacacional cibernàutica????

Ha plogut molt des del 17 de juliol. Bé, en realitat ha plogut poquíssim (ara, precisament, en cau una de bona a Barcelona) però han passat moltes coses. Totes les coneixeu, i podeu intuir que en general m'han agradat força: Montilla candidat, Clos ministre, Hereu alcalde... Quin estiu!!!!

I jo, que torno al blog a les portes d'una campanya que veig molt oberta, però que els socialistes afrontem amb molta il·lusió: nosaltres volem tornar a governar per poder treballar per les persones; d'altres fa l'efecte que no veuen el moment de poder tornar a manar i entabanar-nos amb discursets patrioteros mentre van buidant els calaixos amb polítiques que de socials en tenen poc (no puc estar-me de comentar la proposta absurdíssima de rebaixar impostos als qui aprenguin idiomes). El company Antoni Castells ha explicat a tort i a dret fins a quin punt les idees de Mas són més aviat de bombero...

Acabo aquesta represa parlant de Xavier Garcia Albiol. Jo fa anys que el conec, pels seus plantejaments retrògrads i especialment homòfobs. Avui l'he vist per televisió agredint la gent que es manifestava contra la presència d'Acebes a Martorell. No sóc partidari d'anar retallant la llibertat d'expressió, sempre que es faci amb plantejaments educats i de respecte a l'opinió d'altres. Però tampoc sóc partidari de reivindicar la llibertat d'expressió a cops de puny. En Garcia Albiol, secretari d'organització del PP, no m'ha sorprès. És un gest més que afegiré als meus records, en l'apartat de despropòsits d'aquest senyor.

Tampoc em puc estar de fer notar la diferència entre la reacció fulminant del primer secretari del PSC, José Montilla, en saber que un membre de la JSC estava darrere la protesta de Martorell, i la reacció inexistent del PP en veure per televisió i a la portada d'El Periódico el que va fer un dels seus principals dirigents.

25 anys del Consell de la Joventut de Barcelona

El títol ho diu tot: el CJB ha fet 25 anys i per celebrar aquest moment hem editat tots plegats un llibre que recull les principals fites del Consell al llarg d'aquests anys.

L'acte va tenir lloc al mirador Mª Aurèlia Capmany, espai privilegiat de la ciutat des d'on pots veure tots els sostres de Barcelona, una talaia especial per a un dia molt especial.

Tot i la importància del moment i la presència de les autoritats, per a mi el més destacat és la trobada amb molts companys i companyes de generacions anteriors i posteriors a la meva que van donar i estant donant sentit a l'existència d'aquesta plataforma de joves que lidera les polítiques de Joventut de la ciutat de Barcelona.

L'Alcalde Joan Clos hi era present, també altres regidors i regidores de la resta de partits, però veure persones com el Pep Sanz, la Montse Campillo, la Dolors Camats, la Iola Collboni, el Joffre Villanueva, l'Albert de Gregorio, el Fabià Mohedano, el Jordi Soler, el Jordi Farriol, el Pedro de Haro, la Lali, el Jordi Casanoves i tants altres que van donar sentit ple a la paraula consens... Una paraula que avui encara resona en el cap de moltes de les persones que ens hem dedicat després a la política i que de l'experiència del Consell em trobat un punt d'unió que ens permet mantenir relacions fins i tot en els moments difícils.

Moltes gràcies CJB

Final de curs a Gràcia

Avui, a l’agrupació del PSC de Gràcia, hem tancat curs polític amb el lliurament de carnets als i les militants incorporats recentment. De mica en mica, aquest acte s’està convertint en tradició i és una bona ocasió per trobar-nos tots plegats abans d’aquestes vacances tan estranyes que tenim a Gràcia (molts, les fem un trosset abans de la Festa Major, i la resta després, per recuperar-nos).

Aquest any, en l’acte han participat el Jordi Hereu, l’Antoni Castells i l’alcalde, Joan Clos. No cal dir que ha estat un èxit de convocatòria: malgrat que el nostre local no té aire condicionat, i quan s’omple de gent en aquesta època hi fa una calor terrible, els nostres militants no fallen. Se’ls ha d’agrair, certament.

De les intervencions que s’han fet, podem destacar la voluntat d'unitat del partit i la satisfacció general per rebre 38 nous militants, incorporats en els darrers 12 mesos. I és que l'agrupació té un dinamisme fruit del treball de totes i tots, que avui aporta noves forces per afrontar els reptes que vindran en els propers mesos.

Vam aprofitar la presència de tothom per fer un reconeixement públic de la tasca desenvolupada els darrers anys per la Teresa Vendrell, la Sita, com la coneixem els militants i simpatitzants de Gràcia. Ella ens acompanya des del principi i ha estat secretaria d'organització amb el Jaume Pintanel, per aquest motiu ell li va fer l'obsequi en nom de totes les persones que l'estimem. No hi ha cosa més satisfactòria en una organització que notar que tens un sentiment de fraternitat que ens agermana per sobre de tots els debats que des de la llibertat i la igualtat afrontem dia a dia en el sí del PSC.

El setge de Gràcia

Ahir, aproximadament a les 21.50, sortia del Centre Cívic el Coll, on havíem tingut una reunió del Consell de Centre i la veritat és que estava content, per les dades de participació juvenil que es van presentar, així com per la bona feina en els àmbits d'infància, i de dinamització sociocultural.

Com gairebé sempre, vaig baixar caminant del Coll cap a Gràcia fins arribar al carrer Verdi. Aquí van començar les sorpreses.

Primer em vaig trobar cotxes aturats al carrer Verdi que començaven a fer marxa enrere. Llavors em vaig fixar: al final del carrer, a la cantonada amb Sant Salvador, vaig veure un grup de joves amb la cara tapada, que havien bolcat contenidors, havien escampat bosses d'escombraries plenes, i havia alguna cosa que semblava una corda que creuava de banda a banda del carrer. Em vaig apropar, tot i no tenir gaire clar res. Hi havia una moto intentant sortir del cercle i una altra persona l'ajudava, cal destacar que la corda no era tal, sinó un cable d'acer que creuava dues vegades el carrer. Quan la moto va aconseguir sortir, jo vaig passar, mentre els joves s'allunyaven corrent cap un altre indret. Vaig creuar Verdi amb un sentiment d'incertesa i immediatament vaig trucar per informar del que estava passant.

No voldria allargar-me en excès perquè no hi ha paraules per descriure les imatges que recordo, ni les sensacions d'impotència que vam viure les persones que èrem dins la zona assetjada:

• Un cotxe de bombers atrapat al carrer Topazi, d'on no podia sortir. Jo mateix vaig poder informar els bombers dels focs que hi havia a Santa Àgata i Gran de Gràcia, gràcies a l'Elvira i la Sònia que eren a Santa Àgata i m'ho anaven explicant per telèfon.
• Els veïns no sortien de les seves cases i miraven des dels portals o les finestres sense entendre res del que passava.
• Petits focs apagats o bé pels veïns, que tiraven aigua amb galledes que portaven des de la font de Torrent de l'Olla, o bé directament des de les finestres.
• Cotxes creuats, contenidors d'escombreires pel terra, contenidors d'obra al mig del carrer, tanques de les d'obra pels extrems agafades amb els cables de ferro de paret a paret, pneumàtics cremant-se, carrers foscos que feia por passar.

En resum, caos, sensació d'indefensió, impotència, ràbia. Tot va durar 40 minuts, però per a molts la por va durar tota la nit o més. L'Elvira va haver de dormir amb la Sònia.

L'espai públic és un patrimoni de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes, on expressem les nostres opinions i ens trobem en igualtat de condicions. No és admissible el segrest de la nostra llibertat per cap grup, sigui de la ideologia que sigui, i correspon als poders públics garantir aquest dret.

Tots ens hem d'esforçar perquè això no torni a passar, i hem de posar tots els elements a la nostra disposició per garantir la llibertat i la igualtat en el marc dels espais públics .

Una Pensadora lliure

Descriure la Marta Mata és molt dificil. La vaig conèixer poc, però ens va ajudar molt al grup de persones que en els anys 80 i 90 intentàvem organitzar l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya , l'AJEC.

Si recordo algunes coses de la Marta és, precisament, fruit de la seva col·laboració en l'organització d'events formatius de l'associació. Ella sempre ens va ajudar tant a cercar espais com persones per fer els cursos de formació. Tot seguint la seva forma de pensar, ella col·laborava però no dirigia, i és que la Marta Mata t'ajudava a pensar, a treure les coses que portes dins, no era un GPS, ella t'ensenyava que calia orientar-se un mateix.

Jo vaig conèixer a la Marta a través d'una persona que tinc en molta estima, l'Assumpta Baig, una de les seves grans col·laboradores al llarg de molts anys (avui precisament l'Assumpta publica un article preciós al diari Avui). De la Marta només us puc parlar de les impressions que vaig tenir en l'època que vaig tenir relació amb ella, al llarg dels anys 91 al 96, aproximadament l'època de major implicació meva a l'AJEC.

Puc afirmar que era una persona tremendament possitiva, que creia en les persones, i que defensava fermament un model d'escola catalana i pública.

La seva llarga carrera professional i política completament dedicada al mon de l'educació des de la perspectiva de l'esquerra social catalana, l'han feta un referent per a moltes persones fins el moment de la seva mort, no hi ha dubte que la seva obra ens donarà el camí per continuar formant a lliurepensadors.

President Pasqual

Potser una de les paradoxes que ens acompanyen als i les socialistes és la proximitat que hem sentit amb el President Pasqual Maragall i que ens fa dir-li més Pasqual que president. Tot i això no hi ha dubte de que ell ha assumit el seu rol de President de la Generalitat de Catalunya i ho ha portat amb una gran dignitat, honestedat i una total entrega al pais.

Jo voldria parlar-vos dels fets que recordo compartits amb ell i del significat d’aquests. I és que tinc una relació que "malgrat la meva joventut", es remunta a finals dels 80 i principis dels 90, quan ell era Alcalde de Barcelona.

Com ja sabeu, vinc del moviment associatiu juvenil i això em va portar a l’any 94 a assumir la presidència del Consell de la Joventut de Barcelona. La situació era molt complicada, estàvem superant una crisi molt profunda tant de recursos, com de participació del moviment juvenil barceloní. Recordo molt bé que amb el llavors responsable de joventut Jordi Casanoves vam estar parlant de la importància de reforçar els temes d’identitat històrica per no perdre elements de referència en el consell i vam proposar tirar endavant un recull de la feina dels darrers 15 anys, això culminaria en un llibre que es titularia "Ara que tinc 15 anys". Volíem aprofitar la presentació del llibre per fer un reforçament del paper del Consell en la ciutadania com a impulsor de les organitzacions juvenils en la ciutat i com a interlocutor de les administracions. Calia cercar complicitats i jo vaig decidir que necessitàvem el suport de l’alcalde. Per tant, li vaig enviar una carta personal demanant la seva col·laboració en la transformació del Consell. No cal dir que ell va fer acte de presència amb la Diana i ,des d’aquell moment, el Consell iniciaria una nova etapa de creixement i expansió que el convertiria en una de les coordinadores juvenils més potents de tota Espanya (avui dia encara ho és).

Anys després, a la primavera del 97, l’alcalde de Barcelona i jo (en representació del CJB) signàvem un acord global que obriria la porta a un treball transversal en les polítiques de Joventut a la ciutat de Barcelona. Després d’això jo marxaria del consell, però encara -i contra tot pronòstic- ell va venir i va compartir la meva marxa al mateix temps rebent al nou equip amb el Xavier Tort al capdavant.

Al llarg dels anys ens hem anat trobant i compartint altres moment públics i alguns de privats que han fet de l’actual President de la Generalitat un persona propera que està al costat quan se'l necessita. Gràcies per tot, Pasqual!

Premis Grau Miró

El cap de setmana ha estat actiu, a més de l’activitat vinculada al referendum de l’Estatut no voldria deixar de parlar-vos d’algunes de les activitats a las que he assistit.

El dissabte dia 17 per la tarda vaig passar pels premis Grau Miró que s’entregaven al Centre Cívic del Coll.

Parlem d’un concurs organitzat per l’Associació de Veïns del Coll-Vallcarca amb la col·laboració activa de l’Ajuntament. Els premis es donen en dues categories, una de relats breus i una altra de haiku, totes dues tenen un alt nivell de participació d'arreu del món. No cal dir que va ser una sorpresa agradable veure com des del territori es treballa tant bé un tema cultural d’aquest abast i per tant vaig animar a la gent que era present a continuar el camí i, a implicar-se en la millora de l’activitat. Vull felicitar al Salvador Barrau per la feina feta i per l’esforç de tirar endavant des de ja fa 4 anys, el de relats breus i des de fa 2, el de haiku.

Per cert us apunto una petita definició del haiku que he trobat:

El haiku se compone de tres versos de 5, 7 y 5 sílabas, sin rima. Suele contener una palabra clave denominada kigo que indica la estación del año a la que se refiere.

Algunos consideran que el haiku debe combinar dos imágenes distintas que se relacionan en el tercer verso y debe estar escrito en presente y tener una pausa (kireji) al final de uno de los dos primeros versos.

M’agrada i sento molta satisfacció per com es consoliden projectes culturals, juvenils, esportius... en resum, projectes que promocionen la cohesió social, la xarxa associativa i la vinculació de les persones, element tant important en la nostra societat que ens permet dia a dia, construir la nostra comunitat. Gràcies a totes aquestes activitats descobrim a les persones que hi ha al darrera que entreguen una part de la seva vida al servei als altres i ho fan, normalment, des de l’anonimat.

La festa de la democràcia

Avui és el dia més important per a totes les persones demòcrates. Es tracta de la nostra festa, el dia de les votacions.

Jo tinc 41 anys i quan miro enrere veig totes les persones que van lluitar per aconseguir que aquest dia fos possible per a tots nosaltres. Penso en persones con la Marina Bru, el Joan Ferrer, el Juli Busquets i tants companys que es van lliurar per aconseguir que les generacions més joves puguin gaudir de la llibertat com un fet natural de la nostra vida.

A nosaltres ens correspon perpetuar aquests valors i donar-los tota la importància que han de tenir. És per això que la participació és un fet importantíssim que tots hem d'atresorar i saber traspassar com un valor a totes les generacions que segueixen el nostre camí.

Vull retre homenatge a totes aquelles persones i al mateix temps espero que tots els que seguim estiguem a l'alçada de les circunstàncies.

Hoy puede ser un gran dia y mañana también

No hi ha dubte que és ben bé com diu la canço de Serrat: desprès del miting d'ahir tots el militants i simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya tenen clar la feina que els queda per les properes 48 hores. En la foto que obre aquest post, veieu la quantitat de gent (aproximadament unes 5.000 persones), que ens vam reunir per aclamar als companys que intervenien a l'acte. Que aconseguim el que diu el títol depen de tots i totes.

Gràcia va participar activament en l'acte muntant 2 autocars i amb moltes persones que van assistir de forma individual, a la tornada molts d'ells ens van acompanyar.

El cert és que ha estat una bona campanya on molts militants i simpatitzants del PSC han participat de forma activa. En la foto us poso algunes de les persones que any darrera any venen amb nosaltres, com el Paco i L'Ignasi.

Per tancar el post vull agrair a l'organització socialista que permeti que de tant en tant vegi el meu marit, donat que per poder trobar-nos hem de quedar en mitings.

Ella dijo sí

Ahir a la tarda nit, vaig anar a la presentació de la plataforma pel Sí al Nou Estatut. Vaig presenciar com persones de molts corrents polítics es posicionaven en un Sí clar a la proposta que el proper diumenge dia 18 de juny es posarà a votació. Es tractava de l'Associació Estatut, Jo Sí.

Aquesta associació està formada per persones de molts col·lectius sindicals, economistes, periodistes i tants professionals de diferents matèries. En la foto que obre veieu el Josep Termes, gracienc i premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Ell també tenia molt clar el salt endavant que significa el nou Estatut.

Però la meva sorpresa va arribar quan vaig veure a la Mireia com representant dels joves sindicalistes. Els seus origens són a l'AJEC (Associació de Joves Estudiants de Catalunya), on es va incorporar en l'època en què jo ja ho deixava. En l'actualitat està vinculada al món sindical. Bé, no vaig poder parlar amb ella per felicitar-la tant per la seva intervenció com per la seva perseverança en la lluita per la millora de les condicions de les persones, primer dels estudiants i avui dels treballadors i treballadores. Molta sort, Mireia, i fins la propera.

Per cert la persona que està al seu costat, és un jove empresari, que es va declarar independentista, crec que amb això ja ho dic tot.

Gràcia pel sí a l'Estatut

Ahir vam fer l'acte central de campanya pel sí al Nou Estatut de Catalunya a l'agrupació de Gràcia. Vam comptar amb la presència d'un cartell de persones representatives de la direcció i negociació socialista.

• En primer lloc en Jordi Hereu, nou president del districte de Gràcia, que ens va explicar com l'Estatut ens apropa a donar solucions a demandes que aquella mateixa tarda ens havíen fet algunes persones durantla visita que l'Alcalde Joan Clos va fer a diferents col·lectius del territori.
• Desprès va parlar l'Isidre Moles, Vicepresident del Senat i militant de l'agrupació socialista gracienca. Ell va fer de professor, ens va recordar moments històrics del catalisme democràtic i com les decisions preses en aquests moments van significar canvis importants en la millora de l'autogovern, o no.
• Va tancar l'acte Joan Clos, l'Alcalde, que ens va fer una comparativa de la situació actual en altres països on no s'ha produit un moviment transformador com el nostre i on la gran diferència, sense dubte, ha estat el procés descentralitzador portat a terme des de l'any 1978 a tot l'Estat. Aquest procés de descentralització ha estat motor de modernització del nostre país, i Catalunya una vegada més ha impulsat una segona onada descentralizadora que ens haurà de portar més autogovern, però també més creixement i recursos.

Jo per part meva, vull agrair la col·laboració de tothom en el muntatge de l'acte, també la presència de totes les entitats gracienques. Amb elles dia a dia anem construim un espai de comunitat que ens fa més forts a tots plegats. També cal agrair a tots el militants i simpatitzants que hi van assistir: la seva feina començava després de l'acte.

Us poso la foto del final de l'acte perquè veieu tots els qui vàrem parlar. Salut i voteu SÍ el proper dia 18 de febrer, cal que fem pinya.

Retrobament amb Gràcia

Des de divendres he tornat a pendre el pols a Gràcia en les diferents activitats que s’han anat produïnt aquests darrers dies. Així, he anat a l’Orfeó, on es feia la clausura de la setmana de la Gent Gran, he estat a alguna de les activitats de la Setmana Jove del Coll i he visitat l’exposició del Capitan Trueno a la biblioteca Jaume Fuster (recordeu que soc una mica malalt de comics, i de fet m'hauria agradat anar al Saló aquest cap de setmana). Tot plegat, a més de fer campanya pel sí.

Us voldria parlar dels joves del Coll, des de la perspectiva d’un ja no tant jove. La veritat és que el barri pot estar satisfet per l’esforç que, any darrera any, fa la taula de joves del Coll. Cinema a la fresca, botifarrades, concert, activitats de rol, etc... l’important són les ganes que tenen de tirar endavant i millorar les seves activitats, així com mantenir la cohesió de totes les entitats que treballen en matèria infantil i juvenil. Avui, això si, he anat a veure que era això de les justes medievals i m’he trobat més sol que un musol, ja passa!!

També he aprofitat i he passat a veure l’exposició del Capitan Trueno, està molt bé i recomano que l’aneu a veure, tot i aprofitar per revindicar que el Capitan Trueno neix al barri del Coll i no a la Vila de Gràcia com m’ha semblat llegir. Com us podeu imaginar tinc exemplars dels mítics còmics i també d’alguns que van venir després com el Jabato. Aprofito per felicitar al Francesc Franco per la feina feta per tirar endavant l'exposició, de fet ell i jo ens vam conèixer en un sopar al carrer Reig i Bonet on, com sempre, erem tan ben tractats pel Manel.

Aprofito aquestes darreres línees per parlar una mica del referèndum de l’Estatut. Ahir vaig assistir a un acte organitzat pel Grup d’Amics Gais de la Coordinadora Gai i Lesbiana, que van fer un debat sobre el text estatutari. D’entrada només hi havien quatre grups, donat que el Partit Popular ja no va assistir (tot i ser convidat). El debat va ser molt ric. D’ell es desprén el detall amb què es va redactar l’Estatut, si ens fixem bé en la precisió a l'hora d'escollir les paraules de cadascun dels articles. En tot cas de cara a les persones que hem lluitat per assolir drets com el matrimoni, llegir l'article 40.7 no pot deixar de resultar una gran satisfacció:

"Els poders públics de Catalunya han de promoure la igualtat de les
diferents unions estables de parella tenint en compte les seves
característiques amb independència de l’orientació sexual de llurs membres.
La llei ha de regular aquestes unions i altres formes de convivència i llurs
efectes".

La darrera foto és d'aquest dissabte a Gran de Gràcia, són els companys i companyes de l'Agrupació treballant pel Sí. Són els millors i no hi ha dubte que el PSC és el que és gràcies a persones com ells.

Quina tornada!!

Després d’uns dies tant excel·lents com els passats a Itàlia, tornar a la realitat catalana ha estat molt dur.

Dimarts va ser una dia d’infart, pel matí posar-se en contacte amb moltíssima gent, refer els contactes informant tothom que havíem tornat i posant al dia tots el mitjans de comunicació amb què treballo: internet, correus (més de 300 pendent de revisar) i mòbil. També volia anar al lliurament d’obsequis que fan al casal de Gent Gran de Penitents, però no vaig poder.

Per la tarda, la cosa va anar d’actes, inauguració setmana de la gent gran, comissió de govern i acte amb el comerç de Gràcia amb el Conseller Toni Castells, el regidor Jordi Hereu, el diputat Bernardo Fernandez, el director general de comerç Francesc Povedano i el conseller de comerç del districte de Gràcia, l’amic Josep Vinyals. Un acte ja previst fa molt de temps i que volia organitzar com a punt de trobada en el comerç per saber què pensen i en quin punt ens trobem en la qüestió a nivell de Gràcia. La veritat és que les aportacions van ser molt diverses i es veien reflectits els interesos i necessitats de tot el col·lectiu, tot i que les diferències, fins i tot en un territori relativament petit com Gràcia, eran grans. En qualsevol cas, la trobada va ser molt positiva i va tenir un caracter molt cordial per part de tots el assistents. Tot junt, el primer dia d’incorporació vam ser més de 20 hores seguides funcionant.


Us poso una foto de l’acte que he vist penjada en la Tortuga de Gràcia.

Darrer post nupcial. Nàpols

Avui, toca a la fi, desprès de dues setmanes, quasi increibles (recordeu des del dia 20 de maig). La foto de l’entrada és un hola a tots i totes als qui tornaré a veure a partir de demà a la tarda (espero que de forma endreçada).



Ahir vam arribar a Nàpols cap a les 12.45 hores. Se que sembla impossible, però no, la ciutat està més destarotada que Roma o qualsevol de les altres ciutats italianes que hem visitat. El trànsit no té normes, en una moto vaig veure 4 persones (dos nens i dos adults), circulant en direcció contrària i sense casc.

El manteniment urbà no existeix, en tota l’extensió de la paraula. Ahir per la tarda ens va caure un xàfec d’impressió, i això em va portar el record del Joan Josep Egea: corríem per les voreres i no podíem passar donat que les motos estaven totalment creuades (no arrambades a la paret, ni en paral·lel als carrils de circulació). Això sí, la pizza és excel·lent, i ho arregla tot. Us penjo algunes fotos principalment de tema de netaja perquè veieu el centre (!!!!) de Nàpols.

Una qüestió diferent són les ruines de Pompeia, són més que recomanables. En el circuit de més de 5 hores et pots fer una idea molt aproximada de l'estil de vida de la gent entre els segles II abans de Crist i el II després de Crist. Cases, carrers, comerços, fòrums, espais destinats a l’administració, etc... després de la llarga caminada podria afimar que aquesta ciutat de més de 2000 anys estava potser més organitzada que l’actual Nàpols. He pensat que guay aquestes persones que després de tants anys encara ens ensenyen maneres de viure on l’equilibri entre la feina i l’espai d’oci era present a travès de les termes, el teatre, el circ etc... és a dir, sabien viure.

Per cert, Nàpols també va ser catalana de la mà d’Alfons el Magnànim (que moriria al 1458 al castell de l’Ou ), com demostra les quatre barres penjades en el frontal del castell Nou que espero que es pugui veure. Si algú vol reclamar Nàpols com a territori català, ja ho sap.

Per acomiadar-me us poso una foto amb el Vesubi de fons, com a adéu a aquest esplèndid viatge.

Sacre Imperi romà

Voldria obrir aquest post amb la darrera foto que ens vam fer ahir el Pep i jo, a la Fontana de Trevi. Oi que estem guapos??? Aquest és un espai encantador, tal com descriu la pel.licula Vacaciones en Roma. Només un petit detall: la font estava totalment abarrotada de gent. No es tracta ben bé d'aquell espai idil.lic. Després vàrem passar per la plaça d'Espanya. Tot el voltant ens va semblar força pijo. Al final, la tornada, ja cap a la nit, la vam fer en autobus i metro. Vam arribar a l'hotel a les 10 de la nit, bastant cansats.

El metro de Roma està prou bé, però ja pot: només tenen dues linies. L'autobus ja és una altra cosa... pràcticament ningu marca els bitllets. M'agradaria saber com s'ho fan per avaluar el nombre d'usuaris del servei, sense cap indicador. Suposo que no deuen fer aquest tipus d'avaluacions, directament.


Avui ha estat molt bé. L'autobus del mati només s'ha endarrerit 40 minuts. Puntualitat romana. Penseu que ahir es va endarrerir 20 minuts, tot i que era de nit i no hi havia trànsit.

Al mati hem anat al Vaticà. En dos dies, el Pep i jo hem ingressat 66 euros a les arques de l'església, fruit de les visites que hem fet als diferents monuments. Per entrar a Sant Pere del Vaticà hem hagut de fer una petita cua, això si, molt ràpida. La basilica està molt bé però per al meu gust es molt ostentosa. Semblava més la seu de l'emperador Carlemany que no pas un espai de fe cristiana, on hauria de primar el recolliment. Potser el que menys m'agrada és la iconografia cristiana que s'hi pot veure: el tron de Sant Pere, l'absència de figures femenines.

Els Museus Vaticans, ja m'han agradat més, especialment els fons egipcis i la capella Sixtina, impressionant (llàstima que pensar que allà dins cardenals com Rouco Varela van escollir papa a Ratzinger talla una mica el rotllo).

També hem visitat el mausoleu d'August. La meva decepciò ha estat molt gran: és un espai abandonat a la seva sort. Per a nosaltres seria un preuat tresor que respectariem com a signe d'identitat de la nostra història.

Estan locos, estos romanos

Aquesta imatge ho diu tot. Roma ès un caos. Ahir vam passar sis hores en el cotxe, fent caravana. No us atabalaré amb gaires detalls, només us voldria destacar una anècdota: per un carril reservat exclusivament per a tramvies, i delimitat fins i tot per baranes, he vist circular vehicles privats, taxis, motos i fins i tot bicicletes, tots, darrere del tramvia (encara sort). Sense paraules.

Ahir no ens vam poder connectar: no vam trobar lloc on fer-ho, i quan vam arribar a l'hotel estàvem molt cansats. Per això, avui us fare un resum dels dos dies.

Vam començar el dia visitant les catacumbes de San Calixte, que sòn les més grans de tota Roma. N'hi ha 60 repartides pel territori, i en aquesta s'hi van enterrar 500.000 cristians. Estem parlant, doncs, d'un gran cementiri soterrat, en qué, ves per on, encara avui es fan oficis religiosos, per encàrrec, això si (pagant, Sant Pere canta).

Després, vàarem anar a la residència de l'emperador Adrià: més de 120 hectàrees de terreny. A mi em recordava a un Tente a mig fer. La meva amiga Luci estaria encantada de completar-lo. En aquest espai, l'emperador es va assegurar de tenir tot el que li calia per gaudir de la vida. No hi ha com tenir diners!!!!!!!!

Avui, la visita al Colosseu ha estat impressionant. El pitjor ha estat saber que es va fer servir com a cantera per construir altres edificis. El millor, descorir que malgrat tot els intents per part dels guanyadors, encara queden restes d'aquest moment de la història de Roma.

Ara el Pep i jo estem fent una passejada per Roma. Ja no tenim cotxe. ès el millor d'aquests dies: m'agrada fer el carrer (en el bon sentit de la paraula, si és que n'hi ha un de dolent). Soy un perro callejero...

Em sembla que el Pep us parlarà del dinar d'avui. M'ha encantat el lloc. Només us diré que m'ha recordat pel.licules d'altres èpoques... (El padrino, potser???)

Dia de canvis

Crec que avui podriem parlar d'un dia de contrastos. Pel mati, i fins les quatre de la tarda, al camp, als espais bucòlics i medievals han predominat. La visita a la Toscana és absolutament recomanable per a la salut mental de tothom, i la carretera ha estat infinitament millor. Molts revolts, però a mi ja m'agrada. Hem estat a tres pobles: Monteriggione, un poble emmurallat molt petitet; Volterra, també medieval, i especilitzat en el treball amb alabastre; i el darrer i sense cap dubte el millor, San Gimignano.

No tinc paraules: excel.lent, preciòs, immillorable... Cada racò és un tros d'història, està ple de torres medievals (6 o 8 només en el centre), d'esglésies del segle XII, de places increibles i sobre tot de gelats bonissims, com ja m'havia informat, via miisatge al mòbil, el meu amic Josep Llach. Josep, el Pep s'ha posat les botes: s'ha menjat el seu gelat i part del meu.

Ara, l'arribada a Roma ja ha estat un altre tema. L'autopista en obres (bé, això ja passa); en la circumval.laciò, en un espai delimitat a quatre carrils circulaven sis cotxes, fins i tot pels vorals (l'espai reservat perquè passin les ambulàncies). és a dir, caos total. Hem arribat d'hora a Roma. Estavem contents, fins que ens ha costat una hora localitzar el nostre hotel. Res que un bon bany calent no hagi pogut arreglar. Demà visitarem les catacumbes i la vila d'estiu de l'emperador Adrià, els voltants de la ciutat eterna. I això bé val unes incomoditats...

La cagas seguro, si votas al del puro!

Aquests dies hi ha eleccions municipals a Itàlia. Avui i demà, concretament, es vota a Siena. Segons llegim als diaris, 45.000 persones sòn cridades a les urnes.

D'entrada, crec que ni el Pep ni jo hem tingut sensaciò que hi hagi eleccions, i no ens n'hauriem adonat si no fos pels cartells que hem trobat pels carrers (i penseu que normalment aquestes coses les oloro). M'ha cridat l'atenciò la quantitat de partits que hi concorren, molts d'ells pactant el nom que encapçala la candidatura. En aquesta foto, podeu veure la quantitat de candidatures que hi ha.



Vuit d'aquestes llistes, vuit, sòn partits de l'esquerra. L'esquerra d'aqui, té per això moltes dificultats per aconseguir consensos. A més, les llistes d'aquests partits d'esquerra (dos socialistes, dos comunistes, dos ecologistes...) tenen molts candidats que hi van com a independents. ès a dir, realment una festa hippy, on posar-se d'acord per donar sensaciò de seguretat a la poblaciò sembla propi dels mitològics treballs d'Hèrcules.

I és que el gran problema de l'esquerra a tot el mòn és la seva inigualable capacitat per fragmentar-se. No tant per tenir objectius diferents els uns dels altres, com pel fet de no saber trobar unitat en l'objectiu essencial: la millora de la qualitat de vida de la gent i l'extensiò de drets dels ciutadans. Per altre costat, la dreta no té gaires problemes: dos o tres partits, com a molt, a Itàlia, i només un a Espanya i dos a Catalunya, que de fet representen dos nacionalismes.

No puc deixar de posar-vos aqui la foto del cartell electoral del col.lega que es presenta per la coaliciò de dretes, amb puro a la boca inclòs. No té desperdici.

Canviant de tema, em refermo en el que vaig dir de que Siena és una ciutat meravellosa. Sense dubte, algun dia tornarem amb més temps. Per cert, sabieu que la festa del Palio és en les mateixes dates que les festes de Gràcia? L'Albert Musons segur que no vindrà mai. Aquest mati hem comprovat que ja les estan preparant. Mireu que guapos que es posen...

De Florència a Lucca, de Lucca a Pisa, de Pisa a Siena

Avui fa una setmana que el Pep i jo ens vam casar, i la veritat: res més romàntic que sopar a Siena, en un balcò, contemplant la piazza del Campo, o del Palio. Ha estat un dia molt intens. Si, potser "intens" seria la paraula.

Hem fet aproximadament 270 quilòmetres entre Florència, Lucca, Pisa i Siena. Hem anat per autopista, autovia i carretera. L'autopista no l'hem trobada cara. Els catalans ja estem acostumats a pagar. Però anar en cotxe per Itàlia és tota una experiència:

• per Florència, les bicicletes pel mateix carril que nosaltres... però en contradirecciò, i en paral.lel al cotxe que anava pel carril bo. Bellissimo!
• seguir les indicacions marcades no tenia desperdici: et perdies, segur. Això, quan en trobàvem, és clar.
• el limit de velocitat, no el posen. Direu, Quin detall... Doncs no: si aneu per una autopista, a la sortida calculen la mitjana entre la distància i el temps que heu trigat, i si no quadra, multa! Heu anat massa ràpid -això, però, no va ser el nostre cas.
• i els forats a la carretera i l'autovia? No estic acostumat.

Bé, tot plegat estupendo per a un mig napolità com jo.


Vull aprofitar el post per dir-li a la Maria Cinta que Lucca és certament una ciutat magnifica, que us aconsello visitar, com ella em va aconsellar a mi. Nosaltres vàrem dinar en una de les seves places.

Tambè varem anar a Pisa, a veure la Torre i el Duomo (no hi ha gaire cosa més)

El Pep ha començat a fer una sèrie de fotos amb el meu careto i les diferents torres que anem veient. Al final farem una exposiciò sobre el tema.

Respostes diverses als comentaris

Joffre: òbviament, vam anar a veure el David. I portant el Pep al costat, va ser inevitable la visita al museu dels instruments musicals que hi ha a la mateixa Accademia. Tots dos vam fer una simfonia amb una mena de palangana metàl.lica amb dues nanses plena d'aigua, de la qual la resta de guiris, amb menys capacitats musicals, no treien cap mena de so.

Mar: els nostres ulls també anaven per altres bandes (entre les quals, el David, acabat d'esmentar en resposta al Joffre). Però hem tingut una mica de temps per a tot!

Ciao, Florència

Després de la ratllada d'aquest matí, cal veure l'esperit interior d'una ciutat immortal com Florència. Michellangelo, Petrarca, Dante, Galilei i un llarg etcètera de persones i personatges vinculats a una ciutat pionera en molts camps: pintura, escultura, arquitectura, pensament humanístic i també comerc.

Com oblidar que Florència seria en els segles XV i XVI una potència mundial (en el món de l'època) en comerc? I que el florí seria com avui són l'euro o el dòlar? Aquells que van marcar aquella transformació, els Medici, són sense dubte les persones que van participar o bé dirigir tot aquell procés. Grans defensors de la República florentina... tant ho van ser que se la van quedar per a ells i els seus amics, i van aplicar tots aquells conceptes propis dels banquers. No cal treure la grandesa del fet, donat que segons Maquiavel la fi justifica els mitjans.



Però avui, visitant el Palau Vecchio i passant per davant el palau dels Medici he recordat una història que ens va explicar la nostra guia de santa Maria dei Fiori, aquella amable jubilada de què ja us he parlat. Al Duomo hi ha el retrat d'un preuat guerrer que havia combatut heroicament una de les invasions a la ciutat. La gràcia és que prèviament, ell havia estat membre destacat d'un dels exèrcits atacants de Florència... Els Medici no van trigar a comprar, directament, els seus serveis.

Un record immortal, doncs, del pragmatisme. Però no hem de perdre mai l'idealisme de cercar millors horitzons que aquests, perquè malgrat tot en l'`epoca brillant dels Medici, dels 60.000 habitants de Florència només un miler tenien la condició de ciutadans, i d'aquests no tots tenien els mateixos drets, i encara menys podien remenar cireres. Una vegada més es demostra que la democràcia actual és el sistema polític que millor garanteix els drets de totes les persones.

Quadern de queixes

No puc evitar fer palesa la sensació que la millora del nostre entorn depèn de les administracions, però també de les persones i l'interès de la pròpia societat organitzada o no.

Ho dic per tot això que vaig trobant pel centre de Florència:
carrers bruts
papereres plenes
sots cada quatre passes
asfalt destrossat, reasfaltat i redestrossat (en lloc de les rajoles que estem acostumats a trobar en les voreres de Barcelona)
important desordre circulatori
ambulàncies amb la sirena a tota hòstia en plena matinada
pasos de vianants introbables
absència de carrils bici
facanes pendents d`arreglar (millor no passar per sota d'algunes d'elles)...

Increible!!!!

Això sí, la gent molt amable: no tenim queixa del tracte.

Assegut al palau Medici mentre espero que el Pep surti d'una llibreria i a punt d'anar a un lloc impressionant (o això espero) com el palazzo Vecchio(*) us vull dir que cada dia refermo la meva voluntat de ser barceloní i vilatà de gràcia, amb tots els molts defectes que això significa. VISCA GRÀCIA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(*) Vegeu el post sobre això que acaba de penjar el Pep

Esquivant cotxes

Aprofito un descans en el cafè Rivoire de la Piazza della Signoria, on el Pep i jo estem fent un semifreddo al cafe i un latte machiatto (és a dir, un got de llet molt gran amb molt poc cafè) per escriure quatre notes. Us recomano que visiteu el centre de Florència, un espai pendent de definir, on els cotxes i les persones sobreviuen o conviuen de manera forca anàrquica. Les zones peatonals són la mínima expressió de l'espai públic, i els cotxes s'aglomeren com poden per passar en totes les direccions, donat que res no els dirigeix.

Malgrat tot, l'encant de Florència poc a poc m'ha anat seduint. Aquest matí hem visitat una exposició sobre Giovanni Battista Alberti, home del Renaixement, que com molts de la seva època té moltes coses per explicar a urbanistes com nosaltres. Segur que el Pep aprofundeix sobre l'exposició. O no.


Hem dinat en un lloc esplèndid, on hem complert amb una promesa feta a la Cinta Llasat. Des d'aquest lloc es veia el Ponte Vecchio. Després hem anat als jardins de Boboli i Bardini: dues hores caminant sense parar: tot molt maco!!!!!

Primer contacte amb Florència

Quin dia, avui! Hem matinat per agafar el tren, per cert, molt puntual i molt còmode, no voldria donar la sensació que sols em fixo en allò negatiu dels llocs on anem...


13.30, Florència. La primera impressió, abandonament. La ciutat està com estava Barcelona als 80 -ho recordo molt bé, jo hi era... L'espai urbà està pensat per als vehicles, cotxes, motos i bicis. Per creuar un carrer, cal encomanar-se a la verge Maria, i ja no vull explicar-vos el temps escàs que et donen els semàfors per passar: més que escàs, inexistent. Però els darrers dies ja us he parlat massa de manteniment urbà, no?

Detall molt positiu: el Duomo. M'ha impressionat molt que estiguès impulsat per la societat civil del segle XIII, al voltant de la república florentina. Poden arribar a entrar 30.000 persones. És sòbria per dins i sumptuosa per fora: una obra per recordar. Us haig de dir que hi havia una associació formada per persones jubilades que ens han explicat tota la història de la catedral. Evidentment, hem utilitzat el servei, que a més és gratuit.

La foto d'avui és del Palazzo Vecchio, del qual us parlaré en els propers dies.

Per cert, aquesta nit el Pep m'ha portat a un concert. En una de les parts, tocaven a dos pianos. Però això segur que el Pep us ho explicarà molt millor...

Accessibilitat i transport pùblic

Aquest d'aquì sobre, molts el reconeixereu, és el Pont de Rialto. Imatge presa aquest vespre, no fa ni dues hores. Preciòs i emblemàtic, però m'ha portat a pensar durant tot el dia (aquì a Venècia tot el dia estem pontet amunt, pontet avall) en l'accessibilitat de la ciutat, i sobre tot del transport pùblic, per als discapacitats. A Barcelona, hem adaptat els autobusos, bona part de la xarxa de metro i en gran mesura els carrers perquè les persones amb mobilitat reduida puguin fer la seva vida de manera independent. Aquì, en els dos dies que hi hem passat, hem trobat només un pont adaptat per a cadires de rodes, a l'illa de Burano. I un altre on s'ha fet una rampa perquè els cotxets de nens o una cadira de rodes impulsada per alguna persona amb força pugui passar (és a dir, no eren només graons normals i corrents, com tota la resta de ponts que he creuat aquests dies).

El mateix per pujar als vaporettos, que per cert, van tan plens com els transports de Barcelona, però pels canals de Venècia, com demostra aquesta imatge.


No voldria acabar sense recomanar-vos que, si veniu a Venècia, visiteu l'illa de Burano, amb les seves cases de diferents colors. ès un paisatge pintoresc, i irrepetible a Barcelona.

Venècia, posa't guapa

(NOTA PRèVIA. Com acostuma a passar quan ets en un cibercafè forani, el teclat té algunes particularitats... Disculpeu faltes, errades tipogràfiques, manca d'accents...)

Abans de res, hem d'agrair les moltes mostres d'afecte que ens han anat arribant des de dissabte. Les més de cent visites avui al blog en sòn un exemple! I la crònica del Transversal, un altre...



Ja en matèria... L'alcalde d'aquesta ciutat deu patir, i molt.Si l'altra dia parlava de manteniment urbà, aquì caldria parlar de recostrucciò urbana. Les cases s'enfonsen, les papereres sòn petites perquè no caben als carrers estrets, la humitat ho deteriora tot, qualsevol obra de pavimentaciò és un infern perquè surt aigua de tot arreu... Suposo que l'alcalde d'aquì, però, té sort que els venecians no deuen ser tan exigents com som els barcelonins!

En fi... Hem caminat prop de nou hores pels carrerons venecians, mirant d'atendre les moltes recomanacions que ens heu anat fent els amics i amigues. òbviament, hem fet l'inevitable viatge en gòndola, i un trajecte en vaporetto, hem menjat spaghetti, hem visitat algunes esglésies (coses de'n Pep, és clar...). Un dia tìpic de guiris, vaja!!

Marit i marit

Abans de començar el viatge de noces, no em puc estar de penjar aquí la primera foto que veig del nostre casament, ahir, al Saló de Cent...



Agraïm al Jordi Ramos la celeritat a l'hora de penjar-la al seu fotolog. No dubtem que en els dies a venir apareixeran també fotos menys institucionals...

Com podeu entendre, en els propers dies no actualitzaré gaire el blog... Em sap greu, però cada moment de la vida té els seus ritmes i les seves prioritats.

Moltes gràcies a toooooooooots els qui vàreu voler compartir amb nosaltres aquest dia tan especial. Ens ho vàrem passar molt i molt bé!

Barça campió

Avui he compartit amb tots el blaugranes una mica del nerviosisme dels darrers 20 minuts de la final. Us haig de dir que he tingut tanta mala sort que precisament en els 4 minuts dels dos gols m’he aixecat de la cadira per anar a la cuina, just quan s’han produït aquells moments tan importants per tot el barcelonisme. Jo, malgrat no ser gaire futbolero, estic content i vull compartir amb tots vosaltres, els culés de sentiment, la fecilitat i desijar-vos que gaudiu d’aquest moment.

Moltes felicitats, visca el Barça... i visca Gràcia!

Comissió de manteniment

Des de fa tres anys sóc el vicepresident de la Comissió de manteniment del districte de Gràcia. És una feina interessant, però de vegades difícil. Principalment, has d’aconseguir la complicitat de la gent per fer entendre el funcionament d’una cosa tan complexa com l’Ajuntament de Barcelona.

A primera vista, sembla que els temes de la comissió estan més o menys renyits amb la participació dels ciutadans: tot sovint sembla que les respostes que l'Ajuntament dóna a determinades situacions són aleatòries, quan en realitat, no és així. Per aquest motiu, em vaig marcar com a fita aconseguir que les persones que hi participen, com la Irene, el Quim, el Froilan, l’Ortega, la Montse i alguns altres que poc a poc s’incorporen, disposin de la informació necessària sobre el funcionament dels diferents serveis.

És clau per entendre les decisions que es prenen saber quin és el model de què es parteix i quines són les polítiques públiques que es volen implementar amb les actuacions parcials. Pot semblar que no té un sentit clar fer entendre per què les coses funcionen en una certa direcció i no en una altra, però aquest és un tema clau a l’hora d’entendre la presa de decisions. Preguntes com les que s'han fet en la comissió d’avui, que per cert anava d’enllumenat públic, en què s'han confrontat les sensacions de baix nivell de lluminositat d’un carrer i, pel contrari, la contaminació lumínica i com no produir-la, ens poden donar la idea de com de difícil pot arribar a ser cercar la proximitat en aquests temes.

Jo penso sincerament que tot aquest esforç, que dia a dia realitzem les persones implicades dins del marc de la gestió pública té un objectiu bàsic, que és el model de societat. Un model pactat dia a dia amb les persones que conviuen en l'espai públic. Un espai que dia a dia anem millorant malgrat la complexitat actual de gestió. En això hi estem compromeses les persones que cerquem en la mediació el sistema de construcció permanent de la societat, així com aquells qui busquen aportar el seu gra de sorra amb la construcció de la nostra convivència i amb la millora del seu entorn.

Voldria donar-vos les gràcies, per la feina, per l’esforç, per la paciència (encara que aquesta última per part de tots) i per tota la il·lusió que mostreu en cada comissió; i animar-vos a continuar així.

Pasqual i Carme

Com ja sabeu m’agrada parlar una mica d’allò que conec i d’aquelles persones que m’ envolten. Per aquesta raó, us vull parlar de Pasqual Maragall i de Carme Figueras.

Com a socialista estic orgullós de la decisió presa pel President de la Generalitat de fer un govern completament unit al voltant del vot afirmatiu per l’Estatut. Crec que ha estat una opció valenta i no partidista, donat que el partit podia estar molt més interessat en acabar la legislatura per enllestir tota la tasca de govern i poder rendibilitzar els resultats. Pel contrari, ell ha decidit afrontar de forma coherent el referèndum, malgrat que això signifiqui la fi del govern. Felicitats, President.

Sobre la Carme Figueras, us vull dir que la conec ja fa alguns anys (de fet, molts). Si parlem de proximitat , la Carme, la té a nivell capilar. Puc afirmar que farà tot el possible per, en el poc temps que tingui, finalitzar el programa de treball de la conselleria i tirar endavant els reptes principals, com la llei dels Serveis Socials, que té una importància capdal.

Carme ha trepijat Gràcia en vàries ocasions . Sempre la seva presència aporta bons ànims, malgrat les dificultats. Wspero que tota la tasca que hagi de desenvolupar vagi bé i des de Gràcia li donarem tot el suport que poguem. Molta sort, Carme.

Cap de setmana gracienc

Abans que res, us vull demanar que em perdoneu aquests 15 dies de silenci: han estat molt intensos principalment per raons personals, però també del clima polític general, que heu pogut seguir pels diaris. Us prometo esforçar-me més.

Aquest cap de setmana, ha estat intens d’activitats. Jo avui us voldria destacar una que per les seves característiques em sembla especialment important. I no es tant per la pròpia activitat, sinó per totes les persones que l’envolten i l’esforç que implica ser capaç de desenvolupar-la.

Es tracta del XIX è concurs de teatre en català a Gràcia, activitat dirigida i coordinada pel Centre Moral de Gràcia. Es tracta d’un concurs on participen més de trenta grups teatrals d’arreu de Catalunya i que després d’un procès de selecció queden 8 nominats que acaben competint pels premis. Al llarg de tota la nit d’ahir es va fer l’entrega dels diferents trofeus, si voleu veure tots els premiats segur que els podeu trobar a la Tortuga donat que el company Salat hi era present i va recollir tota la informació.

L’important de tota l’activitat és l’alt volum de participants i l’alt nivell de compromís de l’entitat, que amb el seu president al capdavant assumien la complexitat de desenvolupar totes les activitats que el concurs significa i una entrega de premis digna de veure i compartir.

Primer de maig

Darrerament, he sentit unes quantes vegades a dir que la celebració del Primer de Maig comença a estar desfasada. Algunes de les persones que m’ho han dit me les imagino dient el mateix, però en lloc de “desfasat”, fent servir algun altre adjectiu, com “demodè”, “poc fashion”, “out”... que sonen més fi, és clar.

Doncs, no, això de que “esclavisme” consisteix ara a aprofitar-se d’immigrants que no tenen papers i que són sistemàticament els treballadors sortim al carrer, no està passat de moda. Perquè en el món de l’empresa encara massa sovint està de moda exigir molt als treballadors i pagar-los poc. S’han renovat, això sí, les modalitats i les etiquetes. Així, el que abans anomenàvem, genèricament, “putejar”, ara es diu “mobbing”, i està perseguit per la llei –tot i que encara queda molt per fer; el que abans es deia explotats; tampoc no ha canviat la tendència irrefrenable d’alguns caps a assetjar sexualment subordinats o subordinades; encara hi ha massa poques dones que manin o puguin ascendir en les seves empreses...

Mentre tot això no canviï, la manifestació del Primer de Maig no deixarà d’estar “de moda”. Per això hi assisteixo cada any, en companyia dels meus amics ugetistes, amb qui em podeu veure a la foto.


Ha estat un dia excel·lent, ple de companys i companyes que feiem pinya al voltant de les banderes del nostres partits i dels sindicats. La participació ha estat elevada en les nostres files, si prenem com referència el darrer any. Vull destacar la presència dels companys i companyes de l’agrupació de Gràcia: la Neus, la Concepció, el Josep, el Lluís, la Sònia, el Carles i sobre tot una companya de 90 anys que ens animava a continuar participant en el Primer de maig. També vull felicitar als companys de les Joventuts Socialistes i de l’AJEC, que eren molt presents i amb moltes ganes. Als que ja passem dels 40 ens agrada veure la força de la gent que puja.

He aprofitat per parlar amb persones amb qui normalment no ens trobem, i vet aquí que parlant amb el Jordi Pedret hem quedat que ens intercanviem links dels nostres blogs. També he trobat companys del Baix Llobregat com la Belén Garcia, l’Oscar Saldaña, Miguel Ángel Escobar i, com no, el Pepe Álvarez, de qui també aprofito per publicitar el seu blog. Cada vegada en som més!

Mil visites

M’acusareu de parlar massa del meu blog en el meu blog, però no ho puc evitar: m’agrada. Des que m’hi vaig posar, estic ben enganxat, i cada dia comprovo quants lectors o lectores us heu interessat per allò que hi he escrit. A alguns us conec, i quan em trobeu acostumeu a encorartjar-me. A d’altres, no us conec, però sé que hi sou. Alguns em deixeu comentaris, que sempre agraeixo quan són educats i no oculten nom i cognoms (als anònims, no cal dir-ho, els dono poquet valor, la veritat).

El cas és que ja hem superat les 1.000 visites. Fent un cop d’ull al comptador, es poden comprovar algunes coses interessants. En primer lloc, el gruix de les consultes es produeix de dilluns a divendres, especialment entre les 11 i les 13h, i entre les 18 i les 19, cosa que em porta a pensar que molts us connecteu des de la feina. Pareu compte! Esteus segurs que això els agradarà, als vostres jefes??? No m’agradaria que per culpa d’aquest blog algun tinguès problemes laborals...

La segona cosa que m’agrada molt és veure com el nombre de subscriptors va en augment: ja sou 16 les persones que rebeu al mail cada nova entrada, perquè heu fet servir l’apartat “Subscriu-me!” de la columna que teniu a la dreta.

En tercer lloc, veig que molts trobeu el blog cercant “guillem espriu” al google. Als qui ho feu així, gràcies per prendre-us tantes molèsties amb l’objectiu de trobar-me! Us recordo, tanmateix, que podeu guardar l’adreça al vostre apartat de “Preferits” o bé fins i tot configurar-la com a pàgina d’inici... Molts altres hi accediu des d’algun enllaç de webs i blogs de Gracianet, i un altre bon grapat des del blog del Miquel Iceta, que és un “best seller” de la blogosfera política catalana!!!!

Sobre la manera d’arribar al meu blog, només em queda una espina clavada: problemes tècnics que no es resolen des de fa setmanes impedeixen que les actualitzacions apareguin a la Blogsfera socialista. Això facilitaria molt les vostres consultes, però sembla que l’empresa que manté la blogsfera no està gaire per la feina. Una llàstima.













Lectors exòtics

Finalment, no deixa de fer gràcia que, segons el comptador, tinc un lector o lectora de Singapur, així com un altre de canadenc, un francès, un suec i un dels Països Baixos. Em preocupen, però, els 5 que tinc de països desconeguts i els dos que són de “altres”... Confio que aquests lectors extraterrestres segueixin trobant interessant aquest bloc!