Para la libertad

El PP ha convocat àguiles i gallines a sortir als carrers de Madrid dissabte vinent a la tarda. Rajoy, Acebes, Zaplana... treuran la bandera inconstitucional al carrer una setmana més i l'únic dubte és si aixecaran el braç dret i cantaran el Cara al sol.

Avui, com si estiguès vivint una regressió, tinc al cap una canço de Serrat...



La caiguda del franquisme va anar acompanyada de melodies com aquesta, que els darrers dies estan recuperant actualitat a marxes forçades.

Per als amants dels arguments, us recordaré que el govern d'Aznar, a banda d'excarcerar presos d'ETA mentre un empresari estava segrestat, va ser el responsable de la reducció de condemna a De Juana Chaos i el va traslladar de la presó de Melilla on era fins Madrid. I ara es manifesten, gallina en mà, contra un Govern que ha evitat convertir en màrtir un assassí.

Josep Maria Huertas

Aquest Sant Medir alguns estàvem amb un ull a la Festa i l'altre a l'hospital on la nit de dissabte a diumenge va morir Josep Maria Huertas Clavería, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. L'Albert Musons ens havia anat donant males notícies sobre la seva salut des de divendres a la tarda.

Ha mort un cronista excel·lent de la ciutat de Barcelona, del qual valoro de manera molt especial l'esforç per explicar la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes que van construir la ciutat durant el franquisme i els primers anys de democràcia, sense més pretensió que aquesta, tenir un entorn millor per viure, ni que fos a costa de treballar amb pic i pala els caps de setmana. El Josep Maria Huertas va explicar la vida de la gent normal, la de la meva mare, la de tantes famílies que van fer la Barcelona que ara tant celebrem, sovint amb les seves pròpies mans. La vida d'uns herois, en realitat. Els qui ens estimem la ciutat li devem molt, al degà del Col·legi de Periodistes. En el blog de la meva Vida paral·lela ho trobareu, segurament, millor explicat...

Meravellòs Sant Medir

Aquest matí estic ben baldat, després de córrer ahir amunt i avall durant tot el dia. Val a dir, però, que m'ho vaig passar tan bé com cada Sant Medir. La passejada amb l'alcalde des del carrer escorial fins al pla de Salmerón (tot Sant Salvador i Nil Fabra saludant romeus) va ser d'allò més divertit. Per no parlar, és clar, de la pluja de caramels que -amb més o menys mala bava- ens va caure a la tribuna d'autoritats. En teniu una bona mostra en aquesta imatge: la consellera Maria Cinta Llasat i jo mateix intentant sobreviure a un atac...

I en una imatge més conciliadora, aquí em teniu al costat de la Isabel Sanagustín, la presidenta de la Federació de Colles, en un moment d'alto-el-foc...

Aquest matí ja he vist els equips de neteja treballant de valent per netejar els carrers. Esborraran les empremtes d'un gran Sant Medir, celebrat en dissabte, que sempre és un al·licient. L'any vinent, més!

Sant Raimon de Penyafort

Ahir, al Col·legi d'Advocats, es va fer el lliurament de la Creu de l'Ordre de Sant Raimon de Penyafort a l'amic, company socialista i advocat de la família, Ricardo de la Rosa...

El Ricardo, malgrat ser molt jove per rebre aquestes distincions, ha fet aportacions cabdals a les lleis que han permès en aquest país avançar cap al reconeixement dels drets dels homosexuals. El seu treball des de la Coordinadora Gai-Lesbiana, que trobareu resumit en aquest link. Per si no recordeu el post d'ahir, us diré que la ida de molts seria força diferent sense els avenços que gent com el Ricardo (com el Jordi, com l'Antonio... la llista és llarga) han anat aconseguint amb molt esforç, dedicació i entrega.

Per això no em puc estar de felicitar-lo, i recordar, com va fer ell durant la seva conferència, que encara hi ha molt camí per recórrer pel que fa a la no-discriminació i advertir que els drets que no es defensen i s'exerceixen es poden acabar perdent. La seva Creu de Sant Raimon de Penyafort és un reconeixement per als que hem lluitat per la normalització i acceptació del fet homosexual. No ens equivocàvem, ha valgut la pena, però encara no hem arribat a la meta.

El PP i UDC em volen divorciar!!!!!

El Congrés dels Diputats ha rebutjat aquesta setmana una proposta que tenia el suport del PP i d'UDC. Una proposta instigada pel Foro de la Família, amb què es volia il·legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Si haguès tirat endavant, la proposta hauria comportat la dissolució de tots els matrimonis d'aquest tipus que s'han fet des que el govern de Zapatero va acabar amb aquesta discriminació. Entre ells, el meu amb el Pep.

Com que aquestes tonteries de sectors retrògrads que no saben de què parlen em mereixen bastant poc respecte, m'agradaria limitar-me a assenyalar la paradoxa: tants anys defensant el matrimoni, i ara PP i UDC volen que em divorciï. Están locos, estos romanos...

Albert Musons

El TransversalWeb i La Tortuga publiquen notícies sobre el PSC de Gràcia aquests dies. Les municipals s'apropen, i els propers mesos tots tindrem molta feina, pensant en el que proposarem als ciutadans els propers quatre anys. Per això vull aprofitar que la campanya encara no ens ha absorbit del tot per parlar-vos del Conseller de Cultura i Esports del districte de Gràcia: l'Albert Musons.




Penso que l'Albert és una d'aquestes persones en què queda clar que l'acusació que sovint se'ns fa als polítics de no ser propers als ciutadans és falsa. Durant els anys en què ha exercit com a portaveu del PSC i conseller de Cultura (entre altres àmbits) s'ha ficat a la butxaca molta gent, i el que és millor, d'àmbits propers i llunyans al partit en què milita.



I no només això. La seva empremta ha estat decisiva en un bon grapat de qüestions ben importants per a la vida cultural de la Vila i el Districte: les Colles de Cultura Popular, la recerca històrica, els mitjans de comunicació graciencs, la memòria històrica... La identitat gracienca tal com la coneixem avui deu molt a l'Albert, certament.



Diuen les cròniques que us he citat que l'Albert, com que no serà candidat a anar a la llista del PSC per Barcelona a les municipals, "posa punt i final a la seva carrera política". És una afirmació poc exacta, fruit segurament de la velocitat amb què treballen els mitjans graciencs (la velocitat és un factor molt positiu, però de vegades fa tenir ensopegades com aquestes). Per començar, l'Albert serà el director de la campanya del PSC de Gràcia a les eleccions municipals.



La gent de l'Agrupació de Gràcia del PSC sabem que l'Albert ens continuarà aportant els seus coneixements, la seva proximitat i la seva calidesa. No pot ser d'una altra manera, ni volem que sigui d'una altra manera perquè sense l'Albert el socialisme gracienc no s'entèn. Per cert, m'ha arribat que en alguns altres districtes de Barcelona hi ha qui publica llibres sobre la història local del socialisme. Em pregunto si l'Albert s'animarà a escriure aviat la història del socialisme a Gràcia ...

Records del CJB

Ara fa exactament 10 anys que es produïa aquesta imatge: un president sortint del CISEC (Centre d’Informació i serveis als estudiants de Catalunya) i l’Ajuntament de Barcelona signaven el conveni marc. El president sortint del CISEC era jo, amb una mica més de cabell...



Ara, al 2007, una presidenta entrant del CISEC i l’Ajuntament de Barcelona han renovat aquell conveni marc. Tot això m'ha vingut a la memòria perquè dissabte vaig anar a la clausura de la XXLII assemblea del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB). Aquí teniu la taula, on hi havia el Fabià Mohedano, la Núria Galán, el Carles Martí i l'Eugeni Villalbí.

L'assemblea em va provocar molts records, i m’agradaria compartir alguns d'ells amb vosaltres. La primera persona que em va parlar del CJB va ser l’Anni Escobedo, l’any 1986, al bar de la Facultat d’Econòmiques. Recordo una dona molt atabalada que volia fer moltes coses, i de segur que fa moltes encara ara.

La veritat és que vaig prendre consciència del Consell cap a l’any 1990, quan jo era membre del Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó. Des de llavors fins l’actualitat el CJB ha estat una part important del meu disc dur personal i m’ajudat a formar-me com persona.

Vull retre homenatge a tots els companys i companyes que des del CJB fan que les polítiques de Joventut de la ciutat siguin importants per a tots els dirigents municipals: Núria, Fabià, Joffre, Jordi, Xavi, Pedro, Anna, Jaume, Albert, Rosa, Anni, Francesc, presidents i presidentes del consell, membres de secretariats, responsables d’entitats, equips tècnics, a tots i totes moltes gràcies per la vostra feina.

Des de l'Escola d'Hivern de Tarragona

Aquest cap de setmana assisteixo a l'Escola d'Hivern del PSC a Tarragona. Les eleccions municipals que s'acosten han estat el centre dels debats i les reflexions. Ara fa uns minuts, el nostre alcalde, el Jordi Hereu, ha fet la seva aportació. En podeu llegir un bon resum al web del PSC.

Foto: TransversalWeb

La Neus, el Pepe, l'Alícia, la Rosa i la Iolanda hem assistit a les jornades... A mí, personalment, m'han agradat els objectius compartits del socialisme, aquesta comunió entre Tarragona, Granada i París passant per Barcelona que ha destacat Hereu, arran de les intervencions dels seus companys de taula a l'Escola d'Hivern.

Hereu també ha recordat el Congrés de la Joventut Socialista a mitjans dels 80, quan CiU no feia metro i vàrem titular el congrés "La sortida del túnel". Significatiu, oi?

I un altre concepte interessant: la nova economia demana teixit urbà, al contrari del que passava fa anys, quan els polígons s'instal·laven fora de les ciutats. Tot un tema de reflexió!

També voldria destacar que durant totes les jornades, que van començar ahir, s'ha citat al Jordi com a exemple d'alcalde proper a la gent, i frases seves com "hem de convertir els nous reptes en noves oportunitats" o el concepte de "socialisme a peu de carrer" han servit de referència per a algunes de les intervencions. Sembla que el nostre alcalde i alcaldable està fent-se estimar no només dins, sinó també fora de Barcelona.

Celebro que la feinada que està fent es valori com es mereix. Anem per molt bon camí!

Bramatopin

Ahir a la nit, concert al Tradicionarius. Aquest esdeveniment musical gracienc mereix atenció per ell sol, i de fet s'ha convertit en una referència de la música folk a nivell català, i és reconegut també a Espanya.

Però el concert d'ahir era especial, perquè hi actuava un grup aranès: Bramatopin. En ell canta i toca la flauta i l'acordió diatònic un bon amic, el Paco Boya. Feia temps que intentàvem veure alguna de les seves actuacions, però era difícil que coincidís una estada prop de la Vall d'Aran amb un dels seus concerts. Per sort, ahir van actuar als Lluïsos de Gràcia.

Trobo molt lloable que el Paco sigui capaç de compaginar la seva tasca política amb una activitat artística, a més tan vinculada a la seva terra. Espero que el seu treball com a polític obtingui tan bons resultats com els que vaig escoltar ahir a la nit, i que aviat el poguem felicitar per la campanya electoral importantíssima que hi ha aquest maig a la Vall d'Aran. Allà també necessiten aires de canvi, i més veient com ha actuat (o més ben dit, com NO ha actuat) el síndic Barrera en l'enfonsament del seu túnel: la primera autoritat de la Vall va ser l'últim en arribar. Va trigar CINC HORES en trobar el camí que va de Viella a la boca del túnel!!!!

Treballant a prop, mirant lluny

Ahir a l'agrupació de Gràcia del PSC vàrem fer l'assemblea per acordar les esmenes que presentarem al document que servirà per elaborar el programa de les municipals, i que des de fa algunes setmanes teniu penjat a la columna de la dreta, apartat "Eleccions 2007".

Una vegada més, haig de lloar l'esforç i l'activitat dels nostres i les nostres militants, sempre disposats a fer bones aportacions perquè el nostre projecte segueixi sent el que millor recull les necessitats dels ciutadans i el que hi dóna respostes realistes.

Dels debats i les aportacions que hem tingut aquests dies se'n desprèn que el projecte socialista segueix tocant de peus a terra, sense vendre fum i parlant de coses palpables. No ens agrada només filosofar, ens agrada treballar.

Tinc moltes ganes de tenir enllestit el nostre programa electoral i lluir-lo en el bloc. Encara caldrà esperar una mica, però!!!!

El ala oeste de la Casa Blanca

El Miquel Iceta em va recomanar fa algun temps una sèrie: The West Wing, traduïda al castellà com "El ala oeste de la Casa Blanca". Com que al Nadal la tenien d'oferta a l'FNAC, vàrem agafar la primera temporada. El ritme trepidant del primer capítol, en què encara no coneixíem els personatges, ens va deixar una mica estebornits. Però quan vàrem agafar el truquillo, ens hi vàrem enganxar. Ara estem a punt d'acabar la quarta temporada...

L'ala oest de la Casa Blanca és la part de l'edifici on s'ubiquen el Despatx Oval i les oficines dels col·laboradors més estrets del president dels Estats Units. La sèrie, doncs, se centra en descriure tots els embolics a què ha de fer front el president Bartlett (Martin Sheen dóna vida a un demòcrata progre, premi Nobel i excel·lent persona res a veure amb Bush Jr.) i el seu equip. Entre els personatges hi ha la primera dama, el cap de Gabinet, els redactors dels discursos més destacats i la cap de premsa de la Casa Blanca (que és un dels personatges que més m'agrada, ràpida, decidida, executiva, de resposta precisa, irònica, directa, i al mateix temps sensible).

Al llarg dels episodis s'hi veu de tot: crisis a Orient Mitjà, mesures que triomfen, mesures que el Congrés tira per terra... Tot plegat, enmig d'un sistema polític i institucional que té poc a veure amb el nostre. Una bona manera d'aprendre com funcionen allà. I de veure la política dels Estats Units una mica més de prop, sense els prejudicis que ens han fet agafar alguns governants odiosos d'aquell país.

En fi, que la recomanació del Miquel la faig extensiva avui a tots els blocaries que em llegiu!!!

Ségolène

Avui estic de dilluns, més aviat poc inspirat... Però he afegit continguts al blog que us poden interessar, especialment als lectors francòfils.

Perquè no sigui dit que només penso en les eleccions municipials, he inclòs a la columna de la dreta una selecció de links sobre les eleccions presidencials franceses. De moment, l'he especialitzat en la figura de la candidat dels socialistes, Ségolène Royal, que ha aconseguit una rellevància i una popularitat que els nostres companys de l'esquerra francesa no recordaven des de fa molt de temps. Potser perquè els polítics socialistes francesos són "lletjos, tristos i envellits", com explica Antoni Gutiérrez-Rubí en un dels seus articles?

El cas és que Ségolène ha donat un toc d'aire fresc i de feminitat a la política francesa. Potser és una recepta que necessita la política en molts altres llocs (i tingueu present que el toc femení no té per què ser patrimoni exclusiu de les dones, penso que hi ha molts homes que poden fer política d'una manera diferent, més càlida i propera!).

Això queda clar en el seu web oficial, Désirs d'avenir, i en els grups que hi dónen suport entusiasta des de la xarxa, com els joves. El procés de participació eque s'ha seguit per definir el seu programa també ha estat un bon exemple de com es pot fer una política de proximitat, fins i tot des de les altes esferes, si es té una mica de voluntat. Per cert, el company Paco Boya ha explicat en el seu blog la seva experiència participativa en un dels debats que s'han fet al sud de França.

Carnaval i Sant Medir

Aquest cap de setmana ha estat un altre bon exemple de l'activitat frenètica del nostre barri. Ahir, Carnaval passat per aigua: per això en la foto veieu els gegants de Gràcia, el Pau i la Llibertat, dins la seu del districte, que va quedar ben plena de gent.

Aquest matí, pregó de Sant Medir, amb ballada de sardanes...

... i lectura del pregó que anuncia la festa per d'aquí a quinze dies. Aquí teniu una foto del balcó de la seu del districte, ben guarnit, amb els símbols de la nostra Vila i de la nostra ciutat!

Cavalls de Troia

En el consell nacional d’ahir, el nostre primer secretari i president de la Generalitat, José Montilla, va afirmar que el PP està utilitzant quatre cavalls de Troia per minar el govern de Zapatero. Hi estic plenament d’acord, i penso que cal denunciar clarament cadascun d’aquest quatre flancs per on vol atacar el PP, a costa de l’estabilitat del Govern:

- Ús partidista del poder judicial.
- Ús partidista del trencament del procés de pau a Euskadi
- Ús partidista de polèmiques artificials sobre l’Estatut
- Ús partidista de les seves pròpies mentides sobre l’11-M

Posats a parlar de cavalls de Troia, també CiU ha fet ús d’aquesta expressió aquesta setmana. Diuen que el conseller Ernest Maragall és un cavall de Troia per als nacionalistes al govern.

Jo, sincerament, penso que el cavall de Troia del nacionalisme és CiU. Els convers no estan defensant el govern català en un moment en què la dreta espanyola l’està atacant vilment.

Quina actitud pot ser més espanyolista que la de CiU, fent-li el joc al PP contínuament, per activa o per passiva? El PP vol que CiU arremeti contra Montilla, i contra el seu govern, i contra Zapatero. Al PP li convè que CiU es queixi del desplegament de l’Estatut i vulgui recórrer lleis estatals per defensar competències –suposadament- encara que això vagi en detriment dels ciutadans. És el que passa amb la llei de Promoció de l’Autonomia Personal, per exemple

Al PP li convé que CiU pensi en Catalunya (el concepte abstracte i autocomplaent de Catalunya com a nació) i s’oblidi dels catalans (el concepte de Catalunya com a poble format per persones). I CiU està fent exactament això. En nom de Catalunya oblida els catalans, de manera que el seu patriotisme no passa de ser patrioterisme de pa sucat amb oli.

CiU i PP, amics per sempre...

Ridiculitzar els polítics

Ahir al vespre vaig veure un programa de televisió en què es feia una tertúlia entre diputats de tots els grups parlamentaris.

En un moment del debat, el moderador feia notar: "Hem entrevistat 50 persones pel carrer perquè ens diguin quines són les seves preocupacions, i ningú ens ha parlat ni del desplegament de l'Estatut ni del Tribunal Constitucional". Meravellós. La pregunta que em va venir al cap és obvia: si a la gent no li interessa el tema, per què un periodista convida sis diputats i els fa parlar del tema una o dues hores?

Al cap d'una estona, un gran test per saber si els polítics coneixen la vida quotidiana:
-Quant val un litre de gasoil? Jo, sincerament, hauria respost que al meu cotxe poso benzina, i prou pena tinc pagant el que em toca com per mirar quant li costa el carburant a d'altres.
-Quantes parelles homosexuals s'han casat? La veritat, això és la meva vida quotidiana, però no en tinc ni idea. Ens hem casat el Pep i jo, i conec alguns amics i amigues, però tinc altra feina millor que anar comptant qui es casa i qui no. Per cert, quantes d'heterosexuals s'han casat???
-Quantes parelles homosexuals han adoptat? Quina fixació! I per què no preguntes quantes heterosexuals? I quantes amb un dels cònjuges miops? D'això parla la gent a l'hora de sopar?
-Quina és l'arrel quadrada de 16? I l'arrel cúbica de 27? Vaig decidir fer zàpping.

Una mica més tard, després d'una estona de canvis de canal, em trobo els sis pobres diputats amb un nas de pallasso posat.

Em pregunto si aquest mateix periodista seria capaç de posar en la mateixa situació sis catedràtics de dret constitucional. Si convida els directors de La Caixa, el BBVA, Caixa de Catalunya i Banc de Sabadell els posarà en la mateixa situació? I per què no fa el mateix en un debat sobre economia amb els presidents de Gas Natural, Endesa i Telefónica, posem per cas?

Sincerament, està molt bé que s'exigeixi als polítics més proximitat amb la ciutadania, però aquest tipus de muntatges dubto que hi contribueixin gens. La distància entre polítics i ciutadans també té a veure amb determinades maneres d'entendre el periodisme, i potser alguns professionals s'ho haurien de fer mirar.

Memòries d'Idhun

Per compensar l'extens article d'ahir, avui us vull proposar una lectura força entretinguda, ideal per desconnectar de tot quan acaba la jornada...

Ja sabeu que a mí m'agrada la literatura fantàstica. Sóc un fan l'El Senyor dels Anells. Doncs bé, us recomano una altra trilogia: Memòries d'Idhun, de Laura Gallego García, una noia de 30 anys capaç de fer volar la imaginació.

En aquest llibre trobareu un món màgic en perill d'extinció, unicorns, dracs i altres éssers que l'hauran de salvar des de la Terra... Vaig devorar el primer llibre de la trilogia, i ara estic amb el segon. Una dosi de fantasia i emocions sempre va bé, a les portes de la campanya que ens espera. Aprofiteu bé el temps lliure!

Tribuna Barcelona: La qüestió de l’Islam a Espanya

Sota aquest títol, la doctora Gema Martín Muñoz, va presentar la seva opinió molt qualificada, respecte la situació dels immigrants del món àrab en el nostre territori i les diferents modalitats de relació que s’han produit amb la societat que els acull. Va ser dilluns al Tribuna Barcelona.

Us haig de confessar que el debat em va impressionar molt gratament. La doctora Martin va demostrar a tots els assistents el profund coneixement que té del conjunt del mon àrab i de la cultura islàmica.

Voldria destacar alguns apartats de la seva intervenció amb què coincideixo plenament.

Quan parlem de mon àrab, incorporem de forma automàtica el tema religiós com un element inherent a la persona, creant d’aquesta manera un únic estereotip que apliquem a tothom, sense matisar en cap cas. No hi ha dubte que això es un error donat que totes les societats tenen infinitat de matisos.

Ella definia tres etapes molt gràfiques en els processos d’immigració:

- el treballador invisible
- el ciutadà musulmà reivindicatiu
- l’estranger indesitjable

En el primer situaríem les persones vingudes dels territoris vinculats a les antigues colònies europees. Aquestes persones no cercaven drets de ciutadania, eren solament treballadors en trànsit. Tenien els seus referents culturals en el seu país d’origen, on ells volien tornar.

En el segon iniciem els processos d’acolliment i fem tancament de fronteres. Els immigrants comencen a sentir-se ciutadans europeus i demanen poder mantenir les seves tradicions dins del país d’acollida. És a dir, comencen a reivindicar drets.

En la tercera situació es comencen a visibilitzar els diferents moviments, es reforcen els estereotips i es contraposa la superioritat cultural europea respecte la resta dels pobles. En aquest punt des del punt de vista europeu cal homogeneïtzar totes les altres cultures respecte la nostra, així nosaltres som laics, moderns i occidentals i ells són confessionals, arcaics. Tota aquesta situació generarà un procés reactiu en la societat europea.

Aquestes tres fases s’agreugen a partir de l’onze de setembre de 2001. El que és àrab s’identifica exclusivament amb la religió musulmana, i tot plegat amb el terrorisme. Totes les persones vinculades a aquest món passen a ser sospitoses o terroristes potencials. Les polítiques de seguretat passen per sobre de les polítiques d’integració i aquesta situació incrementa els processos reactius de la societat en els dos sentits.

Un altre tema són les injustícies que es realitzen fora de les nostres fronteres, on les lleis internacionals i les resolucions de Nacions Unides no s’apliquen. En molts d’aquests casos la societat europea fa un procés d’autodisculpa.

Per concloure, la doctora Martín Muñoz afirmava que per avançar en els processos de compressió i confiança mútua s’ha de treballar de forma molt clara el principi d’igualtat davant les lleis, tant en els àmbits internacionals com els locals i en aquests darrers evitar els processos d’exclusió social i fer polítiques inclusives.

Com podeu veure, tot un repte que entre tots hem d’assolir.

No voldria acabar aquestes notes sense dir-vos que en aquesta tertúlia i havia gent coneguda com la Dolors Martínez, amigues diputades con la Consol Prados i gestors associatius com el Quim Sabaté (IBN Batuta). L’acte va ser presentat pel company diputat Mohamed Chaid, que col·labora de forma activa amb l’agrupació de Gràcia del PSC.

El capità del Titànic

Entrevista a Artur Mas a El Periódico d’aquest diumenge: “No tinc queixa de la cohesió de CDC, a part de les últimes setmanes”



Expliquen que l’orquestra del Titanic no va deixar de tocar en cap moment mentre el vaixel s’enfonsava. Si algun periodista haguès pogut entrevistar llavors el capità del vaixell, potser li hauria deixat anar, amb els valsos de fons, alguna frase com la d’Artur Mas. Podria haver titulat l’entrevista, per exemple: “No tinc queixa del funcionament del Titanic, apart que hem ensopegat amb un iceberg”.

L’esperança és l’últim que es perd, i és psicològicament molt recomanable posar bona cara al mal temps. I mentrestant, l’orquestra que toqui polkes, encara que desafini!

Sant Medir s’apropa

Ja tenim aquí la Dolça Festa un altre cop! El dia 17 de gener es va escollir el cartell d’aquest any, i ahir vàrem fer un altre dels actes previs al dia de Sant Medir: el sopar amb les colles. Si voleu informació detallada sobre tota l’activitat d’aquestes setmanes, la trobareu al web de la Federació de Colles (recordeu que teniu l’enllaç permanent a aquest web a la columna de la dreta, en l’apartat “Entitats gracienques”).

El sopar amb les Colles de Sant Medir és un acte especialment important. Per això i perquè m’agrada hi he anat quatre dels sis anys que fa que sóc conseller. En alguna ocasió he delegar en algun dels meus companys, com la Cinta o el Josep. I l’Albert Musons, no cal dir-ho, hi ha estat sempre! La foto d’aquí sota demostra com l’activitat social i cultural de la Vila està per damunt de moltes coses, inclosa la imminent campanya electoral: hi veureu el president de la Federació Festa Major, amb la Montserrat Marchante (CiU) i jo mateix (PSC, per si no ho recordeu).

A l’acte d’ahir també va assistir l’alcalde Hereu, que va agrair als romeus i les romeves la seva aportació a la construcció de la ciutat. En un to menys institucional, va evocar records de la seva infantesa relacionats amb Sant Medir: els carmels que entraven per la finestra un dia que estava malalt i no es podia llevar del llit, i el vidre que durant anys va estar esquerdat després de rebre, precisament, un cop de caramel de Sant Medir...

Per acabar, vull animar-vos a participar en totes les activitats de Sant Medir i felicitar la Isabel Sanagustí i la seva gent per l’esforç que, dia a dia, fan per mantenir viva la Dolça Festa!

Visca Sant Medir!

CRITERIS.CAT

El grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi han engegat una nova publicació electrònica que crec que us pot resultar d'interès. Es diu Criteris.cat, i en ella trobareu explicacions detallades de les lleis més emblemàtiques del govern Montilla que es tramiten al Parlament. A partir d'ara trobareu sempre el link a la columna de la dreta.

El Criteris.cat ha començat amb un article extens i molt entenedor sobre la Llei de Serveis Socials, preparat per la Consol Prados. Us recomano també que rellegiu l'article que la mateixa Consol va fer en aquest blog sobre el tema.

Prohibim-ho tot!!!

Els ciutadans i ciutadanes tenen dret a descansar. A anar cada nit al llit i poder reposar en silenci. És el que diu un jutge de Tenerife, i hi estic d'acord. El problema és que aquest jutge no té en compte que algunes nits, en determinades zones, agrada saltar-se les normes excepcionalment i fer una mica de gresca. Resultat? El jutge ha decidit que els Carnavals de Tenerife, aquest any, s'acaben a les 10 de la nit.


Considero que hem de lluitar contra el soroll que molesta la gent, però contra el soroll que la molesta cada dia, i no contra el que generen celebracions tradicionals que fan caliu en un poble, vila o ciutat, un dia o uns dies concrets del calendari.

Us imagineu que prohibíssim la desfilada de Sant Medir, o la trobada castellera, o els foguerons, o directament les Festes de Gràcia més enllà de les 10 del vespre? No només ens carregaríem un dels emblemes de la Vila, sinó que a més deixaríem sense resoldre els problemes de soroll que hi pugui haver els restants 355 dies de l'any. I no faríem content a ningú.

És el que ha aconseguit aquest jutge: carregar-se la festa més emblemàtica de les Canàries. I quan passi el Carnaval, què pensa fer? Decretar el toc de queda perquè la gent no surti al carrer i no faci soroll? La vida a ciutat comporta aquests problemes, que penso que queden compensats per moltes satisfaccions. Entre elles, la de poder celebrar grans festes amb els teus veïns, i dormir l'endemà.

Ignorants? Vàndals? Estúpids?

La llista de possibles adjectius per iniciar aquest post era molt més llarga.


Avui el drac del Park Güell té 40 cm quadrats de cara menys, perquè algú va decidir destrossar-lo.



D'atemptats d'aquests tipus sempre n'hi ha hagut, fins i tot dins el Louvre (atacs a la Gioconda) i dins el museu de Florència on es conserva el David de Miquel Àngel (li van fer saltar el dit gros del peu a cops de martell). No entenc què pot portar algú a atemptar contra un patrimoni de la Humanitat. Afany de notorietat? Potser.


El drac del Park Güell ha estat durant dècades allà, deixant-se fotografiar per graciencs i foranis. I ara algú li ha destrossat la cara. Voldria saber a què donen valor els qui ho han fet, si ni tansols donen valor a un dels millors símbols de la seva ciutat. Em queda el regust amarg de pensar que el remei passa més per l'educació que no pas per la policia: aquest tipus de gentussa sempre acabaria trobant la manera de donar la nota...

Fent xarxa, fent fotos

Quan vaig engegar aquest blog, aviat farà un any, no m'imaginava que em passarien dues coses:

1. M'he enganxat a això d'anar escrivint de tant en tant!
2. El meu blog és eina de treball per a mi mateix i per a alguns internautes que l'utilitzen com a referència per anar navegant per webs gracienques. Això de posar els links a entitats i institucions a la plana de la dreta ha estat un encert, mal m'està el dir-ho...

I és que la ciberpolítica és tot un món. Internet està arribant a ser un aparador molt potent per exposar el que pensem, com ho demostren les 12.000 visites al web del PSC de Gràcia durant el 2006, i les més de 6.000 visites que he rebut des que vaig obrir aquest blog.

Avui aprofito per inaugurar una nova secció, a la columna de la dreta, que inclou un grapat de fotos. Espero que us ho passeu bé mirant-les. Algunes han anat apareixent al blog, d'altres són inèdites.

Per cert, ja posats aprofito per agrair a tots aquells que m'heu escrit a guillemespriu@hotmail.com per rebre puntualment al correu cada actualització del blog!

Tret de sortida cap a les eleccions municipals

Els membres del Consell Nacional del PSC vàrem aprovar dissabte, per unanimitat, la candidatura de Jordi Hereu com a alcaldable de Barcelona del PSC. L'aplaudiment a la Sala Ernest Lluch de la seu del PSC va ser inoblidable.

És el moment d'arremangar-se i anar per feina. Per això, veureu canvis a la columna de la dreta d'aquest blog. El colom de la pau segueix adalt de tot, però just després hi ha un espai especial per a aquestes eleccions.

M'agradaria que, independentment de si sou militants o simpatitzants del PSC, feu aportacions al document de treball "Mirar lluny, treballar a prop", que servirà per elaborar el nostre programa electoral. Totes les aportacions són benvingudes, perquè ens agrada incorporar bones idees. Me les podeu fer en persona, o virtualment mitjançant aquest blog, que per a això estan les noves tecnologies.

A més d'aquest document, a la columna de la dreta trobareu links a webs del PSC (de Gràcia i de Barcelona), i a les últimes notícies aparegudes sobre l'activitat a l'Ajuntament de Barcelona.

Finalment, he decidit facilitar el procés de subscripció, i ara la podeu fer enviant-me directament un mail demanant-m'ho a guillemespriu@hotmail.com

Us vaig dir que demanava als Reis ganes de treballar. És obvi que me'n van portar!

Pimpinela

Declaracions de Josep Piqué(PP), ahir, a El Periódico:

• "El PP està parlant sobre el futur amb dirigents de CiU"

Declaracions de Felip Puig (CiU), ahir, a Cadena SER:

• "Les declaracions de Piqué són fantasies hivernals"

Declaracions de Daniel Sirera (PP), ahir, a diversos mitjans:

• "Segurament, Felip Puig no té tota la informació de la direcció del seu partit"

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, dono més credibilitat al PP. Però sigui com sigui, avui se m'ha enganxat la musiqueta d'una vella cançó que a alguns us sonarà...



Quien es?

*Soy yo

Que vienes a buscar?

*A ti

Ya es tarde!

*Porque?

Porque ahora soy yo

la que quiere estar sin ti

Por eso vete!

Olvida mi nombre, mi cara,

mi casa y pega la vuelta!

*jamas te pude comprender

Vete!

Olvida mis ojos, mis manos,

mis labios, que no te desean!

*estas mintiendo ya lo se!

Vete!

Olvida que existo,

que me conociste,

y no te sorprendas!



Olvidate todo que tu para eso tienes experiencia

Hace dos años y un dia que vivo sin el

Hace dos años y un dia que no lo he vuelto a ver

Y aunque no he sido feliz aprendi a vivir sin su amor

Pero al ir olvidando de pronto una noche volvio

L’Eduard s’estrena

Voldria felicitar l’Eduard Marron per l’exposició que va inaugurar divendres. En aquesta exposició mostra les imatges que va captar mentre feia el Camí de Santiago. Unes fotos de gran qualitat, que va presentar envoltat d’amics i amigues, en bona part gent de Gràcia que ens vàrem traslladar a la ciutat veïna per comprovar com, lluny de mirar-nos el malic, alguns graciencs també fan carrera fora dels murs mentals de la nostra Vila.

Com que l’exposició es fa a Ciutat Vella, va ser una oportunitat per conquerir nous espais i cantar les excel·lències de Gràcia. Em consta que el conseller de Cultura, l’Albert Musons, ja ha concedit el perdó a l’Eduard, i que hi ha butlla per a tots els vilatans i vilatanes que es desplacin a l’espai La Finestra, al carrer Francesc Cambó, 27, a veure aquesta mostra. L’horari de visita és de 12 a 14 i de 16 a 20 hores.

Més felicitacions

Aprofito també per destacar la feina feta pel Col·lectiu GLBT (Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transexuals) de Barcelona.

El mateix divendres van fer les seves primeres jornades de debat a l’Institut d’Estudis Catalans. Vaig poder assistir a la primera part, i comprovar directament l’empenta que hi estan posant.

Dracs, gegants i foguerons

Ja posats, us explico que la meva tarda de divendres es va completar amb l’assistència al 25è aniversari dels gegants i el drac de Gràcia, i ja a la nit als l’inici dels actes dels Foguerons de Sa Pobla, que un any més han dut a la nostra Vila les tradicions (i els embotits !) balears.

Fer Festa

Aquesta setmana, el Plenari del Districte de Gràcia ha aprovat el Protocol Festiu del Districte, que té l’objectiu de "protegir i dignificar al màxim l'enorme activitat festiva i de Cultura Popular que hi ha al nostre territori".

Als lectors de fora de Gràcia, us faig notar que el nostre districte és un dels més actius en molts aspectes, i això inclou les festes. Efectivament, no tot s’acaba en la Festa Major d’estiu. Avui, sense anar més lluny, farem els ja tradicionals Foguerons, amb els habituals convidats balears de Sa Pobla: menjarem embotits mallorquins cuits en fogueres a les places gracienques.

Us preguntareu... si tot rutlla tan bé, per què el Plenari ha d’anar aprovant paperassa? Doncs bé, a Gràcia precisament la col·laboració entre unes entitats magníficament hiperactives i uns responsables polítics receptius i també hiperactius ha estat la clau per arribar on som.

Albert Musons

I quan parlo de polítics receptius i hiperactius parlo, especialment, del nostre conseller de Cultura, l’Albert Musons. No és d’estranyar que en el Plenari li caiguessin llagrimetes mentre es presentava el Protocol, ni és d’estranyar que la gent l’aplaudís.

Des de llavors, l’Albert m’ha comentat, mig avergonyit, que és un sentimental... No li hauria de fer vergonya, perquè la política, com tots dos sabem, els sentiments també compten. I haurien de comptar encara més.

La implicació de l’Albert no només en el protocol, sinó en la vida cultural gracienca, va molt més enllà dels límits de la política, i arriba a la plena implicació personal. La seva bibliografia ho demostra, així com el seu contacte permanent amb les entitats. El Protocol festiu i la vida cultural gracienca li deuen molt. Entre altres coses, perquè és capaç de deixar anar una llagrimenta enmig d’un plenari.

Protocol Festiu

Al protocol Festiu que vàrem aprovar s’hi marca el Calendari Festiu de Gràcia, des de la Festa Major i Sant Medir fins al conjunt de diades de les diverses colles de Cultura Popular(castellers, bastoners, gegants, diables, etc...), passant per la commemoració de la Revolta de les Quintes i altres. També S'hi defineixen les característiques de tot l'imaginari festiu de Gràcia, i les de totes les Colles de Cultura Popular. I a més s'estableix un marc de relació del conjunt de les Colles, tant amb les institucions com amb la societat civil de Gràcia. També es defineix clarament el rol de representativitat identitària de les Colles i del conjunt de l'activitat festiva al carrer.

Com veureu, estem parlant gairebé d’un Estatut de les festivitats gracienques. Un document que ha estat possible gràcies al treball del conjunt de les Colles de Cultura Popular, colze a colze amb l’Albert, l’expert en Cultura Popular Pep Fornés, i els tècnics de Cultura del Districte. En el record d’aquest plenari quedaran les llagrimetes de l’Albert i la satisfacció de les Colles de Cultura. Suposo que el temps farà que caigui en l’oblit l’abstenció del PP (i la intervenció del seu portaveu, l’Alberto Belón) i la proposta de considerar el 12 d’octubre com a festa tradicional gracienca...

El meu Alcalde

El primer record que tinc del Jordi Hereu és de començaments dels 90. Deu fer 15 o 16 anys el vaig veure per primera vegada, en una reunió de joves del PSC en què parlàvem dels moviments associatius juvenils de la ciutat.

Ara tots dos passem els 40 (per poc), i ens seguim considerant joves. El Jordi Hereu que vaig conéixer era un noi amb el cabell molt arrissat, amb una veu potentíssima que feia innecessaris els micròfons i la dèria de la proximitat.

Avui els Consellers de Federació hem proposat formalment el Jordi Hereu com a alcaldable de Barcelona.

El Jordi Hereu que he vist segueix tenint una veu potentíssima i segueix sent una persona propera. Els qui no el conegueu encara, ho podreu comprovar, n'estic segur, durant la campanya electoral. Sobre els rínxols... bé, en aquella reunió del començament dels 90 jo també tenia més cabell.

Tinc ganes que comenci la campanya, per lluir aquest alcaldable.

Diego Valor, Mekong i Carles Agustí

El Carles Agustí esmenta en el seu blog que el seu pare l'anomenava "Mekong" en referència a un personatge de còmic. I suposa que jo us en podré donar més dades. Suposa bé. us recordo que tinc una vena friki bastant poc dissimulada. Quan he vist la referència, m'ha picat la curiositat i no he trigat ni dos minuts a documentar-me...

Mekong, en efecte, és el dolent dels còmics de Diego Valor, que es van publicar setmanalment entre els anys 1954 i 1957. Si voleu fer la col·lecció, sapigueu que en total van aparéixer 168 números.

El Diego Valor és un heroi espanyol nascut l'any 2000 que marxa a explorar Venus (el Pedro Duque, si fa o no fa). En la seva exploració troba tres races: els artils, els atlants i els wigans. Mekong és el líder d'aquests últims, que segresten l'expedició hispànica a Venus. En Mekong és un personatge violent, crec que de color verd, un dels grans enemics de Diego Valor.

Ara el dubte que em queda és saber quins motius va donar el Carles Agustí al seu pare per posar-li aquest sobrenom. Com que no conec en profunditat el còmic potser se m'escapa alguna cosa, però així, de bones a primeres, sembla que el Carles, de petit, devia ser força tremendo!

Per la Pau

Per Nadal vaig incloure al blog el colom blanc de la pau sobre fons vermell que el PSC va fer servir quan protestàvem contra la guerra a l'Iraq. Aquest any el colom va servir com a banner nadalenc als blogs de militants i simpatitzants.

Aviat serà la Candelera i haurà arribat el moment de ficar al calaix tots els guarniments nadalencs. El colom, però, el deixaré. La pau mai no ha estat un guarniment nadalenc, i després de veure la intervenció d'ahir de Mariano Rajoy, terrorisme parlamentari en tota regla, em penso que faré bé de deixar el colom blanc aquí on el veieu, a dalt de tot del blog, a la dreta.

M'agradaria treure'l ben aviat, però això no dependrà de mi.

Quixotades

Des que els Fills de Don Quixot van anunciar que volien protestar a Barcelona vaig pensar que coneixien poc aquesta ciutat. Tots els qui hem buscat pis, hem demanat una hipoteca i hem hagut d’arribar escanyats a finals de mes per pagar-la sabem que els preus estan pels núvols, i no ens agrada gens, però el problema dels Fills de Don Quixot és que a Barcelona fa anys que es treballa en polítiques d’habitatge i de lluita contra l’exclusió social.

Queda molta feina per fer, cert, però posats a buscar motius de queixa, tindran molt més material si opten per fer protestes al Madrid de Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre, o a la València de Camps i Barberà, en lloc de venir a la ciutat de Jordi Hereu i al país de José Montilla.

A més, han tingut la mala sort que l’intent d’acampada –reconvertit en recollida de signatures i amb un seguiment popular més aviat escàs- ha coincidit amb una setmana en què l’alcalde Hereu ha fet alguns discursos –mireu aquest link- que deixen clara la política de cohesió social que vol potenciar durant el seu proper mandat. I el PSC, avui mateix, ha concretat propostes en matèria d’habitatge.

Finalment, per extreure una nota positiva a la qüestió, penso que els socialistes podem celebrar que els Fills del Quixot hagin posat aquesta problemàtica social damunt la taula, perquè és un terreny en què ens podem sentir còmodes. No només hem fet molta feina, sinó que som conscients que falta molt per fer. I si ho fem nosaltres, no ho farà ningú, estigueu-ne segurs.

Cinc coses que no sabeu de mi

Avui he descobert què és un meme, gràcies a la inestimable col·laboració del meu marit. Es tracta de fer una cadena. T’envien una pregunta, la respons al blog i l’envies a cinc persones més. Quina gràcia.

Però en fi, és el que passa… El tema d’aquest meme és explicar cinc coses que els lectors del blog probablement no sabeu de mi. Entenc que de la llista cal excloure la meva germana, la Carme: no em posaré a esbombar aquí coses que ni ella sap!

1. M’agraden molt els còmics, i el meu personatge preferit és La Vision, un superheroi de sang plàstica i carn sintètica.
2. Col·lecciono monedes, i sóc un mitòman de les de la segona república. El numismàtic sempre em diu que no tenen gaire valor, però és que a mi m’agraden.
3. De petit volia ser missioner. Un professor meu era missioner i vaig pensar que volia seguir el seu exemple. Finalment, no vaig anar a les missions, però sí que predico l’evangeli de la Fe socialista entre els descreguts.
4. Sempre porto mitjons negres. És una mania. A més, m’estalvio haver d’anar combinant colors.
5. No hi ha qui em guanyi caminant, al camp o a la ciutat. Un any vaig fer la Matagalls-Montserrat, i voldria repetir. M’agrada caminar i caminar per Gràcia, per Barcelona o per on sigui. Fer una passejada amb mi pot ser esgotador. Pregunteu als qui ho han provat.

I això és tot. Ara és qüestió d’entabanar-ne cinc més. Per donar una mica de vida a la blogsfera gracienca i fer caliu, escullo el Ricard Martínez, el Carles Agustí, el Miquel Pellicer, l’Albert Batlle i el Roger Gispert. Aviam què descobrim d’ells.

Propòsit per al 2007: treballar molt

Reprenc l'activitat blocaire després de les vacances nadalenques: un període de calma interromput de sobte per la bogeria d'ETA...

Sapigueu que als Reis els he demanat molta energia per afrontar aquest 2007.

Amb les municipals a pocs mesos vista, ens tocarà treballar molt. La part positiva és que a Barcelona, amb el Jordi Hereu, treballarem ben de gust, i que a més la nostra feina de ben segur que obtindrà una bona resposta per part de la ciutadania. Va quedar-me encara més clar amb la visita que ens va fer al desembre!

El meu propòsit del 2007, doncs, és treballar, treballar, i treballar, a Gràcia i a Barcelona. Però també disfrutar molt fent-ho, perquè treballar sense divertir-se em sembla contrapoduent.

Para muestra un botón, que diuen: a l'agrupació de Gràcia comencem l'any amb una renovació de la Comissió Executiva, amb la intenció de pencar encara més del que ho hem fet fins ara. Els qui volgueu més detalls, podeu consultar el nostre web clicant aqui.

I un altre detall: novetats al blog. Des d'avui, teniu a la columna de la dreta tot un llistat de links que inclouen blogs, entitats gracienques (les que tenen plana web que em consti, s'admeten aportacions), i les organitzacions especialment del moviment associatiu amb què he tingut relació en un moment o altre de la meva vida. Espero que us resulti d'utilitat.

Per cert, també li he demanat als reis més militants al PSC, especialment el de Gràcia. Benvolguts lectors i benvolgudes lectores, no us ha passat mai pel cap col·laborar amb nosaltres? Us recordo que sempre teniu les portes obertes.

Amnistía Internacional

Ahir nit vaig tenir l'oportunitat d'acompanyar el regidor Ramon Nicolau al concert organitzat per Amnistia Internacional per celebrar el Dia Internacional dels Drets Humans.

Va ser una bona oportunitat per veure la capacitat de mobilització que té aquesta organització a Catalunya. I per comprovar, una vegada més, que el món està molt malament. Encara que nosaltres visquem en una societat "privilegiada", entre cometes, no hem d'oblidar el patiment que hi ha en altres països. Us recomano que feu un cop d'ull a l'informe anual que publiquen explicant la situació a diferents països del món. Ens ha de posar la pell de gallina, però també a més de sacsejar les nostres consciències ha de servir perquè actuem, tots plegats, per anar canviant el món...

També vull destacar la presència gracienca en la gala. En l'organització hi havia la Belén Carmona, membre de l'Orfeó Gracienc, i sobre l'escenari, el grup Sabor de Gràcia. Es nota que a Gràcia som gent treballadora i amb ganes de gresca!

Altres noms de xilens

No tinc ganes que ningú trobi el meu blog quan avui busqui al Google el nom d’un dictador xilè que ha mort. Prefereixo que vegin el meu blog els qui avui vulguin tenir un record per Salvador Allende, o Victor Jara, o fins i tot l’actual presidenta del país, Michelle Bachelet.

Avui també tinc ganes d’esmentar el Lucho Torres, company xilè de l’agrupació de Gràcia. I òbviament, del Máximo Armijo, peça clau del socialisme xilè, que va morir a Barcelona el passat 21 d’agost. Ell tenia només 60 anys, va morir considerablement més jove que el dictador, però va tenir temps suficient per explicar-nos com va haver de fugir d’ell i venir a viure a Barcelona. I va tenir temps suficient per fer-se estimar. En 91 anys, el dictador que no vull anomenar no va tenir un èxit tan rotund en aquest camp.

Tots els xilens que he conegut m’han transmès molta energia i molta passió. Són gent molt lluitadora. Segur que la mort que es va produir ahir els ajudarà a passar plana i tirar endavant el seu magnífic país.

Només una reflexió final: per què els mitjans de comunicació parlen tant d’ell com a ex-dictador? És que quan un dictador deixa el càrrec deixa de ser un dictador? A mí em sembla que no, i menys encara veient l’actitud del difunt durant els darrers anys.

Roscos d’anís

Fa uns dies la mare del Pep i el Pep tenien la tarda lliure i la van passar junts. Horror! A mitja tarda, el Pep va trucar-me i em va explicar la història dels roscos d’anís de la seva besàvia. És la història que podeu trobar al blog de la meva sogra. Com que no teníen res a fer, mentre jo treballava, ells van recuperar la recepta que explica el Pep al seu diari, i es van posar a fer roscos.

Al vespre, va portar una capseta de llautó ben plena. Estan durant molt poc. La meva sogra diu que a casa seva els menjaven amb anís. Amb mistela també estan ben bons. Jo recordo que a casa també en fèiem, però diferents. En lloc de fer-los al forn, crec que eren fregits, i eren més durs. Aquests del Pep són més com farinosos, com un polvoró. A mí m’agraden més els durs, perquè es poden sucar millor en la llet. Però aquests també són molt bons. Ja sabeu que, de fet, jo no tinc gaires problemes a l’hora de menjar, i em cruspeixo el que calgui... En tot cas, li vaig dir al Pep que buscaré la recepta dels que m’agraden, i així en tindrem per a tots!!!

Sí, ministre

Sense temps per mirar gaire la tele, només puc veure a trossos, setmana sí, setmana no, les poques sèries que m’agraden (ja us vaig parlar de House). En el DVD he trobat una bona manera de passar l’estona, especialment des que es posen a la venda packs amb sèries de televisió senceres. Algun dia us parlaré dels capítols de les diferents sagues de Star Treck, però darrerament estic decantant-me per sèries menys actuals i que han fet història. Jo, Claudi, mereixerà un bon post un dia d’aquests, però avui toca parlar de Sí, Ministre.




A la caràtula dels DVD diu que aquesta era la sèrie preferida de Margaret Thatcher. Tot gira al voltant de les vivències del ministre d’Administració Pública Jim Hacker i el seu Secretari Vitalici, sir Humphrey. El primer és un polític més aviat mediocre que no sap gaire per on tirar, sempre patint pel que diu el partit, pel que li demanen en el sector que governa i en el que pensa d’ell l’opinió pública. En Humphrey, en canvi, és funcionari i sap que ell perdurarà en el càrrec, mentre que el ministre, en el fons, té data de caducitat. Ha estat així tota la vida.

La sèrie es va emetre als 80, i 20 anys després encara és capaç de recordar-me algunes actituds de la vida política recent. Per exemple, els darrers anys del govern de CiU en què s’aturaven tots els projectes que poguessin malmetre la imatge d’un Conseller Primer sense personalitat... Lord Arthur More, es podria anomenar si fos un personatge de Sí, ministre...

José Montilla

Potser us sobta que precisament avui no parli de José Montilla. Ha pres possessió del seu càrrec amb una intervenció amb molt de sentiment que podeu llegir aquí. Hi ha dos motius. En primer lloc, perquè posats a treballar en xarxa, i tenint en compte que jo ja he lloat les qualitats del candidat, deixo aquesta feina a la meva sogra, la Dolors, que aquesta setmana ha estrenat blog i us dóna arguments ben personals a l’hora de lloar el nostre President.

En segon lloc, vull destacar que indirectament sí que he parlat de Montilla. A Sí, ministre, sir Humphrey encarna els valors del buròcrata conservador i manipulador, fosc, que tant devia agradar a Thatcher; mentre que lord Hacker encarna el polític quiero-y-no-puedo, idealista en la superfície però covard en el fons, disposat a renunciar als seus principis. Aquest perfil també devia agradar molt a Thatcher.

Crec que el nostre nou President encarna a la perfecció la peça que falta a Sí, ministre: el polític senzill, treballador i valent per tirar endavant les seves idees sense doblegar-se. Només cal recordar aquell “no estoy en política para forrarme” que li va deixar anar a Zaplana al Congrés dels Diputats en plena efervescència de l’OPA d’Endesa.

La grandesa del nou President

oLa Manuela de Madre parlava en el debat d'investidura de la "grandesa personal" de José Montilla. Hi estic d'acord. Només us cal fer un cop d'ull al seu discurs d'investidura per veure que és així.

D'aquest discurs em quedo amb quatre frases:

• “No puc parlar de la Catalunya dels meus avantpassats, però si de la Catalunya dels meus fills i millor encara dels meus néts”



• “Defenso el patriotisme social abans que mil proclames sobre la nostra identitat”



• “Seré el primer treballador per Catalunya i pels catalans i catalanes”



• “Pensar ordenadament, actuar racionalment i atendre als ciutadans càlidament”

Tinc tan clar que serà un bon president que fins i tot m'atreveixo a proposar-vos un exercici: compareu el seu discurs d'investidura amb la intervenció d'Artur Mas. És la millor manera de comprovar que tenim un bon president i que, de retruc, hem evitat tenir un president pèssim.

Per acabar aquesta entrada plena de recomanacions, heu de fer un cop d'ull també al programa de Govern que desplegarà l'equip encapçalat per Montilla.

Salvador i Manel

Amb aquesta abraçada, el Salvador i el Manel, florista català i cuiner portuguès, van segellar dissabte passat 25 anys de relació. I els seus amics ens vam aplegar per felicitar-los i dir-los que els estimem.

Les circumstàncies històriques van fer que a la celebració assistissin, ben felices, les filles d'un d'ells. Tots tenim un passat, i en altres temps no era fàcil dir que volies estar amb un home. I és clar, a molts això els va donar l'oportunitat de tenir descendència.

Estic convençut que al Manel i al Salvador els queden molts anys de felicitat per endavant.

Novetats al blog

La meva Vida paral·lela m'ha fet fer no sé quins canvis al blog. Ara es veu que hi ha una versió nova del blogger, que m'ha de fer encara més fàcil fer canvis i escriure posts... Si ell ho diu serà veritat. Es veu que ho ha provat i li funciona.

De cara a vosaltres, diria que l'única novetat és que l'arxiu de posts és més clar i més útil, si és que algú vol rellegir algun dels escrits aquí publicats.

En previsió de problemes fruit d'aquest canvi que afecta els html i les plantilles i no sé què més, us demano la vostra col·laboració per avisar-me si alguna cosa no funciona del tot bé, o si trobeu errades que abans no hi eren.

Espero, per cert, que algun dia l'autor del Suplement del Roig m'expliqui també com penjar vídeos al blog...

Montilla president, som feliços

Avui he anat a dinar a un lloc que em coneixen de fa temps. Al moment de marxar, l’amo del local m’ha felicitat perquè Montilla serà president. I tot seguit ha aprofitat per dir-me que li hauria agradat més que el president de la Generalitat “fos d’aquí”, i que ell es fixa molt en els noms, i que això de que el màxim mandatari català es digui Montilla no li fa el pes.

Sobre això dels cognoms, li he fet notar la situació que tenim a Gràcia. Els cognoms del regidor, d’ERC, és Martínez, el mateix que una de les conselleres d’ERC; un altre es diu López. En canvi, per part socialista, el president del plenari es diu Ramon Nicolau, i els consellers som Musons, Llasat, Vinyals i Espriu. Conclusió? Val més que no ens refiem dels noms quan es tracta de política. Hi ha un Vendrell d’ERC i un Vendrell del PP, sense anar més lluny.

Sobre que el Montilla sigui “d’aquí” o “d’allà”, és una dèria que ja anirà passant, amb el temps. A l’amo del restaurant li he fet notar que Montilla va venir “d’allà” amb 16 anys, i que per tant ja és més “d’aquí”. Com ho seran, d’aquí a 20 o 30 anys, els immigrants que ara obren colmados, com van fer tants immigrants dels 60 i 70. De retruc, li he fet notar que per fer polítiques d’integració, qui millor que Montilla, que va viure la integració a Catalunya en primera persona, i ara arribarà a presidir el país?

Però per damunt d’aquests debats, que la gestió del govern anirà demostrant que són, simplement, ridículs, aquests dies els socialistes estem feliços. Ho deixa ben clar un brevíssim post, que recomano llegir, al blog del Miquel Iceta.

Només Montilla garanteix la Catalunya social

El proper dia 1 de novembre els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya amb el nostre vot decidirem un futur per a Catalunya que no es circumscriu només al govern dels propers quatre anys de la Generalitat de Catalunya. El nostre vot condicionarà les bases de futur per fer de Catalunya una societat més justa, amb igualtat d’oportunitats perquè tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida personal.

A través d’una de les campanyes electorals en les que s’ha discutit, com poques vegades, entorn les propostes dels diferents partits, s’ha dibuixat clarament la línia divisòria entre l’esquerra i la dreta a Catalunya. Una línia divisòria en la que els ciutadans hauran d’optar per una Catalunya en la que es repartiran de forma arbitrària xecs o carnets d’integració per punts, o una Catalunya en la que els ciutadans i les ciutadanes tindran els drets de ciutadania consolidats en el marc d’una societat del Benestar.

Els darrers 3 anys de Govern de la Generalitat de Catalunya han estat marcats no només per l’aprovació de la reforma estatutària de Catalunya sinó també, per un augment de la despesa en polítiques socials. Em sembla especialment significativa la inversió a les escoles que han passat de poc menys de 200 milions d’€ amb els governs de CiU a més de 400 milions amb el govern del PSC. L’educació i l’escola pública han estat una de les grans prioritats del Govern de la Generalitat amb un increment pressupostari mig d’un 15% anual, enfront del 8% anual dels governs de CiU.

I crec que un govern de la Generalitat, amb el PSC i José Montilla al capdavant és l’únic que ens pot garantir que Catalunya s’apropi cada cop més a l’Estat del Benestar Europeu. José Montilla és l’únic candidat que pot garantir un govern de la Generalitat que inverteixi en justícia, llibertat i solidaritat, en definitiva, en la Catalunya social.

Gràcies amics

Quan un necessita ajuda i suport, és quan detecta si les persones que l’envolten són amics o amigues, company o companyes. També sempre dic que una persona es defineix per la gent que l’envolta i poden ser rics o pobres en funció de les persones que els estimen. Doncs bé, crec que sóc immensament ric perquè la gent que m’envolta és formidable.

Vull aprofitar aquestes línees per agrair a totes les persones amb qui estem portant endavant l’agrupació d’una forma brillant, en un moment molt difícil a nivell personal. Per aquest motiu vull reconèixer la feina de la Neus, el Pepe, la Iola, l’Alícia, el Carles, la Rosa, l’ Albert, la Núria, el Vinyals, la Cinta, el Batlle, la Regina, la Concepció, l’Elsi, la Montse, la Sita i tants que fan que tot tiri endavant.

També vull animar en la mesura que pugui el Xavier, la Sònia, la Montse, el Lucho, la Juvé, la Marina, el Jaume i afirmar que vindran temps millors i que ens ho tornarem a passar molt bé tots plegats fent política a Gràcia i des de Gràcia a tot el món.

Inici de campanya

Avui vull compartir amb tots vosaltres l'inici de la campanya, de fet un principi força diferent. I és que veure't envoltat de persones joves i totes tant o més malaltes que tu i enganxades a un ordinador és fascinant. Que la campanya tindrà un fort vessant cibernètic ho podeu comprovar a la Web de José Montilla i a la blogsfera socialista.

Aproximadament un centenar d'ordinadors, tots connectats a internet i els corresponents joves agafats a ells, estan iniciant la campanya a les primeres hores del dia 16 d'octubre. Realment la societat ha canviat molt. Jo recordo les campanyes iniciades amb la penjada de cartells als carrers, van ser les primeres que feia allà pels finals dels anys 80 amb companys de les agrupacions socialistes de Barcelona i de les joventuts socialistes.

Els moments de record sempre són importants, però el més important avui es demanar-vos a tots i totes el vostres suport en els propers dies per fer arribar les nostres idees i els nostres projectes al conjunt de tota la població.

La clemenza di Tito i les intrigues d’Artur

A molts us semblarà estrany veure’m escrivint sobre una òpera. A mi mateix m’hauria estranyat fa uns anys, però és el que té estar casat amb un musicòleg. De fet, va ser el Pep qui em va fer notar que m’agrada Mozart, perquè cada vegada que ell posava un disc amb música de Mozart jo l’acabava xiulant al cap d’una estona.

Haig de dir-vos que vaig entrar al teatre amb una sensació estranya, de fer una aturada a només 48 hores de la campanya electoral. Però va valer la pena.

L’obra era excel·lent, tot i que desprès de veure aquestes darreres setmanes “Jo, Claudi”, us reconec que Tito era un personatge ideal, res a veure en les persones que van dirigir l’Imperi Romà. No hi Ha dubte que la novela, i la sèrie produïda per la BBC, s’apropen més a la realitat dels governs de l’època.

Aquests dies veig que alguns també volen dedicar-se profesionalment al cinema –bé, com a aprenents. I és que no puc oblidar el trailer, que tots vam poder veure en el programa Matins a TV3, de la nova pel·lícula de CiU –recordem-ho, partit que ja havia produit culebrons dramàtics, com aquell que es titulava ‘Pactes del Majestic’.

El govern que tant critiquen ha aconseguit pels ciutadans més de 9000 nous professors, amb 162 nous centres escolars, 3500 policies més, 35000 habitatges de protecció oficial, 3760 noves places de residència per gent gran, etc, etc. La qüestió seria, si abans ja hi eren els diners per fer totes aquestes coses i moltes altres, en què ho gastaven?

Vam pactar per millorar la vida dels ciutadans i potser caldrà tornar a fer-ho tantes vegades com sigui possible. Espero i desitjo que l’ús i abús que han fet d’imatges de persones que no volen sortir –Carles Francino ja s’ha queixat- els passi la factura corresponent.

Represa

M'he trobat tres comentaris per revisar i penjar. De fet, és un que m'ha arribat tres vegades. Suposo que la persona que el va escriure estava molt atacada i va apretar més del compte el botó de "enviar". Però com que tenia tota la raó, l'he penjat i suposo que sortirà en el post anterior. Venia a dir, amb més bones paraules de les que mereixo, que fa molt -massa- que no actualitzo el blog. No tinc excusa. Les vacances d'estiu van ser un parèntesi que l'excés de feina després de la tornada ha prolongat. Es pot considerar això una depressió postvacacional cibernàutica????

Ha plogut molt des del 17 de juliol. Bé, en realitat ha plogut poquíssim (ara, precisament, en cau una de bona a Barcelona) però han passat moltes coses. Totes les coneixeu, i podeu intuir que en general m'han agradat força: Montilla candidat, Clos ministre, Hereu alcalde... Quin estiu!!!!

I jo, que torno al blog a les portes d'una campanya que veig molt oberta, però que els socialistes afrontem amb molta il·lusió: nosaltres volem tornar a governar per poder treballar per les persones; d'altres fa l'efecte que no veuen el moment de poder tornar a manar i entabanar-nos amb discursets patrioteros mentre van buidant els calaixos amb polítiques que de socials en tenen poc (no puc estar-me de comentar la proposta absurdíssima de rebaixar impostos als qui aprenguin idiomes). El company Antoni Castells ha explicat a tort i a dret fins a quin punt les idees de Mas són més aviat de bombero...

Acabo aquesta represa parlant de Xavier Garcia Albiol. Jo fa anys que el conec, pels seus plantejaments retrògrads i especialment homòfobs. Avui l'he vist per televisió agredint la gent que es manifestava contra la presència d'Acebes a Martorell. No sóc partidari d'anar retallant la llibertat d'expressió, sempre que es faci amb plantejaments educats i de respecte a l'opinió d'altres. Però tampoc sóc partidari de reivindicar la llibertat d'expressió a cops de puny. En Garcia Albiol, secretari d'organització del PP, no m'ha sorprès. És un gest més que afegiré als meus records, en l'apartat de despropòsits d'aquest senyor.

Tampoc em puc estar de fer notar la diferència entre la reacció fulminant del primer secretari del PSC, José Montilla, en saber que un membre de la JSC estava darrere la protesta de Martorell, i la reacció inexistent del PP en veure per televisió i a la portada d'El Periódico el que va fer un dels seus principals dirigents.

25 anys del Consell de la Joventut de Barcelona

El títol ho diu tot: el CJB ha fet 25 anys i per celebrar aquest moment hem editat tots plegats un llibre que recull les principals fites del Consell al llarg d'aquests anys.

L'acte va tenir lloc al mirador Mª Aurèlia Capmany, espai privilegiat de la ciutat des d'on pots veure tots els sostres de Barcelona, una talaia especial per a un dia molt especial.

Tot i la importància del moment i la presència de les autoritats, per a mi el més destacat és la trobada amb molts companys i companyes de generacions anteriors i posteriors a la meva que van donar i estant donant sentit a l'existència d'aquesta plataforma de joves que lidera les polítiques de Joventut de la ciutat de Barcelona.

L'Alcalde Joan Clos hi era present, també altres regidors i regidores de la resta de partits, però veure persones com el Pep Sanz, la Montse Campillo, la Dolors Camats, la Iola Collboni, el Joffre Villanueva, l'Albert de Gregorio, el Fabià Mohedano, el Jordi Soler, el Jordi Farriol, el Pedro de Haro, la Lali, el Jordi Casanoves i tants altres que van donar sentit ple a la paraula consens... Una paraula que avui encara resona en el cap de moltes de les persones que ens hem dedicat després a la política i que de l'experiència del Consell em trobat un punt d'unió que ens permet mantenir relacions fins i tot en els moments difícils.

Moltes gràcies CJB

Final de curs a Gràcia

Avui, a l’agrupació del PSC de Gràcia, hem tancat curs polític amb el lliurament de carnets als i les militants incorporats recentment. De mica en mica, aquest acte s’està convertint en tradició i és una bona ocasió per trobar-nos tots plegats abans d’aquestes vacances tan estranyes que tenim a Gràcia (molts, les fem un trosset abans de la Festa Major, i la resta després, per recuperar-nos).

Aquest any, en l’acte han participat el Jordi Hereu, l’Antoni Castells i l’alcalde, Joan Clos. No cal dir que ha estat un èxit de convocatòria: malgrat que el nostre local no té aire condicionat, i quan s’omple de gent en aquesta època hi fa una calor terrible, els nostres militants no fallen. Se’ls ha d’agrair, certament.

De les intervencions que s’han fet, podem destacar la voluntat d'unitat del partit i la satisfacció general per rebre 38 nous militants, incorporats en els darrers 12 mesos. I és que l'agrupació té un dinamisme fruit del treball de totes i tots, que avui aporta noves forces per afrontar els reptes que vindran en els propers mesos.

Vam aprofitar la presència de tothom per fer un reconeixement públic de la tasca desenvolupada els darrers anys per la Teresa Vendrell, la Sita, com la coneixem els militants i simpatitzants de Gràcia. Ella ens acompanya des del principi i ha estat secretaria d'organització amb el Jaume Pintanel, per aquest motiu ell li va fer l'obsequi en nom de totes les persones que l'estimem. No hi ha cosa més satisfactòria en una organització que notar que tens un sentiment de fraternitat que ens agermana per sobre de tots els debats que des de la llibertat i la igualtat afrontem dia a dia en el sí del PSC.

El setge de Gràcia

Ahir, aproximadament a les 21.50, sortia del Centre Cívic el Coll, on havíem tingut una reunió del Consell de Centre i la veritat és que estava content, per les dades de participació juvenil que es van presentar, així com per la bona feina en els àmbits d'infància, i de dinamització sociocultural.

Com gairebé sempre, vaig baixar caminant del Coll cap a Gràcia fins arribar al carrer Verdi. Aquí van començar les sorpreses.

Primer em vaig trobar cotxes aturats al carrer Verdi que començaven a fer marxa enrere. Llavors em vaig fixar: al final del carrer, a la cantonada amb Sant Salvador, vaig veure un grup de joves amb la cara tapada, que havien bolcat contenidors, havien escampat bosses d'escombraries plenes, i havia alguna cosa que semblava una corda que creuava de banda a banda del carrer. Em vaig apropar, tot i no tenir gaire clar res. Hi havia una moto intentant sortir del cercle i una altra persona l'ajudava, cal destacar que la corda no era tal, sinó un cable d'acer que creuava dues vegades el carrer. Quan la moto va aconseguir sortir, jo vaig passar, mentre els joves s'allunyaven corrent cap un altre indret. Vaig creuar Verdi amb un sentiment d'incertesa i immediatament vaig trucar per informar del que estava passant.

No voldria allargar-me en excès perquè no hi ha paraules per descriure les imatges que recordo, ni les sensacions d'impotència que vam viure les persones que èrem dins la zona assetjada:

• Un cotxe de bombers atrapat al carrer Topazi, d'on no podia sortir. Jo mateix vaig poder informar els bombers dels focs que hi havia a Santa Àgata i Gran de Gràcia, gràcies a l'Elvira i la Sònia que eren a Santa Àgata i m'ho anaven explicant per telèfon.
• Els veïns no sortien de les seves cases i miraven des dels portals o les finestres sense entendre res del que passava.
• Petits focs apagats o bé pels veïns, que tiraven aigua amb galledes que portaven des de la font de Torrent de l'Olla, o bé directament des de les finestres.
• Cotxes creuats, contenidors d'escombreires pel terra, contenidors d'obra al mig del carrer, tanques de les d'obra pels extrems agafades amb els cables de ferro de paret a paret, pneumàtics cremant-se, carrers foscos que feia por passar.

En resum, caos, sensació d'indefensió, impotència, ràbia. Tot va durar 40 minuts, però per a molts la por va durar tota la nit o més. L'Elvira va haver de dormir amb la Sònia.

L'espai públic és un patrimoni de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes, on expressem les nostres opinions i ens trobem en igualtat de condicions. No és admissible el segrest de la nostra llibertat per cap grup, sigui de la ideologia que sigui, i correspon als poders públics garantir aquest dret.

Tots ens hem d'esforçar perquè això no torni a passar, i hem de posar tots els elements a la nostra disposició per garantir la llibertat i la igualtat en el marc dels espais públics .

Una Pensadora lliure

Descriure la Marta Mata és molt dificil. La vaig conèixer poc, però ens va ajudar molt al grup de persones que en els anys 80 i 90 intentàvem organitzar l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya , l'AJEC.

Si recordo algunes coses de la Marta és, precisament, fruit de la seva col·laboració en l'organització d'events formatius de l'associació. Ella sempre ens va ajudar tant a cercar espais com persones per fer els cursos de formació. Tot seguint la seva forma de pensar, ella col·laborava però no dirigia, i és que la Marta Mata t'ajudava a pensar, a treure les coses que portes dins, no era un GPS, ella t'ensenyava que calia orientar-se un mateix.

Jo vaig conèixer a la Marta a través d'una persona que tinc en molta estima, l'Assumpta Baig, una de les seves grans col·laboradores al llarg de molts anys (avui precisament l'Assumpta publica un article preciós al diari Avui). De la Marta només us puc parlar de les impressions que vaig tenir en l'època que vaig tenir relació amb ella, al llarg dels anys 91 al 96, aproximadament l'època de major implicació meva a l'AJEC.

Puc afirmar que era una persona tremendament possitiva, que creia en les persones, i que defensava fermament un model d'escola catalana i pública.

La seva llarga carrera professional i política completament dedicada al mon de l'educació des de la perspectiva de l'esquerra social catalana, l'han feta un referent per a moltes persones fins el moment de la seva mort, no hi ha dubte que la seva obra ens donarà el camí per continuar formant a lliurepensadors.

President Pasqual

Potser una de les paradoxes que ens acompanyen als i les socialistes és la proximitat que hem sentit amb el President Pasqual Maragall i que ens fa dir-li més Pasqual que president. Tot i això no hi ha dubte de que ell ha assumit el seu rol de President de la Generalitat de Catalunya i ho ha portat amb una gran dignitat, honestedat i una total entrega al pais.

Jo voldria parlar-vos dels fets que recordo compartits amb ell i del significat d’aquests. I és que tinc una relació que "malgrat la meva joventut", es remunta a finals dels 80 i principis dels 90, quan ell era Alcalde de Barcelona.

Com ja sabeu, vinc del moviment associatiu juvenil i això em va portar a l’any 94 a assumir la presidència del Consell de la Joventut de Barcelona. La situació era molt complicada, estàvem superant una crisi molt profunda tant de recursos, com de participació del moviment juvenil barceloní. Recordo molt bé que amb el llavors responsable de joventut Jordi Casanoves vam estar parlant de la importància de reforçar els temes d’identitat històrica per no perdre elements de referència en el consell i vam proposar tirar endavant un recull de la feina dels darrers 15 anys, això culminaria en un llibre que es titularia "Ara que tinc 15 anys". Volíem aprofitar la presentació del llibre per fer un reforçament del paper del Consell en la ciutadania com a impulsor de les organitzacions juvenils en la ciutat i com a interlocutor de les administracions. Calia cercar complicitats i jo vaig decidir que necessitàvem el suport de l’alcalde. Per tant, li vaig enviar una carta personal demanant la seva col·laboració en la transformació del Consell. No cal dir que ell va fer acte de presència amb la Diana i ,des d’aquell moment, el Consell iniciaria una nova etapa de creixement i expansió que el convertiria en una de les coordinadores juvenils més potents de tota Espanya (avui dia encara ho és).

Anys després, a la primavera del 97, l’alcalde de Barcelona i jo (en representació del CJB) signàvem un acord global que obriria la porta a un treball transversal en les polítiques de Joventut a la ciutat de Barcelona. Després d’això jo marxaria del consell, però encara -i contra tot pronòstic- ell va venir i va compartir la meva marxa al mateix temps rebent al nou equip amb el Xavier Tort al capdavant.

Al llarg dels anys ens hem anat trobant i compartint altres moment públics i alguns de privats que han fet de l’actual President de la Generalitat un persona propera que està al costat quan se'l necessita. Gràcies per tot, Pasqual!

Premis Grau Miró

El cap de setmana ha estat actiu, a més de l’activitat vinculada al referendum de l’Estatut no voldria deixar de parlar-vos d’algunes de les activitats a las que he assistit.

El dissabte dia 17 per la tarda vaig passar pels premis Grau Miró que s’entregaven al Centre Cívic del Coll.

Parlem d’un concurs organitzat per l’Associació de Veïns del Coll-Vallcarca amb la col·laboració activa de l’Ajuntament. Els premis es donen en dues categories, una de relats breus i una altra de haiku, totes dues tenen un alt nivell de participació d'arreu del món. No cal dir que va ser una sorpresa agradable veure com des del territori es treballa tant bé un tema cultural d’aquest abast i per tant vaig animar a la gent que era present a continuar el camí i, a implicar-se en la millora de l’activitat. Vull felicitar al Salvador Barrau per la feina feta i per l’esforç de tirar endavant des de ja fa 4 anys, el de relats breus i des de fa 2, el de haiku.

Per cert us apunto una petita definició del haiku que he trobat:

El haiku se compone de tres versos de 5, 7 y 5 sílabas, sin rima. Suele contener una palabra clave denominada kigo que indica la estación del año a la que se refiere.

Algunos consideran que el haiku debe combinar dos imágenes distintas que se relacionan en el tercer verso y debe estar escrito en presente y tener una pausa (kireji) al final de uno de los dos primeros versos.

M’agrada i sento molta satisfacció per com es consoliden projectes culturals, juvenils, esportius... en resum, projectes que promocionen la cohesió social, la xarxa associativa i la vinculació de les persones, element tant important en la nostra societat que ens permet dia a dia, construir la nostra comunitat. Gràcies a totes aquestes activitats descobrim a les persones que hi ha al darrera que entreguen una part de la seva vida al servei als altres i ho fan, normalment, des de l’anonimat.

La festa de la democràcia

Avui és el dia més important per a totes les persones demòcrates. Es tracta de la nostra festa, el dia de les votacions.

Jo tinc 41 anys i quan miro enrere veig totes les persones que van lluitar per aconseguir que aquest dia fos possible per a tots nosaltres. Penso en persones con la Marina Bru, el Joan Ferrer, el Juli Busquets i tants companys que es van lliurar per aconseguir que les generacions més joves puguin gaudir de la llibertat com un fet natural de la nostra vida.

A nosaltres ens correspon perpetuar aquests valors i donar-los tota la importància que han de tenir. És per això que la participació és un fet importantíssim que tots hem d'atresorar i saber traspassar com un valor a totes les generacions que segueixen el nostre camí.

Vull retre homenatge a totes aquelles persones i al mateix temps espero que tots els que seguim estiguem a l'alçada de les circunstàncies.